Dia 29. Quarts de dotze del migdia. Neguit, enrenou, moviment. Camises i bruses immaculades,
pantalons i faldilles orgullosos de la petjada de la planxa. Picarols lluents, faixes
i mocadors endiumenjats. Espardenyes noves i a punt pel que convingui. La Rambla
bull. Drac, Aliga, Gegants, Cap-grossos, Cotonines...
tots es van arrenglerant. Darrera, els integrants dels balls es barregen, van i vénen,
se saluden, la fan petar ... tots plegats amb els nervis continguts, a flor de pell.
Davant de l'Hospital, una estesa de coets espera pacient el seu sorollós esberlament.
Al capdamunt, la metxa que els uneix presenta cinc bifurcacions. A la vora, cinc
personatges es mouen gairebé frenèticament, cap aquí i cap allà, topen entre ells, parlen
amb tothom i amb ningú, donen avisos, instruccions, reben felicitacions, enhorabones,
petons, abraçades... La tensió els electritza tots i cadascun dels músculs del seu cos...
Sembla que arribin al final d'un camí molt llarg, però de fet el camí no fa altra cosa
que començar... Les dotze. Cinc punts de foc s'atansen als cinc caps de metxa... Algunes
mans semblen balbes, no poden dirigir-se correctament a l'extrem que han d'encendre,
tremolen... Finalment, algú dels cinc fa contacte, i l'immediat xiulet de la metxa
que crema encomana miraculosament els altres, que de seguida troben el camí bo...
La tronada, tan espaterrant, i la fumera, tan espessa, no deixaran sentir ni veure
com els cinc administradors es fonen en una sola llàgrima, com les mares abracen els
seus fillets per a protegir-los sense estalviar-los el moment, com tothom que ho
viu fa una cara que palesa la tensió produïda pel soroll i per l'emoció col.lectiva
que comporta. Ja està. Ja està en dansa.
71K Bytes.
150K Bytes.
