Segons la mentalitat aristocràtica alguns homes que havien pertangut a nissagues reials o nobles -els herois- es considerava que descendien dels déus i, malgrat ser mortals, participaven dalguna manera de la divinitat. Un cop morts, el seu esperit protegia el lloc on eren enterrats i qui els mostrava respecte i la seva tomba esdevenia objecte de culte, perquè necessitava de les ofrenes per mantenir la seva força. Els mites, les creences i els ritus de la religió grega no formaven un corpus únic i invariable, transmès per uns textos sagrats custodiats i interpretats pels sacerdots. Ben al contrari, malgrat tenir un fons comú, variaven de ciutat en ciutat. Els mites, doncs, sovint circulaven en versions diferents i els poetes eren lliures dutilitzar-les i fins de modificar-les segons la seva conveniència. Els sacerdots no formaven una jerarquia o una organització independent del poder polític ni en general rebien una formació especial. Solien ser ciutadans com els altres, encarregats temporalment dunes funcions a complir per a la polis. En època clàssica la religió grega era una religió cívica, indissolublement lligada a la polis, com una part de la indentitat de la comunitat política. La impietat -això és faltar al respecte de les creences i rituals de la polis- implicava atemptar contra tota la comunitat, un delicte gravíssim que podia ser comportar una condemna a mort o a lexili. Accions contra els rituals, les propietats o les representacions dels déus, la introducció de déus i cultes nous sense autorització oficial de la ciutat o bé certes opinions relatives als déus van ser en diverses ocasions castigades amb pena de mort o exili. Tanmateix aquesta mena dactes, per bé que podien provocar un gran escàndol, eren objecte rarament de judici. Nés un il·lustre exemple el judici de Sòcrates, que seria condemnat a mort pels càrrecs de corrompre el jovent i introduir divinitats noves a la ciutat. Més comú era que lescepticisme religiós, mentre no sen fes una excessiva ostentació amb accions dimpietat, fos tolerat. En contraposició pot semblar sorprendent la llibertat i la burla irreverent amb què tracta els déus un còmic com Aristòfanes, però és que en les comèdies res no es prenia seriosament. Daltra banda el fonament de la religió grega no era un dogma, un conjunt unificat de doctrines, sinó uns ritus que calia que fossin acomplerts per la comunitat a fi dassegurar-ne la cohesió. Tot i així la no existència dun dogma no volia dir que la religió no impliqués una sèrie de creences i normes. |