Un
record dels seus temps d'escola?
- L'aula fosca, amb finestres enreixades, on conviviem
95 alumnes -només nois, com manaven les lleis franquistes-
enmig d´un silenci tens. Hi havia tres itineraris:
els que cursavem batxillerat -pocs, molts pocs-; els que
seguien estudis de comerç i es passaven bona part
de la jornada escolar teclejant aquelles inoblidables
"underwood", al fons de l´aula; i els
que, als 13 anys, ja ingressaven al món del treball.
Me´n recordo que, a finals de curs, venien uns senyors
de la Seat a buscar treballadors per la nova factoria
de la Zona Franca. No cal dir que, en aquesta "escuela
nacional", encetavem el dia cantant "El cara
el sol" i celebravem totes les efemèrides
patriòtiques i religioses del nou imperi. També
recordo l´hora del berenar, amb el formatge "cheddar"
i la llet en pols que ens enviaven els americans.
El meu mestre arribava a l´escola a les 8 del matí
per ocupar-se, durant una hora, només dels batxillers.
A les 12 del midia sortia cuita corrents a guanyar-se
un segon jornal a una imprempta; i, a les 5 de la tarda,
feia altre cop el mateix. Ah, i per arrodonir el sou,
els caps de setmana escribia cròniques taurines
i futbolístiques. Aquell mestre feia el que tocava
fer, imposant la seva autoritat a base de cops de regle
i clatellades, tal com manàven els cànons
pedagògics de l´època. Però
exercia el magisteri amb gran dignitat i, de tant en tant,
feia algunes reflexions morals que ens eixamplaven el
pensament. Sempre he pensat que, probablement, en altres
circumstàncies, hauria estat un bon mestre.
Quin personatge del món
de l'educació l'ha influït més?
- Quan feia el servei militar a Barbastre, i estudiava
Pedagogia a distància -a molta distància-,
em va arribar a les mans un llibre que em va impactar
moltíssim: "Alumnos de la Escuela de Barbiana".
Era tan diferent del poc que havia après fins aleshores
a la universitat! Els mètodes de Don Milani et
descobrien una nova manera de provocar la curiositat d´uns
alumnes etiquetats de "fracassats escolars"
per l´ensenyament oficial. És un text que,
sempre que puc, el recomano i que el convertiria en lectura
obligatòria per a tots els professors de l´ESO
-això, es clar, si algun dia es decideix que aquest
professorat ha de rebre una formació psicopedagògica
i didàctica específica-.
També em va influïr força la pedagogia
i el moviment Freinet, potser perquè, des de l´Editorial
Laia, vaig tenir l´oportunitat de seguir la seva
producció editoral i de visitar un parell de vegades
l´Escola de Vence i d´entrevistar-me amb la
vídua de Celèstin Freinet. Aquell model
de pedagogia popular encaixava molt bé amb els
anhels utòpics de la transició democràtica.
En un terreny més teòric també he
begut molt de l´obra de Dewey per entendre les relacions
entre l´escola i la societat, així com el
potencial de l´educació democràtica.
Ara bé, si hem de parlar de persones més
pròximes he de citar, necessàriamnt, el
magisteri de Jordi Monés, un dels millors historiadors
de l'educació, perquè em va ensenyar a conèixer
i interpretar l´educació a Catalunya. I,
sobretot, el que m´han ensenyat centenars de mestres
anònims que he anat coneixent en els meus nombrosos
viatges per tot arreu en qualitat de periodista de l'educació.
Citi'ns ara, un personatge
històric pel que senti una especial predilecció.
- A l´època clàssica, Sócrates,
per l´art de la conversa. Al Renaixement, Leonardo
da Vinci, per la seva saviesa pluridisciplinar. A la meva
època de militància política a Lenin,
Gramsci, Durruti i els socialistes utòpics, a tots
ells alhora, potser perquè em movia sempre en la
contradicció constant de deixar-me captivar per
la presa del poder de l´Estat i també per
la seva destrucció.
I, d´una manera molt més propera, sempre
he sentit una gran admiració per la generació
del meu pare, per la seva dignitat i força de voluntat
amb que van resistir als camps de concentració,
a la presó i a l´exili. Una generació
de republicans, d´una gran cultura i humanitat que,
quan desaparegui, deixarà un gran buit en la nostra
memòria col-lectiva i quotidiana.
Un encert de l'educació
actual?
- Més que d´encerts parlaria de progressos
i d´aspectes especialment positius. En citaré
un parell: l´escolaritat obligatòria fins
els 16 anys dins d´un model d´escola comprensiva
i integradora; i la quantitat de textos pedagògics
extraordinaris -també n´hi ha que no s´entèn
com es publiquen- que, al llarg del temps, ens il·lustren
sobre els ideals de l´educació integral,
sobre la manera més racional i rigurosa de construir
i organitzar l´ensenyament, sobre les alternatives
més engrescadores i eficients d´ensenyar
i aprendre, sobre la construcció d´una escola
pública comunitària o sobre el nou model
de professorat reflexiu, crític i compromés
en tots els components ètics i cognitius de la
intervenció educativa.
... I, una mancança?
- La manca de polítiques educatives per fer efectiva
l´escolarització fins als 16 anys, en termes
de qualitat i d´equitat per a tothom. Existeix un
buit impressionant entre la retòrica dels grans
discursos oficials i l´aplicació d´aquests
a la realitat de l´aula, que prenguin en consideració
tant els agents, les dificultats i resistències
al canvi com els factors i possibilitats que hi contribueixin.
Avui només hi ha programes, actuacions i serveis
autònoms i dispersos, però falta una visió
general i una voluntat política d'articular-los
per tal d'oferir respostes més coordinades, globals
i permanents. El mateix podem dir respecte a les innovacions
pedagògiques. A vegades t'adones que aquestes estan
més presents a la literatura que a la realitat.
És cert que hi ha escoles i mestres força
innovadors, però també ho és que
n'hi ha que es mouen en els paràmetres més
tradicionals de la Ley General de la Educación
i de la predemocràcia.
Quin ha de ser l´element més irrenunciable
a qualsevol escola?
- L'un el contestaré més endavant, d'aquí
dues preguntes, a propòsit de la pregunta relacionada
amb l'alumnat que no supera l'escolització obligatòria.
En destacaria dos més. La formació d´infants
autònoms, crítics i lliures; això
significa adquirir un criteri moral que els ajudi a defensar
amb fermesa els seus drets i amb responsabilitat els seus
deures. I la construcció d´una col·lectivitat
viva, que es va renovant contínuament; cal promoure
la idea de que l´escola pública no és
només un servei que ha d´atendre l´administració
-cosa que òbviament ha de fer, destinant-hi els
recursos necessaris- sinó una comunitat d´aprenentatge
i de socialització que es va enriquint amb la participació
activa de pares i mares, docents, alumnes i altres agents
de l´entorn. En aquest sentit, cal enfortir els
espais de diàleg, intercanvi i col·laboració,
perquè les escoles siguin més democràtiques.
Considera certa l´opinió
que, en conjunt, moltes famílies han desertat de
la responsabilitat en l´educació dels seus
fills?
- Les afirmacions contundents i les generalitzacions sempre
són perilloses quan ens referim a col·lectius
socials heterogenis que, a més, estan sotmesos
a processos de canvi accelerats i complexos. És
evident que això és cert en molts casos,
com ho és el fet que molts professors i professores
han renunciat a la responsabilitat educativa -o no l´han
assumit mai- i es limiten a dictar l´assignatura,
sense aturar-se a pensar gaire a qui tenen al davant.
Ara bé, també hi ha molts pares i mares
que es preocupen moltíssim de l´educació
dels seus fills: de la tria d´escola, de les activitats
extraescolars, d´algunes actituds i comportaments
que no entenen. Jo parlaria més de desconcert davant
de situacions imprevistes, que no es controlen i no se
sap com afrontar-les; de les dificultats afegides que
crean els nous temps laborals de les dones que obliga
l´escola i altres espais a reforçar el seu
rol de custòdia; al canvi de model familiar, de
dimensions més reduïdes i amb pautes i expectatives
diferents a la de fa unes dècades.
Caldria, naturalment, aprofundir amb aquestes i d´altres
explicacions, i endinsar-se amb el sentit actual de conceptes
com autoritat i llibertat que no poden interpretar-se
com fa uns anys. Ara bé, des de la comunitat educativa,
s´ha de fer un esforç per vèncer els
malentesos, corporativismes i desencontres que hi ha entre
l´escola i la família, obrint nous espais
de diàleg i de col·laboració. I,
possiblenent, omplint de més contingut els Consells
Escolars per fer-los més efectius. Això
si que és preocupant.
Què es pot fer
amb aquell alumnat que no supera l´escolarització
obligatòria amb èxit?
- S´han d´esmerçar totes les idees,
esforços i recursos perquè cap alumne es
despengi i se l´expulsi del sistema educatiu. Aquest
és el gran repte de l´escola pública.
Hi ha experiències -Escoles Accelerades, Comunitats
d´Aprenentatge, programes de compensació
escolar i de discriminació positiva.,...- que mostren
les possibilitats integradores de l´escola pel que
fa als alumnes amb dificultats i socialment desvalguts.
Cal intensificar l´acció educativa -amb més
suports interns i externs, tant escolars com socials-
amb aquest tipus d´alumnat i a les zones socialment
més deprimides. Altre cop em ve a la memòria
la tasca de Don Milni a Barbiana. El que avui no s´inverteixi
amb escoles i educació s´haurà d´invertir
el dia de demà en seguretat i presons. I en pagarem
un preu molt alt. Per això tota la prevenció
que es faci, amb polítiques educatives i socials
potents i integrades, serà poca. I, sinò,
recordeu, per exemple, el que ens explica Tavernier a
"Hoy empieza todo".
Quina opininió
li mereixen els centres de recursos?
- La veritat és que no en tinc massa coneixement
de la seva dinàmica actual. I això em preocupa,
doncs vol dir que la seva feina és poc coneguda
i no es difon prou. Aquí, com en la valoració
d´altres serveis educatius, hi ha dos nivells d´anàlisi:
la concepció del model i els equips de treball.
Recordo que fa molt temps, quan Ramon Juncosa ocupava
una Direcció General en el Departament d´Ensenyament,
se´m va demanar que fes una valoració crítica
sobre els centres de recursos i el seu lligam amb la formació
del professorat, un tema que abans com ara no s´ha
resolt. Penso que no és un bon model perquè,
com deia en una resposta anterior, el Departament d´Ensenyament
està estructurat amb regnes de Taifes, amb pocs
vasos comunicants i molts incomunicats. Seria interessant
pensar, més en consonància amb els "Teacher´s
Center" originaris -i en certa mesura amb el que
s´ha fet al País Basc- amb centres on la
distribució de recursos es lligués més
estretament amb la producció i adaptació
de materials curriculars, amb la innovació pedagògica,
amb el desenvolupamnt curricular, amb la recerca educativa,
amb l´assessorament i amb la formació del
professorat. D´altra banda, també seria convenient
aconseguir un lligan més estret amb altres serveis
educatius.
Pel que fa al segon nivell d´anàlisi, pel
poc que conec, en tinc una percepció positiva:
existeixen equips amb bona preparació i disposició
que, en alguns casos, van més enllà del
model i l´enriqueixen amb noves iniciatives.
Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació
a l´escola?
- No discutirem, en aquestes alçades, el potencial
i les possibilitats dels entorns electrònics i
virtuals de les Tecnologies de la Informació i
de la Comunicació (TIC). Ara bé, abans -o
al mateix temps, però no després- d´omplir
les aules d´ordinadors, calen tres coses: capacitar
l´alumnat per a seleccionar la informació
i ajudar-lo a transformar-la en coneixement; preparar
al professorat per acompanyar l´alumne en aquesta
navegació; i confeccionar materials informàtics
i multimèdia que contribueixin al màxim
a desenvolupar les habilitats cognitives i creatives de
l´alumnat. En alguns d´aquests aspectes som
a les beceroles; i, en altres, hem començat la
casa per la teulada.
D´altra banda, els materials de les TIC s´han
d´incorporar a la biblioteca del centre, concebuda
com un centre de recursos múltiples que ajudi a
planificar la tasca del professorat i es converteixi en
un lloc de consulta i referència permanent de l´alumnat,
estretament vinculat als continguts del currículum.
Com es pot fer possible el concepte "L´educació
al llarg de la vida"?
- Bé, en realitat això ja és una
realitat de fet: la idea de que l´edat d´escolarització
acaba a una edat determinada ha caducat. L´actualització
dels coneixements és una necessitat del canvi accelerat
del coneixement i de les noves demandes culturals i socials.
En aquest sentit, la xarxa d´ofertes virtuals i
presencials de formació continuada ha crescut extraordinàriament
els darrers temps, i encara ho farà molt més.
Es tracta d´un fenomen extraordinàriament
positiu, sobretot si vetllem perquè aquesta oferta
sigui de qualitat, accessible a tothom i no es deixi només
en mans del mercat. Per això és convenient
la implicació dels poders públics, en alguns
casos, i de la societat civil, en altres. Ivan Illicht
en el seu best-seller "La desescolarización",
a principis dels anys setanta, ja va preveure aquesta
xarxa de recursos i d´oportunitats comunitàries,
encara que es va equivocar al diagnosticar que això
es faria amb la desaparició de l´escola i
no de manera complementària.
Considera que els mijans de comunicació, especialment
la televisió, col·laboren en l´educació
general de la població?
- És evident que els mitjans de comunicació
són un dels instruments més poderosos i
eficients per transmetre els valors del neoliberalisme
i del pensament únic, valors que, és prou
sabut, no són precisament els que es transmeten
en una escola democràtica i inclusiva. També
és cert, però, que aquest pensament dominant
té les seves contradiccions, escletxes i dissidències
i que també és possible visualitzar -encara
que menys del que seria desitjable- altres models comunicatius
amb consonància amb els valors més solidaris
i formatius. No cal dir que existeixen espais d´entreteniment,
divulgació, o cinema d´un gran interès
cultural, encara que les gran cadenes estan massa pendents
de la guerra de les audiències i això provoca
que la televisió-escombraria adquireixi un major
protagonisme.
Ara bé, com en el cas de les NTIC, el que cal és
educar la mirada de l´alumnat perquè aprengui
a llegir i a descodifcar críticament els diversos
llenguatges.
Què és més
important preparar l´alumnat pel futur o preparar
el futur per l´alumnat?
- El futur, com diu Galeano, és el present. Per
això convé tenir les antenes ben connectades
al que succeix a la realitat immediata i llunyana. Viure
i educar intensament des del present i pel present és,
per tant, la millor garantia per afrontar un futur cada
cop més complexe i imprescindible. En aquest sentit,
és saludable la lectura dels últims llibres
de Morin, en la mesura que ens vacuna contra els determinismes
simples i les veritats absolutes per predir que passarà
en el futur. Heus aquí el repte: educar en la incertesa
però estimulant les conviccions ètiques
i els compromisos morals, sense caure ni en dogmatismes
sectaris ni en relativismes acomodaticis.
Un llibre?
- Necessàriament n´he de triar uns quants:
"Cien años de soledad" de García
Márquez"; "El procés", de
Kafka; "Els morts", de Joyce; "Úlimas
tardes con Teresa", de Marsé; "El quadern
gris", de Pla; "La punyalada", de Vayreda;
"El primer home", d'Albert Camus; i "La
quinta mujer", de Mankell, un dels autors més
sòlids i apassionants de novel·la policíaca
actual. Es tracta de títols que, a banda de la
seva qualitat literària, m´evoquen records,
èpoques i paisatges urbans i rurals.
Una cançó?
- Preferiria parlar de cantants: Raimon, per la seva força
i també pels textos; Maria del Mar Bonet, per la
veu; Sabina, per la seva poètica gamberra i els
Beatles, sempre els Beatles.
Una pel·lícula?
- Unes quantes de Buñuel i Hitchcock; "El
espíritu de la colmena", d´Erice; "Espartaco",
de Kubrick; "Bienvenido Mr.Marshall", de Berlanga.
Un paisatge?
- Citaré les set meravelles del meu món
personal, sense cap ordre de preferència:
1. El "Gran Canyon", per la seva immensitat
i els canvis de color al llarg del dia.
2. Les catarates d´Iguazú, per la gran quantitat
d´aigua que brolla amb una força extraordinària
enmig de la selva. S´han de veure tant des del Brasil
com des d´Argentina.
3. Les nits africans pels cels tan nets i estrellats.
4. La Costa Brava. El camí de ronda de Calella
a Llafranc; o el paratge del Cap Norfeu.
5. San Francisco, dalt d´un tramvia pels carrers
costeruts.
6. París, perquè sempre és una festa.
7. Granada. Sobretot l´Albaicin, des dels miradors
de l´Alhambra; i l´Alhambra des de la terrasa
del restaurant "El Mirador de Morayma", a l´Albaicin,
al capvespre, per veure com va canviant la llum i el color
del palau àrab.
Un desig per a l'escola
del futur?
- Recuperar l´utopia educativa d´aconseguir
una escola oberta a l´entorn; on el dret a l´educació
es converteixi amb una igualtat d´oportunitats real
per a tothom; on mestres i alumnes llegeixin més;
on es provoqui el plaer pel coneixement, amb mestres més
formats i il·lusionats; on la societat valori més
l´educació i la professió docent;
i on l´administració deixi de banda el màrketing
electoralista i es dediqui a fer política educativa.
Ah, se m´oblidava, i que això que li diuen
"Ley de Calidad" passi a millor vida. |
...
el Departament d´Ensenyament està estructurat
amb regnes de Taifes, amb pocs vasos comunicants i molts
incomunicats
Dossiers
digitals