L'arquitectura del segle XX està dominada pel funcionalisme. No es tracta d'un moviment artístic, sinó d'un principi estètic racionalista que es manifesta en obres adscrites a diferents tendències. Arrela en plantejaments molt antics de la cultura occidental i queda definit de forma senzilla i radical en paraules de Louis Sullivan: "La forma sempre segueix la funció" (1896). Com és obvi, el funcionalisme es va desenvolupar sobretot en els camps del disseny i l'arquitectura, ja que en tots dos la "funció" de l'obra marca necessàriament la forma.

L'arquitecte Adolf Loos va denunciar a començament de segle l'excés d'ornamentació en l'arquitectura modernista.

El Racionalisme

El moviment anomenat racionalisme va reunir les personalitats més notables de l'arquitectura d'aquest segle; les obres i la teoria d'aquest moviment són profundament individuals, però tenen els denominadors comuns de la simplicitat de formes, del retorn als volums elementals (el cub, el cilindre, el con i l'esfera) i de la lògica constructiva per damunt de l'evasió ornamental.

Els arquitectes més remarcables d'aquest moviment eren Le Corbusier, Mies van der Rohe i Walter Gropius, amb la seva escola Bauhaus.

La Bauhaus (1919-1933) va desenvolupar el funcionalisme vinculant-lo alhora a una estètica. Els ensenyaments d'aquesta escola van sobrepassar el marc d'Alemanya i, de fet, van marcar tota l'arquitectura i el disseny del segle XX. Walter Gropius en va ser el fundador i primer director, i el van succeir Hannes Meyer i Mies van der Rohe. Van ser professors destacats de la Bauhaus, entre altres, Kandinskij, Klee i Moholy-Nagy. L'èxode que va provocar l'ascens del nazisme va portar molts d'aquests artistes als EUA, on continuaren desenvolupant la seca docència.

El funcionalisme està vinculat al progrés tècnic; les seves propostes són irrealitzables sense les aportacions contemporànies de la tècnica -formigó, acer, etc.

El màxim exponent del funcionalisme és Le Corbusier, que redueix les formes arquitectòniques a les essencials: quadrat, cub, cercle, cilindre. Les seves cases són pensades per viure-hi, donen una resposta generalitzable, racional, als problemes pràctics que planteja la vida quotidiana.

A Espanya el funcionalisme va arrelar amb força: el català Josep Lluís Sert n'és un dels màxims exponents mundials.

L'arquitectura orgànica

Aquest moviment pretenia integrar l'obra arquitectònica en el seu entorn, fos o no natural. En aquesta línia va treballar Frank Lloyd Wrigth, encara que concedia més importància a la subjectivitat de qui havia d'habitar les seves cases (no es tracta de donar a tothom la mateixa resposta).

Arquitectura de postguerra

És remarcable el cas d'Itàlia, amb Pier Luigi Nervi, qui sabia explotar tots els recursos de la nova tecnologia, així com dels nous materials, i va crear una obra monumental i plena de sensibilitat. A Milà va fer l'Edifici Pirelli en col·laboració amb Gio Ponti.

Alguns països llatinoamericans, que llavors tenien uns nivells econòmics alts, es van llançar a la recerca d'una arquitectura que reflectís la nova situació. Així, Oscar Niemeyer i Lúcio Costa van projectar Brasília, amb una concepció de l'arquitectura a mig camí entre el símbol i la funció.

Estil tardomodern

Realment és la continuació del moviment racionalista. Utilitza el mateix vocabulari formal, però exagera i remarca els valors tecnològics per proposar un sentit estètic nou. En el fons és un manierisme creatiu del moviment originari. Els arquitectes més notables són: Renzo Piano, Richard Roges, James Stirling i podríem incloure el japonès Arata Isozaki.

Estil postmodern

Aquest estil té un codi doble. D'una banda, es manté vinculat a l'estil racionalista i accepta algunes posicions del tardomodern per comunicar-se amb una elit cultural; d'una altra banda, intenta comunicar-se amb el públic en general i que aquest l'accepti. La posició postmoderna és atractiva perquè, intentant ser acceptada, arriba a assolir uns resultats sorprenents i espectaculars. Entre els arquitectes més representatius d'aquest estil hi ha: Michael Graves, Robert Venturi i Ricard Bofill.

Arquitectura actual

El panorama de l'últim decenni del segle XX resulta atractiu, no tant per l'existència d'un programa o d'unes tendències generalitzades, sinó per l'obra, a vegades colossal, d'alguns arquitectes. Hi ha figures que poden definir el final d'aquest segle: el canadenc Frank Ghery, l'espanyol Rafael Moneo i l'enginyer, també espanyol, Santiago Calatrava.

[qüestionari]