| Camí de pujada
Mossèn Llàtzer va veure que, tant com anava
caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol
de muntanyes que el voltava s'anés cloent, cloent,
darrere seu, com si per tots costats l'aparadessin, fins a
quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven
les foques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims
de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven,
com un pany de muralles que toqués el cel, les roques
fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra
se li estenien les feixes conreaudes de l'Uià, tot
esgraonant les vessants, com si volguessin arribar als núvols.
I a darrere, cap a darrere, ajuntant-se de mica en mica amb
les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot de Romaní,
amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com
un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres,
se donaven la mà tot a l'entorn, formant una roda de
muntanyes negres que esglaiava de mirar.
Pàg. 36.
Les cases
Les quatre cases que hi havia per allí escampades acabaven
de fer més feréstec, més solitari, aquell
desert enclotat. A l'altra banda de l'Uià, amb prou
feines s'hi endevinaven les molsoses parets de la Rovira,
quasi del tot amagades entre la foca d'un alzinar atapeït;
allí, al lluny s'entreveien les casetes de can Pere
Mestre i de can Pugna, arrupides al peu de la cinglera, com
mortes de por; enllà, enllà, dessota el Castell
dels Moros, quasi no es reparava el casalot enrunat del Romaní,
tot decantat de gairell, igual que si pesés figues,
aclaparat pels tropells i per l'edat.
Després d'aquests caus mig ajaguts per terra, no es
veia altre vestigi d'estada humana que l'aplec que formaven,
al mig de la trista vall, la rectoria i l'església,
ajuntades entre si per la verdor negrenca del cementiri. Per
a trobar més cases esgarriades dins del terme, s'havia
de pujar hala!, hala! cap al serrat de Puiggraciós,
o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de can Ripeta,
o bé traspassar les aspres serres del voltant del sot
i davallar, rostos avall, a les clotades veïnes, rodolant
pels pendissos pedregosos de can Sunyer o bé enfonsant-se
a les obagues de can Prat, per entre les tenebres del Bosc
Negre...
Pàg. 37.
La rectoria i l'església
El jaio va forfollar, va obrir, va empènyer la porta...
i tot van quedar glaçats quan, al donar un pas cap
endins, van adonar-se del munt de runa que tenien davant seu.
Carreus caiguts, guixots per terra, caps de biga mig penjant,
componien la trista decoració de l'entrada de la casa,
que semblava que plorés tota ta tràgica misèria
que traspuen els llocs abandonats.
[...]
-Deixeu estar això per aquí... i anem-nos-en
cap a l'església... Vull veure l'església abans
de ser nit...
Però... altre cop van topar amb els obstacles misteriosos
que pertot els feien la traveta. L'herbei gras i atapeït
que de cap a cap cobria el cementiri, fins a colgar les creus
més altres dels enterraments, els privava de dar un
pas per arribar als murs de l'església. Semblava talment
que tot lo que se'ls posava davant, fossin plantes, fossin
homes, fossin pedres, tot els mirava de mal ull i tot se conjuminava
per a revoltar-se contra la gent forastera que veia a torbar
el silenci de les coses mortes i dels indrets adormits...
[...]
Quan travessar el fossar, van arribar a la porta de l'església,
van anar per a obrir tot de seguida; però, quina angúnia
feien aquells entrebancs! També van trobar que no podien...
Semblava que el rovell de tots els sigles s'hagués
refugiat dintre del pany [...] Mes van apretar amb tanta ànima
els forasters que, tot cruixint i grinyolant, la porta va
badar-se, al moment mateix que s'aixecava un brogit espantós
dins de la nau de l'església. Eren els ocellots, que,
dormint ajocats per qui per lla, van esvalotar-se al sentir
soroll i, xisclant i espetegant d'ales, van fugir pels finestrals,
com una munió de mals esperits.
[...] Tot era fosc, espès, negre, com una gola de llop...
L'aigua de les pluges, degotant pr les esquerdes de la volta,
s'havia embassat per terra, omplint els sots que feien les
lloses mig enfonsades...
Pàg. 38-40.
El somni premonitori
Havia somniat que l'enterraven en vida dins d'un gran sot,
aparedat de muntanyes negres. Ell prou cridava, amb els cabells
eriçats de por "Mireu lo que feu, mireu que m'enterreu
de viu en viu!..." "No hi fa pas res... -li responien
des de les fondàries dels avencs-; no hi fa pas res...
Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som
alhora mig cadàvers, mig vivents..." I allò
que li deien era ben veritat, perquè només li
calia mirar al voltant del somni per a veure que tot era un
immens cementiri, guarnits de fosca i de solitud. Les cases,
escampades ença i enllà no eren res més
que tombes i ninxos... i la gent tristoia que les habitava,
res més que morts. [...] A la primera tremolor de la
llum, dels difunts surten de casa, qui amb l'aixada al coll,
qui amb el sarró a l'esquena. Com animetes de l'altre
món, tots van caminant d'esma a l'ombra de les boscúries,
i els sembla que fan camí i que passen per allà
on volen. Mengen, beuen, caminen, s'aturen, llauren la terra,
pasturen els ramats... i tot ho fan a les palpentes, sense
saber que què ho fan.
Pàg. 43.
Els pagesos
Eren gent xaruga quasi tots, carregats de nafres i de xacres,
com ròsses per anar al canyet. Ací es veia l'avi
Pugna traginant un goll tan gros que li abraçava tot
el coll, des del clatell al sotabarba. Allí hi havia
en Pere Mestre, amb aquella cama curta que el feia ranquejar
tot fent ganyotes. Després venia el jaio de Romaní,
l'Aleix de les Tòfones, cargolat a tall de serp i mig
rient per sota el nas. Més enllà, una mica enretirat,
igual que si es donés pena de barrejar-se amb aquells
padrins xacrosos, hi havia en Cosme de la Rovira, d'un color
de cara tot trencat, i alt i prim con un pollancre. El cego
de l'Uià seia a la porta de la rectoria, al costat
del Bepus, el masover, que no deixava el vell ni a sol ni
a ombra, quan no se'l vigilava la mestressa...
Amb tot i haver-hi per allí aplegada tanta gent, surava
arreu una llei de quietud estranya, com si aquells homes tinguessin
el do misteriós de moure's en el silenci, sense piular,
ni respirar, ni fer remor de cap mena. L'un s'estava amb el
cap caigut sobre el palmell de la mà, com si dormís;
l'altre, tot encantat, tenia els ulls fixos sobre els munt
d'herba del cementiri, acabada de segar; aquest, amb la vara
de freixe que tenia als dits, gratava suaument la terra de
davant seu; aquell restava amb la boca badada i els ulls clucs,
com un babau.
[...]
El rector se'ls mirava, se'ls mirava... i, sens poder-hi fer
més, altre cop se li omplia el pensament de funeràries
imatges. Al contemplar tan aclaparada i abatuda la munió
de feligresos que s'asseia pel pla del cementiri, se li representava
que tenia davant seu, tota plegada, la humanitat tristoia
que havia passat pels sots durant els sigles.
Pàg. 47-48.
Puiggraciós
Així com a trenc d'alba era l'ermita el punt d'aplec
dels esbarriats feligresos d'aquells sots, que anaven a missa
primera quan n'hi deia de cent en quaranta algun capellà
dels encontorns, cap a migdia i a la tarda servia de cau als
briscaires i jugadors de truc. De bon matí tot eren
caputxes blanques que, vingudes d'ací i d'allí,
s'anaven ficant a l'esglesieta, avisades pel so esquerdat
de la campana, que, enmig del silenci de les boscúries,
semblava que digués: pugeu, tau, tau... pugeu si us
plau... De mig matí en avall tot eren homes, minyons
o bordegassos que, amb un clavell de moro a l'orella i trencant
pinyons torrats, se ficaven a les cambres baixes del rònec
hostalet, arrambat a tall de contrafort a les parets de l'esglesieta.
El mateix ermità xaruc que havia ajudat la missa matinal
amb el roquet damunt les calces, convertit després
en hostaler, anava i venia del tinell, prenent els porrons
de beguda que mesurava l'ermitana i repartint-los als parroquians
de cada festa, pastors, mossos, pilers o llenyataires, vinguts
de qui sap on...
Ara ja feia temps que de missa no se n'hi deia... però
per això, a les tardes de les festes, no en vulgueu
més de gernació a l'hostalet a jugar al truc
o a la brisca, entre got i got de vi!
Pàg. 52.
La Roda-soques
La Roda-soques era l'esca del pecat mortal, la mala fembra
d'aquells indrets... Era la meuca bosquetana, que, corrent
d'ací d'allí per les valls i per les serres,
feia seguir els homes i els minyons amb la ferum de la carn.
[...]
-Quina vergonya, Senyor Déu meu, quina vergonya! -barbotejava,
escandalitzat, el capellà-. A on s'és vist un
sacrilegi semblant? Tenir a l'ermita, ala mateixa ermita,
a l'altra part de l'esglesieta, a quatre passes de la Mare
de Déu, una mala pècora com aquella, que és
la damnació dels homes, la perdició de les ànimes!
[...]
Des d'aquella hora endavant , ell sots ombrívols, que
ell volia redimir de totes passades, quedarien repartits en
dos domini... el domini de Déu, a la parròquia...
el domini del diable, a Puiggraciós.
Pàg. 83-85.
La derrota final
Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte
i mig fregant-se els ulls, a tall d'homes que es desvetllen
del somni fondo que els tenia aclaparats. Qui primer va treure
el cap entre la gent arribada, va ser la mossa de l'ermita
de Puiggraciós; després sa mare, l'ermitana;
acabat la Roda-soques. Tots els ulls dels bosquerols se varen
clavar en la meuca de seguida... i va sonar dins la cambra
una remor de xiu-xius. La Roda-soques va mirar el difunt fent
una ganyota fastigosa; després va resseguir amb la
vista els bosquerols, entre mofeta i lasciva... després,
va girar cua i va sortir.
Allavores hi ha haver un instant de dubte entre la gent...
Què farem? Què direm?... Però, com que
en Carbassot se va determinar a eixir del rengle, l'Aleix
de les Tòfones el va seguir i, darrere l'Aleix, l'avi
Pugna i el Cosme de la Rovira i el Bepus de l'Uià i,
a la fi, tots, tots varen córrer darrera la ferum de
carn que feia la bagassa, com afanyosos de perpetuar, pels
sots ombrívols, la passa de luxúria i de dolor.
Pàg. 144.
Textos trets de l'edició de la MOLC.
|
