Els primers videojocs eren a les màquines recreatives. Va ser el temps de Space Invaders, Asteroids o el que està considerat el primer videojoc, Pong. En Nolan Bushnell d'Atari es va inventar el 1972. Com s'ha repetit tristament molts altres cops, altres empreses, veient l'èxit del joc, en van fabricar còpies, però ja hi havia posada la primera pedra.

Tot i que als EUA els videojocs van arribar a les cases amb consoles i amb microordinadors, a Europa els microordinadors van dominar tota la dècada dels anys 80. Parleu als jugadors més veterans del seu Spectrum, del seu Amstrad, del seu Commodore o del seu MSX i veureu que les llàgrimes els apareixen als ulls. Perquè us en feu una idea, la Dreamcast és una consola de 128 bits, i hi ha Pentium III a 800 MHz, però aquests ordinadors tenien processadors de 8 bits i corrien a uns 5 MHz.
El ZX Spectrum va ser molt popular a Espanya. El va crear Sir Clive Sinclair el 1982, i el tacte de les tecles de goma del teclat va fer patir i fruir milers de persones. El seu cor era el processador Z80 de Zilog, com en els Amstrad i els MSX. Zilog és una empresa que van fundar uns exempleats d'Intel, i van aconseguir que el Z80 fos el processador de 8 bits més utilitzat. L'Spectrum tenia gràfics en color, però eren els pitjors de les quatre màquines per una limitació que feia que cada quadrat de 8x8 píxels només pogués tenir dos colors diferents. El so de l'Spectrum també era el pitjor de les quatre màquines de 8 bits. Però tot i les limitacions tècniques, els programadors van treure el màxim profit dels circuits d'aquests ordinadors i de les seves limitades memòries de, com a molt, 64 kilobytes.
L'Amstrad CPC464 i els MSX tenien el mateix processador que l'Spectrum, però tenien uns xips de suport millors. Així, tant els gràfics com els sons eren millors que els de l'Spectrum. Amstrad era un empresa britànica com Sinclair, però MSX no era cap empresa. MSX van ser unes especificacions que van acordar diverses empreses japoneses per poder fabricar ordinadors compatibles. Sony, per exemple, va fabricar diversos models d'ordinadors MSX.

Commodore va arribar dels EUA, i els dos models més populars van ser el Vic 20 i el 64. El seu cor no era el Z80 sinó el 6502 de Motorola, una empresa que ha estat durant molts anys l'alternativa a Intel, i que ara és més coneguda pels seus telèfons mòbils. El Commodore 64 es va fer conegut per ser el més difícil de programar de tots, però els que el coneixien prou bé en podien treure meravelles.

Però, com es carregava un joc? Ara el format més utilitzat és el CD-ROM o un disc dur, aviat ho serà el DVD i hi ha consoles que fan servir cartutxos. Però a començaments dels anys 80 només hi havia cartutxos. La majoria de MSX podien llegir cartutxos, però els ordinadors europeus i americans es van decidir per la cinta. Així, amb un reproductor de cintes connectat amb un cable a l'ordinador podíem llegir i enregistrar qualsevol cosa. Això sí, per carregar un joc ens hi podíem passar uns cinc minuts. L'Amstrad CPC 464 era l'únic que incorporava el reproductor.
Aquestes quatre màquines, i les seves versions posteriors, amb més memòria i nous perifèrics com unitats de disc, van regnar durant gairebé tota la dècada. Per exemple, al ZX Spectrum 48 el van succeir-lo el ZX Spectrum + amb un teclat millor, el ZX Spectrum 128 amb 128K de memòria, el ZX Spectrum +2 amb un reproductor de cinta i 128K, i el ZX Spectrum +3, amb una unitat de disc i 128K. Els models d'Amstrad després del CPC464 van ser el CPC664 amb unitat de disc, i el 6128 amb unitat de disc i 128K de memòria.
Però el que va fer que la gent comprés aquests ordinadors van ser els jocs. En aquell temps, una persona podia programar un joc sencer. Els primers jocs arribaven dels EUA i de la Gran Bretanya, però els programadors espanyols no van trigar gaire a veure'n el potencial, i empreses com Dinamic, Topo, Ópera, Zigurat o Made in Spain van arribar a aconseguir èxits arreu del món. La segona meitat dels anys vuitanta va ser l'època daurada dels programaris espanyols. Des d'una versió molt especial de PacMan anomenada Mad Mix Game fins a jocs d'acció com Game Over o Navy Moves, passant per jocs esportius com Aspar o Emilio Butragueño, aventures com Sir Fred o Misterio del Nilo o una aventura de text inspirada en El Quijote, els desenvolupadors espanyols es van atrevir amb qualsevol repte.
A la Gran Bretanya, empreses com Imagine, Ocean, Hewson Consultants, Gremlin, Firebird o Ultimate i programadors com Matthew Smith, el creador de Manic Miner i de Jet Set Willy, o Mike Singleton, el responsable de Lords of Midnight, van aconseguir guanyar-se un lloc en els cors de molts jugadors. Als EUA, US Gold i Activision van ser les més destacades.
El PC no va convertir-se en un objectiu per als creadors de jocs fins a finals dels vuitanta. Abans, aquests ordinadors eren massa cars per jugar-hi i les seves capacitats gràfiques i de so eren pitjors que les dels altres ordinadors de 8 bits. L'aparició de les targetes gràfiques CGA (4 colors) primer i les EGA (16 colors) després van anar permetent l'aparició dels primers jocs
Tot i les limitacions tècniques, molts de gèneres als que juguem avui ja van néixer en aquells primers anys. Manic Miner i Jet Set Willy van ser dels primers jocs de plataformes. A Manic Miner teníem una sola pantalla. Havíem d'esquivar tots els obstacles saltant i amb paciència mentre recollíem totes les claus. Després havíem d'arribar a la sortida, que ens conduïa a la pantalla següent. Jet Set Willy ja ens permetia canviar d'escenari quan el nostre personatge arribava als límits de la pantalla. Però Abu Simbel Profanation, de Dinamic, o la saga protagonitzada per Monty Mole també són dignes de recordar.
Els simuladors de vol van començar amb el Flight Simulator de Psion. La vista des de la cabina de l'avió es reduïa a quatre línies, i els instruments de vol estaven comprimits a la part inferior de la pantalla, però ja ens permetia abaixar el tren d'aterratge o fer les primeres acrobàcies. Dambusters era un simulador de vol més mogut, ja que ens traslladava a la Segona Guerra Mundial.
Els jocs de conducció, tant d'acció com simuladors, van ser molt populars. Checkered Flag va ser dels primers jocs de Fórmula 1, però Enduro Racer, Buggy Boy, Out Run, Crazy Cars o l'espanyol Aspar no poden faltar a cap recopilació. I els esportius van permetre practicar gairebé qualsevol esport: a 720 el protagonista era el monopatí, a Match Day el futbol era el rei, a Decathlon ens esperaven deu proves d'atletisme i molts teclats es van ressentir dels cops que rebien les tecles, i a Fernando Martín, de Dinamic, el bàsquet era només cosa de dos.
També ja van néixer en aquells primers anys les aventures gràfiques i la perspectiva isomètrica. Les primeres aventures eren només amb text. Per fer qualsevol acció havíem d'introduir un verb i l'objecte de l'acció. Després es van afegir gràfics fixos a alguns escenaris i a continuació van aparèixer les primeres animacions. Hulk o The Hobbit en van ser dues de les més destacades desenvolupades a l'estranger, i Los pájaros de Bangkok i Don Quijote van ser publicades per Dinamic.
En paral·lel a aquestes aventures més clàssiques, un altre tipus d'aventures, que es van conèixer amb el nom de videoaventures, amb gràfics des del primer moment i amb certs tocs d'acció van arribar a un públic més ampli. Everyone's a Wally o School Daze en són dos molt bon exemples, Knight Lore, que es mereix un capítol a part, els seus precedents Sabre Wulf i Underwurlde, i el genial La abadía del crimen, d'Ópera, són imprescindibles.
Knight Lore va sortir de la ment dels nois d'Ultimate. Va ser el joc que va popularitzar la perspectiva isomètrica per representar un món tridimensional, i un dels primers, tot i que el primer fou Ant Attack. Avui, Age of Empires II encara fa servir aquesta perspectiva. Knight Lore ens posava en la pell d'un home-llop que segons l'estat de la lluna alternava entre l'estat humà i el d'home llop. L'havíem de guiar a través de desenes de pantalles plenes de trencaclosques per trobar una forma de guarir-se. Els escenaris no es desplaçaven com a Age of Empires II, sinó que canviaven quan sortíem de la sala per alguna de les portes que tenia. La perspectiva isomètrica es va convertir llavors en una referència, i jocs com Alien 8 o Pentagram, de la mateixa Ultimate, o Batman, Head over Heels i Fairlight, entre molts d'altres van millorar el gènere amb més novetats.
En els anys 80 també ens podíem desfogar repartint bufetades, ja fos en jocs de combat un contra un, com The way of the exploding fist, de Melbourne House, o el violent i polèmic Barbarian, de Palace, en què podíem tallar el cap del nostre adversari, o en d'altres en la línia de Double Dragon, com Renegade, de Ocean, o Bruce Lee, d'US Gold, en què nosaltres sols ens hem d'enfrontar a centenars d'enemics. Fins i tot els jocs de rol o d'estratègia, amb el mític Bard's Tale o molts wargames com Arnhem, van tenir un lloc en les cintoteques dels jugadors d'aquells temps.
Però segurament el gènere del qual es van publicar més jocs va ser l'arcade, és a dir, jocs d'acció. Podien ser de naus espacials, com Uridium, Zynaps o Flying Shark, tots tres d'en Dominic Robinson; de guerra, com Green Beret, Commandos o Ikari Warriors, o d'altres temàtiques. El que importava era que el ritme fos frenètic i que l'acció no s'aturés.

Com veieu, tot i que eren els primers anys del videojocs i hi havia moltes coses per descobrir, ja llavors es recorria a llicències. Els personatges del cine, del còmic o del món de l'esport i les màquines recreatives més populars ja arribaven a casa nostra, i, com encara passa avui en dia, ho feien amb una fortuna molt diversa. Si per exemple Batman va ser el protagonista d'un dels millors jocs en perspectiva isomètrica, la cantant italiana Sabrina (sí, la de "Boys, boys, boys") va protagonitzar un dels jocs més inoblidables dels que es van publicar. Bomb Jack, Tetris, 1942, Rastan, Out Run, Afterburner, Operation Wolf o Ghosts'n'Goblins, entre molts d'altres, són exemples de que també era possible traslladar un joc d'una màquina recreativa a aquests ordinadors de 8 bits.
Fins i tot van aparéixer els primers jocs 3D en primera persona. Incentive Software, amb la seva tècnica Freescape, va plantar la llavor amb Driller, Dark Side i Total Eclipse, mentre que Firebird, amb The Sentinel, va crear un original joc d'estratègia en primera persona.
Però el món de la informàtica ja avançava molt ràpid. El PC va anar rebaixant a poc a poc el preu i van anar apareixent perifèrics que el feien més apte per als videojocs, i van aparéixer dos ordinadors de 16 bits, un d'Atari i l'altre de Commodore, el popular Amiga, que superaven la tecnologia dels de 8 bits. A més a més, la principal distribuïdora de videojocs a Espanya, Erbe, va forçar una rebaixa dels preus per intentar eliminar la pirateria. La idea de vendre un videojoc a 895 pessetes no els va sortir tan bé com es pensaven, i la majoria d'estudis espanyols van haver d'anar tancant. Perquè a més a més havíem d'aprendre a treballar amb les noves màquines de 16 bits. Encara que el final dels ordinadors de 8 bits era molt a prop, Espanya va ser un dels llocs on van aguantar més temps, abans de cedir el domini als de 16 bits, i en especial a l'Amiga.
L'Amiga A1000 va llançar-se el 1985 als EUA, i els models A500 i A2000 van arribar dos anys després, mentre que el model d'Atari ST520 va arribar el 1985, i després l'ST1040. Tant els ordinadors d'Atari com els de Commodore feien servir el processador 68000 de Motorola, i utilitzaven una unitat de disc de 3 polzades i mitja, tot i que amb menys capacitat que les actuals. Per jugar, oferien gràfics i so millors que els d'un PC, però a un preu força més assequible. I això que a finals de 1988 un Atari 520ST costava 76000 pessetes, i un Amiga 500, 105000 pessetes. Però la consolidació d'aquests ordinadors de 16 bits no va arribar fins als anys 90.

El món dels jocs de 8 bits ha passat a la història, però encara hi ha aficionats a aquells jocs que, gràcies a les possibilitats de comunicació d'Internet, comparteixen informació i jocs. Però com que les màquines originals només estan a l'abast de molt poca gent, han aparegut emuladors, que permeten reviure aquests jocs pioners en els nostres ordinadors actuals.