Els ordinadors i l'àudio digital

El primer ordinador que va incorporar el so va ser el Commodore Amiga, el 1985, a partir de quatre convertidors D/A de 8 bits, però no tenia convertidors A/D (analògic/digital). Més tard, van sortir dues plataformes, la Macintosh i la NeXT, que, tot i ser molt cares, venien amb quatre canals de 16 bits per a la gravació i l'edició del so, amb tecnologia de Digidesign, la qual cosa possibilitava guardar les gravacions al disc dur. Aquestes plataformes van obrir el camí on som avui dia.

La primera targeta de so la va fabricar Ad Lib el 1988 al Canadà, es va poder incorporar a l'ordinador i, tot i que no era digital, ja va permetre sentir sons de fons, o senyals de sons.

El 1989, l'empresa de Singapur Creative Labs va seguir la idea d'Ad Lib i va fer compatible el so digital amb la seva primera targeta Sound Blaster, tecnologia que han anat millorant i que va donar la fama a aquesta empresa.

Avui dia, la majoria de les targetes de so dels ordinadors surten amb dos canals d'àudio a 16 bits i fins a 44.100 Hz de mostreig, amb possibilitat de gravació i reproducció al disc dur. Algunes són extremadament sofisticades, i una bona targeta amb un bon programa de tractament del so pot aconseguir meravelles.

A la pràctica anterior, s'ha comentat que l'oïda humana té unes limitacions conegudes. També hi ha qui diu que tots els CD compactes sonen igual. Aleshores, com és que alguns fabricants d'ordinador posen a les seves targetes de so qualitat CD? Com s'explica això? Com és que hi ha lectors de CD-ROM tan econòmics i, en canvi, lectors de CD d'àudio tan cars?

La resposta a totes aquestes preguntes està en el fet d'entendre els factors de conversió analògic/digital i en els components analògics que reprodueixen el so final. El valor real d'un equip el dóna la qualitat en què pot convertir el so. Així, els equips més econòmics es limiten a poder reproduir un CD a 65 dB, i, en canvi, els més bons ho fan al voltant dels 90 dB. Per fer-vos una idea de quina relació hi ha entre la reproducció-senyal-so, podeu comparar els valors següents:

 

Els sistemes de conversió tenen un convertidor analògic/digital a l'entrada i un convertidor digital/analògic a la sortida. Tots dos convertidors generen voltatges que van a una determinada freqüència. Segons els filtres de què disposi la targeta gràfica del vostre ordinador, el senyal se suavitzarà, o al contrari: s'amplificarà i es transformarà segons les vibracions i la saturació amb què arribi aquest senyal a la targeta. En definitiva, pot ser perfectament que la vostra veu sigui diferent segons l'aparell i el sistema que feu servir per fer la gravació.

Sigui quin sigui el sistema de gravació, quan el nivell d'entrada supera un valor que es diu llindar, es produeix una saturació del so, que té com a conseqüència una distorsió final en la reproducció del so.

Si, a més a més de saber que la reproducció sortirà distorsionada, feu càlculs, resulta que gravar un minut de so estèreo dóna una xifra monstruosa, gairebé de 10 megabytes.

Si el so no és estèreo, el pes baixa a la meitat, però, de tota manera, segueix sent massa alt. Limitant la qualitat al mínim, la mida necessària per a un minut de so mono de 8 bits i 11.025 Hz, serà de 646 Kb; aleshores, què es pot fer amb el so, quina qualitat és la més recomanable?

No hi ha cap resposta vàlida a aquesta pregunta. La tècnica va avançant i el que avui és una resposta demà pot ser un error molt greu. Avui en dia podem dir que la resposta depèn de la finalitat del producte. Si voleu gravar un missatge de veu, amb 8 bits n'hi ha prou. Si és un so musical més la veu humana, cal utilitzar 22.050 Hz; si voleu efectes estèreos, llavors caldria treballar amb un mínim de 44.100Hz. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.