Quin ha de ser l'element més irrenunciable a qualsevol escola?
- La centralitat de l'agent principal del sistema: l'alumnat, cada noi i cada noia, el seu progrés en el coneixement i els aprenentatges que siguem capaços d'ajudar-los a fer. I, unit a aquest element, la il·lusió i constància dels mestres i del professorat en l'exercici de la seva funció d'educadors.
No fa gaire vaig sentir a un ponent, en una Conferència Nacional política, que el paper i protagonisme principal en el sistema educatiu era del professorat: ells i elles, venia a dir, coneixen bé el sistema educatiu i perduren... mentre els alumnes i els pares passen. No podria estar més lluny d'aquesta visió. El centre del sistema no és el professorat, sinó l'alumnat. Em sembla aliè a la tradició pedagògica de la qual vinc: el més important és cada nen i cada nena, amb noms propis, amb una família i un entorn determinat, amb unes capacitats i interessos concretes.
Estic en el camp de l'ensenyament des de 1968. El millor que m'ha passat és el reconeixement del record i l'empremta deixada en el camí d'alguns alumnes. Ells m'han fet pensar que ha valgut la pena tenir aquest ofici!
Les exigències de la formació de noves generacions d'estudiants són l'agulló de la innovació pedagògica i didàctica. No voler defraudar les esperances i il·lusions dels joves estudiants és un bon punt de partida pel professor. Tenir cares noves cada curs és sempre motiu de renovació, d'observació dels canvis que fan els alumnes i la societat en què vivim. L'inici de cada curs és com tornar a sentir-se viu, com encarar la realitat amb la convicció de que afaiçonem el futur. Considero una sort tenir aquesta professió.

Considera certa l'opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l'educació dels seus fills?
- Hi ha de tot, no? Conec pares i familiars que no assumeixen més responsabilitats que les mínimes. D'altres que arriben on poden... i d'altres que fan esforços indescriptibles amb els fills. Tots ells obtenen resultats inesperats i ben diferents.
L'èxit escolar no sempre acompanya l'esforç dels pares... Les teories pedagògiques no acaben d'explicar-nos ben bé el que està passant.
Les dades obtingudes en una enquesta passada per la Conferència Nacional d'Educació de Catalunya (2002) semblen indicar que aquest és un sentiment d'un col·lectiu significatiu del professorat, però no és compartit per tothom. La relació família i escola és més bona del que la pregunta semblaria insinuar. Potser el que està passant és que la societat, les famílies i l'escola estan canviant i no tothom sap estar a l'alçada de les circumstàncies.

Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l'escolarització obligatòria amb èxit?
- Tenir una bona oferta d'ensenyament d'oficis que tinguin sortida en el mercat laboral i responguin als interessos dels alumnes. Un ensenyament d'oficis de qualitat a l'Educació Secundària Obligatòria, que obri l'accés als cicles de grau mitjà, si interessessin després als alumnes. Aquests alumnes necessiten un altre ensenyament, un altre tipus de professorat i mereixen una oportunitat més. No els podem oferir "més del mateix" però "adaptat".
Quin és el problema? És massa car? No és només això. És també, un problema de pressupost i de voluntat política de lluitar per una societat més justa i equilibrada, més sensible davant l'exclusió social i menys selectiva.
Hem arribat a pensar que la LOCE podria obrir alguna nova via... però sense els recursos necessaris i imprescindibles... no farem més que agreujar el problema i concentrar-lo en l'escola pública. No puc entendre com al titular de l'escola pública sembla preocupar-li tant la privada!

Quina opinió li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Els Centres de Recursos Pedagògics obeeixen a un model diferent dels "Centros de Profesores" creats durant l'època dels governs socialistes. No crec que aquell sigui un mirall on veure un nou futur.
Treballant al Departament d'Ensenyament com a Subdirector General de Formació Permanent, vaig tenir ocasió de conèixer bé els Centres de Recursos Pedagògics catalans. Són una peça essencial en el model de formació implantat a Catalunya en la dècada dels 90. Els Plans de Formació de zona han permès la territorialització de la formació permanent del professorat. Tanmateix, podrien ser un instrument potent en un procés de descentralització de la formació, si un dia l'administració es decidís a fer de les delegacions territorials uns ens amb més competències. Seria el moment en què el model es tancaria, fent dels serveis centrals uns òrgans amb les funcions específiques pertanyents a la planificació general i avaluació de resultats.
Ja se sap que els programes descentralitzadors s'obliden quan s'ocupen llocs centrals de poder. Són coses de la política, del signe i color que sigui.
En els Plans de Zona hi convergeixen agents plurals de la formació. Caldria dinamitzar les comissions, clarificant i consolidant, alhora, la participació del professorat, dels centres, de les universitats i de la pròpia administració. Seria l'hora de fer avaluació d'una experiència única, no burocratitzada i propera al territori.
Els Centres de Recursos tenen més funcions que la de col·laborar en l'oferta de formació. Els altres Serveis educatius ubicats en els CRP converteixen en un potencial bàsic del territori en el camp educatiu.
La tasca realitzada fins ara és encomiable. Les meves relacions i complicitats amb alguns d'ells van donar uns resultats esplèndids de 1993 a 1996, que són els anys dels que puc parlar amb rigor i coneixement de causa.

Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l'escola?
- De fet estan dinamitzant un procés que potencia l'ensenyament centrat en els aprenentatges de l'alumnat. Entenc que en cada nivell del sistema educatiu les TIC presenten unes oportunitats i uns reptes diferents (els propis de cada nivell). Crec que en la Secundària se'ns presenten els reptes majors de la universalització de l'accés a les TIC i la generalització dels aprenentatges bàsics que permetin avançar de veritat en el Batxillerat, la FP superior i la Universitat.
Per altra banda, sempre he pensat que l'adequació entre l'ensenyament i els mitjans de comunicació de masses era i és, encara, l'assignatura pendent del sistema. El desencontre és profund. La lògica interna de l'escola i la dels mitjans és ja tot un problema, però les dificultats venen, també, d'altres punts del sistema: el tractament curricular, l'aproximació dels mitjans a l'escola i la sensibilitat del medi escolar envers la comunicació.

Com es pot fer possible el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- La formació continuada dels professionals; l'adquisició de noves competències derivades dels processos de canvi organitzacional i/o del treball; el conreu de la formació personal per assolir una cultura general cada dia més ampla i complerta (llengües, coneixements de cultura general artística, històrica, social, tecnològica...); la recuperació del genuí sentit de "l'extensió universitària" i de la formació de posterior als grans i postgraus acadèmics... són formes com és possible l'educació al llarg de la vida. La curiositat i l'afany de saber són l'ànima de l'educació al llarg de la vida. És ben vell: quan més sabem, de veritat, més coneixem la gran quantitat de coses que ignorem.

Considera que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l'educació general de la població?
- Ja he dit abans que la distància és enorme i el desencontre greu, molt greu. A la televisió no l'interessa sinó divertir i fer negoci. Sóc molt pessimista en aquest tema. S'han fet alguns avenços... però no acaben d'encarar el futur amb noves orientacions i noves perspectives. És un autèntic problema.

Què és més important preparar l'alumnat pel futur o preparar el futur per a l'alumnat?
- Crec que cal fer ambdues coses: preparar el futur i preparar l'alumnat. No són dues coses diferents. Era Mounier qui va dir que "fer no és agitar-se. És tant fer-me a través dels meus actes com afaiçonar la realitat de la història".
Li agradava parlar de "fecundació orgànica d'una civilització nova per cèl·lules discontínues (...) al llarg d'un període prolongat de la història i penetrant progressivament, a la manera d'un llevat (...)".
Els mestres saben alguna cosa d'això, no? Doncs, és el que ens cal fer: el que fa generacions venim fent els mestres de Catalunya.

Un llibre?
- Tucídides. Historia de las Guerras del Peloponeso Una obra clau per a conèixer el món clàssic grec, amb una mirada no etnocèntrica al món conegut del seu temps. Una història etnogràfica que cerca el rigor de les dades amb esperit crític respecte de les fonts. Tota una lliçó sobre la naturalesa i la condició humana. Em fa recordar aquella expressió de Le Goff: "La nova història, després d'haver-se fet sociològica, tendeix a convertir-se en etnològica" (Tiempo, trabajo y cultura en el Occidente Medieval, Taurus, 1969). Això ja ho feia, a la seva manera, Tucídides. No fa gaire hem publicat alguns llibres amb aquesta visió històrico-sociològica-etnogràfica.

Una cançó?
- M'agrada la cançó de Raimon: la seva constància, la seva coherència i la seva permanent actualitat. Cançó de sempre i d'avui, de contingut social, polític i humà.
En un altre aspecte, m'agrada la cançó de María Dolores Pradera i el cançoner tradicional popular.

Una pel·lícula?
- "Calle Mayor", de Juan Antonio Bardem (1956). Em va ajudar a desvetllar la consciència de la realitat social i política dels anys 60, en ple període de formació. M'agrada el cinema de continguts socials, amb pressupostos modestos i qualitat artística.

Un paisatge?
- La desembocadura del Miño, des del Monte Tecla (La Guardia-Galicia) amb el "forrobodó" de fons i un llibre clàssic a les mans.

Un desig per a l'escola del futur?
- Que es conservi la il·lusió del treball i que no es perdi l'esperit innovador i renovador de la tradició pedagògica catalana del segle XX.