Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Els inicis
Evolució al cristianisme
De Lucreci a Agustí
Agustí on de rocs
Agustí d'Hipona
L'apogeu de l'Escolàstica
El model trifuncional
Tomàs d'Aquino
Ockham
Fins a Ockham
Esquemes
Seguiment llibre
Bernat Metge

 

Enllaços

COMENÇAMENT DE L'EDAT MITJANA
 

A. Baig



I - DEL 430 AL SEGLE XI.

Amb Sant Agustí finalitzava el període més fructífer de la patrística occidental. Poc després hi ha un esgotament cultural generalitzat. És la decadència del món antic manifestada molt abans: per influència del neopitagorisme i el neoplatonisme, s'havien anat introduint elements irracionals en la ciència -l'astronomia es fa astrologia, per exemple-; el cristianisme, centrat en la "causa primera" (Déu), oblidava o menyspreava les "causes segones" (la naturalesa).

Es un període de progressiva ruralització i de decadència de les ciutats, d'estancament econòmic i cultural; del sorgiment del feudalisme i de l'expansió musulmana.

L'Església substituí sovint el poder polític, moltes vegades inexistent, i els monestirs foren focus de conservació i transmissió de la cultura antiga (Montecassino, Sant Gallen...).

Poques individualitats poden ressenyar-se en la cultura d'aquesta etapa fins al segle VIII; Boeci, Cassiodor, Sant Isidor de Sevilla.
Durant l'anomenat renaixement carolingi -darreria del segle VIII i primera meitat del IX- s'impulsà la creació d'escoles monacals i episcopals on s'introduí la classificació de les arts liberals en trivium (gramàtica, lògica i dialèctica) i quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). Les escoles serien els centres de cultura medieval fins el segle XIII. Destacaren les de York, Fulda, París, Cluny, Chartres...


II - JOAN ESCOT ERIUGENA (810-870).

Fou la personalitat intel•lectual més important de l'Edat Mitjana abans del segle XII. Era irlandès. El 847 arribà a Frana per dirigir l'escola palatina de Carles el Calb. Bon coneixedor de la cultura grega, traduí al llatí l'obra del Pseudo Dionisi. (Fins al Renaixement se'l considerà Sant Dionisi, deixeble de Sant Pau, però en realitat es tractava d'un neoplatònic cristià de la fi del segle V. Aquesta obra influí molt en el pensament medieval, tant en les tendències místiques com en la racionalització del dogma, car traduí els conceptes neoplatònics en categories teològiques -Déu és l'U, el Mal és privació, etc.).

Escot afirmava que tant la raó com la fe eren fonts vàlides de coneixement i que no hi pot haver conflicte ni contradicció entre elles; en cas de dubte ha de prevaler la raó, perquè la vertadera filosofia és també vertadera religió. La seva obra més important és "De divisione naturae", on "naturalesa" vol dir tot el que és i tot el que és pensable.

Hi ha quatre classes de naturalesa: a) la que crea i no és creada (Déu); b) la que crea i és creada (les Idees, subsistents en Déu i causes primeres de les coses); c) la que no crea i és creada (el món); d) la que no crea ni és creada (Déu com a fi i retorn de totes les coses). La naturalesa és un cicle on tot sorgeix de Déu i tot retorna a Déu. Es una visió pròxima al panteisme.


III - EL SEGLE XI.

La cultura del segle XI és marcada pels pocs textos antics coneguts: el "Timeu", de Plató; les traduccions i l'obra de Boeci; alguns escrits de Ciceró i de Sèneca; els pares de l'Església, en especial Sant Agustí; l'obra del Pseudo Dionisi, el "Llibre sobre les causes " i la "Teologia", atribuïts a Aristòtil, però en realitat textos neoplatònics; Cassiodor... Les preocupacions intel•lectuals de l'època foren bàsicament teològiques i dialèctiques, i giraven entorn de dos nuclis temàtics: a) les relacions entre raó i f i b) la disputa sobre els universals. Aquests temes arrenquen de la tradició anterior i en els segles segents adquirien el seu ple desenvolupament.

Sobre la compatibilitat de raó i fe sorgí la confrontació entre els dialèctics -Berenguer de Tours- i els antidialèctics -Pere Damià, per a qui la filosofia era obra del dimoni. (Cal entendre "dialèctica" com a valoració positiva de la raó en tant que font de coneixement, com també l'afany d'argumentar i analitzar per mitjà de la raó.).
Els primers, seguint Escot, pretenien que els continguts de la fe han de ser analitzats i provats per la raó; els segons suposen que la vertadera filosofia és la fe, la revelació, a la qual cal subordinar la raó: Déu pot fer coses contràries al principi de contradicció i, fins i tot, pot anul•lar el passat.


3.1. Sant Anselm de Canterbury (1033-1109). L'argument ontològic.

Destaca en el panorama del segle XI perquè és el primer autor cristià que sent la necessitat de demostrar formalment l'existència de Déu. Les seves obres més importants són el "Monologion" i el "Proslogion". Sant Anselm vol fer una reflexió sobre Déu sense basar-se en la Sagrada Escriptura, però els seus supòsits són els agustinians: parteix de la fe per arribar a la raó ("la fe que busca entendre").

La seva és una posició intermèdia entre els dialèctics -que comencen i es mantenen en l'entendre- i els antidialèctics -que comencen i es mantenen en la fe i la intuïció mística. Tot i donar prioritat a la fe i la revelació, estableix un status per a la racionalitat. Sant Anselm s'ha fet famós perquè va formular un argument per demostrar l'existència de Déu que ha estat molt discutit posteriorment. Aquest argument, després anomenat ontològic, és a priori, perquè parteix del concepte de Déu i no de l'experiència. Pretén deduir l'existència real de Déu basant-se en la idea de Déu, entesa com "allò que és de tal forma que no es pot pensar res de més gran". El problema es pot reduir a aquesta qüestió: l'existència fa més gran un ésser, el fa més perfecte?

El valor provatori de l'argument ha estat molt discutit. Ja en la mateixa època, Gauniló replicà a Sant Anselm que de l'existència mental no se n'infereix l'existència real. Sant Anselm respongué que l'argument només és vàlid en tractar-se de l'ésser infinit, però no dels finits, perquè d'aquests sempre és pensable un ésser superior en el seu gènere, cosa que no es pot fer d'aquell. En general, els filòsofs de tendència empirista -Sant Tomàs, Locke, Kant- rebutjaran l'argument, mentre els de tendència racionalista -Descartes, Leibniz, Hegel- l'acceptaran.

 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es