Art del Renaixement
El Quattrocento: Pintura.
Florència: Massaccio i Botticelli.
Els diferents estats del nord d'Itàlia tenen estils i artistes diferents dins el corrent comú del Renaixement.
Massaccio és un dels iniciadors de la nova manera; va tenir una carrera molt curta ja que va morir als 28 anys però va tenir temps de plantejar gran part dels temes del Renaixement.
A La Trinitat (1425-1427, Església del Carmine, Florència) vol transformar, aparentment, l'espai arquitectònic amb la pintura, plantejada com una capella, o nínxol, que foradaria el mur del temple. A l'época encara no s'havien construït edificis del nou estil i ell, amb un efecte molt reixit de perspectiva, presenta una obra que innova en pintura i arquitectura. Dins d'un arc triomfal hi ha les tres persones de la Trinitat, amb Crist a la creu, la Seva Mare i Sant Joan; estan acompanyats dels donants, de la seva mateixa mida, fent així l' ésser humà més proper a Déu, el que queda dins de l'ideal antropocentric del Renaixement. D'altra part lliga el suplici escandalós de la creu amb un arc triomfal, considerant que el camí cristià és com un triomf antic.
La perspectiva a La Trinitat.
L'espai pintat per Massaccio és tan real que s'ha pogut reconstruïr: fíxa-t en l'esquema. El color també ajuda a la impressió de tridimensionalitat: a l'arc, el to marró contrasta amb el rosa, indicant amb gran eficàcia visual el relleu.
D'altra part cal tenir present que tota la superfície de l'obra ha estat marcada amb una graella, com una de les nostres planes quadriculades, sobre les que ha anat disposant els diferents elements accentuant la profunditat.
Massaccio també va pintar, amb d'altres que van acabar la feina per la seva mort, els frescos de la Capella Brancacci (cap el 1427), encàrrrec d'un comerciant florentí molt ric. Presenta les primeres passes de l'Església, centrada en la vida de Sant Pere (que era com es deia el client); els assumptes es tracten segons les teories d'Alberti; el color és vigorós i fred, amb predomini del dibuix; els personatges tenen una gran dignitat i una qualitat tridimensional, i semblen sobresortir de la paret, presentant aquest realisme tan volgut pels renaixentistes.
Massaccio: El Tribut de la Moneda.
Crist és el centre de l'escena, totes les línies convergeixen en ell; el grup dels apòstols i ell destaquen sobre un fons grisós, justament pel seu color intens.
El cobrador d'impostos (fixa-t que hi ha un poste a la dreta, prop del cobrador, d'on ve la paraula im-post) li ha demanat a Sant Pere si el seu Mestre i ell mateix no pagen la taxa annual pel sosteniment del Temple de Jerusalem. Sant Pere està noblement indignat: la seva figura té una qualitat escultòrica i es destaca important en el conjunt, denotant la seva importància d'entre els demés apóstols, de caràcter menys individualitzat. Crist intervé i mana a Pere que vagi a pescar un peix, i trobarà dins la seva boca la moneeda per pagar l'impost dels dos, Crist i Pere: és el que es veu a l'esquerra; per acabar, al marge dret, Pere lliura la moneda al cobrador.
Botticelli.
Un altre pintor és Botticelli. Té una obra variada, molt personal i és plenament quattrocentista. Dóna gran importància al dibuix, fent quasi bé filigranes i els seus personatges tenen un aspecte dolçament melancòlic.
Dels assumptes religiosos, es dedica especialment als relacionats amb el Naixement de Crist: l'Anunciació, la Mare de Déu amb el Nen, l'Adoració dels Mags; són obres molt ben resoltes, delicades, d'una gran harmonia; al final de la seva vida la intensitat religiosa augmenta i les obres són més denses i menys dolçes, tot i mantenir les característiques que li són pròpies, especialment la seva precissió com a dibuixant; no s'ha adaptat al canvi de l'estil i continua fidel al seu estil, que ara, deixats de banda els assumptes mitològics, es veu força impregnat d'esperit místic i gòtic.
Cal tenir en compte que al 1494 es va produïr una revolució a Florència i els Medici van ser expulsats del govern; es va obrir un temps (fins 1498 en que van tornar els Medici) de canvi on es va produïr un refús de l'art renaixentista i una recuperació de la cultura més gòtica, baix la direcció del frare Savonarola, cremant-se moltes obres; potser el pintor es va decantar per aquest moviment el que podria explicar, en part, el canvi d'estil.
També fa alguns retrats als que unes vegades li interessa captar la individualitat del model (Retrat de noia, Retrat de Nen) amb precissió, mentre que a d'altres vol donar més una certa idea d'Home, com al del Jove amb la Medalla, expressió ideal de la Persona del Renaixement.
Però el que més ha interessat de Botticelli són les seves obres d'inspiració antiga, mitològiques, especialment les que va pintar per la família Medici: La Primavera i El Naixement de Venus (1478-1482). Aquestes obres han estat l'objecte de molts estudis.
Les Marques: Piero della Francesca.
Els governants d'altres estats també volien, com els de Florència, fer de l'Art un mitjà de propaganda. A Ferrara va treballar Piero della Francesca, pintant obres al fresc (com La História de la Vera Creu), retrats del Duc Frederico Montefeltro i la seva esposa, que volen ser alhora fidels retrats però també exemples de dignitat renaixentista, segons l'esperit antic i així els perfils dels models tenen la distinció d'una medalla romana, sense menystenir el paisatge del fons, de gran qualitat, creant un efecte de profunditat molt reïxit.
Potser l'obra més valorada de Piero és La Flagel·lació (1458-1466) (figura), on, seguint l'exemple de la Trinitat de Massaccio, Piero ens presenta unefecte de perspectiva lineal molt el·laborat.
Piero della Francesca, La Flagel·lació.
És tracta d'una pintura sobre taula. Observa com ha teixit els fils de la perspectiva i també pren nota del color, fred, net, potser poc real, encara que de gran bellesa i harmonia.
Té dues parts ben senyalades: a l'esquerra hi ha una figuració del Pretori de Jerusalem; Pilat està assegut després de pronunciar la sentència de Jesús, lligat a la col·lumna i assotat; l'estatueta que remata la col·lumna manifesta la idea del triomf: la passió és triomf sobre el pecat i la mort i Piero ha triat per expressar-ho aquest símbol clàssic (el que és un nou exemple de la concordància entre els Antics i la fe cristiana).
A la dreta hi ha un jardí amb uns personatges que van calçats i un noi jove ros, que està descalç; els primers són savis, contraposant la saviesa humana a la divina, manifestada en Jesús a la Passió; el noi descalç va morir en plena juventut, marcint-se la seva bellesa; el pintor ens fa saber així el que serà de la nostra vida que pot acabar-se en cualsevol moment i també compara la seva história amb la de Jesús que va morir jove, marcint-se també la bellesa del seu cos per a ressucitar després, esplèndidament jove per sempre més.
El caràcter passional d'aquesta obra queda aclarit en la inscripció que duu sota, extreta d'una pregària del Divendres Sant: Tots es van confabular contra un (Salm 2, 2), referint-se a l'abandó i la traició de Crist.
Màntua: Mantegna.
A Màntua trobem altres governants i també altres artistes, destacant la figura d'Andrea Mantegna. És un pintor que té un gran sentit del volum i els seus personatges semblen sobresurtir de la superfície pintada, usant d'interessants efectes d'escorç. Té un excel·lent sentit pel color, net, fred, deixant-lo dominar pel dibuix, que es comú als altres pintors del Quattrocento. Té obra religiosa (com L'Agonia de Crist a Getsemaní, però és més apreciat pel cicle de pintures que va fer a La Càmera dels Esposos (1474), al Palau de Màntua (figura), creant un efecte il·lusionista on ficció pictòrica i realitat es confonen.
La Càmera dels Esposos.
Mantegna va pintar, al fresc, les quatre parets i el sostre de la Càmera dels Esposos; és com una tenda de campanya, dins la que es troba l'espectador, que té recollides les pells que formen dues de les parets; el cobert tambè té un forat, com una mena de balcó rodó, per on es veu el cel amb uns angelets (en italià es diuen putti) i altres models que ens miren.
A una de les parets hi ha un jardí on està la Cort amb el Duc Ludovico II Gonzaga, la seva família i tot el seu seguici; se li acosta un dels seus ministres i sembla que li lliura una carta que acaba d'arribar, amb l'anunci de que el seu fill acaba de ser nomenat Cardenal pel Papa.
A l'altra paret hi ha el trobament entre les comitives del Duc i del nou cardenal, a un camí, amb els seus cavalls i seguicis.
Les altres parets figura que estan com cobertes pels cuiros que formen la tenda.
No sabem quin us es feia d'aquesta sala en el seu origen.
Venècia.
La pintura veneciana té un caràcter molt definit, donant importància al color i deixant la contenció exquisida i la valoració que es fa del dibuix durant el Quattrocento, que es converteix en un recurs fonamental pel pintor.
Giovanni Bellini, de família de pintors, és un gran retratista, que sap donar amb fidelitat els trets del model i el seu caràcter i, alhora, fer veure la seva posició social.
Giorgione va pintar quadres de molt difícil interpretació, com El Concert Campestre o Els Filósofs, presentant models de les diverses edats humanes, on possiblement el pintor reflexiona sobre la naturalesa humana. És molt famosa La Tempestat (cap el 1505), que presenta una mare amb el seu fill al camp, tot verd i amb molts arbres, prop d'un soldat, al moment just que un llamp travessa un cel de tempesta.
