![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
![]() |
|
||||||||||
UNA MICA D'HISTÒRIA Els fenòmens magnètics eren coneguts a la Grècia clàssica, com a propietats de certes pedres (imant natural), procedents de Magnèsia (Àsia Menor). D'aquí el nom de magnetita que es va donar al mineral que el formava. Segons la tradició, el filòsof Tales de Mileto
( 624-546 aC) va ser el primer en descobrir aquest fenomen, als voltant
de l'any 550 aC., encara que els xinesos ja el coneixien molt abans que
les grecs. Per exemple, ja sabien que l'imant s'orientava assenyalant
el nord-sud si se'l permetia oscil·lar lliurement. També
es creu que havien descobert que una agulla es pot imantar escalfant-la
al vermell i deixant-la refredar mentre s'alinea en direcció nord-sud
(termoelectricitat). Al 1600 William Gilbert (1544-1603) va escriure el seu tractat de magnetisme « De magnete », on va explicar per primera vegada que la Terra es un gran imant, i que el pol Nord de la brúixola és atret pel pol Nord de la Terra. Però es va d'haver esperar més de dos segles per que relacionessin els fenòmens magnètics amb els corrents elèctrics. L'esdeveniment va ocorre al Nadal de 1819, quan Hans Christian Oersted, en el decurs d'una de les seves classes va veure, casualment, que en fer circular un corrent elèctric a través d'un fil conductor, feia moure l'agulla imantada d'una brúixola que estava col·locada molt a prop. Aquest va posar de manifest l'existència d'una relació entre l'electricitat i el magnetisme. Aquest fenomen va ser l'inici de les investigacions al respecte
de fenòmens magnètics mitjançant els corrents elèctrics.
Biot i Savart van observar la interacció d'atracció i repulsió
de dos corrents com si fossin imants. André-Marie Ampèr
(1775--1836) va demostrar que si es fa una bobina de filferro (solenoide)
es comporta igual que una barra magnètica. El físic anglès
William Sturgeon va descobrir que la força d'un electroimant podia
augmentar ficant una barra de ferro dúctil a dins d'una bobina
de filferro. El físic americà Joseph Henry (1797--1878)
va millorar aquest model aïllant els filferros de la bobina. Michael
Farady (1791--1867), va portar a terme la més gran contribució
a la incipient ciència de l'electromagnetisme. Va repetir d'experiment
de Peregrinus amb llimadures (ferritja) i va demostrar que aquestes marcaven
fileres reals de força electromagnètica. A la zona del voltant
d'un imant en que actuen aquestes forces se'ls va anomenar « camp
magnètic », convertint-se aquest en un dels més importants
descobriments de la física. |