Motiu:
la tasca docent a l’aula des d’una concepció constructivista ens aporta pautes
d’actuació que són totalment vàlides al pati o al gimnàs durant la classe
d’educació física. En presento algunes, amb exemples relacionats amb l’educació
física ( els títols de les pautes són de Rosa Tarradelles [1])
1)
Tenir en compte les diferencies individuals de l’alumnat.
|
|
Als apartats 2.1( tria d’equips), 2.2(diversitat
en jocs sense competició) i 2.3(diversitat en joc competitiu) ja he parlat de com
atendre aquesta diversitat, sense crear èlits ni marginats. Tenir en compte
la diversitat també ens porta a actuar de forma que els alumnes aprenguin
segons el seu propi ritme d’aprenentatge. |
2) Relacionar els aprenentatges
amb la vida real dels infants
|
|
Crec que
l’educació física serà una matèria més valorada en el moment en què tots els
professionals, pares, mares i alumnes més grans entenguin que els aprenentatges que s’hi
donen no són només encarats al món esportiu sinó també a la vida de la llar,
del carrer… en aquest sentit, la
relació entre l’educació físic i la prevenció de riscos ha de ser total, i el
mestre ha de saber transmetre que els fets, conceptes i procediments apresos
es poden aplicar per a resoldre moltes
qüestions problemàtiques que els alumnes
es plantegen quotidianament. Les actituds treballades també han de
tenir continuïtat més enllà del pati o
gimnàs. |
3) Promoure l’activitat i
la interacció
|
|
L’àrea d’educació
física és rica en aprenentatges actius; ens podem plantejar que siguin
lliures, dirigits pel mestre, o fins i tot
per companys/es. Com més interacció hi hagi entre els alumnes, més
entrenament en habilitats socials. En aquest sentit, està
bé que el mestre ensenyi i els alumnes aprenguin, però que els mateixos
alumnes siguin capaços d’ensenyar, que siguin capaços d’organitzar, de
preveure... fa molt més ric l’aprenentatge.
|
4) Perseguir
la significació i la funcionalitat dels aprenentatges
|
|
Davant d’un
tema nou (rugby, esports de lluita, a la natura…) és interessant saber quins
són els coneixements previs que tenen els alumnes. Cal presentar
els continguts de forma clara,
coherent i organitzada, oferint-los pautes per a aplicar a d’altres
situacions de la vida diària. Saber que la pràctica del rugbi ens pot ajudar
a “canviar de xip” per les seves normes tan diferents d’altres esports. Relacionar-ho amb els canvis d’esquemes que
ens trobarem a la vida diària (conduir al Regne Unit, per exemple) pot donar
significat i funcionalitat al rugbi. Saber que l’art de l’esquiva, tan
important en els esports de combat, ens pot ajudar a esquivar perills al
carrer o a la natura ( un gos ferotge, un nen amb monopatí sense controlar o
un esquiador novell que ve contra nosaltres), saber que en aquestes
activitats físiques el respecte al contrari és sagrat... ens pot fer entendre que els esports de combat
ens poden ensenyar quelcom important. |
5)
Promoure el desenvolupament i l’activació dels processos a través dels quals
els nens i les nenes aprenen i construeixen coneixements
|
|
La curiositat,
la iniciativa, el repte, l’èxit, l’error, la fantasia, la imaginació, la persistència,
l’empatia, el plaer... incideixen de manera positiva en l’acte d’aprendre.
Els nous materials i jocs inciten la curiositat, cercar una estratègia en un joc d’equip demana una iniciativa,
els reptes van lligats amb les paraules persistència, èxit i error, el joc
d’equip va lligat amb l’empatia... i
sempre hi ha d’haver el plaer, la recerca de l’alegria per sobre de tot. |
6)
Potenciar la globalització dels aprenentatges
|
|
Malgrat que la nostra
matèria sigui l’educació física podem d’establir una estreta relació amb altres àrees com les naturals, socials,
matemàtica… No cal que els
nostres alumnes arribin a la E.S.O. per haver-los d’explicar què és la
pressió; quan es donen massatges ho podran entendre fàcilment dient-los que
si premem les cervicals amb un sol dit l’excés de força en un punt petit i
delicat pot provocar una pressió perillosa.
|
7)
Varietat d’experiències i materials
|
|
Tant referides als
temes que es plantegin, com a la varietat de materials, com a les variants
que proposem en els jocs o activitats. com al tipus d’agrupaments que
proposem per tractar-les: individual, parelles, equips, gran grup… Malament rai si
els alumnes comenten: “a classe
d’educació física sempre fem...”. |
8)
Equilibri entre varietat i repetició d’experiències
|
|
La repetició de
determinades actuacions és necessària per al procés d’aprenentatge, però sense
caure en la monotonia, ja que aquesta fa inevitablement avorrir. Caldrà que
trobem l’equilibri necessari entre la varietat i la repetició, ja que la
primera podria conduir-nos a una lleu consolidació de les habilitats encara
no adquirides plenament i la segona a una excessiva repetició que poca cosa
aportaria a l’aprenentatge. |
9)
Rigor en els plantejaments i flexibilitat en les actuacions
|
|
A l’apartat 4.3 m’he referit al tema de “donar més importància
als processos que als resultats”. L’ensenyament es planifica d’acord amb
les finalitats que perseguim i els objectius que ens proposem, però un
excessiu rigor a l’hora d’actuar ens podria fer perdre bona part del procés
d’ensenyament -aprenentatge dels alumnes. L’assignatura d’educació física és
de les més manipulatives que existeixen, s’aprèn experimentant amb un mateix
i en contacte amb el material i amb els altres; una excessiva rigidesa en les
actuacions ens podria portar a no aprofitar les mil possibilitats d’aprendre
que a cada moment de classe es troben els alumnes . |
Per a saber-ne més:
ROSA
TARRADELLES. “Perspectiva escolar” nº 195 pl. 2-11)
