Com bé indica el seu nom vulgar és una espècie forània. Des que el 1974 es va introduir al riu Guadalquivir s'ha anat escampant per la península ibèrica.

Com acostuma a passar en aquest casos el seu impacte sobre el medi natural és molt negatiu. Una de les pitjors conseqüències ha sigut una gran reducció de la població o l'extinció en molts cursos d'aigua, del cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes lusitanicus). El motiu no és l'atac directe, sinó que el cranc americà transmet l'afanomicosi, una malaltia infecciosa a la que ell és resistent però que provoca la mort del cranc d'aquí. A més, també té un impacte negatiu sobre les poblacions d'amfibis, insectes, crustacis i vegetació aquàtica per predació.

La característica coloració vermella es combina amb el negre i el marró. Té 5 parells de potes, les del davant amb pinces que fa servir per alimentar-se, defensar-se i lluitar. Sense comptar les antenes pot arribar a mesurar uns 10 cm. Com podem observar a la fotografia, les dues plaques que té abans de l'abdomen, s'arriben a tocar formant una sutura, (a diferència del que passa amb el cranc autòcton on les plaques no s'arriben a tocar).

El costum d'excavar túnels per amagar-se i resistir les èpoques de sequera o de fred per hivernar, també és un maldecap pels pagesos, ja que desvia l'aigua de reg, i fins i tot ha arribat a ensorrar petites infraestructures. També cal dir que ell és un aliment d'ocells ardeids (com el bernat pescaire i el martinet blanc), visons americans i tortugues de florida.

Malauradament a l'Onyar no ens costarà de veure'n. Fins i tot se l'ha observat fora de l'aigua. Després de ser depredat podem trobar les pinces escampades per l'areny. (De cranc de riu autòcton no n'hi ha cap).