PERÍODE TARDÀ

La gran crisi política i econòmica del segle III impedeix que els emperadors i els particulars rics estiguin en disposició per ajudar els escriptors. Es produeix un llarg desert literari entre el 235 i el 285 d.C., que afecta sobretot a la literatura llatina pagana. No és fins que l’imperi recupera l’estabilitat gràcies a les reformes de Dioclecià (285) que reneixen també les lletres, amb una forma classicista. Malgrat el desplaçament del poder cap a Orient, els emperadors continuen protegint el llatí i Roma torna a resplandir, sobretot com a baluard de la cultura pagana durant el període entre Constantí (306 - 337), el primer emperador cristià, i Teodosi, que prohibeix el paganisme (391). Així s’acaba amb la llarga polèmica entre intel·lectuals pagans i cristians s’acaba, però els cristians finalment assimilen la cultura pagana i la incorporen al llegat que transmeten a l’edat mitjana.

L’historiador Amià Marcel·lí i els poetes Ausoni i Claudià destaquen entre els rengles dels pagans. Ambròs, Jeroni i Agustí són els doctors de l’Església, mentre que Prudenci és el poeta cristià més important.

A l'Occident l’Imperi romà desapareix el 476 d.C., però el límit de l’antiguitat cultural el podríem fixar entre el s. VI i VII en les obres enciclopèdiques de Cassiodor i d’Isidor de Sevilla, que van recopilar els sabers dels antics, com d’un món que s’acabava, per preservar-los i llegar-los a l’edat mitjana. Per aquesta tasca es poden considerar la frontissa que marca la fi d’una era i l’inici d’una de nova.

Altres seccions relacionades: