Hefest i Zeus

HEFEST.- ¿Què he de fer, Zeus? Aquí em tens, com has ordenat, amb la destral tan esmolada que podria partir les pedres d'un sol cop.

ZEUS.- Perfecte, Hefest. Ara descarrega-la sobre el meu cap i parteix-me'l en dos.

HEFEST.- ¿Que em poses a prova per veure si m 'he tornat boig? Digues-me el que realment vols de mi.

ZEUS.- Ja t'ho he dit, que em parteixis el crani. Si no em fas cas coneixeràs la meva còlera; i ja saps com les gasto. Vinga, colpeja'm el cap amb tota la teva ànima i no et torbis, perquè tinc uns dolors de part al cervell, que m’estan matant.

HEFEST.- Zeus, vigila no fem una desgràcia, perquè la destral està molt esmolada i el part que provocarà no serà sense sang a l'estil d'Ilitia.

ZEUS.- Tu limita't a descarregar-la, Hefest, i no tinguis por. Jo ja sé el que em convé.

HEFEST.- D'acord, la descarregaré. Què s'hi pot fer contra una ordre teva! Ep! ¿què és això? Una noia amb armadura! Quin mal tan gros tenies al cap, Zeus! No és estrany que estiguessis de mal humor si criaves sota la meninge una noia tan gran i tan ben armada. Tenies un campament militar en comptes d'un cap i nosaltres sense saber-ho. Mira-te-la com salta i balla la dansa pírrica, com sacseja l'escut, branda la llança i entra en trànsit; i, el més important de tot, en un instant s'ha convertit en una noia bellíssima i en edat de casar-se. Té els ulls verds, és cert, però això encara la fa més maca. Dóna-me-la, doncs, en matrimoni com a pagament pel servei de llevadora.

ZEUS.- Demanes un impossible, Hefest, perquè ella vol ser eternament donzella. Ara bé, jo, personalment, no hi tinc res en contra.

HEFEST.- És tot el que volia sentir, la resta és cosa meva; ara mateix la raptaré.

ZEUS.- Fes-ho, si és que pots, però sé que pretens un impossible.

Llucià de Samòsata, Diàlegs dels déus, 8, traducció d'Albert Berrio, Barcelona, La Magrana, 1995.