Quin personatge del món de l'educació l'ha influït més?
N'esmentaré un, més que per una gran influència, per simpatia i perquè se'n compleix enguany el tercer centenari del naixement: Mossèn Baldiri Reixac. Crec que aquest pedagog de Bell-lloc d'Aro va saber importar les idees més avançades i adaptar-les a la mentalitat i necessitats dels nens i nenes catalans. A més, tenia molt clar que l'ensenyament s'havia de fer en la nostra llengua i que havia d'arribar també a les nenes -i estem parlant del segle XVIII. Tampoc no va deixar de banda certs àmbits del coneixement, com ara les ciències, i possiblement en aquest camp també tenia unes idees avançades. Sempre, esclar, situat en el context de l'època.

Citi'ns ara, un personatge històric pel que senti una especial predilecció.
Albert Einstein. Tot i la imatge que en tenen alguns, com un dels promotors de la bomba atòmica, per a mi Einstein significa no només el científic brillantíssim que capgira certes visions de la natura, sinó també l'intel.lectual compromès amb les minories -ell mateix era jueu-, amb els desafavorits, amb la pau, amb la llibertat d'expressió. Podia haver estat el primer president de l'estat d'Israel, si no hagués tingut una altra virtut que el va dur a refusar la invitació: la de saber diferenciar per a quines funcions estava preparat i per a quines no.

Un encert de l'educació actual?
- L'ensenyament obligatori fins als 16 anys és una de les mesures més encertades que s'han pres en els darrers anys. Així s'ha evitat que molts alumnes deixessin les aules simplement par anar al carrer i amb unes perspectives magres. És cert que això pot comportar altres problemes dintre dels centres i que cal dotar-los de mitjans per atendre la diversitat de nivells que acullen. Cal esperar que proporcionar aquests mitjans sigui el següent encert, continuació de l'anterior i element bàsic per aplicar-lo amb efectivitat.

….I una mancança?
- Crec que la cultura científica va quedant cada vegada més relegada. Tot i que hi hagi qui manté precisament el contrari, només cal mirar les assignatures obligatòries i optatives a ESO i a batxillerats i les hores establertes per a cada una. Per cultura científica no només entenc els coneixements -molts dels quals ja són bàsics per a tothom-, sinó també situar la ciència i la tcnologia en el seu context i analizar la forma com ha transformat la societat, l'economia, la cultura. Amb aquests plans no només podem baixar massa el nivell amb què futurs científics i tecnòlegs arriben a les universitats, sinó que també estem promovent una societat amb una greu incultura científica, diria amb un alt nivell d'analfabetisme científic.
La majoria d'alumnes poden tenir el seu darrer contacte amb la ciència a quart d'ESO o fins i tot a tercer. En canvi, aquests ciutadans viuran en una societat altament tecnificada, amb constants reptes ètics sobre l'aplicació de la ciència, amb decisions delicades en el pla personal i professional o amb la necessitat d'orientar-se en un univers de xifres enviades des de governs, institucions, entitats financeres... I, en canvi, tindran greus mancances que els dificultaran prendre decisions. Amb l'agreujant que d'aquest ampli grup sortiran molts dels futurs governants i gestors d'institucions i empreses.

Quin ha de ser l'element més irrenunciable a qualsevol escola?
- D'entrada et venen al cap la qualitat dels coneixements impartits i els valors que es transmeten. No diria, d'aquestes dues coses, quina és més important, perquè això podria interpretar-se com que ens podem relaxar en l'altre aspecte. Crec que la funció de l'escola és doble i, per tant, cal harmonitzar la transmissió de coneixements i de valors. Sobretot, perquè tothom necessita uns coneixements mínims, encara que no vagi a la universitat, i tothom ha d'aprendre a conviure, encara que no acabi apuntant-se a una ONG.

Considera certa l'opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l'educació dels seus fills?
- Si bé no es pot generalitzar, crec que una gran part dels pares deixen massa funcions en mans de l'escola. És cert que n'hi ha també molts que es preocupen de l'educació dels fills i que assumeixen la seva responsabilitat, però sovint sembla que l'escola ha de ser, no ja l'únic lloc on s'imparteixin coneixements -cosa que ja és falsa-, sinó també el lloc preferent on s'ensenyin urbanitat, educació ambiental i les normes bàsiques de comportament cívic. De forma general, més enllà de l'ensenyament, crec que molta gent -torno a dir que no es pot generalitzar- deixa de banda les seves responsabilitats no només com a pares, sinó com a ciutadans, i creuen que els poders públics i les institucions ja completaran la feina o arranjaran allò que ells facin malament.

Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l'escolarització obligatòria amb èxit?
- En primer lloc, no negligir ni menysvalorar el problema i reflexionar sobre el per què. Lògicament, sempre hi pot haver fracàs escolar, però segons quin nivell assoleixi cal replantejar-se si l'estructura, els mitjans o la forma d'impartir l'ensenyament obligatori són els adequats. En segon lloc, cal pensar en la integració d'aquests alumnes al món laboral i a la societat en general. Despreocupar-se'n i pensar que el propi mercat laboral ja els absorbirà d'una manera o altra pot significar condemnar-ne molts a la marginalitat o a la precarietat i deixar anar el germen de futurs conflictes socials i, en el menys dolent dels casos, omplir la societat de treballadors poc qualificats. Els experts sabran quines alternatives hi ha, però cal pensar que cada cas és diferent. Cal fer un seguiment, valorar allò que necessita un noi o noia -que serà diferent del que necessita un altre-, invertir-hi més diners i gent. No ens podem resignar a que entre la sisena i la tercera part dels joves -segons els països- quedin, en ple segle XXI i omplint-nos la boca de la paraula progrés, sense una formació mínima i sovint completament marginats. Cal pensar que molts d'aquests alumnes poden no haver assolit els nivells de coneixements exigits, però que també poden tenir -i sovint tenen- una formació incompleta simplement com a ciutadans.

Quina opinió li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Són un element molt important. En l'àmbit de les ciències, que és el que conec més, cal dir que molts ensenyants ja tenen una gran voluntat i inventiva per promoure treballs de recerca o per buscar sistemes que facin més comprensibles i atractius alguns temes. Però és molt important que existeixin aquests centres per difondre recursos i per ser un punt de trobada per intercanviar experiències o per proporcionar materials que moltes escoles, per sí soles, no poden adquirir o renovar. Els centres de recursos i les trobades que organitzen són una font de noves idees i una mostra del dinamisme i desig d'innovar de molts ensenyants del país.

Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l'escola?
- D'entrada són una eina que cal ensenyar a fer servir, com en el seu dia es devia introduir a l'ensenyament l'ús de l'estilogràfica o del bolígraf. Com moltes eines -encara que aquesta sigui més sofisticada- és interessant que s'assimili el seu ús aplicant-la als treballs quotidians. En alguns casos hi pot haver algun crèdit dedicat a aquestes tecnologies, però el més important és saber aplicar-les a la feina general.
També crec que és molt important fugir tant de la seva exaltació com de l'aversió que alguns senten per les innovacions tecnològiques. Ni són una panacea que farà les escoles molt millors simplement perquè tinguin connexió a Internet, ni són un perill que farà perdre capacitats bàsiques als alumnes -recordem que Plató criticava l'escriptura perquè deia que acabaria amb la capacitat memorística. Cal ensenyar a saber-les utilitzar. Han de facilitar la feina, però no fins al punt que els alumnes busquin la màxima comoditat -buscar textos a Internet per tallar i enganxar i així evitar-se la recerca en llibres o la feina de transcriure.
Finalment, hem de ser conscients de l'impacte d'aquesta i altres revolucions tecnològiques i incloure la reflexió en els plans d'estudi -com ara a socials. Sobretot ara que els canvis són tan accelerats. Considero important analitzar de quina forma aquestes tecnologies canvien les relacions humanes, les estructures socieconòmiques, l'intercanvi i la producció cultural i fins i tot com afecta la nostra manera de raonar o d'entendre la informació.

Com es pot fer possible el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- Això és més necessari que mai, perquè el ritme de producció de coneixements és el més alt que ha tingut la humanitat fins ara. Per tant, pocs anys després de deixar l'escola moltes persones ja tenen mancances en la seva formació, tant pel que fa al món professional com a la cultura general.
Potser caldria inculcar aquest concepte als alumnes i fer-los entendre que l'aprenentatge no acaba mai. Canvia de ritme i de forma, però mai no s'acaba d'aprendre. D'altra banda, potser hem d'incloure-ho com un valor essencial en la nostra societat. De vegades sembla que dedicar uns dies, setmanes o fins i tot mesos a la formació sigui una pèrdua de temps i diners per als treballadors i per a les empreses. En canvi, tenir professionals que estiguin al dia augmenta el seu rendiment i, per tant, és una inversió i no una simple despesa.
Finalment, la formació dels ciutadans ha de fer referència també a aquells temes que plantegen grans reptes a la nostra societat -ètics, científics, mèdics, tecnològics, ambientals, econòmics-, perquè només ciutadans amb uns coneixements mínims tindran capacitat d'anàlisi i podran intervenir, pels canals que posseeix una societat democràtica, per influir en les decisions que els governants hagin de prendre.

Considera que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l'educació general de la població?
- Crec que molts ho fan i que molts, malauradament, contribueixen a tot el contrari. La majoria de professionals de la informació són conscients, penso, de la seva responsabilitat. Una altra cosa és que hi hagi interessos polítics i econòmics, sovint no evidents, que limiten o condicionen aquesta informació. També cal tenir en compte que l'educació no es realitza només amb informació aprofundida i anàlisis sobre els temes d'actualitat, sinó que molts altres elements ja van educant o deseducant de certa manera al públic: els temes que es trien, el ressò que se'ls dóna, el lloc on es posen, la forma com s'agrupen els diferents temes, la manera com es tracta o com es valora cada un... Destacar com a notícia positiva certes dades econòmiques ja promou una certa visió ideològica. Però això no sempre -o no només- és culpa de l'informador, sinó de la inèrcia que impedeix a la societat en general de plantejar-se certes coses. Per exemple: ¿per què no se solen destacar els grans costos econòmics, socials i humans del creixement del parc automobilístic o de l'ús de cotxe quan es parla de com han anat les vendes?
De mitjans fiables i no fiables semrpe n'hi ha hagut. Potser les noves tecnologies han augmentat el problema, perquè fer pàgines web és molt més assequible que no pas posar en marxa un diari o una cadena de televisió. D'una banda, això afavoreix la diversitat d'opinions i dóna veu a molts grups sense prou mitjans. De l'altra, fa encara més necessari saber discernir sobre la informació vàlida i la que no és consistent. Però també ajuda a contrastar. La gent no sol comprar-se quatre o cinc diaris, però sí que pot buscar fàcilment informació a quatre o cinc webs.

Què és més important preparar l'alumnat pel futur o preparar el futur per a l'alumnat?
- No són objectius oposats. Com que el futur no està escrit, cal preparar els alumnes perquè el puguin anar dissenyant i executant. Mentre, l'estem construint entre tots. Per això, cal treballar perquè el futur que es trobin sigui el millor possible i cal formar-los perquè siguin capaços de transformar allò que calgui millorar. Naturalment, si, com deia abans, les transformacions són cada vegada més ràpides, cal tenir prou sentit de l'anticipació per adaptar allò que ensenyem a la societat que es trobaran els alumnes. Penso que els plans d'estudi han canviat relativament quant a continguts, però molt poc quant a conceptes bàsics. Probablement caldria incidir més en la preparació per a una societat on l'element audiovisual té una gran importància, on hi ha un excés d'informació no sempre fiable -i que cal saber buscar i destriar-, on cal tenir una gran flexibilitat per adaptar-se als canvis. Potser seguim preparant més sobre el coneixement del passat i del present que per afrontar amb garanties un futur sempre incert i canviant.

Un llibre?
- Em resulta impossible dir-ne un del sol. Com més temps m'entretingués en aquesta pregunta, més títols em vindrien al cap. Probablement la llista podria canviar en altres moments, però ara penso en: "Llibre del desasossec", de Fernando Pessoa, "Llibre de maravelles", de Vicent Andrés Estellés, "L'home mesura de totes les coses", de Joan Fuster, "Les il.lusions perdudes" i "La recerca de l'absolut", de Balzac, "La bèstia humana", de Zola, "La muntanya màgica", de Mann, "Contes d'una butxaca", de Capek, "Les cosmicòmiques", d'Italo Calvino, "Tots els camins duen a Roma", de Gaziel, diversos de Stefan Zweig ("Novel.la d'escacs", "Carta d'una desconeguda", "La pietat perillosa", "Amok"...), "La lògica del vivent", de François Jacob, "L'evolució de la consciència", de Robert Ornstein, "Drogues i cervell", de Solomon H. Snyder... Potser que m'aturi.
Els que sempre formarien part d'aquesta llista personal, per raons diverses, són: "Les dues cultures i la revolució científica", de C.P. Snow, "El sistema periòdic", de Primo Levi, i "Sant Feliu de la Costa Brava", de Gaziel.

Una cançó?
- Podria dir el mateix que abans. Però en el cas de les cançons crec que no només les valorem per sí soles, sinó sovint pels records que ens porten, no solament de moments, sinó d'èpoques de la vida. Ara em venen al cap: "Que tinguem sort" i "Laura", de Llach, "Paraules d'amor", de Serrat, moltíssimes dels Beatles, "De quelles Amériques", de Serge Reggiani, "Pont sobre aigües turbulentes", de Simon i Garfunkel, i algunes de l'òpera "Cats". Quant a clàssica, el concert número 2 de Brandenburg, de Bach, i, sobretot, el Canon de Pachelbel.

Una pel·lícula?
- No sóc molt cinèfil, tot i que m'agrada el cinema. Destacaria pel·lícules com "El tercer home" o "El gran dictador", que suporten de manera admirable el pas del temps. D'altres les cito pels records que em porten: "Sleepless at Seattle", perquè l'endemà de veure-la va néixer la meva primera filla, i "Psicosi II"·, per una altra record personal molt important.

Un paisatge?
- Com que sóc molt eclèctic -ja ho heu vist en les respostes anteriors- en diré més d'un. Un capvespre de primavera davant la platja de San Remo; l'impacte de trobar-te per primera vegada amb monuments que has vist tants cops en fotografies, com la torre de Pisa, el Partenó d'Atenes o la torre Eiffel; la gatzara desordenada, diversa i impressionant de la plaça Djema el Fna, a Marràqueix, que sembla dur-te a un altre món. Però sempre cal tornar als orígens i a allò essencial: destacaria el Passeig del Mar i la badia de Sant Feliu de Guíxols, preferiblement amb un garbí lleuger i el mar una mica enrevenxinat.

Un desig per a l'escola del futur?
- A banda de certs desigs que he anat comentant més amunt, voldria que l'escola rebés la consideració, atenció i mitjans que mereix com element bàsic en la construcció de la societat. També m'agradaria que pogués contribuir molt més a canviar la mentalitat que ha situat la quantificació econòmica i el rendiment a curt termini per damunt de moltes altres valoracions. Cal introduir i explicar bé el concepte de sostenibilitat, tant citat i tan poc aplicat. Un concepte que significa actuar de manera que la millora en la qualitat de vida sigui real i s'assoleixi sense comprometre el desenvolupament de les generacions futures. Si això s'assoleix, inevitablement s'aconseguiria la primera cosa que he esmentat, perquè no hi ha millor inversió a curt, mig i llarg termini que una bona educació.