En aquesta unitat no es tractarà aspectes relatius al disseny d'interiors o a l'arquitectura. Gran part dels continguts es centraran només en l'escultura pública. S'entén que a fonamenta de Disseny es poden ja treballar aspectes de disseny d'espais. Per tant aquí s'obté només per a veure com des de l'art s'ha intervingut i s'ha aprofitat l'espai per a instal·lar-hi elements, fent que aquest formés part de la mateixa obra. Tampoc s'aborden elements relatius a les instal·lacions, ja tractats a Tècniques d'Expressió Graficoplàstica, s'entén doncs que centrem la unitat en els significats, elements, estratègies que fan que des de l'escultura s'intervingui i es disposin elements en l'espai públic. Primer de tot es planteja fer una explicació genèrica sobre allò que implica col·locar o ordenar elements en un espai. Seguidament s'entra directament en la presència de l'escultura en l'espai públic. Aquí s'intenta veure com, progressivament l'escultura ha anat incorporant l'espai i de quines maneres aquesta la utilitzat o hi ha intervingut. S'entén que aquestes qüestions es poden enllaçar amb la unitat 5 que tot hi estar dedicada a l'espai, es treballa amb un artista, Charles Simonds, que fa intervencions en l'espai urbà. Es proposa als alumnes que busquin exemples d'intervencions en l'espai urbà i també es treballa més aprofundidament dos artistes Claes Oldenburg i Hans Haacke. Al final es planteja l'elaboració d'un projecte d'intervenció en un espai. També s'afegeix un document sobre Land Art per si no tan sols es vol centrar la unitat en les intervencions urbanes sinó també es vol parlar de les intervencions en l'espai natural.


ACTIVITAT 1
Explicació sobre la disposició i ordenació d'elements en un espai.
DOCUMENT 1. La disposició en l'espai (petita introducció al tema).

ACTIVITAT 2
Explicació sobre l'escultura en l'espai públic. Lectura de text i discussió sobre diferents obres.
DOCUMENT 2. L'escultura i l'espai urbà (text explicatiu). Exemples d'escultura pública (imatges de les obres). Lectura d'article sobre l'art contemporani en l'espai urbà.

ACTIVITAT 3
Recerca, anàlisi i discussió sobre l'obra de Claes OLDENBURG i Hans HAACKE.
DOCUMENT 3. L'obra de Claes OLDENBURG. (Text i exemples d'obres)

ACTIVITAT 4
Recerca, comentari i presentació d'alguna intervenció en l'espai públic.
DOCUMENT 4. Proposta de recerca d'informació i comentari d'alguna intervenció en l'espai.

ACTIVITAT 5
Realització d'un projecte d'intervenció en un espai.
DOCUMENT 5. Realització d'un projecte d'intervenció en un espai.

ACTIVITAT 6
Presentació i discussió dels projectes. Autocrítica del projecte.
DOCUMENT 6. Realització d'un projecte d'intervenció en un espai. Elements per a l'autocrítica

ACTIVITAT 7
Altres documents de suport: Intervencions en l'espai natural: el Land Art.
DOCUMENT 7. El Land Art. Exemples d'obres i text.


BIBLIOGRAFIA I RECURSOS

L'escultura ha anat adquirint una presència diferenciada en l'espai públic segons com aquest ha estat considerat, segons com ha anat evolucionant l'estructura de les ciutats i també com, l'art, ha anat variant la seva posició i el seu paper en el si de la societat. En aquest escrit es vol explicar breument el paper que l'art té actualment en l'espai públic de les nostres ciutats, establint inicialment comparacions amb la funció tradicional que s'atorgava a l'escultura en l'espai públic.

L'escultura en l'espai urbà
La ciutat tradicional, tal com es van concebre les grans capitals del segle XIX, s'organitzava amb uns criteris urbanístics tancats, a partir d'una clara distinció entre el centre i la perifèria i entre l'espai públic i el privat. L'ordre de la ciutat era pautat des del poder, per exercir un control sobre el territori. La funció de l'escultura en aquests espais era la d'embellir determinades localitzacions per la importància i significació que aquestes tenien. Aquest embelliment es realitzava a través de l'escultura monumental. A part de l'embelliment i de dotar als espais d'una certa solemnitat, aquesta escultura monumental servia per a recordar el lloc que ocupava el poder, per atorgar importància i magnificència a les figures que l'ostentaven. L'escultura monumental de la què parlem, sol ser una escultura mimètica o idealitzant, col·locada damunt d'un pedestal per subratllar-ne la importància i per procurar-li un espai privilegiat per sobre la mirada de la gent. Aquestes figures són tancades i no es relacionen directament amb l'espai, altrament l'ornamenten. Són un element col·locat en l'espai o, podríem fins i tot dir, imposat. Aquests tipus d'escultures tenen normalment una poderosa presència física que els permet assenyalar i fixar un lloc. El seu caràcter és de permanència com si haguessin de romandre allà per sempre, immutables.

Diferents qüestions fan que la ciutat contemporània vagi abandonant aquest registre i provoquen que s'estableixi una dinàmica molt diferent entre l'escultura (o les intervencions artístiques) i l'espai públic de la ciutat. La reconsideració d'aquest últim com un espai important de les ciutat; l'increment de les zones de serveis, comercials, d'oci i de circulació; la barreja de gent molt diferent en un mateix espai; l'ús particular que cadascú en fa i les significacions que li atorga; la mutabilitat, els canvis constant i el trànsit de molts espais, són elements que han propiciat un nou panorama per a les intervencions artístiques. Tot i que encara es continua operant amb una utilització convencional de l'art escultòric (sota paràmetres decimonònics, aixecant monuments sobre pedestals), l'art contemporani, a l'hora d'intervenir en la ciutat, ha anat per d'altres camins intentant expressar i assumir totes aquestes modificacions, exercint una funció efectiva i en molts de casos crítica del lloc on s'ubicava, tenint en compte les característiques del mateix espai, allò que hi succeeix o el paper dels transeünts, adoptant, en molts casos, un caràcter d'efímer o provisional. Un dels elements que caracteritza l'escultura contemporània és la pèrdua de la seva funció representativa i commemorativa pròpia del monument tradicional, ja no es pretén traslladar una obra a l'espai públic sinó fer una obra en i per a l'espai públic. En molts casos el que fa l'art públic contemporani és actuar com a antimonument, tot i poder tenir una funció recordatòria, no persegueix romandre, no s'estableix només en el passat sinó en el present. No vol dir això que s'oblidin del passat sinó que el relacionin amb el present i que no el tractin de forma heroitzant.

Tots aquests canvis, tant els produïts en l'estructura de les ciutats com en la presència de l'art en el seu si, s'entronquen directament amb la vitalitat de l'esfera pública, amb la pràctica que tot ciutadà pot exercir a l'hora de saber, parlar, discutir o opinar sobre allò que succeeix en el seu entorn. Les paraules de Krystof Wodiczko parlen prou clarament sobre aquest fet: 'la democràcia, igual que la llibertat, és una pràctica, no quelcom que ens és donat per endavant. La democràcia s'entén com una obligació de practicar la comunicació en l'espai públic (prendre la paraula). Per a mi, l'art, com a veu i missatge, és una part important de la pràctica de la democràcia en l'espai públic. Entès d'aquesta manera, l'art crític i actiu ajuda a mantenir viva la democràcia.'

Les intervencions en l'espai públic poden tenir intencions diferents: moltes adquireixen un caràcter polític, critiquen d'una manera o d'altra quelcom que fa referència al mateix espai. D'altres, amb alternatives al monument tradicional, commemoren o recorden el passat. D'altres ajuden a modelar la forma d'un l'espai, a configurar-lo o a donar-li entitat, sobretot en zones indeterminades o que han de ser reurbanitzades. En aquest cas les intervencions solen experimentar amb l'espai per corregir o dinamitzar l'escenari urbà. En d'altres casos les formes d'actuació en l'espai urbà de l'art contemporani, tenen un caràcter efímer, són actuacions puntuals que no persegueixen cap mena de permanència.

Aquest escrit, amb idees ampliades i transformades pren part del seu contingut del text de Martí Peran, Senyals públics. Espai de la contemporaneïtat.

1,2. Joan Brossa. A majúscula al Velòdrom d'Horta. Barcelona, 1992.
3. Nancy Holt. Dark Star Park. Entre Washington DC i Rosslyn, 1978-84.
4. Claes Oldenburg. Mistos. Barcelona, 1992.
5. Christine O'Loughlin. Displaced Grass. Parc de l'Ajuntament de Montrouge, 1984.
6. Hans Haacke, Die Freiheit wird jetzt einfach gesponsert. Berlin, 1990.
7. Juan Muñoz, Barcelona, 1992.
8. Peter Eisenman, Maqueta del Monument a l'holocaust Jueu, Berlín, 1997.
9. G. Segal, Monument a l'alliberació Gai. Nova York, 1980.
10. Rebeca Horn, .Barcelona, 1992.

Després de tot allò explicat i de la lectura d'aquest text fes un escrit on exposis les teves opinions sobre l'art en l'espai públic. Pots explicar les teves valoracions sobre la seva funció i la seva necessitat. Pots argumentar si creus que les obres haurien de tenir un determinat perfil o com creus que els artistes haurien de treballar amb l'espai, considerar-lo i finalment ubicar-hi les obres...

El treball consisteix en fer una proposta d'intervenció escultòrica al jardí de l'institut o l'escola o en un altre espai exterior a aquesta. No es tracta d'executar la proposta sinó de projectar-la mitjançant sistemes gràfics: utilitzant la fotografia, el fotomuntatge, el dibuix, el collage o sistemes infogràfics.

La proposta és completament lliure. Tan sols heu de tenir en compte les característiques físiques de l'espai, l'ús que se'n fa, el valor que les diferents parts d'aquests han anat adquirint o adquireixen cada any. Es pot reservar una hora del pati perquè observeu detingudament el recinte i la gent que hi circula.

El punt de vista des del que plantegeu la intervenció també depèn de vosaltres: pot adoptar un caire més crític, pot ser una intervenció més poètica, pot tractar-se d'un joc, pot modificar l'espai o generar-hi un altre 'lloc', pot variar-ne la percepció i els recorreguts de la gent, pot tenir una funció pràctica, pot senzillament plantejar un joc de formes, pot tractar-se d'una intervenció fixa o temporal, etc.

Evidentment la proposta hauria de ser viable, no s'hi val pensar coses irrealitzables, les heu de veure clares i possibles.

La proposta s'ha de presentar en format paper i hi ha d'haver les següents indicacions ordenades com vulgueu vosaltres:

1. Explicació escrita sobre la proposta.

2. Explicació sobre la localització i la relació amb l'entorn.

3. Dibuixos (diferents punts de vista, planta i alçat) de l'element que s'integrarà al pati.

4. Especificacions sobre el material o d'altres qüestions tècniques.

5. Dibuixos que mostrin el resultat final de la intervenció.

Es designen sota el nom de Land Art o earthworks, art de la terra, les obres que abandonen el marc de l'estudi, de la galeria, del museu, i són realitzades en un context natural, com pot ser el mar, una muntanya, la platja, el desert, un camp o fins i tot espais dins la ciutat. La natura es converteix en material artístic. Aquesta no és senzillament un espai de fons per a les obres o un lloc on col·locar-les sinó que el mateix paisatge és convertit en objecte artístic, després de què s'hi hagi realitzat una acció transformadora.

1. M. Heizer   2, 3. Robert Smithson, Spiral Jetty. 1976.   4. Nancy Holt, Sun tunnels, 1973-76.
5. Christo, Running fence, 1972-76.   6. Christo, Valley courtain. Colorado, 1970-72.

Las montañas, los valles, los fenómenos atmosféricos y los grandes espacios abiertos devienen soporte, materia y sujeto de nuevas formas de intervención artística que huyen de los estrechos límites que encerraban la creación dentro de las paredes del museo o de la galería, es decir, los espacios sacralizados del arte, y abren la mirada del artista hacia la inmensidad del cosmos. La revalorización de las culturas arcaicas -más conscientes de esas conexiones cosmológicas- y el cultivo de una mística de la naturaleza enlazan el Land Art con el espíritu del romanticismo.

Sin embargo, en su origen, el Land Art surgió ligado a la reflexión minimalista que pretendía romper con la función decorativista de la escultura y se nutrió de la voluntad de desmaterialización de las obras de arte y del espíritu anti-objetual y "anti-artístico" que inundó las búsquedas de los anos sesenta y setenta. Como en el body art o en el arte de acción, el carácter efímero de las intervenciones de Land Art introdujo el tiempo real como coordenada plástica y abrió las puertas a la idea de arte como acontecimiento y experiencia.

En algunas propuestas del Land Art subyace una protesta contra la degradación, la mediatización y el olvido de la naturaleza; Se manifiesta, al menos inicialmente, una crítica al sistema económico que convierte las obras de arte en objetos privilegiados para el intercambio mercantil y también, sin duda, se expresa una fervorosa voluntad de reencontrarse con el ritmo y el fluir de las energías del universo, abriendo una reflexión sobre las interdependencias que ligan al hombre con el mundo y señalando la trascendencia de los más mínimos gestos sobre la piel del planeta. Sin embargo, el Land Art no se desconecta de las tecnologías comunicativas pues necesita del cine, del vídeo y de la fotografía para documentar y difundir mediáticamente sus intervenciones, que muchas veces se producen en contextos alejados de los centros de la cultura urbana. Por todo ello, el Land Art no puede ser simplistamente identificado con un retorno arcaizante a la naturaleza, sino más bien como una ampliación de la noción de arte, que toma el mundo como soporte de la obra.

Si la denominación Land Art se asocia con grandes espacios naturales, con intervenciones escultóricas o arquitectónicas a gran escala, es fundamentalmente por el impacto y la dimensión de los trabajos de pioneros americanos como Robert Smithson (Spiral Jetty, 1970), Michael Heizer {Complex One-City, 1972-1976), Robert Morris (Observotory, 1971-1977), Alyce Aycock (Labyrinthe, 1972), Dennis Oppenheim (Whirlpool. Eye of the Storm, 1973) o Nancy Holt (SunTunnels, 1973-1976). Aunque el más espectacular de los artistas del Land Art, Christo, es de origen rumano, las intervenciones en Europa, por lo general, tienen una escala más íntima, como evidencian los rastros sobre la nieve del holandés Jan Dibbets o los paseos del británico Richard Long.

La decisiva influencia de todos estos pioneros constituye el germen de una nueva comente creativa que, desde los anos setenta hasta la actualidad, ha fructificado en el interés de los artistas por las intervenciones sobre la naturaleza y el paisaje. Sin embargo, muchos otros creadores y arquitectos, conscientes del carácter esencialmente urbano de la vida en el planeta, se han decantado por la intervención en las ciudades y han contribuido a hacer porosos los límites que separan la arquitectura de las artes plásticas en los espacios públicos; al mismo tiempo, han extendido las reflexiones sobre el espacio a los estudios de diseño paisatjístico y urbano, reivindicando un protagonismo de la naturaleza que, en el fondo, parece responder a una cierta nostalgia por recuperar aquello que se pierde, una nostalgia que se ha ido incrementando con la expansión de la industrialización.

Rosa Martínez fragment de la introducció del llibre: Mc Grath, Dorothy. El Arte del Paisaje. Mèxic: Atrium Group, 2002. p.7-9