(Ajudar als alumnes a resoldre els
propis conflictes.)
Motiu :
El Departament d’Educació, en tractar del desenvolupament de les
competències emocionals dins el Decret 142 d’ordenació del currículum de
Primària, ens parla de la resolució de conflictes, entre d’altres, com a
competència adreçada a les altres persones.
Aquest aprenentatge comença a casa, evidentment. Molts cops som massa
paternalistes envers els nostres fills/es. Els fem tasques que podrien resoldre
sols i que tard o d’hora hauran de fer de forma autònoma: els cordem les
sabates quan ja en saben, quan són adolescents els fem l’entrepà, els planxem
la roba... si aquesta actitud es manté
no ajudem massa a créixer. Evidentment sempre hi ha mil matisos i
justificacions per una actitud puntual
de paternalisme, i tampoc hem de
caure a l’extrem oposat de fer de la família una mena d’empresa de drets i deures rígids on no hi càpiga el
gest amable o el regal.
Aquesta mateixa actitud
paternalista la trobem a l’escola. No
gaire a nivell de procediments de tipus físic, però sí a nivell de
resoldre conflictes entre alumnes. Quants cops dos alumnes es barallen i el
mestre fa d’àrbitre, demanant què ha passat
i castigant el presumpte culpable?
Pot esser entretingut jugar a fer de policies a l’hora d’educació
física, però a més de bloquejar l’atenció del mestre envers el que està passant a la resta de la classe, el docent
s’estressa i no ajuda massa als alumnes a solucionar els seus conflictes.
L’alternativa és clara: ensenyar a resoldre per sí mateix els problemes que
sorgeixen, deixar de fer d’àrbitre i fer
de mestre.
Proposta metodològica: Declaració amistosa de conflicte
|
|
Situació : dos alumnes es barallen. Hi ha enrenou al voltant d’ells dos i no està gens clar què ha passat perquè les versions d’un i altre són contradictòries. |
|
Actuació : La primera feina del mestre és la de separar-los. En funció de la intensitat de la baralla, el mestre
podrà dir-los : “ Mireu, jo no he vist
què ha passat; probablement tots dos tingueu una mica de raó i tots dos aneu una mica equivocats. Com que
jo no ho he vist, els únics que podeu arreglar el vostre problema sou
vosaltres. No pretendreu que aturem tota la classe pel que ha passat entre
vosaltres dos, no ? Aleshores,
aneu a un banc, parleu del vostre
problema, busqueu una solució, i quan ja estigui tot arreglat, us podreu integrar altre cop al joc de tothom,
d’acord ?” |
|
Inconvenient: Aquest sistema té un inconvenient: els alumnes “solucionen” el problema de forma ràpida fent les paus. Molt aviat aprenen a dir el que el mestre vol sentir i no saben buscar alternatives en cas de conflictes sinó que només saben “quedar bé”. S’arregla el conflicte visible, però queda el conflicte latent, el qual reapareixerà potser tan bon punt el mestre desaparegui del seu camp visual. |
|
Proposta de solució : Aleshores cal un pas més endavant: cal que els dos alumnes parlin i busquin al menys dues solucions per al conflicte. Cal fer-ho per escrit, que les anotin en un sol paper. A aquest paper l’anomenarem “Declaració amistosa de conflicte”[1], un nom amb una certa semblança amb la “Declaració amistosa d’accident” que s’usa en el món de la carretera. Fer aquest full implica que, a més de buscar les dues alternatives, els alumnes s’hagin de posar d’acord en qui escriu, i pensar en comú què i com ho escriuen. Quan els alumnes estan habituats a aquest sistema, podem buscar tres, quatre... solucions. De fet es tracta d’entrenar el pensament alternatiu, preveure conseqüències, reparacions... més que de buscar culpables o solucions fàcils i falses. |
|
És evident que en un cas d’una baralla violenta, o en un cas flagrant d’abús d’un alumne fort envers d’un de més dèbil, el mestre ha d’actuar amb un altre tipus de criteri, però normalment aquests darrers casos són un tant per cent molt petit de conflictes comparat amb els conflictes més típics ( problemes d’ordre en una fila, actitud de falta en un joc col·lectiu, un que li pren el lloc a un altre, dos que no volen compartir un material... ). A l’apartat 5.5 (“estratègies en la resolució dels conflictes”) es donen més pistes sobre l’actitud a l’hora de resoldre conflictes. |
|
DECLARACIÓ AMISTOSA
DE CONFLICTE |
|
DATA: NOM: NOM: NOM: PROBLEMA: CAUSA; PER QUÈ HA PASSAT? DE QUINES MANERES HO PODÍEM HAVER ARREGLAT? - - - QUINA ÉS SIGNAT: |
Quan els alumnes estan acostumats a aquesta forma de diguem-ne “autogestió”, el mestre pot anar més enllà. Aleshores el mestre pot generar el conflicte a petita escala i observar quines reaccions tenen els alumnes per tal d’ensenyar a fi que se les controlin ells sols. Posem un exemple :
|
Proposta d’exercici :
“Provocar el conflicte” a petita escala |
|
|
Supòsit : Estem treballant per estacions. Hem fet
grups de sis alumnes i tenim tres estacions, dues de les quals són de fàcil execució,
conegudes dels alumnes i que gairebé no demanen vigilància per part del
mestre. Però a la tercera estació hi posem una dificultat: són sis alumnes i
només cinc pilotes per a fer una determinada activitat. Davant d’aquest
problema, trobarem tres possibles actituds: |
|
|
1- Davant de l’agressivitat, prepotència d’alguns alumnes, un alumne ( el més dèbil) es queda sense pilota. Poden haver fins i tot tensions que acabin amb violència, algun alumne que “deserti” de l’activitat enfadat o plorant... à |
És evident que si es dóna aquesta actitud el mestre cal que controli a distància si el nivell de tensió és massa elevat. Tard o d’hora, el mestre haurà de suspendre el joc per estacions per explicar a tothom que ha posat una “trampa” per veure si els alumnes eren prou adults com per reaccionar correctament a aquest parany. |
|
2- Els alumnes venen a dir al mestre que hi ha una pilota de menys . à |
És una reacció molt normal. Però el mestre pot dir-hi “ és així; no hi ha més pilotes; us haureu d’espavilar...” Si no hi ha consens entre els alumnes, aleshores és el moment d’aturar la classe per explicar la solució a la petita “trampa” que els ha posat. |
|
3- Els mateixos alumnes decideixen compartir el material entre ells; per torns, usen les cinc pilotes. à |
Aquesta reacció mereix que el mestre, en acabar l’activitat o la classe, feliciti al/s grup/s que han actuat autogestionant- se de forma democràtica i equilibrada. Els nens/es hauran après tota una lliçó de convivència. |
Text de ficció sobre el tema 2.7
: “AGREDIR-SE NO ÉS DIVERTIR-SE”
Criteris
i ítems d’avaluació sobre l’apartat 2.7
Textos i cites d’autor sobre conflictes i la seva resolució
Per a saber-ne més:
Uns quants llibres on trobarem teòrica i pràctica sobre resolució de conflictes:
MARTA CARRANZA/ JOSEP M MORA “Educación física y valores: educando en un mundo complejo. 31 propuestas para los centros escolares” Ed Graó. Barcelona 2003
FERRAN SALMURRI: “ Llibertat
emocional: estratègies per a educar les
emocions ”. Ed
LED, PERE / QUERA, PILAR/ BOQUÉ Mª CARME et alt. (2007) “La Convivència en els centres d’educació infantil primària”. Barcelona. Servei de Difusió i publicacions del Departament d’Educació.
DEPARTAMENT
D’ENSENYAMENT (Material cedit per
CASCÓN, P; BERISTAIN, C.( 2001 )” La
alternativa del juego II. Juegos y dinámicas de
educación para la paz”. , Madrid, Ed Los
libros de la Catarata. S’exposen exercicis de resolucióde conflictes ( en
general, no només a l’àrea d’educació física) des de les planes
Revista “Tàndem”, nº 13 (octubre-desembre 2003), dedicada a “La resolución de conflictos en el aula de educación física”.
http://www.xtec.net/videoteca/series/showpeace/index.htm: plana web del departament sobre el “bullying” ( curt de 10 min produït al Canadà )
