Quin personatge del món de l'educació l'ha influït més?
- Vaig ser alumna del primer curs de magisteri de la universitat autònoma. El primer any, les classes les vam fer a l'hospital de Sant Pau i vaig tenir la sort de tenir professors de l'alçada de: Josep Pallach, Marta Mata, Maria Rúbies i Octavi Fullat, només per esmentar-ne alguns. Més tard Enric Lluch i Pilar Benejam. Els estudis que vaig cursar van ser innovadors i amb una relació personal amb el professorat immillorable. Com passa sovint, no prou valorada llavors, però que ens va deixar una empremta per a tota la vida. Potser la més remarcable la d'haver-nos transmès la responsabilitat i la importància, d'una feina com la nostra, i el respecte cap als alumnes, que , els professors, posaven en pràctica amb nosaltres, una colla de brètols "progres" i rebentaries, tal com tocava a l'època.

Citi'ns ara, un personatge històric pel qual senti una especial predilecció.
- Companys un home que li va tocar de viure un moment històric d'una gran complexitat i que es va equivocar, com sabem en molts moments de la seva vida política, fruit de les difícils circumstàncies. Però que va saber morir d'una manera digna.

Un encert de l'educació actual?
- És cada cop més una escola de tots, o sigui, que escolaritza a tota la població fins pràcticament els disset anys; més democràtica i per tant més justa. Una escola que vol partir de les característiques de cadascú. Una escola que respecta els nens, que els considera individus. Una escola que, tot i que amb dificultats, s'està adaptant al reptes del futur. Hi ha cada cop més escoles on s'hi desenvolupen metodologies innovadores. Sóc optimista, i penso que tant a primària com a secundària s'hi està fent una educació de prou qualitat.Una escola que vol partir de les característiques de cadascú. Una escola que respecta els nens, que els considera individus. Una escola que, tot i que amb dificultats, s'està adaptant al reptes del futur. Hi ha cada cop més escoles on s'hi desenvolupen metodologies innovadores. Sóc optimista, i penso que tant a primària com a secundària s'hi està fent una educació de prou qualitat. A les escoles concertades que no ho tenen tan fàcil com es creu, i, sobretot, a les públiques amb més dificultats per la diversitat que apleguen, per la procedència sociocultural de l'alumnat i per les dificultats generades per la rigidesa de l'estatut del professor funcionari.

. ... I una mancança?
- Lligada a la idea anterior. A l'escola pública cada cop es reben les classes més desprotegides i, per tant, les situacions més difícils. En bona part a conseqüència d'una política de concerts que atempta contra la cohesió social. Allò que és desitjable, la barreja, o sigui, l'escola de tots, cada cop s'està perdent més. D'altra banda, el mestre ha perdut prestigi dins de la nostra societat, però, paradoxalment, cada cop més se li exigeix més responsabilitats. Algunes responsabilitats que pertoquen clarament a les famílies i a la societat.
Cal dir que la reforma tampoc no ha aconseguit canviar la ment de bona part del professorat. La formació rebuda no ha estat apropiada ni tampoc no se l'ha estimulat prou. Avui encara són molts els qui consideren la tasca educativa com un fet exclusivament intel·lectual. I que sovint es redueix a transmetre quatre nocions: rígides, superficials, eixutes que s'obliden al cap de quatre dies.
També cal afegir el desgavell i la conflictivitat que en alguns centres ha generat l'escolarització fins a setze anys amb ensenyaments comuns, sense destinar-hi prou recursos (ni el govern del PSOE ni ara el del PP han previst una llei de finançament per tirar endavant la LOGSE), ni sense prou confiança de l'administració educativa cap a un professorat cansat d'haver d'assumir una càrrega excessiva en un moment de canvis profunds en la societat. Són els mateixos problemes, fins i tot més greus, que tenen, d'altra banda, tots els països del nostre entorn amb reformes o sense reformes en curs.

Quin ha de ser l'element més irrenunciable a qualsevol escola?
- Entendre que l'aprenentatge comporta plaer, responsabilitat i esforç I això demana una educació per a la voluntat. No un esforç de quatre dies enfocat només a l'èxit acadèmic immediat. Sinó aprendre pel plaer d'aprendre, o sigui, pel plaer del coneixement, o sigui, pel plaer d'entendre un món cada cop més complex. La pretensió hauria de ser d'ajudar a construir el coneixement dels nostres alumnes però també de contribuir en l'educació del caràcter, de la personalitat dels individus en un entorn de llibertat, de respecte i de diàleg.

Considera certa l'opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l'educació dels seus fills?
- Diria que hi ha moltes famílies que es preocupen de l'educació dels fills i que, segurament, mai les famílies se n'havien preocupat tant. Ara bé, n'hi ha que no se'n preocupen, que no saben educar o que no volen educar els fills per l'esforç que això comporta. I aquesta minoria de nens que han estat educats en el laissaiz faire en créixer es converteixen en petits dèspotes. La sobreprotecció cal considerar-la un maltracte, com l'abandonament. Els nens que creixen sense límits, avicitats, són egoistes i insociables. I aquests són els que acostumen a portar més problemes a l'escola. Són nens autocentrats que no fan cas de res i que sovint demanen tanta atenció i tenen un comportament tan irrespectuós i, en alguns casos, violent cap als companys o fins i tot els professors, que ocupen tota l'atenció dels mestres i impedeixen l'aprenentatge dels altres. Són pocs però difícils (i n'hi ha tants en l'escola concertada com en la pública) i demanarien tractaments que l'escola, tal com l'ha tenim avui, no pot oferir. Penso que no es pot delegar la responsabilitat exclusiva a l'escola d'arreglar allò que la família i la societat espatllen.

Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l'escolarització obligatòria amb èxit?
- Cal ajudar-lo a trobar, a partir de les possibilitats i interessos de cada alumne, la manera de continuar la seva formació lligada, sobretot, a aprenentatges pràctics que tinguin a veure amb la vida quotidiana. Sabem que molts adolescents tenen un desinterès total per les matèries escolars, però que quan troben una feina que els agrada se la prenen amb responsabilitat i maduren ràpidament. Segurament la millor formació consistiria a integrar pràctica laborals i continuació dels estudis. Cal dir, en aquest sentit, que l'aplicació de les noves tecnologies a l'aprenentatge d'adolescents amb dificultats està donant molts bons resultats. Val a dir que aquest és el repte més important que ha de resoldre la societat en un futur immediat.

Quina opinió li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Bona. Perquè posa a l'abast tot d'eines, materials i cursos per a la formació de professors. Contribueix al coneixement d'experiències i a difondre-les i a la relació entre els centres educatius. Potser, fan més bon servei a comarques que no pas a les grans ciutats on se'n desconeixen més els serveis que ofereixen.

Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l'escola?
- El paper de les tecnologies de la informació a l'escola actual és encara molt reduït. El futur va en aquesta direcció. La presencia és molt superior a la llar més que no pas a l'escola. Ara bé, fins que cada alumne no posseeixi a l'escola un ordinador personal connectat a internet no podem parlar d'innovació ni de globalització. L'exigència vindrà, pel que es veu, de l'omnipresència de la tecnologia des de fora de l'escola. L'aprenentatge de l'alumne serà cada cop més individualitzat i el paper del mestre canviarà totalment: farà una funció més de mediador que no pas de transmissor de coneixements.

Com es pot fer possible el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- La societat del futur, com ho és ja l'actual, serà canviant -cosa que demana flexibilitat-, el treball serà més informal -cosa que demana creativitat i una actitud emprenedora- i més divers. Per això caldrà una formació de base que ensenyi a pensar i a fer, i que permeti aprendre durant tota la vida. Avui es considera que la funció primordial de la intel·ligència no és conèixer, com es pensava abans, sinó dirigir la conducta. Intel·ligència i fortalesa de caràcter anirien de bracet per ajudar-nos a sortir de les dificultats.

Considera que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l'educació general de la població?
- Respecte als mitjans de comunicació, i molt especialment la TV, considero que si en alguna cosa col·laboren és a incrementar el nivell d'estupidesa, analfabetisme i insensibilitat ètica i estètica. No estic en contra de la TV, com a mitjà de comunicació, que hauria de ser-ho també d'educació però tal com estan actualment les televisions, no tant la catalana, públiques i privades, molt em temo que ni tan sols serveixin per a la distracció o per a omplir aquelles hores buides que tots tenim de tant en tant.

Què és més important preparar els alumnes pel futur o preparar el futur per als alumnes?
- Considero que només si sabem preparar els alumnes per al present podran encarar el futur. Aquesta societat que volem hauria de vetllar perquè la major part dels seus membres puguin accedir al món laboral amb seguretat econòmica i dignitat, i amb una vida personal i social que els permeti ser bons, o sigui, solidaris i feliços.

Un llibre?
- Si a un li agrada llegir, si la lectura forma part indestriable de la vida d'un, se't fa difícil parlar d'un llibre. Però posats a dir, un dels llibres que he llegit darrerament que potser m'ha impressionat més ha estat "La mort d'Ivan IIlich", de Leo Tolstoi. M'interessa per la reflexió que fa sobre l'existència i l'actitud davant la mort.

Una cançó?
- Recordo, ara mateix, les cançons del Duo Dinámico i la ja clàssica "Paraules d'amor" de Serrat que van marcar la meva adolescència. I ja d'adulta qualsevol cançó de Raimon musicant poemes d'Ausiàs March, que tot i haver-les escoltades molt encara em posen la pell de gallina.

Una pel·lícula?
- Aquests dies tornant a explicar Bearn als meus alumnes de batxillerat, una novel.la extraordinària, m'ha vingut a la memòria, El Gattopardo de Visconti, un mosaic excepcional de la Sicília de la segona meitat del segle XIX basada en una novel.la, cosina germana de la del Villalonga, El Guepard del Comte de Lampedusa, que com Bearn, ens presenta l'acabament de l'Ancien Régim. El protagonista, un Burt Lancaster excepcional, encarna un aristòcrata il·lustrat i escèptic, que com Don Toni de Bearn, representarà amb brillantor la decadència d'un món, i d'un grup social. Ja és llegendària en aquesta pel·lícula aquella famosa frase que diu el protagonista: "De vegades s'ha de canviar alguna cosa perquè res no canviï". Cim del pragmatisme i del cinisme polític. ..

Un paisatge?
- Urbà, sobretot. I per què no Barcelona? Una ciutat per on m'agrada caminar durant hores, especialment per Ciutat Vella i L'Eixample. Tot i que, he nascut i he viscut en un entorn rural, en una casa de pagesos, sento una mena de nostàlgia lícita pel camp. Per les olors, les experiències, i els records que necessito recuperar, per dir-ho d'una manera proustiana, un cop l'any.

Un desig per a l'escola del futur?
- Com diu J. A. Marina, l'educació hauria de pretendre l'ampliació dels recursos intel·lectuals, afectius i ètics dels nostres alumnes. Vull dir que hauria de tenir un imperatiu ètic, imprescindible, d'altra banda per crear una consciència de la necessitat de cohesió social, com a única via de supervivència individual i col·lectiva. Els marginats no acceptaran, ni accepten, la injustícia que significa la distribució desigual i arbitrària de la riquesa econòmica. Com tampoc de capital humà, o sigui de capital social i cultural. Al capdavall, si no es resolen aquests reptes no hi haurà futur per a ningú