Rakaposhi 2008
El professor Carles Figueras torna a escalar al Karakorum pakistanès

Neyzah Peak

Després d'un any molt sec la muntanya estava en la pell i els ossos, com sortida d'un camp de concentració. La llarga aresta, recorreguda fa 50 anys per Tom Patey i Mike Banks per fer per primer cop el cim del Rakaposhi, feia molt mala pinta. Massa perill; protecció molt precària: a la dreta una raquítica capa de gel recobrint el vertiginós pendent de roca, a l'esquerra una cornisa que feia poc recomanable improvisar el número de l'equilibrista que camina pel fil de l'aresta.

L'expectació d'alçar-nos damunt els 7788 metres del cim ens havia incitat a imaginar que una aclimatació dedicada a fixar corda estàtica en els més de mil metres de desnivell que té la via d'accés a l'aresta oest ens donaria les opcions suficients per assaltar amb garanties la part superior, tècnicament més senzilla. Però arribats a l'aresta vam haver de reconèixer que la nostra ambició era massa alta i absurdament allunyada i que el Rakaposhi se'ns havia escapat de les mans.

De tornada al camp base tots hi vam estar d'acord: desmuntaríem la recent instal·lada corda fixa i ens plantejaríem el nostre futur en el cercle de muntanyes que envolten la glacera Kunti. De fet, l'alternativa ens esperava en silenci des del principi; qui sap si des de sempre. El dia que arribàvem al camp base en Pep, escorcollant el paisatge amb sàvia mirada d'escalador, havia tingut la idea d'escalar allò. Era una muntanya de roca sense cap nom ni alçada als mapes del Karakorum, punxeguda i simètrica com una punta de fletxa, amb un esperó que proposava un camí lògic al cim. Ella no sabrà mai que nosaltres existim, però d'alguna manera ens estava esperant, com un extravagant repte a tenir en consideració per ments inquietes, o malaltes, com les nostres.

El primer d'agost ja fa dies que la pluja ha deixat de caure al camp base. La ruta a l'aresta oest torna a estar neta de cordes, ens hem recuperat de les ferides causades per la tirania de la muntanya i el famós bon temps del Rakaposhi ompla la vall. Després d'esmorzar en Pep i en Pitu posen a la motxilla l'escàs material de roca que tenim i van a la trinxera. Obren i fixen els primers dos cents metres de paret sota l'aguait dels altres que, refugiats a l'ombra de la tenda-menjador, anem comentant la jugada mentre espantem les mosques i assaborim amb satisfacció l'esforç dels companys, la bellesa del paisatge i un assortit d'embotits acompanyats del vi de la bota.

L'endemà, a trenc d'alba, entrem definitivament tots tres a la paret i remuntem la corda fixa. Ha començat una cursa ascendent enmig d'un oceà de pedra, amb la idea d'arribar com més amunt millor abans que la nit ens agafi. Passats uns tres cents metres que es deixen escalar a l'ensemble, anem prenent el pols al veritable caràcter de la paret. Continuem enllaçant llargs en lliure però ara són més laboriosos, fins i tot divertits. Com en un laberint vertical, hem de descartar culs-de-sac i encertar el camí més ràpid que ens pugui conduir a la falsa sortida, que és el cim, on ens espera la cirereta d'aquest enorme pastís que ens estem menjant. Així és el joc, un treball contra la gravetat on la veritable sortida del laberint és a baix, no a dalt.

Durant hores avancem totalment absorbits per l'escalada i guanyem desnivell a una velocitat raonable mentre ignorem el pes de la motxilla i les pedrotes que es desenganxen soles de la muntanya. Només una vegada agafem un camí equivocat que ni amb peus de gat som capaços de superar. L'error ens farà perdre més d'una hora però finalment retrobem el bon camí enmig de blocs trencats.

Ja tenim clar que la cosa va per llarg. Al Pakistan quasi tot va per llarg. Els quilòmetres de la Karakorum Highway semblen més llargs del normal, les distàncies es deformen i no arribes mai als punts de referència previstos. Apareixen dificultats on ja semblava que tot havia de ser fàcil. Durs clatellots que debiliten la moral de la tropa i que només poden ser superats amb altes dosis d'autoexigència. Des del camp base ens comuniquen pel walki que som força amunt, a uns dos terços de la paret. Aquí les pedres em comencen a semblar més insegures i més traïdores i un sentiment nou es va apoderant de mi. És un sentiment molt potent que posat per escrit té tres lletres: por.

Però falta poc per la nit i avui no arribarem a dalt, així que ens aturem en un dels pocs llocs on la imaginació ens hi fa veure tres places per passar la nit incòmodament asseguts. Demà anirem al cim. Però jo em sento fora de lloc, perduda la sensació d'estar escalant bé, i explico als companys que se la mengin ells la cirereta, que jo ja estic tip d'aquest pastís i que els esperaré les hores que convingui incòmoda i pacientment assegut dins aquesta gàbia amb barrots de pedra. No em sento decebut, sinó alleujat. S'ha acabat, de moment, el combat amb la muntanya i amb mi mateix. Ja només desitjo que ells arribin al cim, i després baixar cagant llets d'aquest lloc.

Com en els bivacs més autèntics, passem la nit del lloro, i l'endemà ben aviat en Pep i en Pitu desapareixen per sobre meu amb una salvatge missió escrita als ulls. El següent llarg és especialment repulsiu, amb tot d'aigua regalimant per la roca provinent d'alguna congesta que queda per sobre nostre. Mentre ells van a la guerra jo em quedo quiet, esperant, com una gallina al seu pal. Però no estic disgustat. Sé com he lluitat i també sé per què he lluitat, tot està en ordre i ens desitgem bona sort. Un walki serà el meu únic contacte amb la realitat exterior. Ells tenen les cordes i jo no puc anar enlloc. D'aquí no em treu ni l'helicòpter. Però segur que no tardaran gaire: aquests cabrons són ràpids i a més en Pep té cervell d'au migratòria, amb un GPS incorporat, així que segur que sabran trobar la meva gàbia enmig de tanta roca.

Vuit hores més tard em comencen a caure pedres assassines al damunt. És increïble, però m'han trobat. Ens abracem. Venen de menjar-se la cirereta i m'ensenyen les mans plenes de ferides per culpa del gel incrustat a les fissures de la roca. No pregunto si s'han divertit: ja sé la resposta. Ells tampoc em pregunten si m'he portat bé i a què he dedicat el temps lliure durant la nostra separació. Però em van mirant amb ulls de pena; em sembla que m'ha quedat una cara rara després d'aquesta eternitat dins la gàbia. Sort que no s'han vist la seva...

Però la vida continua i hem d'anar per feina si no volem arribar tard a sopar. Des del cim ja porten fets set ràpels de 60 metres, i encara en farem tretze més, els últims ja de fosc. Arribarem tard al camp base, cansats i feliços de tornar a veure els amics que ens han preparat un gran pastís de xocolata que diu Neyzah Peak, que vol dir llança en urdu. Però després de l'esforç nosaltres tenim més ganes de parlar que de menjar. Això si, mentre parlem sobre la via Guilleries jo agafo la cirereta del pastís i me la menjo en silenci.

Carles Figueras Torrent
Agost 2008

Al bloc: Carles has fet el cim?, Rakaposhi 2008
Nepal 2007
Chogolisa 2006
Professorat

© Institut Vescomtat de Cabrera · Hostalric