Els
quadres serigrafiats d'Andy Warhol són paradigmàtiques.
Amagat darrera la màscara de la superficialitat, cèlebre
per haver reproduït -i produït- els mites més
desacobles de la societat de consum, la imatge de Marilyn Monroe,
d'ampolles de Coca-cola o de les llaunes de sopa Cambell, de
bitllets o cotxes, en l'obra de Warhol s'hi troben intercalades
també les imatges del desastre, de l'horror i la mort,
amb un fort component crític. En l'obra de Warhol s'hi
barregen les icones públiques amb obsessions de l'esfera
individual.
Francisco
Javier San Martín. 'Últimas tendencias: las artes
plásticas desde 1945.
Dins del llibre RAMÍREZ, J.A. (dir.) historia del arte.
El mundo contemporáneo. Madrid: Akal, 1994. Pàg.354.
|
Els
recursos tècnics
que utilitzava
|
A
final dels anys cinquanta Warhol s'adonà que els dibuixos
que feia amb la tècnica de la línia esbossada
eren excessivament decorativistes. Per aquest motiu, abandonà
aquesta tècnica i començà a utilitzar la
fotografia com a punt de partida per a les seves pintures. La
majoria de les seves obres seran, a partir d'aquest moment,
concebudes a partir d'imatges fotogràfiques agafades
de la premsa o fetes per ell mateix amb una polaroid i posteriorment
del cinema, la televisió o el vídeo. Entre el
1960-1962 l'artista comença a utilitzar una tècnica
semimecànica per a transferir una imatge fotogràfica
a una tela, que consistia en projectar diapositives sobre la
tela preparada i resseguir les línies dels contorns.
Després emplenava amb pintura acrílica determinades
zones de determinades pels contorns. Totes aquestes obres estan
fetes amb blanc i negre i, un dels factors que les diferencia
respecte a la fotografia de la qual partia és el gran
tamany que tenen. L'alteració del tamany real o la monumentalització
d'un objecte, d'un rostre o de qualsevol element es produeix
automàticament un allunyament de la realitat i, allò
que ara és a la tela, passa a ser una altra cosa. Les
obres més conegudes d'aquest període són
les realitzades a partir de la imatge d'articles de consum com
les Campbell's Soup Can o les ampolles de Coca-cola. També
comença a treballar amb elements del món del còmic
amb protagonistes com Dick Tracy, Superman, o Batman. Utilitza
doncs temàtiques simples pròpies del món
del consum, aspecte que serà propi del Pop Art. A partir
del 1962 començarà a utilitzar una nova tècnica
que també li permetrà treballar reproduint fotografies:
la serigrafia.
Andy
Warhol, en el seu llibre Popism, senyalaria que 'operant amb
la serigrafia, agafes una fotografia, l'amplies, la passes pel
sedàs del vernís i apliques llavors el color que
travessa el sedàs però no el vernís. Així
sempre obtens la mateixa composició, cada vegada amb
petites diferències. Era tan senzill… jo estava
entusiasmat amb tot plegat'. El procés no era tan simple
i, per a realitzar el tipus d'obres que feia Warhol, requeria
diferents fases: primer de tot, partint d'una fotografia, s'han
d'obtenir els clixés, un per cada color i ampliats segons
el tamany al que es vulgui estampar la imatge. Després
s'agafa la pantalla de serigrafia i se l'envernissa amb una
emulsió fotosensible. El clixé es col·loca
a sobre la pantalla (una pantalla per cada color) i es solaritza
perquè la llum afecti l'emulsió i un negatiu de
la imatge quedi fixat sobre aquesta. Seguidament, es renta la
pantalla amb aigua. Així les zones negres del clixé
que no han quedat impressionades per la llum es dissolen, deixant
lliure la malla de la pantalla. En canvi, les zones blanques
del clixé s'endureixen en contacte amb la llum i obstrueixen
la malla. La imatge que s'obté és un negatiu (les
parts fosques de la fotografia queden destapades i viceversa).
Llavors s'asseca la pantalla i es col·loca sobre un suport
que pot ser paper o tela. Es col·loca pintura en un extrem
i s'estén i es premsa amb una rasqueta i el color travessa
les zones de malla lliure del teixit, donant lloc a la imatge
en positiu. L'avantatge d'aquest tècnica és que
la pantalla, una vegada preparada, pot emprar-se tantes vegades
com es vulgui, per obtenir resultats molt similars, variant,
si es desitja el color.
Així
doncs, Warhol es servia d'un procés mecànic, talment
com utilitzarà la polaroid o posteriorment la càmera
de filmar per a fer les seves pel·lícules. No
estableix cap diferència entre una obra pintada directament
d'una altra realitzada a través de fotografies serigrafiades.
A
part de les característiques formals que s'obtenien utilitzant
el procés serigràfic i les possibilitats de repetició,
una de les idees lligades a l'ús de la serigrafia era,
tal i com esmentà el propi Warhol, que qualsevol dels
seus ajudants podia repetir l'obra. D'aquesta manera, es podia
arribar a eliminar la presència de l'artista i, en el
fons recórrer a un procés de despersonalització
de les obres.
'En més d'una ocasió
s'ha assenyalat que Warhol actuava en plena segona meitat del
segle XX de manera semblant als artistes del passat, de l'època
del Renaixement o del Barroc. La idea de què els ajudants
de taller s'especialitzaven en determinades tasques i de què
el mestre es limitava a supervisar i donar l'últim retoc
a l'obra, és quelcom que té una gran tradició
en el món de l'art. No obstant, aquesta tradició
s'interrompé precisament en els primers anys del segle
XX, perquè la majoria de pintors i escultors avantguardistes
van creure sempre que era el seu deure realitzar l'obra des
de l'inici fins al final.' (13)
Andy Warhol necessitava col·laboradors
i ajudants per a poder portar a terme diferents parts de les
obres. A partir de l'obertura de la Factory el 1963, sempre
va disposar de persones que l'ajudaven a desenvolupar els projectes
o que aportaven idees. El control de les obres serà una
tasca que sempre durà a terme Warhol però, en
molts casos, les realitzaran ajudants o, en les quals, intervindran
amics de l'artista. Warhol havia iniciat la seva carrera treballant
en el camp publicitari i, hom pot afirmar, que el seu sistema
de treball era semblant al dels dibuixants o creadors publicitaris
de més prestigi. Es tractava de comptar amb un equip
especialitzat que permetés realitzar coses molt diverses.
La creació de la Factory
és un element clau en la manera de treballar de l'artista.
La Factory permet treballar productivament per repeticions,
fet que responia a les expectatives del mercat. L'artista està
completament immers en la producció de masses, el seu
perfil era el de l'artista empresari representant d'una 'factoria'.
La primera Factory (es traslladaria tres vegades de local) es
creà el 1963 i era coneguda amb el nom de Silver Factory
perquè els interiors estaven recoberts per paper d'alumini
i pintats amb esprai platejat. La Factory tenia sempre visitants:
amics, col·laboradors, gent famosa, o simplement curiosos.
Amb els successius trasllats la Factory perdé la seva
condició de fàbrica i s'anà convertint
més en una oficina (la segona estava situada en un sisè
pis i el treball era molt més organitzat i pautat), i
cada vegada es convertí en un lloc més luxós
i restringit (el tercer local estava decorat amb mobles Art
Decó i hi havia càmeres de vigilància).
Els
temes tractats en les pintures de Warhol en la dècada
dels seixanta, en la seva etapa Pop, són variats, però
els podem agrupar dins de tipus temàtics que anirà
repetint: els anuncis, els còmics, els productes de consum,
els retrats de personatges coneguts o els autoretrats i els
desastres. Sobre de molts d'aquests temes n'hi plana un altre
d'important: el de la mort. Algunes de les temàtiques
les treballa puntualment però normalment ho fa per sèries
sobre un tema, a vegades reproduint objectes semblants amb certes
variacions. Warhol treballava per repetició d'imatges,
fent-les aparèixer en diferent nombre en els quadres,
variant el tamany, la nitidesa, el color, etc. el resultat són
imatges bastant simples fetes amb colors plans, a vegades llampants
i contrastats, d'altres en negre i algun color. Una idea inherent
a aquesta manera de treballar, és que l'espectador pugui
arribar a assumir molt ràpidament que es troba davant
una pintura de Warhol. Generalment és inconfusible, no
només perquè la seva obra sigui sempre realitzada
de manera similar, sinó perquè resulta familiar,
perquè utilitza icones i elements estètics propis
dels mitjans. Certament Warhol juga amb l'indiscutible poder
que posseeix la imatge publicitària i el trasllada.
En
les pintures de temàtica retratística Warhol treballa
sempre de manera similar. Escull una fotografia del personatge
i elimina tot allò que pot considerar com a detalls no
desitjats. Així, el rostre es torna estranyament impersonal
i fred. Generalment les imatges un cop estampades no mostren
cap mena d'emoció directe, potser tan sols, precisament
per la fredor, desprenen una certa tristesa. D'una manera o
altra la mort es troba darrera aquests rostres. Els personatges
reproduïts permeten intuir que el gran tema en l'obra de
Warhol és la mort, com ell mateix arribaria a afirmar.
(29-30)
L'exemple
de Marilyn: Després de la mort de Marilyn Monroe l'agost
del 1962 per sobredosi de barbitúrics, Warhol comença
a dedicar a l'actriu tota una sèrie d'obres serigrafiades,
partint sempre de la mateixa imatge fotogràfica agafada
de la pel·lícula Niàgara. Algunes de les
obres tenien un fons daurat, com Gold Marilyn Monroe, on el
rostre de l'actriu apareix centrat sobre una gran superfície
de fons daurat estampat amb tons rosats, vermells, blaus i grocs,
com si fos una icona bizantina. Warhol eliminà certs
detalls del rostre de Marilyn, per obtenir una imatge més
distant i, al mateix temps, més mitificada de l'actriu.
Warhol multiplicarà la seva imatge en algunes obres,
estampant-la amb colors vius i mantenint en molts casos el ros
platí dels cabells, convertint cada part del seu rostre
en una forma definida: les celles grosses i arquejades, la mirada
penetrant i insinuant, el nas petit i la boca carnosa entreoberta,
fet que contribuïa, a mitificar encara més la imatge
sexi i glamourosa, però alhora ingènua i tendra
de l'actriu. En algun cas reproduí tan sols una part
del cos de l'artista com a Marilyn Monroe's Lips, on Warhol
en la qual imprimí, sobre dos panells, un total de vuitanta
llavis de Marilyn, repetits en set franges horitzontals i dotze
columnes verticals. La diferència entre els dos panells
és el color: el de l'esquerra està estampat en
blanc i negre i el de la dreta els llavis són rojos estampats
sobre fons rosa. 'No se saps si el nombre de llavis té
alguna significació, tot i així coincideixen amb
dos elements temporals: el set amb els dies de la setmana i
el dotze amb els mesos de l'any. Si considerem que tota la sèrie
dedicada a Marilyn pot ser interpretat com un homenatge a l'actriu,
la repetició dels llavis i el nombre de vegades ens reiteren
el seu record, cada dia de la setmana de tots els mesos de l'any,
o sigui sempre'. (59-60)
Warhol
utilitzà la revista Live o de la premsa sensacionalista
i també de revistes de la policia, per obtenir fotografies
d'accidents espectaculars, suïcidis, enverinaments, revoltes
racials... Un altres dels temes relacionat amb la mort és
el de les cadires elèctriques. Són obres de l'any
1963 com Orange Disaster, Red Disaster, Lavender Disaster, Silver
Disaster, Blue Electric Disaster o Big Electric Disaster. Les
fotografies que utilitza només hi apareix una cadira
elèctrica. En les primeres domina la repetició
en les últimes només utilitza una sola imatge
de la cadira. Aquesta apareix al centre d'una habitació
buida, desolada. Mai hi ha persones. Podem demanar-nos si aquestes
imatges són contràries a la pena de mort, si aporten
quelcom negatiu sobre el tema o el recorden i el fan present.
Warhol ironitzava sobre el tema: 'No sap vostè la quantitat
de persones que penjarien un quadre amb una cadira elèctrica
en la seva habitació, especialment si el color del quadre
entonés amb les cortines?'
Una
de les obres sobre desastres és la Five Deaths Seventeen
Times in Black and Withe, en forma de díptic, la part
esquerra del qual conté les imatges repetides, com si
fossin fotogrames d'un film, d'un cotxe accidentat, mentre que
la part dreta està tota pintada de negre. La noció
del no res i de la pròpia mort queda així representada
per l'artista, essent més terrible el negre llis i profund
de la zona dreta del quadre que les pròpies imatges de
l'accident. Warhol utilitza la repetició, en el cas d'aquesta
obra, amb la intencionalitat de donar una sensació semblant
a la de la seqüència fílmica. Encara que
la imatge del cotxe estavellat sigui la mateixa, els canvis
d'intensitat de les tintes, provoca que l'espectador pugui arribar
a imaginar que l'accident s'està produint davant dels
seus ulls, incorporant temporalitat i fins i tot, intensitat
en el desenvolupament. Aquesta intensitat culmina en la part
negre del quadre, és a dir, en la representació
simbòlica de la mort.
1. Marilyn de ten Marilyns. New York, Castelli,
1967. Serigrafia, 91,4x91,4. David Whitney.
3. Gold Marilyn Monroe, 1962, serigrafia, acrílic
i oli sobre tela, 211,4x144,7 cm. The Museum of Modern Art,
NY. Donació de Philip Johnson.
4. Capbell's Soup Can (Llauna de sopa Campbell),
1963, serigrafia i pintura acrílica sobre tela, 91,7x61
cm. the Museum of Modern Art, NY. Elizabeth Bliss Parkinson
Fund.
5. Two hunderd Campbell's soup Cans, acrílic
sobre tela, 182,9x254 cm. Col.lecció John i Kimiko Powers.
6. Cinc morts en 16 temps en blanc i negre, 1963.
Serigrafia i acrílic sobre tela, dos panells de 262x209
cm cada un. Oeffentliche Kunstsammlung. Kunstmuseum, Basilea.
7. Mao, 1972 serigrafia i acrílic sobre tela 208,3x155
cm. Cortesia Thomas Ammann, Zürich.
8. Double Mona Lisa, 1963. Serigrafia sobre tela,
72,4x94,3 cm. Col.lecció Menil, Houston.
9. Sense títol, 1986. Serigrafia i paper colorejat
sobre paper, 59,7x80,3 cm. The Estate of Andy Warhol.
10. S/T, 1986, serigrafia i paper colorejat sobre paper.
59,7x80,3 cm. The Estate of Andy Warhol. (sèrie del Sant
Sopar).
11. Autoretrat doble, 1967. Serigrafia i pintura
acrílica sobre tela, dos panells 182,9x182,9 cada un.
Kthe Detroit Institut of Art. Founders Society Purchase. Friends
of Modern Art Fund.
12. The Shadou (L'ombra), 1981. Serigrafia sobre paper,
96,5x96,5 cm. Cortesia de Ronald Fieldman Fine Arts, Inc. NY.
13. Most Wanted Men nº7, Salvatore V., 1964, seigrafia
sobre tela, dos panells de 99,5x99 cm cada un. Museum Ludwig,
Colonia.Double Self-Portrait
LA
LITOGRAFIA
