S'anomena barroc a l'art del segle XVII. Es tracta d'un terme pejoratiu que el neoclassicisme del s. SVIII atribueix a les obres del segle anterior, que considera anticlàssiques (desmesurades, recarregades, confuses, mancades d'equilibri i d'ordre).

Els edificis barrocs més destacats són els temples, els palaus i les vil·les.

L'església del Gesù a Roma fou el punt de partida de l'arquitectura barroca. En aquest temple es dóna protagonisme a l'espai en què té lloc la consagració eucarística: la grandiosa nau longitudinal és creuada per un braç que no sobresurt. La immensa cúpula permet que aquest espai sagrat encara destaqui més.

Els palaus han de ser els símbols de les monarquies absolutes triomfants. La vil·la és la primera manifestació del desig de la noblesa i de l'alta burgesia urbanes de fugir de la ciutat. Volen viure al camp, però no com la pagesia o la noblesa terratinent, sinó com gent refinada de ciutat.

El temple barroc

Planta: tot i que es mantenen les plantes basilicals, predominen les centrals, cada cop més complexes; plantes circulars, el·líptiques, octagonals o de creu grega.

Suports: al barroc els aspectes constructiu i decoratiu es fonen, com també el simbòlic. Les columnes (elements constructius) esdevenen decoratives, fins a arribar a l'extrem de la columna salomònica; són el símbol de la solidesa i l'elevació de l'Església catòlica.

Cobertes: s'empren tot tipus de cobertes, però l'element distintiu és la cúpula, que cobreix i il·lumina el temple. La seva vessant simbòlica és també important: s'aixeca fins al cel.

Façanes: són importantíssimes durant el barroc, ja que aquest estil busca integrar l'edifici en el conjunt urbà. Per aquesta raó, sovint la façana no té cap relació amb l'interior, sinó que respon al projecte urbanístic exterior. La façana ha de cridar l'atenció dels fidels. L'entrada està situada al centre de la façana i és monumental (coberta amb un frontó o un altre element decoratiu; decorada amb columnes, nínxols, mènsules, etc.). Les façanes són, moltes vegades, corbes (còncaves, convexes) i el seu perfil crea un entramat de llums i ombres que en reforça el protagonisme.

A Itàlia destaquen Gian Lorenzo Bernini (que també fou escultor) i el seu deixeble Francesco Castello, més conegut com a Borromini. El baldaquí que cobreix l'altar major de Sant Pere del Vaticà, l'església de Sant'Andrea al Quirinale (Roma) i la gran columnata de la plaça de Sant Pere del Vaticà són obres de Bernini.

Borromini de la seva banda, construeix Santa Agnès, San Carlo alle Quattro Fontane (amb planta el·líptica, complexa façana amb columnes exemptes, cornises sobresortints i profusió de línies corbes) i Sant'Ivo alla Sapienza (amb cimbori de murs ondulants i llanterna en hèlice cònica).

El palau barroc

Mentre que a Itàlia l'arquitectura religiosa continua mantenint el liderat, a França l'arquitectura barroca donarà els seus millors fruits en l'arquitectura civil, especialment la palatina (tot i que no s'abandona la construcció de temples: els Invàlids de París, obra de Mansart).

Són característiques del gust barroc francès el manteniment a les façanes de la concepció i les línies clàssiques (columnata exterior del Louvre de París, obra de Claude Perrault) i la construcció d'interiors sumptuosos, plens de miralls, sostres decorats, etc.

El palau de Versalles és la mostra més acabada de l'arquitectura barroca francesa. L'arquitecte Mansart va concebre'n la planta i els alçats. Al palau, de dimensions gegantines, hi domina l'horitzontalitat, reforçada per la divisió de l'edifici en tres plantes i cossos. El ritme de la façana de Versalles el marca la repetició de cossos, la qual trenca la monotonia d'aquest immens pany de 600 metres de longitud.

L'arquitectura barroca peninsular

L'arquitectura barroca espanyola destaca per la seva originalitat en molts aspectes. Malgrat que no s'alteren les formes constructives de segles anteriors, la decoració és més profusa que en qualsevol altre zona d'Europa. (Potser es pot establir algun paral·lelisme amb el que succeeix en els camps econòmic i polític: l'estructura és fràgil, però la pompa ho recobreix tot.)

És difícil datar els inicis del barroc arquitectònic a Espanya. El monestir d'El Escorial es pot definir com a renaixentista, però també com a barroc per tot allò que presenta de desmesurat. El pla general de l'edifici correspon a Juan Bautista de Toledo. Ara bé, Juan de Herrera va ser l'arquitecte que l'acabà. Juan Gómez de la Mora, de la seva banda, és el primer arquitecte barroc (trenca amb el classicisme al Convento de la Encanación de Madrid). Francisco Bautista construeix San Isidro el Real (Madrid), ja del tot barroc.

José Benito Xoriguera (o Churriguera) assoleix un nivell d'originalitat i popularitat tan elevat que sovint es parla d'arquitectura xorigueresca per denominar bona part de la producció espanyola del segle XVII. Una mostra d'aquesta tendència és la intervenció de Fernando Casas y Novoa a la catedral de Santiago de Compostel·la, en especial a la façana principal o Obradoiro. Narciso Tomé és l'autor de la façana de la Universitat de Valladolid i del retaule Transparent de la catedral de Toledo. Pedro de Ribera concep, entre altres projectes, la capella i la portada de l'Hospici de Madrid. Rovira és l'autor del palau del marquès de Dosaigües de València.

Rococó

El final del segle XVII i tot el segle XVIII estan dominats per dos estils successius: el rococó i el neoclassicisme (que és una reacció contra el primer).

Rococó és una denominació pejorativa que els defensors del retorn al classicisme donaren a les arts del període anterior. Rococó deriva de rocaille (rocalla, combinació de petxines i pedretes), un tipus de decoració que va tenir molt d'èxit en palaus i jardins.

El rococó fou un estil cortesà, galant, molt del gust de l'aristocràcia i de l'alta burgesia urbanes. És gent refinada, culta, ociosa que freqüentava salons on, tanmateix, no tot era superficial (s'hi divulgaren les Llums, les idees filosòfiques de la Il·lustració que havien de canviar el món quan es van concretar en la Revolució Francesa de 1789).

El rococó es preocupa sobretot dels interiors i de la decoració. Per tant, els edificis rococó no presenten innovacions estructurals respecte dels anteriors.

La decoració és desbordant, colorista i excessiva, encara que en els palaus urbans es busca també el confort. La decoració es basa en estucs, frescos, miralls i tapissos, entre altres elements. S'introdueixen formes i objectes orientals (porcellanes) que aporten encara més luxe als ja refinats espais que decoren. Els mobles han d'harmonitzar amb l'ambientació general, amb els cortinatges.

A Alemanya triomfa el rococó; Johan Balthasar Neumann n'és el màxim representant (església de Vierzehnheiligen, palau de Würzburg).

Els Borbons porten a la península l'estil dominant a la cort francesa, però com que el segle XVIII és un segle de decadència a Espanya, el rococó no hi tindrà manifestacions destacades.

[qüestionari]