Un
record dels seus temps d'escola?
- Vaig anar a una escola de monges molt tradicional i
els millors records van associats a la intensa vida de
grup amb les companyes de classe, amb les quals ens seguim
veient, trenta i tants anys després, un cop l'any.
Per exemple, recordo algunes bretolades, com la de tancar
una monja dins d'un armari i amagar la clau... o també
alguns moments extraordinaris, com el de les colònies
escolars, que vam fer una sola vegada, als setze anys,
al final del que llavors era el sisè de Batxillerat.
Quin personatge del món
de l'educació l'ha influït més?
- Sense dubtes, n'hi ha dos: Makarenko i Freinet i, a
un altre nivell, Milani, de l'escola de Barbiana o, quasi
per contrast, A.S. Neill i les seves psicofantasies a
Summerhill.
De la lectura del "Poema pedagògic" de
Makarenko en guardo un record inesborrable. Jo tenia 18
anys i m'havia ficat de ple en el primer centre d'esplai
de funcionament diari de Catalunya, el Club Infantil Juvenil
Bellvitge. Makarenko va marcar a tot l'equip de monitors
una filosofia educativa que ara sembla massa dura, austera
i exigent, però que en el seu moment era revolucionària.
Molts projectes i plantejaments, com ara els camps de
treball, determinades accions socials al barri, o la mateixa
vivència de les actituds de servei als altres,
tenien molt de "makarenkianes".
La veritat és que la inspiració llibertària,
en el sentit "terapèutic" de la paraula
(Neill, Rogers, Maslow, Lapassade...), bastant de moda
als anys setanta, em va durar molt poc. Eren els darrers
anys de la dictadura i tot era una mica massa heavy (el
barri, la desescolarització, les bandes de delinqüents...)
com per prendre, educativament parlant, aquell "long
and winding road" de les pedagogies permissives.
Tanmateix, ara ho relativitzo tot molt més, m'he
tornat eclèctica.
Citi'ns ara, un personatge
històric pel que senti una especial predilecció.
- Doncs encara que sembli un tòpic, m'encanta Verdaguer.
Trobo que és una figura interessantíssima.
La novel·la d'Isabel Clara Simó, "El
mossèn", sobre la figura de Verdaguer, em
va fascinar i, durant un temps, vaig estar buscant la
llegenda del Canigó explicada a infants. No l'he
trobada. Però és un conte de fades preciós,
cruel i nostàlgic.
També m'atrapen els aventurers com Alí Bey
o Marco Polo. I m'agradaria haver conegut en vida a persones
una mica visionàries, com ara Jules Verne, Narcís
Monturiol...
Un encert de l'educació
actual?
- En general, crec que s'ha generalitzat la idea que la
formació ha de ser permanent, que la societat demana
una posada a punt permanent i que el capital més
important de la persona és la seva educació.
Quant a l'educació formal, ha estat un encert haver
estès la obligatorietat fins els 16 anys. Ja veurem
que passarà ara amb la Llei de Qualitat, però.
També ha estat un encert el fet de generalitzar
els mètodes actius d'aprenentatge en l'etapa de
l'educació primària. Quant a l'educació
familiar, crec que és un encert intentar que la
confiança i el respecte caracteritzin les relacions
intergeneracionals.
Quant a l'educació en el lleure, crec que l'encert
és precisament que es comenci a reconèixer
socialment com un element imprescindible.
….I una mancança?
- Que l'educació encara sigui entesa sovint com
a un tema de segon ordre i els que s'hi dediquen no tenen
la consideració social que es mereixen. Els mestres
i les mestres, per exemple, haurien de comptar-se entre
els professionals més ben pagats i respectats.
Quant a l'educació formal, crec que pateix una
certa funcionarització o burocratització,
i les famílies, en general, actuen més en
qualitat de clients-consumidors d'un servei que en clau
de ciutadans corresponsables. Si se'm permet la utopia,
per a mi seria ideal que el centre educatiu també
fos vinculant per a les famílies, que la inscripció
a l'escola fos també del pares i mares, i no únicament
dels fills. També crec que l'escola està
massa tancada en si mateixa.
Quant a l'educació familiar, crec que pateix una
manca de conciliació d'horaris. Per a les mares,
que malauradament suporten la major part del pes de les
tasques doméstiques, aquesta disfunció d'horaris
és particularment irritant: sembla que no hi ha
manera de fer compatible la feina amb la dedicació
als fills.
Quant a l'educació en el lleure, crec que la principal
mancança té a veure amb què encara
és un terreny educatiu poc consolidat, amb poca
formació, poca visibilitat social i pocs recursos
materials.
Quin ha de ser l'element
més irrenunciable a qualsevol escola?
- Cada centre educatiu hauria de ser un projecte vinculant
per als mestres i professors, hauria d'estar ben liderat
i hauria d'orientar la seva tasca amb els nois i noies
sota el respecte als Drets Humans i als Drets dels Infants.
En cap cas l'escola hauria de renunciar a educar en valors
i a construir, des de l'educació, la societat més
justa i acollidora possible. Res d'això és
possible sense la noció de projecte i la noció
d'equip humà compromès amb aquest projecte.
Considera certa l'opinió que, en conjunt, moltes
famílies han desertat de la responsabilitat en
l'educació dels seus fills?
- Algunes famílies poden haver desertat, més
aviat a causa de la desorientació que no pas a
causa de la indiferència. No oblidem que la nostra
és una societat encara molt mediterrània,
molt protectora en relació als fills. El que s'ha
generalitzat és una actitud còmoda de "consumidor",
de cedir fàcilment a la llei del mínim esforç.
Altres famílies, però, viuen amb responsabilitat
i fins i tot angoixa una funció educativa que a
vegades les ultrapassa, perquè no saben com reaccionar,
amb respostes noves, als problemes vells, de tota la vida:
els nens que ho demanen tot, l'escalada de consum, les
tempestes emocionals dels adolescents, les drogues, la
precocitat...
Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera
l'escolarització obligatòria amb èxit?
- Retornar-los la confiança, fent que se sentin
útils; no segregar-los ni reduir-los en guetos;
augmentar la formació dels educadors i augmentar
el nombre d'educadors i persones adultes (familiars, voluntaris,
monitors...) al voltant dels infants amb dificultats.
Però, des de la confiança recuperada, cal
exigir-los els nivells mínims i situar-los en peu
d'igualtat. Que l'atenció a la diversitat no es
perverteixi en un instrument a favor de la necessària
igualtat d'oportunitats.
De tota manera, crec que cal replantejar què s'ensenya
en l'escolarització obligatòria. Poso un
exemple: no crec que sigui necessari, a l'ESO, empollar
fonètica: les fricatives, labials, oclusives....
Jo ho deixaria per als nivells en què l'alumnat
ja ha orientat els seus estudis, en aquest cas, cap al
Batxilletat humanístic. Recordo que aquestes coses
jo les vaig estudiar a primer de carrera. Per contra,
crec que a la classe de Llengua s'ha d'ensenyar a parlar,
particularment a parlar en públic o amb persones
desconegudes; s'ha d'ensenyar a llegir el diari i a comentar
notícies, s'ha d'ensenyar a escriure bé;
i s'ha de potenciar una lectura, que, d'entrada, atrapi
i apassioni. No vull dir amb això que la causa
del fracàs escolar sigui exclusivament un currículum
inadaptat, però alguna influència té.
Quina opinió li mereix la tasca dels centres de
recursos pedagògics?
- Molt bona, són uns serveis educatius molt necessaris.
Però, perdoneu si no és correcte el que
dic: des de fora semblen una mica endogàmics..
Em refereixo a que els centres de recursos pedagògics
poden arribar a ser mediateques on se suposa que hom pot
anar per trobar-hi recursos. I això és molt
interessant per si mateix, però potser insuficient.
El problema és que molts recursos no són
estrictament "intel·lectuals", es troben
"fora" i s'aconsegueixen de manera relacional,
coneixent què passa al poble, quines forces es
mouen, que fa el centre excursionista, que fa l'esplai,
que fa el capellà de la parròquia, què
fa la colla de castellers. Conèixer tot el que
es cou al poble o a la comarca és imprescindible
per poder connectar i donar a conèixer les experiències
i els projectes entre sí, detectar mancances i
superposicions...
Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació
a l'escola?
- Han de jugar un paper instrumental bàsic. M'imagino
els ordinadors integrats a cada aula, com a instruments
de consulta, de creació i de relació amb
nois i noies d'altres escoles, particularment, les més
llunyanes. Moltes ONG incorporen les noves tecnologies
com a una gran oportunitat per comunicar-se i per entendre
el món. Per a mi aquesta seria la funció
social i educativa més important de les tecnologies
de la informació a l'escola.
Per exemple, nosaltres estem impulsant un programa de
promoció de la salut i prevenció de drogodependències
a Primària, que es diu L'Aventura de la Vida. Doncs
bé, resulta que el mateix programa l'estan treballant
alhora nens i nenes de disset països d'Amèrica
Llatina, amb els quals ens podem comunicar en castellà
perfectament. L'impacte i repercussió d'una interrelació
a través de la web del programa o del correu electrònic
de les escoles implicades, pot ser extraordinari, pot
reforçar moltíssim el sentit dels aprenentatges.
Com es pot fer possible el concepte "L'educació
al llarg de la vida"?
- Cal crear opinió pública favorable a aquest
concepte, tot valorant molt més l'educació,
com a tema neuràlgic. Tornant al tema de la conciliació
d'horaris, és imprescindible racionalitzar els
temps i fer horaris més europeus i més flexibles,
que alliberin més hores per al propi desenvolupament
i formació. Com a somni (que no ho hauria de ser)
crec que s'hauria de generalitzar la pràctica d'anys
sabàtics, per a l'estudi i la posada al dia, però
no cada vint-i-cinc anys, sinó cada cinc. També
caldria plantejar-se la formació obligatòria
de mares i pares, paral·lela al procés dels
nois i noies a l'escola.
Considera que els mitjans
de comunicació, especialment la televisió,
col·laboren en l'educació general de la
població?
- Sí, i, en la mateixa mesura, també contribueixen
a la deseducació. Gràcies a la televisió
és possible una divulgació extraordinària
del que passa arreu del món, i això és,
en sí mateix, molt positiu. A més a més,
la televisió ha contribuït a vegades a assolir
actituds més generoses, per exemple normalitzant
la imatge social d'alguns col·lectius, com ara
la de les persones homosexuals.
Però la televisió té una estructura
addictiva i exerceix una funció notarial del què
és i no és important. I, a més a
més, multiplica d'una manera atractiva missatges
que poden ser deseducatius. Per tant, és contradictòria
i certament difícil de conduir educativament. Ara
bé, forma part de les nostres vides i hem d'aprendre
a controlar-la i relativitzar-la com a tantes altres coses.
Què és més
important preparar l'alumnat pel futur o preparar el futur
per a l'alumnat?
- Les dues coses, però ambdues amb una visió
decididament política, en el sentit més
ampli del terme. Hem de tenir clar quina societat volem
i quina no volem. Quins valors volem educar i quins haurem
de contrarrestar. Hem de preparar l'alumnat perquè
sigui capaç de construir un futur més just
per a tothom, un planeta més sostenible, una societat
més democràtica i més acollidora.
I hem de preparar un futur capaç d'acollir la diversitat
d'alumnat, la riquesa de la diferència, en el marc
de la igualtat d'oportunitats.
Un llibre?
- No puc dir-ne només un; n'he de dir uns quants.
En general, però, m'agraden les novel·les
d'aventures, d'intriga, històriques o de ciència
ficció. Quan agafo un d'aquests llibres, el visc
com una pel·lícula i fins i tot m'imagino
els actors: "Els pilars de la Terra", de Ken
Follet; la sèrie del "Clan del oso cavernario",
de Jean Auel; les novel·les d'Isaac Assimov (particularment,
"Anochecer"), "El Metge", de Noah
Cole; els llibres del Pérez Reverte, com per exemple
"La piel del tambor"; "El viatge de Baldasare",
d'Amin Malouf.... Ara estic llegint un llibre d'Amy Tan
que també m'està atrapant molt: "Los
cien sentidos secretos".
Acostumo a llegir més d'un llibre alhora. Un de
ficció i un altre de temes que m'interessen, com
l'alpinisme o temes de salut.
Una cançó?
- "Bridge over trouble water", de Simon and
Garfunkel. En general, m'agrada tot el d'aquest duo, així
com la música dels Beatles, Dire Straits, Mike
Oldfield, Enia, Elton John, Phil Collins o Elvis Presley.
Una pel·lícula?
- Em costa decidir-me per una, n'he de dir més,
tot i que de moltes no en recordo el director. Hi ha pel·lícules
que les veuria cent cops: Arde Mississipi, Ghost, Màrius
et Jeanette, Hable con ella, El imperio del Sol, El color
púrpura...
Malauradament, sóc poc gourmet: hi ha pel·lícules
francament dolentes que m'agraden molt, com ara Máximo
riesgo o Vertical limit, simplement perquè retraten
aventures d'alta muntanya i això sempre em sedueix.
I també hi ha pel·lícules que reconec
excel·lents i que, per contra, no m'atreuen, com
ara Mort a Venecia o Novecento.
Un paisatge?
- Tinc quatre paisatges naturals que m'atrapen i diria
que em "fagociten": Sant Maurici, el Montsec,
el Pedraforca i la serra de Guara. Qualsevol d'aquests
paisatges formen part de mi mateixa i, quan hi estic en
ells, habitualment de vacances, sento que sóc "a
casa". En realitat, són aquests paisatges
els que "em tenen" a mi, i no a l'inrevés.
Un desig per a l'escola
del futur?
- Que esdevingui una escola acollidora per a tothom, que
sigui l'escola de la igualtat d'oportunitats, oberta a
la corresponsabilitat de la família, de l'esplai,
dels poders públics i del conjunt d'agents educadors.
Per tant, que sigui l'escola de la qualitat i dels valors
humans.
|
Cada
centre educatiu hauria de ser un projecte vinculant per
als mestres i professors, hauria d'estar ben liderat i
hauria d'orientar la seva tasca amb els nois i noies sota
el respecte als Drets Humans i als Drets dels Infants
Dossiers
digitals