Mestre d'obra.

Que els mestres d’obra eren persones dotades d’un extraordinari talent, per sobre de la resta de mestres, ningú en dubta.

Són els arquitectes de l’època, tot i que aquesta manera d’anomenar-los no apareixerà fins el segle XVI. Eren coneguts com: Mestre d’Obra, Mageister Operis, Magister Fabricae...

Tot i això, el seu estatus social no era gaire bé superior al de qualsevol altre mestre específic. De fet és difícil trobar dades concretes de qui eren el mestres encarregats en obres anteriors als segles XII i XIII. Tot i això, avançat el segle XII, els edificis és fan més complexes, i per dissenyar-los i executar-los cal una considerable competència tècnica. Aquesta competència solia aconseguir-se amb l’experiència obtinguda en obres similars, més grans o petites. (Fins ales hores era exclusivament el mestre el que alliçonava a l’aprenent i aquest anava prosperant segons la seva capacitat d’assimilació de coneixements). Però la demanda d’edificis més complexos va fer necessari que el mestre d’obra tingués més coneixements, més capacitat organitzativa, més mestratge i en un banús més ampli. Segurament i a causa d’això, a mesura que augmentava la demanda de mestres més competents també ho feia el seu estatus social.

Avançat el segle XIII, els mestres d’obra van adquirir força reconeixement, eren molt respectats per la resta de gremis i gaudien d’un estatus social molt important. Tant és que els grans mestres solen estar enterrats dins les catedrals que varen dissenyar i executar. (Per exemple, Pere de Prenafeta, darrer mestre de l’obra del temple i mort el 1286, resta enterrat al claustre.) Altres com el mestre Rotllí Gauter gran representació ciutadana. ( mestre d’obra de la Seu entre 1436 i 1441 i conseller de la Paeria en representació dels oficis de fusters i piquers).

El mestre d’obra era el màxim responsable tècnic de la construcció de la Seu Vella. Fins a finals del segle XIII encara solien treballar manualment, era doncs fàcil de veure’ls fent tasques pròpies de la seva especialitat. (Cal dir que la majoria dels mestres d’obra de la Seu, foren pedrers d’una excel•lent qualitat i en ella varen deixar mostra.)

Les seves responsabilitats eren variades:

• La mes important dirigir les obres de manera que s’apropés el màxim possible al que havien projectat. Per la qual cosa calia dibuixar prèviament el que després es volia realitzar. De dibuixos originals de la Seu no hi ha cap excepte un fet sobre paper d’un pinacle del qual es desconeix l’autoria i si era per l’obra de la Seu i una mostra també sobre paper del cap de la torre documentada per Alonso. (Alonso, G.: Op. Cit. P.111)
• Dissenys: En aquesta època el pergamí era escàs i car, per no parlar del paper... era comú raspar pergamins per tornar-los a reutilitzar... és per això que els mestres d’obra per a dibuixar feien servir un tauler de fusta sobre el que estenien guix o cera. (també podien fer-se servir draps prèviament tensats en un bastidor) Aquest tablero solia disposar d’una trama quadriculada ortogonal segons la relació proporcional que coneixia o dominava el mestre, aconseguint d’aquesta manera que el que es dibuixes complís el que desitjava sense tenir que fer cap càlcul.
• La segona ocupació per importància era la de provisor de l’obra, havia de recomanar i triar materials per l’obra.
• La tercera (fins a finals del segle XIII i començaments del segle XIV, per exemple en l’obra de la Seu Vella) era la d’executar parts de l’obra, com a paleta, escultor, etc...

Els seu coneixements:

• Experiència pràctica. Tot i ser (generalment) un mestre reconegut en una activitat en concret (generalment pedres – escultors) havien de tenir amplis coneixements d’altres sectors. (fusteria, ferreria, vidrieria...)
• Coneixement i destresa en l’ús d’instruments: regles, escaires, compàs, nivells, cordades, plomades...
• Coneixements de geometria bàsica (angle recte, triangles equilàters, quadrats, rectangles...), metrologia (polzades, peus, vares, canes...), modulacions (proporcions auriques)...
• Càlculs (calcular la longitud d’una circumferència, cubicatge de masses...)

Els seus contractes:

• Normalment rebia una part del salari en espècia (menjar i beure –vi-) i allotjament per ell i la seva família.
• També rebia una quantitat anual per vestimenta i uns beneficis anuals en forma de diners (aquests diners compensaven el salari diari, que moltes vegades era inferior al de altres menestrals que treballaven a l’obra) ( En Pere de Coma, rebia la porció canonical com la resta de canonges de la Seu i 50 sous anuals per la vestimenta. En aquest cas en Pere formava part de l’estament eclesiàstic en règim de confraternitat. Amb el temps la resta de mestres van deixar de tenir aquest tractament, sembla ser que només el dos següents, possiblement familiars descendents d’en Coma , el van disfrutar.)
• Se’ls proporcionava eines ( Es coneix l’inventari de les eines que va rebre el mestre Bertran de la Borda el 4 de febre de l’any 1461 en arribar al mestratge de l’obra de la Seu )
• Se’ls proporcionava muntura pels viatges relacionats amb l’obra.
• Cobraven 3 sous diaris. ( A la Seu Vella, i durant gairebé tota l'obra aquest va ser el sou dels mestres d'obra, tot i que en alguns casos va estar superior, però deixaven de percebre altres estipendis. Alguns també treballaren a preu fet.)

Els seus subordinats:

Eren els seus aprenents i el mestre els pagave el jornal. ( Algunes vegades aquests eren mestres reconeguts en algun ofici, a la Seu Vella hi ha el cas d’afamats pedrers que cobraven directament el seu sou. És l’exemple d’en Bartomeu Rovira i Don Jordi deixebles d’en Jaume Cascalls però extraordinaris pedrers.)

Bibliografia.

• Preu i salaris a la Lleida dels segles XIV i XV segons els llibres d’obra de la Seu. Tesí Doctoral de M. Caterina Argilés i Aluja. ISBN: 84-89727-64-3. Depósito Legal: S. 54-98. servei de Publicacions, Universitat de Lleida.