LES TRANSFORMACIONS I TENSIONS SOCIALS

Les conquestes van provocar canvis socials fonamentals. Fins llavors la base del poder militar de Roma havien estat els petits propietaris agrícoles, ciutadans que formaven el gros de l'exèrcit. Però la llarga duració de les campanyes militars de les conquestes i la competència de les importacions agràries dels territoris conquerits i dels grans propietaris, que han augmentat el nombre dels seus esclaus per mitjà dels presoners de guerra i que s'ha apropiat de terres dels països vençuts, els duen a l'endeutament i a la després a la pèrdua de les seves terres, que passen a mans dels grans propietaris. Així el que abans eren petites explotacions agrícoles ara esdevenen latifundis conreats per esclaus: creix la riquesa no solament de l'ordre senatorial sinó també de l'ordre eqüestre, mentre que els petits camperols han d'emigrar a la ciutat, on es converteixen en plebs urbana al costat dels treballadors lliures a qui els esclaus també han desplaçat dels tallers. Aquesta plebs empobrida no té treball i ha de dependre com a clients del suport econòmic dels nobles per subsistir a canvi del seus vots i la seva força física. Igualment els lliberts esdevenen clients dels seus antics amos.

D'altra banda certs sectors de la classe eqüestre s'enriqueixen pels negocis realitzats gràcies a les conquestes i per l'extensió dels latifundis. Però, malgrat les seves grans fortunes, tenen barrat l'accés al poder polític -a les magistratures més altes i al senat-, restringit a la noblesa (nobilitas o classe senatorial) formada pels antics patricis i l'elit de la plebs, d'on sorgien els magistrats i els senadors, ja que els alts magistrats, acabat el seu mandat, podien ingressar al senat. Qualsevol que aspirés a polític havia de començar des de la magistratura més baixa i anar escalant càrrecs fins a arribar, si podia, a la més alta, el consolat. La competència cap al consolat era ferotge: cada any s'elegien vint qüestors, però solament vuit pretors i dos cònsols. La classe dels senadors (nobilitas) era força tancada i per a un home d'una família de equites que no hagués tingut abans senadors era força difícil aconseguir un càrrec que després li permetés entrar en el senat. El qui era el primer de la seva família d'entrar al senat se'l coneixia com a homo nouus (nouvingut).

A la fi de la república els candidats a ocupar les diverses magistratures s'agrupaven en dues tendències o partits: els optimates, que defensaven els interessos de la classe senatorial, i els populares, que buscaven el suport de la classe eqüestre i dels plebeus: els eixos fonamentals del seu programa eren el repartiment de terres, la distribució gratuïta de blat i la reducció de l'interès dels préstecs.

Els esforços dels equites per accedir al poder polític i la manipulació de la plebs per parts dels uns i dels altres portaran greus conflictes socials i polítics. Durant un segle les tensions socials i polítiques provocaran un període de turbulències violentes i guerres civils:

a) Els intents de reforma agrària: els germans Gracs

La classe senatorial havia anat acaparant les terres confiscades als pobles vençuts, l'anomenat ager publicus, pertanyent en principi a l'Estat romà però que esdevé a la pràctica latifundis explotats per una minoria. Davant aquesta situació dos nobles, els germans Gracs, primer Tiberi (133 a.C.) i després Gai (123 a.C.), van defensar des del tribunat de la plebs la necessitat de repartir l'ager publicus en petits lots entre els plebeus per mantenir el nombre de ciutadans que podien entrar a l'exèrcit. Tots dos germans van ser fets assassinar per la noblesa.

Els germans Gracs infants amb la seva mare Cornèlia, Jules Cavelier (1861), Musée d'Orsay, París (S.G.).

b) La guerra dels aliats

Els pobles itàlics han estat sotmesos per Roma però no s'han assimilat culturalment sinó que conserven la seva llengua, els seus costums i més o menys autonomia política. Cada ciutat o territori té un lligam diferenciat amb la capital, de manera que hi havia diversos graus en els drets de què disposaven els seus ciutadans: ciutats que pagaven impostos però que no gaudien de cap dret, ciutats aliades i municipis amb desiguals drets polítics i que pagaven impostos. A més hi havia també les colònies romanes, fundades i habitades per ciutadans romans. Aquest tractament discriminatori de les ciutats itàliques, que col·laboraven amb soldats i impostos a les conquestes, i el desig de posseir els beneficis de la ciutadania romana van provocar el seu descontentament i una revolta general entre el 91 i el 88 a.C. al centre i sud d'Itàlia. La concessió de la ciutadania romana a les ciutats que abandonessin la sublevació i les victòries militars romanes van acabar amb la rebel·lió.

c) Les revoltes d'esclaus: Espàrtac

El creixement del nombre d'esclaus presents als dominis de Roma va propiciar algunes grans revoltes d'esclaus. La més important va ser l'encapçalada per Espàrtac el 73 a.C., que va arribar a dominar el sud d'Itàlia durant dos anys fins que finalment la rebel·lió va ser esclafada per les legions romanes comandades per Cras.

d) Les lluites polítiques i liderats personals

Per acabar amb la guerra de Jugurta, rei númida, el general Màrius va promoure la reforma militar que va permetre l'accés dels proletaris voluntaris a l'exèrcit, esdevingut així un exèrcit professional lligat a un líder determinat. Gràcies a això va obtenir, amb el suport dels populares, el consolat set vegades, malgrat ser un homo nouus. Després de la seva mort els conflictes entre els seus partidaris (populares) i els de Sul·la (optimates) van arribar a la guerra civil i cruels matances durant el primer quart del s. I a. C, fins que aquest darrer va prendre el poder com a dictador durant tres anys i va dur a terme nombroses reformes legals en favor de la classe senatorial.

La conflictivitat política i les guerres civils, però, encara havien de créixer durant el darrer mig segle de la república.