LA NECESSITAT DE PENSAR EN EL MARC DEL SISTEMA EDUCATIU

Pensar és:

És un fet que els humans posseïm aquesta capacitat de què parla el diccionari; la qüestió és si la desenvolupem el màxim possible i, sobretot, si l'exercim normalment. El pensament crític sosté que és necessari exercir aquesta capacitat en el grau més alt possible, i que per exercir-la és necessari primer desenvolupar-la, anàlogament a com el nostre organisme disposa de tots els músculs pertinents, però per al seu correcte funcionament també és necessari desenvolupar-los primer.

La proposta del pensament crític és desenvolupar aquesta capacitat de manera sistemàtica per mitjà de l'educació. ¿Per què, però, anomenar aquest pensament "crític"? De seguida tornaré sobre això. De moment deturem-nos en la importància del fet mateix de pensar.

La idea que 'pensar' és essencial en la formació de les persones no és, per descomptat, en absolut nova. Tenim constància escrita que en el segle IV aC Plató i el seu mestre Sòcrates subscrivien aquesta opinió, però de ben segur que no van ser ni de bon tros els primers a pronunciar-se en aquesta direcció. Tampoc els sistemes educatius contemporanis no són aliens a aquest propòsit. Per posar un exemple, la LOGSE diu, entre d'altres coses, el següent:

Així doncs, l'adquisició no només de coneixements, sinó també d'hàbits intel·lectuals (és a dir, l'adquisició dels hàbits que caracteritzen el fet mateix de pensar) es reconeix de forma explícita en la LOGSE, que data de 1990, i on s'apel·la a la reformulació que l'any 1985 es va fer de la LODE. Es tracta, doncs, d'un reconeixement prou explícit.

Amb tot, aquest reconeixement no suposa en si mateix cap novetat extraordinària: tots els sistemes educatius han tingut com a finalitat aconseguir que els educands pensin millor. El que realment resulta innovador en aquestes legislacions són altres qüestions, com ara el propòsit seriós i materialitzat d'estendre l'educació obligatòria a tota la població (LODE, 1970), o el propòsit d'estendre l'edat obligatòria d'escolarització fins els 16 anys (LOGSE, 1990).

El verb 'pensar' l'usem, en general, d'una manera laxa. Pensem quan agafem un guix per escriure a la pissarra (també en l'acció mateixa d'agafar el guix: on és el guix?, què he de fer per agafar-lo?), pensem quan cuinem (què he de posar primer al foc?, quanta estona s'han de coure les patates?, què he de coure primer?), etcètera, és a dir, pensem a l'hora de dur a terme la majoria de les accions de la vida quotidiana. Però nosaltres havíem afegit l'adjectiu 'crític', què voldrà dir pensar críticament?

En realitat la definició que dóna el diccionari de "pensar", que hem vist més amunt i que repeteixo aquí, "exercir la facultat de concebre, de jutjar, d'inferir; posseir aquesta facultat", ja incorpora implícitament la noció crítica a què aquí s'al·ludeix: "jutjar, inferir". El que es pretén quan s'afegeix l'adjectiu "crític" és, doncs, incidir en la capacitat de revisar la informació que tenim, treure'n conclusions, justificar-les, etcètera. És en aquest sentit que s'empra aquí el terme "crític". Del que es tracta és de proporcionar els instruments perquè aquesta mena de pensament es pugui dur a terme.