Teledetecció

   La teledetecció es basa en el principi físic de l'existència d'una pertorbació que el    sistema observat produeix en el medi i, aquesta pertorbació, es transmet al    sistema receptor per ser enregistrada, emmagatzemada i posteriorment    interpretada.

   Qualsevol tècnica de teledetecció compta amb uns elements fixes:

   i, en moltes d'elles també una font d'alimentació per a aconseguir el moviment de la    plataforma (cas dels panells solars en els satèl·lits)..

   Els inicis de la teledetecció estan representats per l'estudi a partir de fotografies    aèries. Aquesta tècnica va perfeccionar-se amb el desenvolupament dels    instruments fotogràfics i de l'aviació.

   A partir de la dècada dels 60 i amb l'inici dels programes aeroespacials va    començar a desenvolupar-se la nova tecnologia per fer, primerament, l'observació    de la superfície terrestre. Després, a partir de la dècada dels 70, van  començar a    aparèixer els satèl·lits meteorològics.

   D'entre totes les diferents plataformes utilitzades en teledetecció en l'estudi de    l'atmosfera (sòl, globus, avions, radar, coets i satèl·lits), els més utilitzats són els    globus, el radar i, sobre tot, els satèl·lits.