Marc teòric

Els components del llenguatge

Per estudiar la llengua ens basarem en tres apartats: forma, contingut i ús.

• La forma inclou la fonètica i la fonologia, en la llengua oral, i l’ortografia en la llengua escrita. També inclou la morfosintaxi. Estudia els elements de la llengua i la seva combinació.
• El contingut inclou el lèxic i tots els aspectes relacionats amb el significat (frases fetes, girs, maneres de dir, sinònims, antònims...).
• L’ús fa referència a la pragmàtica de la llengua. La forma adequada de comunicar-se segons els criteris socials (no els lingüístics), segons les convencions que comparteix un grup social. També cal tenir en compte que depenent del context i el destinatari un mateix missatge pren formes diferents. És a dir, la pragmàtica no admet algunes respostes que segons el punt de vista de la llengua són correctes. Per exemple: ala pregunta “Què tens hora?” no es pot respondre “Sí”, encara que des del punt de vista de la llengua això seria perfectament admissible.

Fonètica i fonologia

Descripció

Quan es parla de fonètica es fa referència a la realització dels diferents sons de la parla que fa cada persona. En canvi, quan es parla de fonologia es fa referència al conjunt de fonemes de la llengua. Aquest és, per tant, un concepte abstracte, ja que no fa referència a una realització concreta sinó a un concepte.

Processos evolutius

Diversos estudis s’han interessat per l’aprenentatge del sistema fonètic i fonològic en els infants. Ingram (1976) postula que per adquirir el sistema fonètic els nens utilitzen tres tipus de processos: substitució (canvi o modificació d’un fonema per un altre), assimilació (procés pel qual un so és influït per un altre dins de la paraula) i simplificació de l’estructura sil·làbica (procés pel qual es té tendència a reduir les síl·labes a l’estructura bàsica CV). ( Valmaseda, M. Los problemas de lenguaje en la escuela. Desarrollo psicológico i educación III. Compiladors: Marchesi, A.; Coll, C.; Palacios, J. Alianza Psicología.)

Errors observables

En molts casos podem observar que aquests processos tenen una durada superior a l’habitual i que perduren més enllà del que seria desitjable. Així, veiem:

•         Omissions (per exemple: pat en lloc de plat).
•         Substitucions de sons (per exemple: dateta en lloc de rateta).
•         Assimilacions (per exemple: Tutufet en lloc de Patufet).
•         Canvi d’ordre dels fonemes dins la paraula (per exemple: coxolata en lloc de xocolata).
•         Reducció de paraules, generalment des de la síl·laba tònica al final de la paraula (per exemple: ota en lloc de pilota).
•         No producció d’un fonema concret en cap posició (inicial, final, abans de vocal, després de vocal...).
•         Una parla amb fonemes poc diferenciats entre si.

Però les dificultats en la producció correcta dels sons de la parla i les dificultats en la seva discriminació són dues qüestions que estan estretament relacionades, tal com explica Laura Bosch: "Com a mínim en les etapes inicials del desenvolupament fonològic els sons s’adquireixen en estreta relació amb les paraules que l’infant va aprenent i, al mateix temps, el resultat d’aquests primers intents de reproducció (marcat per limitacions a nivell motriu) són també determinats en el procés de configuració del sistema fonològic.” (Bosch, Laura. "Los transtornos fonológicos en el niño", dins la Revista de Logopèdia, Fonologia i Audiologia. Vol. VII, núm.4, pàg. 195. 1987.)

Així doncs, podem trobar dues manifestacions d’una mateix fenomen:

a)     La dificultat en la discriminació correcta de dos fonemes, amb la qual cosa el sistema fonològic de l’individu no és complet i, per tant, la seva producció es veu compromesa, ja que no té un model que el guiï. Pot ser clarificador el cas dels adults quan aprenen una llengua de grans (per exemple, en anglès ens costa molt discriminar cat i cut, perquè en la nostra llengua materna la realització d’aquests sons vocàlics no és diferent i, per tant, en el nostre sistema fonològic no hi són).

Dins d’aquest apartat hi situaríem les persones amb dèficit auditiu, però no només és un tema auditiu sinó que el sistema fonològic implica la creació d’un sistema per contrast dels trets distintius dels fonemes. Estem, per tant, en el terreny de les capacitats intel·lectuals.

b)     La dificultat de producció del so originada ja sigui, tal com hem comentat anteriorment, per les dificultats en la discriminació, o bé per una causa orgànica (per exemple: una malformació dels òrgans bucofonadors) o molt freqüentment per una qüestió funcional (el to muscular i el domini dels òrgans no és el correcte).

La disfunció dels òrgans fonadors pot ser causada per la poca exercitació d’aquests mitjançant l’alimentació o bé per mals hàbits, com poden ser l’ús abusiu del xumet o el fet de xumar el dit constantment. En aquests casos, cal afavorir una exercitació dels òrgans fonadors que n’afavoreixi una motricitat correcta.

En el cas de les persones amb retard mental, Puigdellívol especifica que: “Els estudis ens indiquen que l’aprenentatge de l’articulació que por semblar el més mecànic resta afectat paral·lelament al grau de deficiència mental... Darrere els problemes d’articulació sovint hi ha anomalies morfològiques (linguals, palatals, labials, mandibulars...) però cal també tenir present que la dificultat de discriminar estímuls rellevants i per relacionar-los amb aprenentatges anteriors també afecta la percepció auditiva. Si el nen també té dificultats d’identificar i ressaltar els trets sonors que diferencien cada fonema dels altres, també el produirà d’una manera confusa en la seva parla...” (Puigdellívol, I. Necessitats educatives especials. Ed. EUMO. Pàg. 194-195.)

Seqüència didàctica

El procés de treball amb els alumnes ha de ser el següent:

En primer lloc, la discriminació, ja que si no hi ha una bona discriminació del fonema en qüestió no hi ha la possibilitat de regular la pròpia parla. 

Després, la producció d’aquest fonema aïlladament, en el context d’onomatopeies, per exemple.

Posteriorment, la producció dins de paraules al costat de fonemes que facilitin la posició correcta dels òrgans bucofonadors. Primer mitjançant la repetició (en la que el model immediat facilita la producció correcta) per passar més endavant a fer-ho autònomament.

Més endavant és pot passar a frases i textos més llargs. Primer igualment mitjançant la repetició (cançons, poemes...) per acabar generalitzant la producció dels sons en el diàleg i en l’expressió espontània.

Totes les activitats, bàsicament les primeres, s’han de desenvolupar en un context lúdic fugint de la mecanització d’uns exercicis poc motivadors en si mateixos. Les activitats amb l’ordinador tenen unes característiques adequades, ja que són motivadores i donen un feedback immediat.

Veu

A banda dels temes de pronúncia també podem trobar conflictes relacionats amb la veu:

a)     No surt veu o la producció és amb un volum incorrecte (massa fort o massa fluix).

b)     El to és massa greu o massa agut.

c)      La prosòdia de la parla no és la correcta (la melodia, el ritme, la velocitat...) i no contribueix a la comunicació del significat.