L'ordenació de l'espai
Unitat 7
 

 
 PROPOSTA DIDÀCTICA, ACTIVITATS i DOCUMENTS DE SUPORT

Si en la unitat precedent n.6 treballàvem amb la disposició d'elements en un espai ja donat en aquest cas abordem qüestions relatives a la creació d'espais. Els treballs que es proposen tenen dos objectius: El primer, conèixer una sèrie d'elements que ens permetin observar i reflexionar sobre les característiques dels espais. El segon, experimentar amb diferents recursos i elements per a construir espais concrets. Es treballarà amb les característiques dels espais en un sentit ampli, abarcant els aspectes formals, aspectes de caràcter perceptiu o utilitari. I sobretot, d'aspectes de caràcter significatiu: com un espai pot crear jerarquies, com un espai pot crear relacions, com els espais poden ser reflex de determinades concepcions ideològiques o socials, com l'espai pot adquirir un simbolisme, etc.
 La primera activitat és una explicació genèrica sobre l'ordenació i creació d'espais. Les tres activitats que la segueixen són uns exercicis concrets de creació de diferents espais. En cada una es pren com a punt de partida un exemple o referència. Aquests ens serveixen per a acostar-nos a tres tipologies d'espais o elements (el jardí, els murs, la forma urbana) i per a plantejar-nos alguns problemes, tant de caràcter perceptiu i formal com de caràcter significatiu. Finalment es proposa una activitat d'anàlisi sobre un espai concret: el carrer.


ACTIVITAT 1
Explicació sobre l'ordenació i creació d'espais.
DOCUMENT 1. L'ordenació de l'espai (petita introducció al tema i índex dels elements a treballar)

PROPOSTA DE TREBALL Construcció de tres espais. ACTIVITAT 2, 3 i 4.
EXPLICACIÓ.

ACTIVITAT 2
Construcció d'espais 2: El jardí, ordenació d'elements naturals. Els jardins japonesos.
DOCUMENT 2. Construcció d'espais 1: el jardí (explicació). L'exemple dels jardins japonesos (text i imatges).

ACTIVITAT 3
Construcció d'espais 2: Murs en un espai. Exemple dels murs de RICHARD SERRA.
DOCUMENT 3. Construcció d'espais 2: Els murs (explicació i esbossos). L'exemple dels murs de Richard Serra (text i obres).

ACTIVITAT 4
Construcció d'espais 3: Un fragment de ciutat. Exemple de formes urbanes.
DOCUMENT 4. Construcció d'espais 3: un fragment de ciutat (explicació). Exemples de formes urbanes.

ACTIVITAT 5
Anàlisi d'un espai concret: Realització del mapa d'un CARRER.
DOCUMENT 5. Realització del mapa d'un carrer.


BIBLIOGRAFIA I RECURSOS

  



DOCUMENTS



ACTIVITAT 1
Explicació sobre l'ordenació i creació d'espais.

DOCUMENT 1
 
 L'ORDENACIÓ DE L'ESPAI

L'espia és un ens aparentment abstracte, mesurable però immaterial. En la majoria de casos allò que anomenem espai és un element que nosaltres generem o, per ser més exactes, que fem visible a través de les construccions tridimensionals. Instal·lant elements, unint formes, posant límits, podem crear espais. L'arquitectura, l'urbanisme, el disseny d'interiors, el paisatgisme són algunes de les disciplines que treballen amb l'espai, amb la seva generació, amb el seu aprofitament, amb la seva funcionalitat i amb la seva percepció. Un d'aquests espais és l'espai urbà, aquest entramat d'edificis, cases, carrers, objectes, persones i esdeveniments, on hem concentrat gran part de les nostres activitats. La forma i la combinació d'aquests elements són els que configuraran l'estructura urbana, que condicionarà les activitats que s'hi desenvolupin i que conformaran la imatge que nosaltres percebrem de la ciutat: el paisatge urbà.

La manera com s'entén i conseqüentment com s'organitza l'espai té implicacions de tot tipus. Podem entendre l'espai com un element tancat, definit i limitat amb elements estàtics i fixes. Però també es pot entendre l'espai com un lloc de trànsit, que uneix un lloc amb un altre, un ens obert i discontinu. Les diferents concepcions de l'espai fan que aquest adopti determinades funcions i significats. Podem dir que els espais signifiquen per les seves característiques formals però, també, per l'ús social se'n faci, per allò que s'hi esdevingui, pel valor que la gent que hi ha de conviure els atribueixi, per la memòria que al llarg del temps s'hagi generat sobre el lloc, etc.

El disseny urbà és l'encarregat de projectar i de planificar arquitectònicament la ciutat, des de la trama urbana fins a l'organització dels elements del mobiliari urbà. És una eina que organitza l'entorn, ordena i crea espais, posa en relació els seus elements (objectes, materials, espais, edificis, façanes…) amb la finalitat de millorar la comprensió de l'ambient, de fer-lo funcional i donar-li una caràcter particular.

En aquesta unitat es tractaran tan sols alguns elements vinculats a la construcció d'espais, seguint diferents metodologies i elements de treball. També es plantejaran pautes per a observar i analitzar un espai urbà.

  
versió per imprimir



PROPOSTA DE TREBALL activitats 2, 3 i 4
Construcció de tres espais. ACTIVITAT 2, 3 i 4.
Com ja hem explicat les tres activitats que precedeixen la primera són uns exercicis concrets de creació de diferents espais. En cada una es pren com a punt de partida un exemple o referència que ens acosta a una tipologia d'espai i que en planteja alguns problemes tant de caràcter preceptiu, formal i significatiu. en cada cas es treballa amb materials i paràmetres constructius i projectuals diferents. Abans d'iniciar les tres activitats s'hauria de fer una introducció de les intencions dels treballs que s'iniciaran.


ACTIVITAT 2
Construcció d'espais 2: El jardí, ordenació d'elements naturals. Els jardins japonesos.
La primera construcció d'un espai gira al voltant de la idea de jardí. el jardí entès com a espai construït a partir de l'ordenació i manipulació d'elements naturals. Inicialment s'hauria de fer una explicació del concepte de jardí i donar referències de com aquests espais han adoptat diferents característiques formals segons l'estètica i les significacions de cada moment. S'hauria de fer èmfasi com s'ha treballat amb els elements naturals i com se'ls ha intentar ordenar per a configurar un espai. Com es generen parts o subespais en un espai limitat, com es creen recorreguts, com es treballa amb el relleu de la superfície, com es creen localitzacions o llocs concrets, etc. S'aporten exemples i un text sobre els jardins tradicionals japonesos per si es vol aprofundir en un exemple concret. A partir d'aquesta explicació es demana als alumnes que en un espai limitat generin un espai amb tot d'elements naturals (sorres, pedres, restes de plantes...). És un treball on es fa èmfasi en el tractament de la superfície i es restringeix l'ús d'elements verticals. Es limita també l'espai amb alguna altra premissa, com la de fer que quest espai estigui regit per un camí, del qual els alumnes han de triar la trajectòria.

DOCUMENT 2
 
 CONSTRUCCIÓ D'ESPAIS  1

Per a incidir en la idea d'ocupació, organització i creació d'espais, es realitzaran uns exercicis molts concrets. Es treballarà a partir de tres propostes que pretenen generar, damunt d'un suport limitat, tres espais, regits per diferents paràmetres i fets amb diferents materials. Cada una de les propostes treballa a partir d'una idea concreta: la primera sobre el jardí la segona sobre la idea de mur i la seva incidència en un espai la tercera sobre un fragment de ciutat i la seva ordenació. Aquests són exercicis ràpids que s'han de fer amb poc temps d'execució, per tant, s'han de buscar recursos que no compliquin l'aspecte constructiu però que permetin que la peça quedi ben acabada.

El jardí

Sobre una superfície s'hi ha de crear un espai tot disposant diferents elements naturals (sorres, terres, pedres, fulles, pals, trossos d'escorça…). L'espai ha de ser una espècie de jardí, on els elements naturals han estat col·locats seguint unes determinades premisses. Es pot jugar amb el contrast dels diferents elements, amb el valor que atribuïm a cada un, amb el seu caràcter, amb les ondulacions del terreny, amb diferents nivells, amb forats, amb les característiques que es doni a les superfícies, amb l'ordre, amb el desordre… Només heu de seguir dues condicions per fer-lo:

1. Hi ha d'haver un camí. Vosaltres heu de pensar com serà i quin recorregut farà.

2. Es treballa essencialment la superfície del jardí. Podeu afegir-hi elements verticals tot i que no caldria abusar-ne. En cap moment heu de pretendre imitar un jardí real sinó veure com creeu una topografia nova amb els materials dels que disposeu. És com si treballéssiu la superfície d'un full dibuixant o pintant, però en aquest cas tenint en compte el relleu i utilitzant uns altres materials.


La superfície pot ser de cartró i ha de tenir unes petites parets als límits per evitar que el material caigui (com si fos la tapa d'una caixa de sabates). Les mesures han de ser aproximadament de 40x40 cm (la superfície pot ser quadrada o rectangular o qualsevol altre quadrilàter). Es pot prescindir del suport de cartró si es disposa d'un espai exterior (jardí o d'altra) per a fer-hi l'exercici.


             

 
 
 EL JARDÍ JAPONÈS

Fragment de text de: El sentido japonés de la belleza: el culto a lo inimitable de la naturaleza y a la forma perfeccionada por el hombre*

'El jardín japonés no es tan sólo simple "naturaleza", shizen. Por emplear la palabra japonesa que literalmente significa tanto como "ser que se ha creado a sí mismo". El jardín japonés ha sido desde siempre una naturaleza creada e ideada por el hombre. Se incluye en el campo de la arquitectura y en la mejor tradición japonesa es una síntesis de arte y naturaleza.

Desde el punto de vista histórico, la tradición del jardín japonés comienza con la aparición de los primeros núcleos urbanos y palacios. Su desarrollo es, en este sentido, similar al de la mayoría de las otras culturas. El jardín surge con el triunfo de la civilización como producto secundario de la abundancia material y del tiempo libre recién adquirido. A partir de este momento, el hombre separa determinadas formaciones naturales del contexto de la naturaleza y lo concibe como algo nuevo y distinto junto con la nueva forma artificial e inventada del muro. El muro hizo cambiar la percepción de la forma natural a través de sus ángulos rectos. Aquella parte de disposición rectangular se convirtió en el jardín o bien paradeisos, según el término griego, una palabra que originariamente significaba "parque" o "jardín zoológico" y que hasta la época cristiana no adoptó el significado de "paraíso". La palabra persa pairi-daeza, todavía más antigua, significa simplemente "cercado". En los jardines de la antigua Persia el ángulo recto se empleó incluso en sentido horizontal: el jardín se dividía en cuatro rectàngulos iguales con la ayuda de canales artificales. Según la ideología japonesa -tal como mostraremos después mediante distintas visiones budistas- tampoco era necesario 'volver a la naturaleza' para alcanzar el 'paraíso', sino que más bien se acudía a una naturaleza creada por el hombre, precisamente un jardín.

Algunos antiguos jardines chinos servían de cotos de caza cercados en el palacio imperial. Éstos jardines son menos arquitectónicos que los jardines construidos por la misma época en el Próximo Oriente, pero también están cercados por un muro. En ambos casos se trata de una naturaleza modelada y controlada, incluso los animales de los cotos estaban sometidos al control humano. La diferencia entre los jardines antiguos del Próximo y el Lejano Oriente no se puede expresar con la sencilla antítesis "natural-artificial". El concepto de la naturaleza no es más "natural" en uno que en otro. Se trata más bien de una diferencia en cuanto al tipo y el grado de artificialidad. En las cinco grandes épocas del arte japonés reconocemos siempre variaciones de la simbiosis figurativa entre el ángulo recto y la forma natural. Walter Dodd Ramberg apuntaba en un destacado ensayo sobre el diseño japonés que en Japón hay que diferenciar dos tipos de percepción de la belleza: el japonés descubre y admira la belleza por un lado en la forma natural y casual y por otro en la forma perfecta creada por el hombre. En el sintoísmo, la religión por excelencia del Japón, se suele adorar aquello que es único en la naturaleza como el go-shintai. La morada de una divinidad. Go-shintai puede ser una roca con una forma extraña, un árbol curtido por el clima a lo largo de los siglos, una montaña escarpada de un modo insólito o una cascada de un tamaño y una forma imponentes. En las primeras etapas de la historia japonesa el hombre empleó de forma consciente esta belleza casual de la naturaleza. Las complicadísimas técnicas de la cerámica vidriada o las manchas caligráficas son un ejemplo del papel tan importante que el azar desempeña en el arte japonés. La cultura japonesa descubre una belleza en lo casual.
Pero no debemos pasar por alto que esta cultura también reconoce la belleza en las formas que el hombre ha creado sistemáticamente: por ejemplo en las delicadas proporciones de una mampara de papel, en las celosías de madera de las fachadas de las tradicionales casas urbanas o en el claro perfil del sistema de módulos de la arquitectura japonesa. Esta cultura concibe el objeto artificial como una especie de conjunto de unidades cuyas piezas se pueden combinar según reglas fijas para conseguir una funcionalidad y una perfección estética cada vez mayores. Es evidente que el instinto del juego innato en el hombre le impulsa a variar y aumentar experimentalmente estas reglas, impuestas por él mismo, en combinaciones y permutaciones siempre nuevas.

Creo que estas dos formas de percibir la belleza, como una casualidad natural o como una forma perfeccionada por el hombre, no son alternativas que se excluyen mutuamente. Al contrario, el cultivo simultáneo y la superposición consciente de ambas es lo que mejor caracteriza la estética tradicional japonesa.

Esta superposición constante de lo metódicamente racional y lo casual, del ángulo recto y la forma natural, se puede ver en todas las facetas del diseño japonés: en los nichos de adorno (tokonoma) de las salas de té con una caligrafía dentro, en los marcos rectangulares de una tradicional pared de papel que impone su sello a la imagen de un grupo de rocas naturales, o en un decorado escénico cuyo contenido -un león saltando entre el bambú- se incluye dentro de un ritmo impuesto por la cuadrfcula de los bastidores corredizos. En el arte japonés se intensifica el efecto de ambos principios normativos -aquí lo que crece deforma natural, "lo informe", allí lo ortogonal y racional- como las formas opuestas de la figura china del Yin y el Yang. Ninguno de los dos principios tendría tanto efecto si sólo respondiera a sí mismo. Sin el contraste de un marco visual ortogonal o un fondo reticulado, algunos fragmentos de rocas, por mucho cuidado que se hubiera puesto en su elección, difícilmente podrían reconocerse como un jardín. Por eso el "jardín" en Japón no se puede estudiar al margen de la arquitectura. El contraste con el orden casual de la naturaleza refuerza el orden racional del ángulo recto y viceversa. La búsqueda de una unidad perfecta de esta antítesis, la búsqueda de una especie de unión mística estética, es para mí el motivo permanente en la percepción japonesa de la belleza. Como una constante que llega hasta el día de hoy marcando todas las grandes obras del arte japonés.'

*Nitschke, Günter, el jardín japonés. El ángulo recto y la forma natural.
Colonia: Taschen, 1999. p.11-12




 
versió per imprimir



ACTIVITAT 3
Construcció d'espais 2: Murs en un espai. Exemple dels murs de RICHARD SERRA.
Si en la primera proposta de construcció d'espais es treballava bàsicament amb la superfície aquí es treballa específicament amb uns elements verticals: els murs. A partir de l'obra de Richard Serra s'expliquen una sèrie de conceptes sobre els murs, tan referits a la seva incidència en els espais com també per les seves possibilitats formals i sobretot significatives per a generar espais. A partir de l'obra de Serra es proposa un treball d'ubicació de dos murs en un espai buit per a experimentar com, tan sols amb aquest dos elements es pot estructurar l'espai i també generar un seguit de relacions formals, perceptives i significatives.

DOCUMENT 3
 
 CONSTRUCCIÓ D'ESPAIS  2

Dos murs en un espai

En aquest cas sobre la superfície d’un A4 o A3 s'hi han d'ubicar dos murs. Aquests dos murs travessen l’espai limitat per la superfície (o sigui hi entren i després en surten). En algun moment de la seva trajectòria es creuen l’un amb l'altre i, un cop s'han trobat, segueixen el seu curs. Cal que penseu com seran els dos murs, on començaran i on acabaran, quin recorregut faran i com es produeix l’encreuament. A part de tenir en compte aquests aspectes heu de pensar quins espais generaran al seu voltant els murs.

Aquí s’us especifiquen els elements que cal que tingueu en compte:

-La forma dels murs, les seves característiques i material. Poden ser murs iguals o diferents, poden tenir diferents mesures d'alçada i gruixària, poden variar al llarg del seu recorregut, poden tenir una trajectòria rectilínia o corba, poden canviar la seva direcció dins del mateix espai. El material és lliure i pot ser diferent en cada mur. Es poden construir amb plans, per apilonament, amb peces modulars… (cartolina, cartró, plastilina, peces de fang…), el material es pot tractar o pintar. Els murs poden ser massissos o tenir forats o desnivells o finestres...

-L'encreuament. Heu de pensar què suposa que dos murs es creuin i com es pot produir l'encreuament: si es tallaran, si es travessaran, si la trobada produirà alguna variació entre ells, si s'evitaran, si un saltarà, si un s'enfonsarà, s'hi s’obrirà un pas en un dels murs, si un trencarà a l’altre…

-L'espai generat. S'ha de pensar com els dos murs incidiran en la superfície i com generaran diferents espais segons: la trajectòria que hi facin, d'on vinguin i cap a on vagin i la forma com es produeix l'encreuament que pot: partir l'espai, tancar-lo, parcel·lar-lo, fer que hi hagin parets que es comuniquin, deixar un espai molt ampli i uns altres molt petits i tancats…. També podem imaginar-nos quina seria la percepció si es tractés d'un espai real i nosaltres hi poguéssim circular.

Cal que rumieu sobre tots aquests aspectes i que trobeu solucions originals i curioses.

Per realitzar el treball podeu emprar una superfície de cartolina o més dura si el material dels murs així ho requereix.

Presenteu també un parell d'esbossos de la idea amb una petita explicació sobre el resultat.

  

 

  
 
 Els murs de RICHARD SERRA

Busqueu informació sobre l'artista Richard Serra, que ha treballat recurrentment amb murs o plaques, generalment de ferro. Comenteu què us sembla l'obra d'aquest artista.



 

       

La serp, instal.lada al Museu Guggenheim de Bilbao, 1997. Serra ha escrit que l'escultura, 'si algun potencial té, és el de crear el seu propi espai' i La serp compleix, sense cap mena de dubte, aquest objectiu'. De fet, crea almenys dos espais de caràcter molt diferent. Els cantells superiors i inferiors de les planxes s'encorben amb radis diferents i estan situats de tal manera que les planxes del mig queden inclinades cap a un costat. Com succeeix amb tantes escultures de Serra, l'efecte complert només pot captar-se caminant al voltant i a través d'ella. Al demanar-li que descrivís aquesta experiència, Serra dubtà: 'Es distinta doncs depèn de qui siguis i d'allò que t'aporti. No és claustrofòbica; s'assembla, més aviat, al caminar entre els carrers d'una ciutat medieval'. Els espais de Serra solen ser de tipologia arquitectònica i es caracteritzen per efectes afirmatius i de gran càrrega psicològica. (Text extret de: HAPGOOD, Susan, 'La serpiente de Serra y el pez de Gehry', Guggenheim Magazine, 1997.

Imatges extretes del llibre: Sobrino Manzanares, María Luisa, Escultura contemporánea en el espacio urbano. Electa, 1999.

 

El pes és per a mi un valor essencial; no és que sigui més atractiu que la lleugeresa, però senzillament se més sobre allò que és pesat que sobre el lleguer, i per tant, tingui més coses a dir sobre el primer, més a dir sobre l'equilibri del pes, la manipualció del pes, la contenció del pes, l'emplaçament del pes, la retenció del pes, els efectes psicològics del pes, la desorientació del pes, el desequilibri del pes, la rotació del pes, el moviment del pes, la direccionalitat del pes, la forma del pes. Tinc més a dir sobre els constants i minuciosos reajustos del pes, més a dir sobre el plaer derivat de l'exactitud de les lleis de la gravetat. tinc més a dir sobre el procesat del pes de l'acer, més a dir sobre la fundició, el taller de laminació i els altrs forns.

És difícil expressar idees sobre el pes utilitzant objectes de la vida diària doncs, la tasca, seria infinita; hi ha una imponderable immensitat per pesar. No obtant, puc deixar cosntància de la històdira de l'art com una història de la singularitat del pes. Tinc més coses a dir sobre Mantegna, Cézanne i Picasso que sobre Botticelli, Renoir i Matisse, encar que admiro allò que em falta. Tinc més a dir sobre els monuments funeraris, més a dir sobre el pes, la densitat i concreció d'innombrables sarcòfags, més a dir sobre tombes i enterraments, més a dir sobre Miquel Ángel i Donatello, més a dir sobre arqutiectura inca i micènica, més a dir sobre el pels caps olmeques.

Tots estem condemnats a coaccionar-nos pel pes de la gravetat. No obstant, Sísif empenyent infinitament el pes de la seva roca muntanya amunt no m'atrau tant com la tasca incansable de Vulcà en la profunditat del seu cràter humejant, golpejat i donant forma a la matèria bruta. El procés constructiu, la concentració i l'esforç diari em fascina més que qualsevol revelació, més que qualsevol recerca de l'eteri. Tot el que escollim en la vida per la seva lleugeresa es revela en poc temps com un pes insuportable. Estem enfrontats a la por d'aquest pes: el pes de la repressió, el pes de la coacció, el pes del poder, el pes de la tolerància, el pes de la decisió, el pes de la responsabilitat, el pes del desastre, el pes del suicidi, el pes de la història que corroeix i erosiona els significats fins a reduir-los a una estudiada estructura de lleugeresa aprehensible.

Serra, Richard ' Pes?, dins del catàleg Richard Serra. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 1992. p.10-11.



 
versió per imprimir



ACTIVITAT 4
Construcció d'espais 3: Un fragment de ciutat. Exemple de formes urbanes.
Finalment es treballa amb un espai que implica tant un tractament de la superfície com dels elements verticals que s'hi ubiquin. És el cas de la construcció d'un fragment de ciutat. Per a la seva realització s'observen inicialment diferents formes de distribucions urbanes. Aquesta observació hauria d'anar acompanyada d'una explicació de les idees que subjauen en aquest plantejament d'ordenació urbana. els referents que es donen són prou clars i diferenciats i responen a diferents idees de caràcter polític, social i econòmic que afectes a qüestions de caràcter pràctic però que ens indiquen també relacions de poder: la forma de quadrícula/campament de les ciutats romanes, la forma circular emmurallada de les ciutats medievals, les idees de ciutats radials o lineals, l'estructura de l'Eixampla barcelonina, etc. A partir d'aquí es proposa que els alumnes, seguint uns procediments bastant acotats construeixin un petit espai urbà. Aquesta activitat serveix d'introducció per la pròxima l'ACT 5.

DOCUMENT 4
 
 CONSTRUCCIÓ D'ESPAIS  3

Un fragment de ciutat

Aquest és un treball per ser desenvolupat en grup. Es tracta senzillament de construir els volums d'una sèrie d'edificis i triar una ordenació determinada per conformar un petit fragment del que podria ser una ciutat. Per fer-ho seguirem un procés una mica diferent del realitzat fins ara, regit per les següents pautes:


1. Retalleu 10 figures geomètriques amb cartolina, que facin com a molt 7 centímetres de costat.

2. Ubiqueu-les sobre un full DIN-A3 de manera calculada o tirant-les per atzar. Després marqueu els contorns perquè la col·locació quedi fixada sobre el full. Aquesta serà la planta del vostre fragment de ciutat.

3. Un cop tenim la planta del fragment de ciutat cal pensar l'alçat dels edificis dels quals ja tenim la planta definida. Les formes i alçades les heu de pensar segons el conjunt d'edificis, segons la seva col·locació i segons la percepció que vulgueu que generin.

4. Construïu els edifici amb material apropiat: plastilina, fang, porexpan, cartolina, poliuretà...

La forma i ubicació dels edifici pot ser completament inventada o basar-se en referències reals. No pot ser una forma completament imaginària o fictícia sinó que no s'hauria d'escapar de paràmetres reals, hauria de poder ser construïble.

 
 
 Formes urbanes

Què és una ciutat?
S'està d'acord a afirmar que una ciutat és un assentament relativament gran, dens i permanent d'individus. L'èmfasi es fa en la concentració, una concentració de poder, de cultura d'una comunitat, d'activitats, d'individus. La concentració i l'aglomeració de gent i d'activitats genera més energia. Per tant, la característica de les ciutats no depèn tant de la dimensió com de la densitat de l'assentament. (Per exemple, a l'imperi Romà només quinze ciutats tenien més de 10.000 habitants, tanmateix les considerem ciutats.)

Les ciutats no estan aïllades sinó que existeixen en la mesura que estan relacionades amb altres. Podem dir que entre elles formen un sistema jeràrquic urbà. No obstant això, cadascuna d'elles té una delimitació física, material o simbòlica que li confereix un caràcter propi.

Com a centres d'activitat densificada, les ciutats no s'entenen sense recursos naturals, comercials o humans i són llocs d'activitat econòmica. La ciutat està relacionada amb el territori que l'envolta, un territori al qual forneix de serveis.

Les ciutats no són tan sols extensions residencials, sinó que a més es distingeixen perquè tenen edificis públics que donen escala a l'arquitectura de la ciutat. Els edificis públics acostumen a ser fites d'identificació comuna i la seva arquitectura confereix una definició monumental a la ciutat.

No obstant això, les ciutats no són únicament carrers, edificis, construccions; de fet, les ciutats són una amalgama de vida i construcció, en què una no es pot entendre sense l'altra. La forma construïda de la ciutat és inseparable de la seva funció, de les idees i dels valors de la gent que hi ha viscut i que hi viu. [...]

Models normatius (de configuració de formes urbanes)
Podem distingir tres grans models a partir dels quals s'han configurat formes urbanes diverses al llarg de la història:

El primer model, que podem anomenar model còsmic, és el de la ciutat sagrada. La forma urbana és una interpretació de l'univers i dels seus déus. En trobem alguns exemples en les cultures antigues, les ciutats precolombines, les ciutats de l'Orient Llunyà. Sovint les formes urbanes són expressió del poder o d'idees utòpiques. Pertanyen a aquest model els plans ideals de ciutats del Renaixement i del Barroc. El traçat de la forma urbana tendeix a simplificar-se com un diagrama per tal de traduir més directament les idees a la forma construïda.

El segon model, que podem anomenar model pràctic, és el de la ciutat funcional, freda, el de la ciutat màquina. Aquest és el concepte que va motivar les ciutats colonials, les colònies industrials, les ciutats com a producte immobiliari. La ciutat es compon de peces autònomes, cadascuna d'elles amb una funció diversa, que estan unides com si es tractés d'una gran màquina eficaç. Els traçats de la forma urbana a què respon aquest model utilitzen habitualment la retícula ortogonal, la malla o la quadrícula.

El tercer model, que podem anomenar model orgànic, és el de la ciutat entesa com a organisme viu o ciutat biològica. És concebuda pensant quina és la dimensió òptima d'aquest organisme, quins en són els límits definits, quina n'és l'estructura indivisible, de manera semblant a com es fa amb els cossos naturals. D'aquí que les seves formes tendeixin a assemblar-se a les dels organismes de la naturalesa: formes circulars, arrodonides, estrellades. Aquest és, en part, un model alternatiu als dos anteriors.

OLIVERAS,Jordi. 'Ciutat' capítol n.8 del llibre Introducció a l'arquitectura. conceptes fonamentals. Barcelona: Edicionas UPC, 2000. p.137-145.



    

    

  

1. Milanino, Milà. 2. Habitatges unifamiliars, EUA. 3. Nördlingen, Ciutat medieval
4. Ciutats ideals del Renaixement, 'La ciutat del Príncep' de Pietro Catáneo. 5. Ciutat lineal d'Arturo Soria
6. Ciutat romana de Timgad. 7. Pla de Nova York 1811. 8. Vista de l'Eixampla de Barcelona (Pla Cerdà s.XIX)
9. Planta de la ciutat de Barcelona (1859)

  
versió per imprimir



ACTIVITAT 5
Anàlisi d'un espai concret: Realització del mapa d'un CARRER.
Com a activitat de conclusió d'aquesta unitat es proposa un treball d'observació i reflexió sobre un espai concret. És una activitat d'anàlisi que ens ha d'ajudar a adquirir elements per a observar un entorn conegut, establir relacions i connexions entre els elements que el composen i ser capaços de fer-ne una valoració. Concretament es planteja fer una anàlisi d'un paisatge urbà: el carrer on viuen els alumnes. L'anàlisi ha de donar com a resultat una espècie de mapa del carrer on s'expliqui gràficament els elements observats. el mapa s'ha d'acompanyar d'un petit escrit que sintetitzi tot allò observat. Per a realitzar el treball es donen indicacions, tan per a fer l'observació, com per a realitzar el mapa. Quan s'expliqui el treball el professor ha d'explicar més detalladament els elements que poden ajudar a fer l'anàlisi. També cal tenir en compte que tots els elements treballats amb la construcció d'espais de les activitats anteriors poden servir per a realitzar aquesta. Aquesta activitat té com a objectiu que l'alumne sigui capaç d'utilitzar allò après fins al moment per a fer-se un plantejament sobre el seu entorn més proper. Tot i que es planteja que l'activitat es faci individualment també es podria plantejar en grup. Es planteja utilitzar el format mapa per a explicar l'anàlisi però també es podrien fer servir d'altres recursos: estudi fotogràfic amb un caràcter més etnogràfic o d'anàlisi de les formes de l'espai i els seus elements, explicacions a través de maquetes...

DOCUMENT 5
 
 EL MAPA D'UN CARRER

Aquesta activitat no pretén res més que donar-nos elements per a observar i reflexionar sobre un espai concret. És una activitat d'anàlisi que ens ha d'ajudar a adquirir elements per a observar un entorn conegut, establir relacions i connexions entre els elements que el composen, i ser capaços de pensar noves solucions que puguin modificar el que veiem.

Concretament l'activitat consisteix en fer una anàlisi d'un paisatge urbà: el vostre carrer. Cadascú ha d'observar l'espai que el seu carrer conforma i tots els elements que el caracteritzen. Les informacions i reflexions extretes de l'observació i de l'anàlisi que en feu les haureu d'explicar gràficament construint un mapa i, també, amb un petit escrit que sintetitzi tot allò que heu observat. El mapa no ha de ser un mapa objectiu, que reprodueixi les formes de l'espai, sinó que ha d'intentar explicar com és l'espai però també com el veiem nosaltres, quines conclusions en traiem després d'haver-lo observat.


L'anàlisi
Per a analitzar el carrer hauríeu d'observar-lo des de diferents llocs i en diferents situacions: mirar-lo quiets des de diferents punts de vista, caminant-hi, fins i tot mentre anem amb cotxe, o des d'una finestra…

Es pot valorar estructuralment i estètica el carrer, però també fer valoracions crítiques, observacions que impliquin una relació d'afectivitat amb l'entorn, i també es poden detectar problemes. Cal analitzar com són les formes però també què impliquen. Cal pensar que un carrer està compost pel seu ferm (el que anomenem pròpiament carrer), pels edificis i els objectes (mobiliari urbà), però també forma part d'aquest, tot allò que s'hi esdevé, tot allò que hi succeeix.

Aquí teniu un llistat d'aspecte per observar o analitzar:

  • Carrer: (plaça, voreres, escales, rampes o d'altres elements del sòl, de la via pública). Veure com el carrer organitza (els edificis, els accessos, la direcció i visió, perspectiva del mateix…), veure com relaciona els diferents elements i llocs, veure com els elements estan instal·lats en ell… Valorar el tipus de ferm, relació entre diferents funcions (per a vianants, de circulació, d'aparcament, de joc…). La forma del carrer i el que aquest implica: s'estreny, es bifurca, fa corba… El accessos cap o des del carrer.

  • Edificis: observar com les façanes s'integren visualment a l'entorn, la seva visibilitat. Si predominen els ritmes verticals, horitzontals, si el carrer o d'altres elements es mengen els edificis o al contrari, si hi ha un equilibri entre carrer i edificis. Veure quin perfil genera el conjunt de les façanes, detalls dels murs (materials, colors, elements decoratius,…), finestres, portes, plantes baixes, cartells. Relació diferents comerços, relació vell/nou… Edificis que destaquen. Edificis que tenen un caràcter central en el carrer. Volums de les façanes, formes de les mateixes (modulars, orgàniques, geomètriques), s'hi donen sensació d'ordre, de regularitat, de barreja…Si es diferencien segons els seus usos, segons el creixement urbanístic de la zona, segons segments socials...

  • Objectes: observar i valorar el mobiliari urbà tenint en compte la forma, la funció (senyalització, decoratiu, barrera,…), i l'emplaçament. Valorar la seva relació i ubicació en l'espai.

  • Anàlisi d'altres factors: la visibilitat de l'espai des diferents punts, com es desenvolupa la circulació, les característiques lumíniques i sonores.

  • Valorar les qüestions pràctiques, la funcionalitat de l'estructura de l'espai, la presència de barreres arquitectòniques…

  • Ús que en fa la gent. Circulació de la mateixa. Activitats que s'hi desenvolupen, espai per a serveis públics. Barreja de gent diferent o només presència de sectors molt determinats. Presència sempre de la mateixa gent o canvi constant.

  • Diferents llocs: llocs buits, llocs de circulació, espais morts…

  • Idea general que ens enduem de l'espai. Constants que el defineixen físicament (varietat, regularitat, caos, desordre, ritmes, joc simetries, contrasts, tancament, obertura), adjectius que el defineixen. Espai amb una identitat molt marcada o semblant a d'altres. Monòton o ple de petits detalls particulars...


La realització del mapa
El suport del mapa pot ser de cartolina, de cartró dur o de cartró ploma, o si convé, d'altra mena de material. La mesura i el format d'aquest suport dependrà de les característiques de l'espai, com a molt mínim, ha de ser d'una mesura semblant a un DIN-A3, tot i que pot ser molt estret però molt i molt llarg, o d'altres formats més particulars. Els mapes s'entén que són representacions de la planta i, per tant, són bidimensionals. Tot i representar una vista en planta, el vostre mapa pot tenir relleu, pot incorporar elements tridimensionals, si la vostra descripció del lloc així ho requereix.

Per realitzar-lo s'han de buscar els recursos visuals i tàctils que permetin, no tan sols mostrar l'estructura física de l'espai, sinó també d'altres elements que el caracteritzen, ja indicats en la part referent a l'anàlisi: l'ús que en fa la gent, l'ambient, els sorolls,…. El mapa pot combinar elements visuals de tota classe: línies, plans, formes de tot tipus, textures, colors, gradacions de tonalitats, s'hi poden integrar símbols gràfics, es pot treballar enganxant papers o d'altres elements i materials, generar-hi relleus… També es poden utilitzar fotografies o fotomuntatges. Tot i que tan sols es demana un mapa si és necessari es pot reforçar aquest amb d'altres elements per explicar-lo més bé: algun alçat, perfils de les cases…

Ha de ser un treball particular i personal, que englobi els elements que hem esmentat. Heu de pensar que el vostre mapa no és una reproducció de l'espai, no és una maqueta sinó una anàlisi particular que feu de l'espai. No cal que poseu al mapa tots els elements que hagueu analitzat, ja que potser seria excessiu, podeu destacar-hi els més rellevats o els que a vosaltres us semblin més interessants.


El text
A part del mapa cal fer un petit escrit on feu una descripció-anàlisi del carrer. Aquest no ha de ser escrit com si fos una anàlisi tècnic sinó que ha de tenir un caràcter més narratiu i particular sobre la vostra visió del carrer.

 
versió per imprimir


 

RECURSOS I BIBLIOGRAFIA

 PROPOSTES DE TREBALL, ACTIVITATS i DOCUMENTS DE SUPORT

o MONTANER, J.M. 'Espai' capítol n.5 del llibre: SOLÀ-MORALES, I. / LLORENTE, M. / MONTANER, J.M. / RAMON, A. / OLIVERAS, J. Introducció a l'arquitectura. conceptes fonamentals. Barcelona: Edicionas UPC, 2000. p.95-106. Se'ns explica com ha variat la noció d'espai i de lloc en arquitectura. Des de la noció d'espai interior tancat, limitat segons paràmetres cartesians, passant per la noció d'antiespai o espai-temps, fins a la dissolució dels espais contemporanis.

o VAN de VEN, D. El espacio en arquitectura. Madrid: Editorial Cátedra, 1981.

o SOLÀ-MORALES, I. 'El lugar: permanencia o producción', dins: Diferencias. Topografía de la arquitectura contemporánea. Barcelona: Gustavo Gili, 1995.

o AUGÉ, M. Los no lugares. Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad. Barcelona: Gedisa Editorial, 1994.

o GUASCH, R. Espacio fluido versus espacio sistemático. Barcelona: Edicions UPC-ETSAV, 1995.

o DELGADO, Manuel. El animal público. Barcelona: Editorial Anagrama, 1999.


 Sobre jardins

o NITSCHKE, Günter. El jardín japonés. Colònia: Taschen, 1999.

o RICO, Michiko. El jardín japonés moderno. Barcelona: Gustavo Gili, Ediciones Gamma, 2002.

o KLUCKERT, Ehrenfried. Grandes jardines de Europa. Desde la antiguedad hasta nuestros días. Colònia: Könemann, 2000.

o HANSMANN, W. Jardines del Renacimiento y Barroco. Madrid: Nerea, 1989.

o OLAF ENGE, Torsten / FRIECRICH SCHRÖER, Carl. Arquitectura de jardines en Europa. 1450-1800. colònia: Taschen, 1992.

o ?ELLICOL, Geofrrey i Susan. El paisaje del hombre. La conformación del entorno desde la prehistoria hasta nuestros días. Barcelona: Gustavo Gili, 1995.

o BROOKES, John. El diseño de jardines. Barcelona: Blume, 2002.

o CONRAN, Terence / PEARSON, Dan. El jardín: paisaje y diseño. Barcelona: Blume, 1998.

o Mc GRATH, El Arte del Paisaje. Mèxic: Artium, 2002.
El llibre mostra intervencions de diferents artistes tan en espais urbans com en espais naturals. entre ells la 'Capsa de Mistos' de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen (p.93-97).


 Sobre Richard Serra i sobre murs

o Richard Serra. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 1992. p.10-11.
Catàleg de l'exposició realitzada sobre l'artista on es fa un recorregut de la seva tragectòria artística.

o Richard Serra, Weight and measure. London: Tate Gallery, Düsseldorf: Richter, 1992.

o Richard Serra. Torqued Spirals, Toruses and Spheres. Nova York: Gagosian Gallery, 2001.
Catàleg dedicat a les grans peces de ferro corbes que Serra realitza al llarg del 2000. Les fotografies il.lustren el procés de realització de les obres, la seva ubicació i la interacció d'aquestes amb les persones.

o Richard Serra. Torqued Ellipses. Nova York: Dia Center for the Arts 1997.
Catàleg també dedicat a les gran peces de ferro corbes realitzades per l'artista.

o Richard Serra. Écrits et entretiens 1970-1984. París: Daniel Lelong, 1990.
Recull d'escrites de Richard Serra i d'entrevistes realtizades a l'artista.

o Richard Serra: Sculpture 1987-1989. Nova York: Pace Gallery 1989.


 Sobre urbanisme i disseny de la ciutat

o RYKWERT, Joseph. La idea de ciudad. Madrid: Blume Ediciones, 1985.

o AA.VV. Visions urbanes. Barcelona: Centre de Cultura contemporània de Barcelona, 1994.

o HALL, P. Ciudades del mañana. Historia del urbanismo del siglo XX. Barcelona: Ediciones del SErval, 1996.

o MORRIS, A.E.J. Historia de la forma urbana. Barcelona: Gustavo Gili, 1984.

o Praxis sobre disseny urbà.

o SERRA, J.Mª: Elementos urbanos. Mobiliario i microarquitectura. Barcelona: GG, 1996.
Inventari de diferents elements del mobiliari urbà (elements d'il.luminació, de jardineria, d'aigua...)

o OLIVERAS, Jordi. 'Ciutat' capítol n.8 del llibre: SOLÀ-MORALES, I. / LLORENTE, M. / MONTANER, J.M. / RAMON, A. / OLIVERAS, J. Introducció a l'arquitectura. conceptes fonamentals. Barcelona: Edicionas UPC, 2000. p.137-145.