Enllaços

A. Baig

I - ELS SEGLES XII i XIII.


El renaixement del segle XII

1.1. El canvi sòcio-econòmic.

La liquidació de les estructures feudals començà a la fi del segle XI, però el vertader desvetllament econòmic i cultural no es produí fins al XII. Les causes són, com sempre, complexes. L'adopció de noves tècniques agrícoles millorà la producció alimentària i d'això se'n derivà un important creixement demogràfic. Es produïren així excedents agrícoles i un excés de mà d'obra en el camp. Molts pagesos van emigrar a les viles feudals i es començaren a establir a les ciutats abandonades o bé en crearen de noves. Allí es van convertir en menestrals i artesans. Comença així la divisió del treball, amb la consegüent necessitat de l'intercanvi de productes: és el pas d'una economia autàrquica a una economia de mercat. Els excedents agrícoles i les produccions artesanals impulsen el comerç, augmenta la seguretat dels camins i es creen les grans rutes comercials. A través d'elles, no tan sols circulen mercaderies sinó també homes i idees, i això anirà soscavant aquella societat feudal tan fortament jerarquitzada, anquilosada i immobilista.
La vida urbana creà una nova classe, la burgesia, que començà a detemptar un nou poder, el diner. A les ciutats, els burgesos es consideren homes lliures, independents dels senyors feudals. Malgrat que durant segles continuà encara vigent l'estructura estamentària, aquells, per mantenir la seva independència econòmica, lluiten per establir sistemes autònoms de govern.

1.2. El canvi cultural.

Aquests canvis sòcio-econòmics anaren acompanyats de l'aparició d'una nova mentalitat, caracteritzada per un creixent racionalisme, naturalisme i humanisme, que originà la formació d'una nova cultura d'àmbit urbà. Això es comença a notar en els estudis: si fins llavors s'havia donat més importància a la gramàtica com a instrument per interpretar les Escriptures, ara n'adquireixen la retòrica i, especialment, la lògica. Això fomentarà el desenvolupament de les humanitats (estudi dels clàssics llatins i grecs) i la dialèctica, que rebé un gran impuls quan, a partir de l'any 1125, es començaren a traduir obres de l'"Organon" aristotèlic. S'inicià així un gran debat entre dialèctics i antidialèctics (els tradicionalistes) que va provocar un notable desenvolupament dels mètodes argumentals i racionals. Es generà un nou estil de pensament i un canvi d'actitud en alguns teòlegs que, tot i respectant la Bíblia com a l'expressió de la paraula de Déu, en lloc de comentar-la en un marc exclusivament teològic o sota les autoritats, procuraren interpretar-la "segons la física", en un intent d'entendre-la de la manera més racional possible. Aquest moviment s'enfortí quan es traduïren, cap a la fi de segle, les obres de cosmologia i metafísica d'Aristòtil.

La nova orientació racionalista, juntament amb la introducció de les noves tècniques i la divisió del treball, va comportar una revalorització dels estudis científics (física, medecina...) i de les arts mecàniques (arquitectura, mineralogia...), tradicionalment menystingudes pels intel•lectuals. L'art gòtic, que apareix cap a la fi de segle, representa la plasmació d'aquesta nova mentalitat: les altíssimes catedrals sostingudes per fines parets solcades per grans vitralls, pressuposen un gran coneixement tècnic dels punts de descarregament de forces; l'escultura i la pintura, amb el seu detallisme i realisme, són tota una lliçó de ciències naturals, i els fons daurats dels retaules, una mostra de l'ostentació de riquesa burgesa.

L'Església es veié, a la llarga, obligada a assimilar aquesta nova mentalitat, i ho féu a través de la creació de nous ordes religiosos, els mendicants -sobretot els franciscans i els dominics-, adaptats a la vida urbana. Aquests s'hagueren d'enfrontar a nous problemes teològics, generats per la nova mentalitat, i ètics, derivats dels canvis socials (l'excessiva riquesa dels uns i l'empobriment progressiu dels altres).


II - ELS NOUS PLANTEJAMENTS.

2.1. Els "moderns" contra els conservadors.

Els dialèctics i seguidors de les noves tendències racionalistes s'autoqualificaren de "moderns" per mostrar que eren conscients de la seva innovació. Un dels pioners va ser Pierre Abelard (1079-1142). Expert en l'art del raonament rigorós i defensor del dubte sistemàtic com a condició per a fonamentar els nostres coneixements, contribuí a establir la Lògica com a ciència autònoma i l'aplicà als problemes filosòfics i teològics, entre els quals intentà establir una clara distinció. En l'aspecte filosòfic, va ser un dels primers que plantejà una solució de tipus nominalista al problema dels universals. En el teològic, lluità contra el mètode habitual d'utilitzar arbitràriament les autoritats per interpretar les Escriptures i proposà, a canvi, un mètode crític i racional, només sotmès a l'autoritat en última instància. En contra de la visió dominant, segons la qual Déu intervenia constantment en el món, afirmà que la naturalesa havia estat creada de manera que ella mateixa va produint els seus efectes sense necessitat de la intervenció divina, obrint així les portes a una ciència de la natura.

Aquesta ciència s'inicià sobretot en l'Escola de Chartres, un dels centres culturals més innovadors del segle XII. Tot un seguit de mestres (Guillaume de Conches, Thierry de Chartres,Gilbert de la Porrée, Joan de Salisbury, etc.) fomentaren un esperit científic basat en l'observació i la investigació dels fenòmens naturals.
Les seves teories resulten, des de la perspectiva actual, fantasioses i ingènues, però representen l'inici d'un nou estil que culminarà en la ciència moderna. Realitzaren una primera crítica de la visió simbolista dels éssers naturals, típica de l'època medieval, segons la qual només importaven de les coses, els animals, etc., aquells aspectes que ens podien proporcionar ensenyaments religiosos i morals. Impulsaren també l'esperit humanista: van ressuscitar la concepció de l'home com a microcosmos, la qual revaloritzava, per una banda, la importància del cos, amb el consegüent interès per la medecina i la higiene i, per l'altra, la de la raó: si l'home podia comprendre el funcionament de la naturalesa, podia també transformar-la amb la seva activitat, convertint-se així en cooperador de la creació divina. Heus aquí l'exaltació de l'homo faber, tan important per a la naixent burgesia.

Aquests corrents racionalistes i naturalistes iniciaren així un procés de desacralització de la natura que la feien susceptible d'explotació i no de pura contemplació com a creació divina. Aquesta visió,però, fou atacada per importants sectors de la societat que temien que el nou naturalisme derivés cap un pur fisicisme i que això provoqués la pèrdua d'importància de la teologia, l'eliminació dels miracles i l'oblit que la naturalesa era producte de la voluntat de Déu: calia vigilar de no atribuir-li poders que eren exclusius del seu creador.

2.2. Els centres de la cultura urbana. les universitats.

L'aparició de les ciutats creà una nova forma de cultura: la universitària. Al principi (acabament del segle XII), les universitats aparegueren com a associacions de professors i alumnes que maldaven per independitzar-se dels àmbits tancats i intransigents de les escoles monacals i episcopals. Però aviat esdevingueren els principals centres intel•lectuals de l'època (París, Bolonya, Oxford). Per aconseguir l'autonomia, les universitats mantingueren una lluita constant amb els poders públics i les esglésies locals. Això va ser aprofitat pel papat (Innocenci III), que els oferí protecció a fi de dominar-les. Fou així com els ordes mendicants (especialment els dominics) es convertiren en la principal font del professorat universitari. Heus aquí com aquestes institucions, que havien sorgit per promoure el lliure pensament, restaren de nou sotmeses al poder dominant de l'Església, encara que aquesta s'hagué d'adaptar als nous corrents.

A les universitats es consolidà tot un nou estil de treball intel•lectual: l'escolàstica. Per a molts, aquest terme denota, en general, la filosofia cristiana que es produí durant la baixa Edat Mitjana, però, més que com un sistema d'idees, cal entendre-la com un mètode rigorós de coneixement, les bases del qual posaren els dialèctics, sobretot Abelard. Consisteix en l'intent de resoldre, mitjançant una crítica infinitament pacient i subtil en les distincions, els problemes plantejats per les divergències existents entre els textos dels grans autors cristians. Seguint aquest mètode , es produïen grans obres, com les de Sant Albert Magne, Alexandre d'Hales, Roger Bacon, Sant Tomàs d'Aquino, etc.. Però, a la llarga, l'escolasticisme s'anquilosà i es convertí en un conjunt d'hàbits intel•lectuals petrificats que es perdien en llargues disquisicions buides de significat.


III - LA PLENITUD DEL SEGLE XIII.

3.1. L'impacte de l'aristotelisme.

El XIII és el gran segle de la filosofia cristiana, que sorgí de la necessitat de defensar el dogma davant la proliferació de doctrines contràries o, si més no, perilloses. Aquestes doctrines derivaren cap a un racionalisme i naturalisme extremats, impulsades per la creixent circulació de traduccions d'obres filosòfiques dels antics grecs i dels àrabs. A través d'aquesta influència greco-àrab s’introduïren a Occident tot un seguit d'idees (l'emanació neoplatònica amb una interpretació panteista, l'autonomia de la naturalesa basada en les lleis aristotèliques del moviment, el consegüent necessitarisme, etc.) que s'oposaven clarament a creences tradicionals de la teologia cristiana, com les de la creació i la providència divines. La difusió de les obres d'Aristòtil i els seus comentaristes àrabs, especialment Averrois, provocà un impacte tan gran que no resulta exagerat definir els diferents corrents filosòfics del segle XIII per l'actitud que prengueren davant l'aristotelisme.

- Els franciscans (Sant Bonaventura), seguint la tradició platònico-agustiniana, foren els més reacis a l'adopció de l'aristotelisme, encara que al final n'acceptaren alguns aspectes.

- Els dominics (Sant Albert, Sant Tomàs) adoptaren l'aristotelisme coma base de la seva filosofia, però el modificaren per tal de fer-lo compatible amb el dogma.

- L'averroisme llatí (Siger de Bravant) considerà la doctrina d'Aristòtil, tal com l'havia interpretada Averrois, com la mateixa veritat, encara que es contradigués amb el dogma.

- Els naturalistes d'Oxford (Grosseteste, Roger Bacon) partiren, malgrat les seves tendències agustinianes, dels aspectes físics i biològics d'Aristòtil per dedicar-se, més que a la metafísica, a les ciències, fins a convertir-se en els vertaders precursors del mètode experimental.

3.2. L'averroisme llatí i la doble veritat.

El nom d'averroisme llatí s'ha donat a un moviment no massa definit en què es poden incloure tots aquells filòsofs que acceptaren la interpretació que donà Averrois d'Aristòtil sense preocupar-se de si estava o no d'acord amb la doctrina cristiana. Aquest moviment, particularment fort a la universitat de París, fou condemnat vàries vegades al llarg del segle i se li atribuïren un seguit d'afirmacions incompatibles amb la fe. Les més importants:

a) la creació no és un acte lliure de Déu;
b) el món és etern;
c) Déu no és causa eficient dels processos naturals, en tot cas només n'és causa final;
d) per tant, la naturalesa és un encadenament de causes que produeixen els seus efectes de forma determinística (necessitarisme);
e) només existeix un enteniment racional (agent) per a tots els homes, que és immortal; l'ànima individual de l'home, en canvi, és mortal com el cos.

Totes aquestes afirmacions corresponen a la visió necessitarista greco-àrab i s'oposen clarament a la doctrina de la llibertat i la providència divines. A fi d'eludir les constants acusacions i condemnes de l'Església, sembla que els averroistes es defensaren sota el subterfugi conegut com la teoria de la doble veritat: es pot donar el cas que una afirmació sigui veritat segons la raó i que també ho sigui la seva contrària segons la fe. Així, per exemple, es pot demostrar amb la raó que el món és etern o que l'ànima humana és corruptible, i creure per la fe les afirmacions contràries. En el fons, molts d'aquests filòsofs pensaven que la veritat filosòfica era el coneixement superior reservada a l’élite intel•ligent, però que la religió, tot i essent un coneixement inferior, era adequada per al poble. El conflicte se'ls presentava amb els teòlegs, ja que pretenien presentar com a veritats de tipus filosòfic les afirmacions religioses. Per això, amb la teoria de la doble veritat, intentaven salvar l'autonomia de la raó enfront de la fe.