VVVVVVVVVVVV POSTGUERRA, REPRESSIÓ I CENSURA

L’època en què la repressió és més aferrissada és la que va de 1939 fins a 1945. Els intel.lectuals que no s’havien exiliat vivien els moments més durs de prohibició de la llengua catalana en aquest període: la llengua estava prohibida i tota la infraestructura cultural i literària havia desaparegut. Per tant, calia començar de nou, i des de la clandestinitat: la gent amb inquietuds culturals, amb ganes de redreçar la cultura catalana, començaren a trobar-se en cases particular. Allà s’hi llegien poemes i de les cases particulars, comencen a obrir-se altres espais, i a organitzar-se certàmens literaris, evidentment, d’esquenes de les autoritats de l’època. Tímidament, comencen a aparèixer les primeres publicacions clandestines, algunes emblemàtiques com Cementiri de Sinera (1946), de Salvador Espriu. Les obres són numerades i de cent exemplars per poder burlar el control que es feia sobre la despesa de paper. Comencen a publicar-se les primeres revistes (“Poesia”), també amb el mateix tiratge. Però és a l’exili on es publiquen els llibres més importants de l’època. Al 1941, a Buenos Aires, apareix el Nabí, de Carner; i també figura que ha estat editat a Buenos Aires l’obra més important de Carles Riba, les Elegies de Bierville (1943), quan en realitat s’edita a Barcelona. Pel que fa al teatre, la seva representació en llengua catalana fou totalment prohibida, i no es permet cap representació en català fins al 1945. Tot i això, la censura a les representacions era tan fèrria que no permetia cap renovació, ni l’aparició de teatre català professional.

fmv Temps de revoltes

ffff Postguerra, exili i clandestinitat

ffff Les veus dels autors

ffff Activitats

Enllaços recomanats:

Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya

Lletres de batalles