Un record dels seus temps d'escola?
Ens hem de remuntar a la prehistòria i situar-ho en el context. Dècada dels anys cinquanta-seixanta del segle passat a la ciutat de Reus En un ambient general d'escoles "nacionales" o "religioses", tinc la sort d'anar a una escola privada de l'època del barri on un mestre (Pasqual Guarque), que havia fet la guerra al bàndol de la República, jugava amb mà destra a complir, per una banda, "les normes del règim" i, per l'altra, a omplir els dissabtes amb activitats del que després s'anomenaria "escola activa", amb explicació de contes, representacions teatrals, titelles, biblioteca, exposicions i revista escolar. La influència va ser decisiva.
Als dotze o tretze anys, faig, pel meu compte, la primera novel.la i en català sense plantejar-me ni què vol dir escriure ni quina llengua havia de fer servir. Als setze anys col·laboro en la premsa local. Als disset anys, faig ràdio. Des d'aleshores no deixaré mai d'escriure. ¿Ho hauria fet sense aquella petita influència? Ho desconec. No m'he atrevit mai a esbrinar-ho

Quin personatge del món de l'educació l'ha influït més?
- Fins que no m'incorporo a finals dels setanta a la meva etapa de l'ensenyament, com a professor de català, primer, i després com a mestre en una escola activa, en cursos de primària i secundària, equivalents a la terminologia actual (Escola Montsant, de Reus) sóc bastant inconscient d'aquest món perquè m'havia dedicat a feines d'administració i també al periodisme des de molt jove. A l'escola Montsant descobreixo que abans de la guerra civil havia existit un tipus d'escola que no tenia res a veure amb el que es feia a la postguerra i fins i tot l'anomenada Transició. Podria dir, doncs, que més que un personatge, és un mètode, un sistema o una manera d'entendre l'educació o la relació amb les generacions joves. Sempre m'havia fascinat saber que a l'escola del meu pare, als anys trenta, es feien classes a l'aire lliure i experiències a la platja. ¿En quin món escolar va viure ell que no el reconeixia? Tot això, desprès, pren cos i noms diferents fins a arribar a un certa dissolució dels propòsits que es tenien a la dècada dels setanta. Primer els esmicola lentament la Reforma i ara els vol dinamitar la Llei de Qualitat.

Citi'ns ara, un personatge històric pel que senti una especial predilecció.
- Sempre m'ha semblat que els personatges històrics ens arriben més pel que no són i ens expliquen llegendàriament que pel que realment són. Vivim, doncs, afortunadament, de petits mites. Per això m'agradaria esmentar un personatge anònim, d'aquest moment: aquell que fos capaç de conduir o reconduir el món sense haver de recórrer a la guerra i que tingués la solució màgica per aconseguir un repartiment just de la riquesa. Em temo que, si existeix, ho deu tenir molt difícil per fer-se notar.

Un encert de l'educació actual?
- Educar en i per la llibertat. Educar per valorar les petites coses que condueixen a la felicitat. Educar començant per la llibertat dels educadors, adaptats al seu context geogràfic, social i històric, i continuant per ensenyar a aprendre a escollir sense imposicions. No dependre de símbols patriòtics ni dogmes de cap mena. Distingir entre la veritat i la mentida, la realitat i la fantasia, que ofereix amb tanta potència de mitjans la televisió, una gran aliada contemporània dels educadors i, a la vegada, una gran contrària, si no es domina.

….I una mancança?
- Més confiança d'alguns polítics en l'escola i el convenciment que l'escola és la base de qualsevol cultura que vulgui ser representativa d'un país. Per tant més recursos de tota mena. I també la lucidesa per entendre que no cal fer una escola única per a tothom però sí amb les mateixes oportunitat per a tots.

Quin ha de ser l'element més irrenunciable a qualsevol escola?
- Avui en dia, i durant un bon temps, encara, l'esforç per fer del respecte entre diferents cultures que conviuen a l'escola actual una manera habitual de viure després a la societat. Aquest sí que és un element que difícilment solucionarà la família. És prioritari, doncs, a l'escola i el barri perquè després se n'imprengi el veïnat de l'escala i també la família.

Considera certa l'opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l'educació dels seus fills?
- Els pares del segle XXI són joves molts dels quals ja no han tingut una educació responsable. N'estem pagant les conseqüències. Aquests mateixos pares no en són del tot culpables perquè ja n'han estat, doncs, víctimes. Tot i la dificultat que això comporta, l'escola no pot abandonar, en molts casos, una educació paral.lela dels pares. En un altre sentit i unes altres circumstàncies això ja va passar fa trenta anys. Hi havia uns pares que no entenien els nous mètodes de l'ensenyament i que volien veure en els seus fills el reflex del que ells havien rebut a cop de bastó. Ara cal una altra mena d'educació de pares, però similar en els objectius.

Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l'escolarització obligatòria amb èxit?
- Desitjar-los una vida feliç i intentar descobrir quines són les seves aptituds i habilitats. I convèncer-nos tots plegats que la intel·ligència no és una mercaderia sinó un element que portem incorporat, que només cal ajudar-la una mica, però no forçar-la més del compte perquè es pot trencar. Pensar que totes les criatures que no superen l'escolarització obligatòria han de ser inútils per a la societat seria pensar que moltes de les generacions que ens han precedit han estat també inútils. I no és veritat. Hi ha hagut, sortosament, persones sense estudis amb una enorme intel·ligència davant la vida que ha acabat fructificant en favor dels altres. És clar que som fills del nostre temps, però no en tenim cap culpa si, a vegades, el temps corre més que nosaltres i no el podem agafar.

Quina opinió li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Per l'experiència que he tingut alguna vegada com a escriptor, crec que intenten canalitzar aquells interessos de la comunitat professional amb la qual treballen i de l'alumnat que tenen a la seva zona d'influència. M'imagino que són o haurien de ser pols d'atracció on els mestres tinguessin la fal.lera d'acudir perquè hi trobessin allò que necessiten per poder desenvolupar millor la seva matèria a l'escola. Però novament cal recordar el que deia més amunt. Perquè això passi, cal que hi hagi confiança des del sector polític i que els centres de recursos tinguin, precisament, recursos. ¿Qui es devia inventar aquesta paraula, per cert?.

Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l'escola?
- Crec que essencial a partir d'ara. Ja no es pot defugir més allò que domina la majoria d'activitats professionals o culturals. Ens trobem amb una generació d'alumnes que ha viscut des del bressol l'audiovisual i que no l'abandona mai, a casa, al carrer, al cinema, a l'escola, en les visites a algun museu... Això no havia passat mai perquè les anteriors generacions havien rebut influències diverses. Ara són absolutes (DVD, videojoc, internet, mòbil...) Saber-se les taules de multiplicar i tenir una calculadora a la taula no hauria de ser incompatible. Escriure un text lliure amb bolígraf i un correu electrònic al company d'aula, tampoc. Expressar-se davant els companys, de paraula, i fer-ho en un missatge de mòbil, tampoc. Crec que trobar un punt de reconciliació entre les tecnologies i la tradició només serà possible si escola i societat parlen el mateix llenguatge. La societat avui parla el llenguatge de les noves tecnologies. L'escola no pot anar a contracorrent i s'hi ha d'adaptar a tota velocitat si no vol crear una barrera entre l'educació acadèmica i la del carrer.

Com es pot fer possible el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- Potser fent entendre que un títol no és un punt i final sinó un punt i seguit. A vegades, tinc la sensació, escoltant adolescents d'institut o joves d'universitat, que els títols són, per a ells, un punt i a part. Aquest "a part" em sembla molt perillós perquè, un cop se n'alliberen, pensen que no els cal passar mai més els ulls per un llibre, un diari, un article d'opinió, o anar al teatre, o escoltar una conferència... Per això em sembla que cal fomentar l'esperit de descoberta i investigació permanent.

Considera que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l'educació general de la població?
- M'adono que durant aquesta entrevista m'he referit algunes vegades als mitjans de comunicació. Deu ser deformació professional. No tan sols ho crec sinó que no hi podem fer res per evitar-ho. ¿Qui educa més en general la població avui en dia en els sentiments personals: Madame Bovary o la protagonista de la telenovel.la de torn? Jo no en tinc cap dubte. Els mitjans de comunicació de tota mena (des de la premsa, a la ràdio la televisió i internet) han substituït el paper que el segle passat encara tenia aquella espècie extingida dita "intel.lectual". L'intel.lectual avui no existeix. I si existeix, cal buscar-lo entre els tertulians sense criteri, animadors de shows televisius, xerraires de taules rodones sense suc ni bruc... És escàs, però quan apareix es fa notar. La revolució cultural del segle XXI consistirà en el fet que gent de les arts, les lletres, la investigació i l'educació s'incorporin en els mitjans de masses i sàpiguen establir una comunicació amb els receptors també massius. Cal un nou llenguatge per aconseguir aquesta comunicació. Ara hi ha un llenguatge tòpic de segle passat que topa amb unes oïdes que no l'entenen. Però el desig d'escoltar i aprendre continua estant en el solatge de qualsevol de nosaltres. Qui el sàpiga despertar és com si trobés un filó en una mina i només cal resseguir la veta per explotar-lo.

Què és més important preparar l'alumnat pel futur o preparar el futur per a l'alumnat?
- Em sembla que hauria de ser simultani i recíproc. ¿Quantes vegades la història no ens ha demostrat que una societat molt preparada ha topat amb un futur inesperat que li ha capgirat tots els esquemes de vida? No podem oblidar que alguns dels pitjors desastres del segle passat han estat dirigits per persones amb una gran preparació cultural i una indubtable intel·ligència. Estem a l'abast de qualsevol capritxós que s'ho passi pipa pitjant un botó ni que sigui per destruir el món. Més aviat penso que, pel temps que ens toca de ser en aquest món, més val estar preparats per allò que menys ens podem imaginar. Aquesta seria l'educació en l'imprevist. No sé si existeix. Es parla molt a la lleugera de prendre's la vida amb filosofia... Però ¿com es pot proposar prendre's la vida amb filosofia si ja no sabem què és la filosofia?

Un llibre?
- Uf! La gran frustració dels qui encara llegim de tant en tant és saber que no ho arribarem a llegir tot per molt que ens hi esforcem. Als dotze anys, quan vaig escriure la meva primera novel.la, ja havia llegit 'La filla del mar', d'Àngel Guimerà. Aleshores no ho sabia, però ara sé que Guimerà ja parlava molts anys enrere d'un fenomen tan "modern" com el de la immigració. Un llibre... Sóc incapaç de triar-ne un. Em fan massa respecte.

Una cançó?
- 'Porrera'. Quan la gran majoria escolta aquesta lletra de Miquel Martí i Pol, musicada per Lluís Llach, potser no sap de què li parlen quan li diuen "el Molló ens du la vida, la Teixeta l'amor...". Aquests dos topònims són alguns dels puntals del paisatge que a mi m'ha acompanyat durant més de vint-i-cinc anys, a Duesaigües, al peu de la Serra de l'Argentera, on he escrit tot el que he publicat.

Una pel·lícula?
- ''Cinema Paradiso', de Giuseppe Tornatore (1988). El cinema forma part de la nostra generació. Els fotogrames de la vida són els fotogrames que hem anat guardant en una capsa de llauna i que sempre podem mirar ni que sigui a contrallum, sense projector.

Un paisatge?
- Els voltants del castell d'Escornalbou i els del refugi de La Vinyeta, a Duesaigües (el Baix Camp), on treballo sempre escrivint. També una descoberta de Barcelona, ni que hi visqui, sempre canviant. I una escapada de tant en tant a París que, per molt que pesi a alguns, continua sent un centre cultural d'Europa.

Un desig per a l'escola del futur?
- Repetiré aquí el mateix desig que vaig manifestar públicament el dia que vaig rebre el premi de literatura Edebé per la novel.la 'Kor de Parallamps' i vaig dir qui m'agradaria que em llegís. És el mateix desig per a qui m'agradaria que fos l'escola del futur: "No sé per a qui escric [per a qui serà l'escola del futur], però sí que sé que m'agradaria escriure per a lectors que es fessin grans en un món on encara hi tingués lloc la utopia de l'art, la utopia del somni, la utopia de la felicitat. M'agradaria escriure per a lectors que visquessin en famílies que poden tenir feina. Que aprenguessin en escoles que poden tenir llibres. Que convisquessin en un barri que pot tenir biblioteca. I que es convertissin en ciutadans d'una ciutat que pot tenir cultura. Però el desig, avui, no pot acabar aquí. I no puc acabar sense dir que m'agradaria escriure també per als infants que tinc de veïns al barri on visc a Barcelona: paquistanesos, magribins, africans, indis, xinesos, equatorians, i més i més, que passen cada matí, camí d'una de les escoles del Raval. Que m'agradaria escriure també per als infants com els de l'escola rural de Duesaigües, uns altres veïns, aquests del lloc on he escrit Kor de Parallamps, i on escric sempre, al peu del castell d'Escornalbou, al Baix Camp. Que m'agradaria escriure per als infants de famílies magribines que diu que ara viuen en algunes de les cases del barri on vaig néixer, a Reus, fa més de cinquanta anys. Que m'agradaria escriure per als infants que ara mateix juguen a tirar pedres contra els tancs, als carrers de Palestina, exposats a la mort per les bales de l'exèrcit hebreu. Que m'agradaria escriure per als infants jueus que van a escola atemorits per l'acció d'un suïcida, i que assagen escenes de pel.lícula de por amb caretes antigàs. Que m'agradaria escriure per als infants que treballen per força, en tants i tants llocs del planeta, sense poder fugir de les tenalles de l'explotació infantil de tota mena. Que m'agradaria escriure per als infants que miren aquests dies el cel d'Iraq, i no precisament per aprendre a comptar-hi estels sinó per aprendre a comptar-hi els falsos focs d'artifici dels míssils. Que m'agradaria escriure per als infants de l'Afganistan, d'aquells que ja gairebé no se'n recorda ningú, perquè la televisió no en parla, fills d'aquelles mares amb burka, i que volen ser encara més lliures: ells i, sobretot, elles. Que m'agradaria escriure per als infants que viuen als camps de refugiats, per als milions d'infants que moren de fam a l'Àfrica, per als infants que fan el seu primer viatge navegant en pastera, per als infants que són fills de les últimes guerres dels Balcans, i per als infants de carrer sense sostre que malviuen i sobreviuen en tantes ciutats dites civilitzades. I que m'agradaria escriure encara per als milers d'infants que somnien en uns pares adoptius en centenars d'orfenats d'arreu del món.