Capítol XI

FLORIDA I TEXAS

Restava en peu un problema a resoldre: escollir un lloc favorable a l'experiment. D'acord amb la indicació feta per l'observatori de Cambridge, el dispar havia d'ésser dirigit perpendicularment al plànol de l'horitzó, això és, vers el zenit, i la Lluna no ascendeix al zenit només que en les regions situades entre 0º i 28º de latitud, o, en altres termes, la seva declinació no és més que de 28º1. Es tractava, per tant, de determinar exactament el punt del globus on seria fos el grandiós Columbiad.
El 20 d'octubre, havent-se reunit novament el Gun-Club en junta general, Barbicane mostrà un mapa magnífic dels Estats Units executar per Z. Belltropp. Però, sense donar-li encara ni temps de desplegar-lo, J.-T. Maston ja havia demanat la paraula amb la seva vehemència habitual i es posà a parlar en aquests termes:
-Honorables col·legues: la qüestió que anem a tractar avui té una vera importància nacional, i ens donarà l'avinentesa de fer un gran acte de patriotisme.
Els membres del Gun-Club es miraren entre ells sense comprendre on aniria a parar l'orador.
-Cap de vosaltres - prosseguí - no té el pensament de transigir amb la glòria del seu país, i, si hi ha un dret que la Unió pugui reivindicar, aquest no és altre que el d'oferir un recer al formidable canó del Gun-Club. Ara bé, en les actuals circumstàncies...
-Molt bé Maston... - digué el president.
-Permeteu-me d'exposar el meu pensament - seguí dient l'orador -. En les circumstàncies actuals, estem obligats a escollir un lloc bastant a la vora de l'equador, a fi que l'experiment es dugui a terme en bones condicions...
-Si vós voleu... - digué Barbicane.
-Us demano que em deixeu exposar lliurement el meu pensament - replicà el fogós J.-T. Maston -, i sostinc que el territori en el qual s'engegarà el nostre gloriós projectil ha de pertànyer a la Unió.
-Això ningú no ho dubta! - respongueren alguns membres.
-Bé. Com sigui que les nostres fronteres no són prou extenses, ja que al Sud l'oceà ens oposa una barrera infranquejable, i ja que ens és necessari de cercar més enllà dels Estats Units i en un país limítrof aquest vint-i-vuitè paral·lel, heus aquí un casus belli legítim, i jo demano que es declari la guerra a Mèxic!
-Això no!, això no! - cridaren de pertot arreu.
-No! - replicà J.-T. Maston. Vaja!, em sorprèn molt de sentir aquesta paraula aquí en aquest cercle!
-Però escolteu...
-Mai, mai! - exclamava el fogós orador -. Tard o d'hora, aquesta guerra esclatarà, i jo demano que esclati avui mateix!
-Maston - digué Barbicane tot fent sonar el seu timbre sorollosament -, us retiro la paraula!
Maston volgué replicar, però alguns dels seus col·legues aconseguiren fer que callés.
-Convinc - digué Barbicane - que l'experiment no pot ni ha d'ésser realitzat en altre lloc que en terres de la Unió, però si el meu impacient amic m'hagués deixat parlar, i si ell hagués donat una ullada damunt un mapa, sabria que és perfectament inútil de declarar la guerra al nostres veïns, car certes fronteres dels Estats Units s'estenen més enllà del vint-i-vuitè paral·lel. Com podeu veure, tenim a la nostra disposició tota la part meridional de Texas i la Florida.
L'incident no tingué conseqüències, però així i tot no fou sense recança que J.-T. Maston es deixà convèncer. Fou decidit que el Columbiad seria fos en el sòl de Texas o bé en el de la Florida. Però aquesta decisió havia d'originar una rivalitat sense exemple entre las ciutats d'aquests dos Estats.
El vint-i-vuitè paral·lel, en trobar la costa americana, travessa la península de la Florida i la divideix en dues parts poc més o menys iguals. Després, estenent-se en el golf de Mèxic, subtendeix l'arc format per les costes d'Alabama, Mississipí i Lluïsiana. Abordant Texas, del qual talla un angle, es perllonga a través de Mèxic, travessa Sonora, salta la Baixa Califòrnia i va a perdre's en els mars del Pacífic. Només hi havia les porcions de Texas i de la Florida situades dessota d'aquest paral·lel que estiguessin en les condicions de latitud requerides per l'observatori de Cambridge.

El mapa de Florida

La Florida, en la seva part meridional, no compta amb ciutats importants. Es troba només eriçada de fortins aixecats contra els indis errants. Una sola ciutat, Tampa-Town, podia reclamar a favor de la seva situació i presentar-se amb els seus drets.
A Texas, s'esdevé tot el contrari. Les ciutats són més nombroses i més importants: Corpus Christi en el comtat de Nueces, i totes les ciutats situades en el Río Bravo, Laredo, Comalites, San Ignacio, en el Web; Roma, Río Grande-City, en el Starr; Edimburg, en l'Hidalgo; Santa Rita, Panda i Brownsville, en el Camerón, formaren una lliga imponent contra les pretensions de la Florida.
Així que, a penes fou coneguda la decisió presa, els diputats de Texas i els floridencs arribaren a Baltimore pel camí més curt i a partir d'aquell moment el president Barbicane i els membres influents del Gun-Club foresn assetjats dia i nit per reclamacions formidables. Si set ciutats de Grècia es disputen l'honor d'haver vist néixer Homer, dos Estats tot sencers amenaçaven d'anar-se'n a les mans a propòsit d'un canó.
Es veieren llavors aquells "ferotges germans" passejar-se amb armes pels carrers de la ciutat. A cada encontre era de témer qualsevol conflicte, que hauria tingut conseqüències desastroses. Per sort, la prudència i l'habilitat del president Barbicane conjuraren aquest perill. Les demostracions personals trobaren un derivatiu en els diaris dels Estats respectius. Fou així que el "New-York Herald" i la "Tribuna" sostingueren Texas, mentre que el "Times" i l'"American Review" prengueren fet i causa pels diputats de la Florida. Els membres del Gun-Club ja no sabien quin dels dos partits escoltar-se.
Texas arribava ufanosa amb el seu reguitzell de vint-i-sis comtats, que semblava posar en bateria. En canvi, la Florida responia que dotze comtats podien més que vint-i-sis, en un país sis vegades més petit.
Texas s'estarrufava molt dels seus tres-cents trenta mil habitants, i la Florida, menys extensa, es vantava d'ésser més poblada sols amb cinquanta-sis mil. A més, acusava Texas de tenir una especialitat en febres palúdiques que li costaven cada any, a bones o a dolentes, diversos milers d'habitants. I amb això no anava errada.
Al seu torn, Texas replicava dient que per febres la Florida no tenia res a envejar-li, i que a més era molt eixelebrada de tractar els altres països de malsans, quan ella tenia com un honor de posseir el vómito negro en estat crònic. I Texas tenia raó també.
-Ultra això - afegien els texencs per l'òrgan de "New-York Herald" -, es deuen certes consideracions a un Estat on creix el més bell cotó de tot Amèrica, a un Estat que produeix la millor alzina per a la construcció de navilis, i a un Estat que conté una hulla magnífica i mines de ferro on el rendiment és del cinquanta per cent de mineral pur.
A tot això, l'"American Review" responia dient que el sòl de la Florida, sense ésser tan ric, oferia millors condicions per al treball de buidar i fondre el Columbiad, car estava compost de sorra i de terra argilosa.
-Però- reprenien els texencs - abans de fondre el que sigui en un país convé arribar-hi, en aquest país, i les comunicacions amb la Florida són difícils, mentre que la costa de Texas ofereix la badia de Galveston, que té catorze llegües2 d'extensió i que pot contenir les esquadres de tot el món.
-Vaja! - replicaven els diaris consagrats als floridencs -, ens feu gràcia amb la vostra badia de Galveston, situada per damunt del vint-i-novè paral·lel. ¿No tenim, nosaltres, la badia d'Espíritu Santo, oberta precisament sobre el vint-i-vuitè grau de latitud, i pel qual els navilis arriben directament a Tampa-Town?
-Bonica badia - saltava Texas -, una badia que està mig coberta d'arena!
-Els qui esteu cobert d'arena sou vosaltres! - cridava la Florida -. No dirà ningú que nosaltres siguem un país de salvatges.
-A fe de món, que els semínoles bé corren prou pels vostres camps!
-I ca! I els vostres apatxes i comantxes, ¿que potser són més civilitzats?
I així durava la guerra des de feia alguns dies, quan la Florida assajà de dur el seu adversari en un altre terreny, i un matí el "Times "insinuà que, l'empresa essent "essencialment americana", només podia fer-se damunt d'un territori "essencialment americà"!
En saber això, Texas va botar: -Americans! - cridà -, ¿però que no ho som nosaltres tant com vosaltres? Texas i la Florida, ¿no foren incorporades totes dues a la Unió el 1845?
-Sí, sens dubte - responia el "Times" -, però nosaltres pertanyem als americans des del 1820.
-Ja ho crec - replicà la "Tribuna" -, després d'haver estat espanyols o anglesos durant dos-cents anys, us van vendre als Estats Units per cinc milions de dòlars!
-I això què importa! - replicaren els floridencs -, que hem d'avergonyir-nos-en? En 1803, ¿no fou comprada la Lluïsana a Napoleó pel preu de setze milions de dòlars?
-Quina vergonya! - cridaren llavors els diputats de Texas -. Un miserable tros de terra com la Florida es gosa comparar amb Texas, que, en comptes de vendre's, s'ha fet independent; que foragità els mexicans el 2 de març del 1836 i que va declarar-se república federativa després de la victòria aconseguida per Samuel Houston a les vores del San Jacinto sobre les tropes de Santa Ana! Un país, en fi, que s'ha adjuntat voluntàriament als Estats Units d'Amèrica!
-Perquè tenia por dels mexicans! - respongué la Florida.
Por! A partir del dia que fou dita aquesta paraula, veritablement massa dura, la posició esdevingué intolerable. S'esperava una degolladissa dels dos partits pels carrers de Baltimore i calgué posar guardes a la vista dels diputats.
El president Barbicane no sabia on tenia el cap. Notes, documents, munts de lletres amb amenaces, plovien a casa seva. Quin partit prendre? Sota el punt de vista de l'apropació del sòl, de la facilitat de comunicacions i de la rapidesa dels transports, els drets dels dos Estats estaven veritablement igualats. Quant a les personalitats polítiques, aquestes no tenien res a veure-hi, en tot aquest afer.
Aquesta vacil·lació, aquesta nosa, ja durava massa temps, i Barbicane resolgué de sortir-se'n aviat. Reuní els seus confrares i la solució que els proposà fou verament assenyada, com es veurà.
-Considerant bé - digué - el que acaba de passar entre la Florida i Texas, és evident que les mateixes dificultats es reproduiran entre les ciutats de l'Estat afavorit. La rivalitat davallarà del gènere a l'espècie, de l'Estat a la ciutat, i això és tot. Bé, Texas posseeix onze ciutats en les condicions requerides, les quals es disputaran l'honor de l'empresa i ens originaran nous conflictes, mentre que la Florida només en té una. Doncs que sigui tot per a la Florida i per a Tampa-Town!3.
Quan aquesta decisió fou feta pública va produir una gran decepció als diputats de Texas. Entraren en un indescriptible furor i adreçaren provocacions nominals als diferents membres del Gun-Club. Els magistrats de Baltimore no tingueren més remei que prendre un partit. Encarregaren un tren especial on acomodaren els texencs de bon o mal grat, i deixaren la ciutat amb una rapidesa de trenta milles per hora.

Calgué posar guardes a la vista dels diputats

Però, per molt de pressa que marxessin, tingueren temps abans de llençar un darrer i amenaçador sarcasme a llurs adversaris.
Fent al·lusió a la poca amplària de la Florida, gairebé simple illa estreta entre dos mars, pretengueren que no resistiria el sotrac del dispar i que saltaria a la primera canonada.
-Millor, que salti! - respongueren els floridencs amb un laconisme digne dels temps de l'antigor.

1. La declinació d'un astre és la seva latitud en l'esfera celeste, l'ascensió dreta n'és la longitud.
2. Més de 62 quilòmetres.
3. És prou sabut de tothom que en l'actualitat la península de la Florida (alternant amb la nova base de Vandenberg, a Califòrnia) constitueix també la plataforma des d'on s'engeguen a l'espai, i més particularment des de Cabo Cañaveral, en el litoral de l'Atlàntic, aquests coets gegantins i projectils teledirigits, alguns dels quals han estat portadors de satèl·lits artificials.
Fou per l'octubre del 1946 quan Washington considerà necessari disposar d'un camp d'experimentació per a aquelles armes que els alemanys, en la darrera Guerra Mundial, empraren per primera vegada i de les quals l'exèrcit nord-americà estava mancat. Després de molts projectes i llargues negociacions fou escollit com a punt bàsic per a les proves i investigacions l'indret de Cabo Cañaveral, a la Florida i a l'Est de la península. Pel maig del 1950 van començar els treballs de construcció del grandiós camp, i tres mesos més tard tenia lloc el primer dispar d'una V-2 alemanya, portadora d'un coet "W.A.C. Corporal", i a partir d'aquell assaig fins al moment present el Cabo Cañaveral s'ha convertit en el nucli defensiu més important del món occidental.
Una complicada i immensa cadena d'instal·lacions que seria llarg d'explicar parteix d'aquell punt i, estenent-se per tot l'arxipèlag de les Bahames, arriba fins a 9.000 quilòmetres de distància en la seva tasca d'organització i control. L'illa de l'Ascensió, colònia britànica al sud de l'Atlàntic, més avall de l'Equador, és on es troba muntada la darrera estació de control dels projectils que són disparats de Cabo Cañaveral, i on instal·lacions molt especials de radar segueixen i fixen trajectòries dels senyals emesos pels projectils, mentre altres complicats aparells transmeten en mil·lèsimes de segon tots els informes recollits a Cabo Cañaveral. Ultra això, hi ha observatoris meteorològics de l'atmosfera i de l'estratosfera, i també equips fotogràfics i cinematogràfics previstos per a captar la caiguda del projectil. Finalment, una petita flota de "vaixells-controls", que disposen de les mateixes instal·lacions que aquelles de les illes, cobreixen els espais buits d'un punt a l'altre.
Serà, doncs, des de Cabo Cañaveral, on els Estats Units confien aconseguir algun dia resultats sensacionals en disposar d'una base lunar, i, per a més endavant, situar satèl·lits informadors al voltant de Venus i de Mart. (N. del T.)

Tornar a la pàgina inicial