VALORS DE LA CONJUNCIÓ CVM
A més d'una preposició d'ablatiu, cum és una conjunció.
Temporal (+indicatiu)
Amb indicatiu cum expressa una circumstància purament temporal, que es pot traduir amb "quan" o "després que" (1 i 2). De vegades presenta l'element correlatiu tum (1).
(1) Cum rosam uiderat, tum incipere uer arbitrabatur (Ciceró). 'Després que havia vist una rosa, pensava que començava la primavera'.
(2) De te, Catilina, cum quiescunt, probant; cum patiuntur, decernunt; cum tacent, clamant. (Ciceró). 'Sobre tu, Catilina, quan resten quiets, aproven; quan consenten, decideixen, quan callen, criden'.
Temporal-causal (+subjuntiu)
Anomenat també cum històric, perquè és freqüent en la narració dels historiadors. El subjuntiu dóna un matís causal a la frase (3), Sovint es tradueix amb el gerundi simple (l'imperfet) o el gerundi compost (el plusquamperfet), però també es pot usar una construcció o una conjunció temporal o causal que sigui coherent amb el context (“com que”, "després que", "quan", "mentre"...).
(3) Cum ipse abesset, nostri motus Galliae uerebantur. (Cèsar)
| Sent ell absent, |  |
els nostres temien els moviments de la Gàl·lia. |
| Mentre ell era absent, | ||
| Com que ell era absent, |
Concessiu (+subjuntiu)
De vegades amb tamen correlatiu a l'oració principal. Es tradueix “malgrat que”, “tot i que”, “encara que”. Exemple:
(4) Cum primi ordines concidissent, tamen acerrime reliqui resistebant (Cèsar). 'Malgrat que les primeres files havien caigut, les altres resistien fortament'.
 |
 |
|
 |
||