UNA MICA D'HISTÒRIA

Els fenòmens magnètics eren coneguts a la Grècia clàssica, com a propietats de certes pedres (imant natural), procedents de Magnèsia (Àsia Menor). D'aquí el nom de magnetita que es va donar al mineral que el formava.

Segons la tradició, el filòsof Tales de Mileto ( 624-546 aC) va ser el primer en descobrir aquest fenomen, als voltant de l'any 550 aC., encara que els xinesos ja el coneixien molt abans que les grecs. Per exemple, ja sabien que l'imant s'orientava assenyalant el nord-sud si se'l permetia oscil·lar lliurement. També es creu que havien descobert que una agulla es pot imantar escalfant-la al vermell i deixant-la refredar mentre s'alinea en direcció nord-sud (termoelectricitat).

Ningú sap de qui va ser la idea de posar una agulla magnètica a sobre d'un eix i ficar-la a dintre d'una capsa per aconseguir una brúixola, encara que Marco Polo la va introduir a Europa, portada dels seus viatges de la Xina. Probablement els mariners ja usaven la brúixola per poder-se orientar a les rutes marítimes abans de 1269, que va ser quan el savi francès Petrus Peregrinus (1240-?) va descriure la primera brúixola en els seus escrits «L'Epístola de Magnete». Va denominar als extrems de l'imant que assenyala el nord, Pol Nord i a l'altre extrem Pol Sud i va demostrar que els pols del mateix signe es repel·lien i els de pols oposats s'atreuen. També va descriure una manera, actualment famosa, de demostrar que els imants creen un àrea d'atracció i repulsió al seu voltant si es deixen caure unes llimadures a sobre d'un tros de paper col·locat a sobre d'un imant.

Al 1600 William Gilbert (1544-1603) va escriure el seu tractat de magnetisme « De magnete », on va explicar per primera vegada que la Terra es un gran imant, i que el pol Nord de la brúixola és atret pel pol Nord de la Terra. Però es va d'haver esperar més de dos segles per que relacionessin els fenòmens magnètics amb els corrents elèctrics. L'esdeveniment va ocorre al Nadal de 1819, quan Hans Christian Oersted, en el decurs d'una de les seves classes va veure, casualment, que en fer circular un corrent elèctric a través d'un fil conductor, feia moure l'agulla imantada d'una brúixola que estava col·locada molt a prop. Aquest va posar de manifest l'existència d'una relació entre l'electricitat i el magnetisme.

Aquest fenomen va ser l'inici de les investigacions al respecte de fenòmens magnètics mitjançant els corrents elèctrics. Biot i Savart van observar la interacció d'atracció i repulsió de dos corrents com si fossin imants. André-Marie Ampèr (1775--1836) va demostrar que si es fa una bobina de filferro (solenoide) es comporta igual que una barra magnètica. El físic anglès William Sturgeon va descobrir que la força d'un electroimant podia augmentar ficant una barra de ferro dúctil a dins d'una bobina de filferro. El físic americà Joseph Henry (1797--1878) va millorar aquest model aïllant els filferros de la bobina. Michael Farady (1791--1867), va portar a terme la més gran contribució a la incipient ciència de l'electromagnetisme. Va repetir d'experiment de Peregrinus amb llimadures (ferritja) i va demostrar que aquestes marcaven fileres reals de força electromagnètica. A la zona del voltant d'un imant en que actuen aquestes forces se'ls va anomenar « camp magnètic », convertint-se aquest en un dels més importants descobriments de la física.