Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Els inicis
Evolució al cristianisme
De Lucreci a Agustí
Agustí on de rocs
Agustí d'Hipona
L'apogeu de l'Escolàstica
El model trifuncional
Tomàs d'Aquino
Ockham
Fins a Ockham
Esquemes
Seguiment llibre
Bernat Metge

 

Enllaços

DE LUCRECI A OCKHAM

Francesc Fortuny.


LA FI DE LA REPUBLICA

Amb Ciceró morí també la República de Roma i acabà el patriciat romà que havia fet gran la Ciutat. Els símptomes que exterioritzava la República eren: guerres civils i depauperació de les masses itàliques; tot en favor dels incontrolables interessos personals o "tribals" dels procònsols patricis.

Més enllà de la personal aspiració a la corona atribuïda a César pels seus enemics, sembla que aquest cercava un govern fort, superior als interessos oposats, àrbitre i jutge imparcial entre les "tribus" i el bé comú de la Ciutat imperiosa.

El princeps OCTAVI AUGUST va absorbir verbalment tot el republicanisme de Ciceró. Però el va aniquilar per dintre en convertir-se físicament en l'únic princeps, un primer a incommensurable distància de qualsevol ombra de par dintre del patriciat principesc previst per Ciceró.

IMPERI IL•LUSTRAT I DESASTRE

Al segle segon es determinà la fi del Principatus i el trànsit a l'Imperi. La fórmula que es va anar dibuixant a poc a poc va ser la d'una federació paritària de ciutats, amb Roma com a centre idealitzat i un govern central sense plaça fixa. El govern, que es volia central i fort, cada vegada podia tenir menys esperances d'aconseguir-ho, ni en l'aspecte de la neutralitat ni en el de l'autoritat o la fortalesa. .La figura d'Adrià és el paradigma d'aquest règim, com August ho havia estat del Principatus.
Vers el començament del segon quart del segle tercer el precari equilibri de les ciutats confederades va fer fallida. L'Imperi Romà va estar a punt de morir tràgicament en qualsevol dels cinquanta anys següents. Va ser el període negre, esfereïdor, de l'Imperi. En aquests anys va gaudir de trenta-cinc emperadors; cap no morí de mort natural. Al seu voltant també anaven morint els ciutadans: per guerres i per cops d'estat, per pestes, per fams, en mans dels bandolers, molts cops pròfugs d'alguna de les innombrables legions en trànsit vers el poder.

Pertot arreu regnava la inseguretat. Varen quedar tallades les comunicacions. Les ciutats occidentals que sobrevivien, sempre amb una molt minvada població, tendiren a esdevenir places fortes emmurallades. Alhora en el camp brostaven castells i cases fortes. I, al seu entorn i sota la seva protecció, corria a aixoplugar-se i a cercar mitjans de vida el ciutadà. En aquesta cinquantena d'anys l'Occident va adquirir la fisonomia mal anomenada medieval o feudal. Mercenari d'un o d'un altre, el bàrbar germànic es va convertir en el convidat habitual, tant a l'Imperi d'Occident com al d'Orient.

Però, ja ruralitzat, l'Imperi no va morir. Cinquanta anys més i els ciutadans romans proclamaran unànimement que mai no havien estat tan bé. Els artífex de la miraculosa recuperació havien estat Dioclecià i la novíssima aristocràcia originada pels aldarulls de la cinquantena negra, els grans latifundistes encastellats. Uns representaven la nova ruralitat del vell Imperi urbà, amb l’herència religiosa i cultural arcaica, gloriosa, i , des d'aleshores, titllada de "pagana" (de pagus, camp). Els altres personificaven la minoritària població encara ciutadana, oberta al cristianisme i reduïda a viure de les necessitats del poder central, encarnat per l'Emperador, l’exercit, la intendència militar i la hisenda i administració general.
L'Emperador ja no és el que era, ni el seu Imperi idèntic al dels dos primers segles. L'Imperi estava reduït a una multitud d'immensos territoris autàrquics i una xarxa viària que els aplegava enllaçant ciutats. Enormes extensions de terres de l'Imperi, les millors, eren regides per la nova alta aristocràcia terratinent. Els privilegis atorgats pels efímers emperadors feien que aquells terratinents fossin desmesuradament autònoms, amb poders legislatius, judicials, de policia i, sobretot, exempcions i pacte directe amb l'emperador en matèria fiscal per a tot el territori que depenia d'ells. Això feia rendible la propietat i pràcticament autrquic el territori.

Els grans terratinents eren un nou tipus de patriciat sobirà. I ells mateixos s'estimaven en continuïtat perfeta amb el patriciat republicà clàssic del segle II a.C.. En les seves finques i sota la seva protecció vivia la immensa majoria de la població, i gens malament si hem de tenir en compte la represa de l'augment demogràfic. Al seu entorn una petita cort representava la supervivència de la cultura i la civilització en un oceà ruralitzat.
La xarxa viària relacionava les ciutats entre si, a la pràctica amb finalitats merament militars ja que el trànsit de mercaderies estava limitat a la logística de les legions, i el de persones a la dels funcionaris, quasi tots d'origen militar.

El cristianisme urbà, la ruralització i la militarització generalitzada eren els trets del Dominatus, un règim qualificat un xic eufòricament d' "Imperi cristià".

LA GÈNESI DEL DOMINATUS

El fundador del Dominatus, Dioclecià, havia començat com qualsevol altre dels trenta-cinc predecessors amb un cop militar. La clau del seu éxit va se adonar-se i aprofitar sàviament la nova realitat social dels grans terratinents privilegiats i fer-los sentir els avantatges de la funció imperial.

En gran part, els terratinents eren d'extracció militar, en moltes ocasions soldats de sortosa fortuna. Havien ajudat un candidat a l'imperi i aquest els agraïa els serveis amb la donació de terres i de privilegis. Habitualment l'aspirant a successor de l'emperador que els havia enriquit considerava més còmode atraure-se'ls que intentar aniquilar-los, i els augmentava terres i privilegis... Ells esdevingueren els àrbitres entre els aspirants a regnar. Però cada un d'ells temia els altres nou rics i els imprevisibles canvis d'emperador; en una situació tan desgraciadament inestable acumulaven poder però no seguretat.

Dioclecià va convertir en dret el que era una situació de fet; va frenar la liqüescència social i va oferir seguretat i ordre. Ell va crear una administració, jerarquitzada i militaritzada, capaç d'alimentar un exèrcit sobretot amb funció de policia general i custodi de fronteres.

CONSTANTí va afegir un nou tret a la pesada tramoia militar i administrativa creada per Dioclecià i estimada pels grans senyors rurals convertits en clarissimi, els més alts i exclusius funcionaris militars imperials. Aquest tret nou va ser la sacralitat personal de l'emperador. Els clarissimi la van veure amb bons ulls, ja que venia a reflectir-se en ells mateixos; consagrava el seu propi estatut recent adquirit sense alterar les relacions de poder.
La sacralitat personal de l'emperador va anar creixent al mateix temps que cristal•litzava una altra nova aristocràcia. No era formada pels poderosos militars latifundistes. Els seus membres es presentaven sempre com a servidors d'una comunitat que, al seu torn, es definia per una nítida alteritat respecte a tot allò que fos una societat terrenal o una institució temporal.

En el curs del segle quart l'Església cristiana descobreix els avantatges de l'organització centrada en la figura del bisbe monàrquic vitalici. I Constantí va descobrint a poc a poc l'enorme autoritat real de l'episcopat en els enclavaments urbans, els més propis de l'emperador.

El bisbe no era un funcionari, ni aliè al medi, com podien ser-ho els clarissimi i les altres categories de l'aparell oficial de l'emperador. Per a la gent de la ciutat el bisbe del lloc era ben bé el protector natural de la seva comunitat i ensems de tots els pobres en virtut de la caritat cristiana, que no feia distinció de creences quan calia el seu ajut. Amb la tradicional mentalitat de les polis antigues, qui era ajudat pel bisbe acabava ingressant en allò que interpretava ser la seva clientela, la comunitat cristiana.
Prudent però sense oscil•lacions, Constantí va anar proporcionant a l'episcopat l'estatut i els privilegis que els havien de permetre exercir les funcions protectores més àmplies. A la mort del fundador de la dinastia que justifica el títol d'Imperi cristià, un bisbe important estava assimilat als propis clarissimi terratinents. Com ells en el camp, els bisbes presidien el seu propi tribunal amb valor civil reconegut, tenien accés directe a l'emperador per a qualsevol gestió, exempcions fiscals i una munió de privilegis.
Els funcionaris civils de l'emperador estaven encarregats de tot allò que relacionés la ciutat amb l'imperi: la recol•lecta d'impostos i l'organització dels serveis dels quals vivia el ciutadà. Però l'emperador sabia molt bé que tot allò que afectava des de dintre la vida ciutadana o provincial quedava solucionat ràpidament, d'una manera eficaç i econòmica, i a satisfacció de tots, a través del bisbe.

De retruc, la forta mentalitat providencialista amb què es venia a traduir fàcticament la fe en un Déu personal i creador era un útil camí de doble direcció. Predisposava a salvar l'autoritat imperial en qualsevol circumstància, fins i tot en cas dels més enormes mancaments personals o dels desencerts polítics més flagrants. Mentrestant, la palpable imatge de l'altíssim poder imperial inapel•lable tenyia la mateixa figura del Déu cristià, i, quan retornava sobre l'emperador, el feia no sols providencial, sinó vertader sacrament de l'Emperador transcendent, presència de Déu a la terra.

EL NAIXEMENT D'UNA FILOSOFIA CRISTIANA.


Punts centrals del pensament d'Agustí:
En primer lloc, el caràcter perfectament personal del principi -arjé- de totes les coses, Déu. Perquè Agustí, com tots els filòsofs anteriors, formula una "filosofia de l'arjé". Com tots ells, creu en un únic principi real que alhora és raó de tot el que existeix, i deu d'on brolla físicament, realment aquesta existéncia múltiple derivada. El que a ningú no se li hauria passat pel cap sense la pressió de les creences religioses de les masses cristianes és que una entitat estrictament personal pogués assumir les funcions de l'arjé de sempre.

El segon punt és la clara distinció i separació entre el principi personal i allò que té en ell el seu origen. L'acte diví de creació que vincula el principi personal amb tot allò que depèn d'ell no és gens ni mica necessari. Per a tothom en el món clàssic, ser "virtuós" era acceptar conscientment en un acte de voluntat allò que la raó assenyalava com a necessari per natura, harmonitzar el voler amb el ser. Per contra, en l'acte lliure de la creació tal com l'usa Agustí, l'acte voluntari de Déu és tan raonable com el seu contradictori. Si l'opció de crear és adient a la natural difusivitat del bé, la de no fer-ho correspon a la no gens menys natural autosuficiència del ser diví.

El món temporal d'Agustí no és el món temporal neoplatònic i encara menys el clàssic o l'arcaic. Una pedreta ja no és la manifestació i la preséncia de l'Ú, no és l'Ú en un dels seus moments immanents. Encara menys és el Ser vivent necessari dels pre-socràtics, de Plató, d'Aristòtil. En Agustí, una pedreta a penes és.

La creació, per a Agustí, és simplement això, creació, fruit extrínsec de l'acte lliure de l'arjé personal mai constret ad extra per la necessitat, ni a partir d'ell mateix ni a partir de les coses creades. Si l'acte de creació és raonablement voluntari però gens necessari intel•lectualment parlant, la voluntat i la intel•lecció divines són en gran mesura paral•leles i independents entre si. Si en Déu l'intel•lecte i la voluntat són independents i paral•lels, en l'home, seran facultats diferents.

Això portarà a la trista conseqüència de poder positivament pecar, marxar voluntàriament contra Déu, i no sols errar socràticament. Aquesta conseqüència esdevé la pedra angular del De civitate Dei. Heus aquí el salt: de l'acte lliure de creació a la forçada distinció de facultats que esquinça l'home.

En Plató el tema de la reminiscència vol subratllar la vinculació íntima i fortíssima entre el tot únic i la part múltiple. I els neoplatònics desplegaran amb prou agudesa aquesta vinculació.
La nova cosmovisió "cristiana" : distància de l'arjé radical. Cada singular creat és quasi un absolut, i ple subjecte d'una existència ben pròpia.

Mai un Plató amb la seva "participació", mai un Aristòtil amb les "substàncies primeres", i encara menys els neoplatònics, tot i el polifònic dinamisme del seu sistema, no haurien somiat un món, encara ben un, amb uns singulars amb tal grau d'autonomia i autopossessió. Mai el singular del pensament clàssic no podia tenir tanta substantivitat i iniciativa; mai no podia assolir al capdavall tanta dignitat ontològica.

Què pot ser la felicitat de la ciutat si no és la suma de la felicitat dels ciutadans ?

Un Platò, un Aristòtil i el mateix Ciceró sols haurien admès com a assenyada la pregunta inversa: què pot ser la felicitat del ciutadà si no és la participació en la felicitat de la ciutat com un tot, anterior i superior als individus.

El vell Noûs objectiu grec s'esvairà junt amb el "ser" necessari, únic i vivent, per quedar arrelat a l'entitat racional humana, finita i contingent.

Idènticament passa amb la physis. El menyspreat món natural rebrostarà amb vigoria tan bon punt l'intel•lecte de l'individu humà, la subjectivitat, encerti a veure'l com l'anvers d'ell mateix. La vella physis misteriosa desapareixerà per esdevenir el "món físic", objecte clar de les ciències amb les quals la subjectivitat finita, humana, modelitza el seu món.

Agustí té l'enorme importància de ser l'eix sobre el qual s'apuntala el capgirament occidental de tots els conceptes heretats de l'antigor. Ell no podia endevinar el desplegament futur de les ruptures conceptuals que introduïa.

Posseïm la veritat certa en el cas dels principis matemàtics, dels principis lògics, dels principis ontològics o ètics del moment. Però, sobretot, el coneixement interior que tenim dels nostres propis actes immanents, sense intervenció dels sentits o de la fantasia, és una veritat certíssima. Tan certa com el fet que tots volem ser feliços, conservar el nostre ser. Encara que ens equivoquéssim en l'autopercepció del que som, del que coneixem, del que estimem, "seria veritat que sóc, conec i estimo". Si fallor, sum, diu rotundament Agustí, en expressió inoblidable.

En el "sóc, conec, estimo", els agustinians hi veuran la manifestació més genuïna de la naturalesa estrictament espiritual.
El Si fallor , sum, per a Agustí és la veritat certíssima per antonomàsia.

L'home dèbil no pot assolir per si sol la veritat completa. Un Déu Tri que s'aboca vers l'home per revelar-li la Veritat i donar-li la gràcia per seguir-la. Si l'home descobreix en ell mateix una veritat certíssima i no pot viure dignament sense la Veritat, que segueixi escrutant en la intimitat de la seva vida interior i la veu del Mestre Interior farà que es descobreixi com la millor imatge del Déu Tri i se li donarà la intel•ligència vertadera de les coses, més enllà dels sentits i de la raó.

Agustí escriu De civitate Dei per als cristians cultes, no pas per als pagans. és una apologética d'ús intern, a l'inrevés de l'obra dels antics Pares Apologistes cristians, adreçada a tothom, àdhuc als pagans, amb aires conciliadors. Agustí no ho és; ell és prepotent, com correspon a un bon representant del grup polític que es creu hegemònic.

LA MEDUL•LA DE LA CIUTAT DE DEU.


Com per als grecs d'abans de Crist, per a Agustí la veritat és el ser necessari i viu; però el ser necessari és, a més, una entitat personal, que no sols ha creat voluntàriament per bondat, sinó que crida l'home vers Ell.

La voluntat humana pot optar per l'amor vers Déu fins al menyspreu de l'home mateix, o per l'amor a si mateix, amb menyspreu de Déu. Blanc o negre. El bisbe cristià encara té molt d'africà temperamental amb vel•leïtats maniquees.
Cadascuna d'aquestes opcions agermana una colla d'individus que avui anomenaríem grup ideològic. Agustí els veu com a societats espirituals, místiques: dues "ciutats" definides per dues actituds espirituals. Són la "Ciutat de Déu" i la "Ciutat Terrena", en aparença perfectament antagòniques, com a resultat d'una opció irreconciliablement contradictòria amb l'altra.

El bé que cerca la Ciutat Terrena és escàs, per això la seva llei és la del domini de l'home sobre l'home.

Per contra, el Bé de la Ciutat de Déu és infinit, ja que és el mateix Déu. Per això la seva llei és la de la caritat. La ciutat de Déu en aquest món ja posseeix el seu Bé en esperança i un dia li serà donat amb plenitud. Mentre el temps fa la seva via, els ciutadans de la Ciutat de Déu són peregrins a la seva pròpia terra i casa.
No es pot saber amb evidència qui pertany a cada Ciutat. No és cap garantia de pertànyer a la de Déu ser batejat i professar-se cristià.

Agustí és un bisbe cristià. Un bisbe d'enorme autoritat personal a la província romana de l'Africa. En un medi com aquest, Agustí, sense ser-ho ben bé, és un poderós cap polític, ho sap i actua com a tal.

Si la caiguda de Roma el 410 colpeix tan durament els prohoms cristians és perquè, psicològicament, vivien en l'eufòria d'haver passat de minoria perseguida a amos de l'Imperi; per a ells el Dominatus era un règim cristià. El mateix Agustí creu que la vida pròpia del savi és la vida social, és a dir, la política.

Ara, per boca d'Agustí, resulta que els membres de l'Església que sols es troba de pas per aquest món, que cal pensar que han fet l'opció per l'amor de Déu fins al menyspreu de si mateixos, exigeixen al savi la vida social, com si encara estiguessin a la Roma de Ciceró o a una polis grega. No cal estranyar-se: l'autor del De civitate Dei és un polític i ho són els destinataris de l'obra. Agustí escriu per a polítics cristians, per a l'aristocràcia culta que, a conseqüència del desastre del 410 i de les acusacions dels pagans, poden sentir de manera irreprimible l'anhel comú a tots els funcionaris imperials d'abandonar el feixuc treball dels càrrecs i retirar-se a la pau de les seves còmodes vil•les rurals, on l'atmosfera és clara i pura i els aliments frescos i abundosos, lluny de les inhòspites ciutats imperials i les intrigues. Cal tancar files, cal evitar escampadisses enervants, cal urgir el seu deure als "savis" i ja se sap que els "savis" per Agustí són els "justos", els qui coneixen l’autèntic valor de les coses, que són salvats pel Crist que els dóna la justícia plena.

Agustí fa funcionar lingüísticament el Déu cristià com el vell arjé. La "filosofia cristiana" del bisbe d'Hipona és massa filosòfica i encara poc cristiana. Es un equilibri inicial i gens estable on noves paraules vénen a substituir vells conceptes.

En bona lògica, Agustí hauria de dir-nos que la Ciutat Terrena és un mal ja que és l'opció contra Déu. Ben a l'inrevés, afirma que "és un bé, i certament el superior en el seu ordre". O bé l'opció fundacional de les ciutats no ho és tant com semblava de contradictòria, o bé l'afirmació de la bondat de la Ciutat Terrena és merament aparent, circumstancia i d'oportunisme polític.
Encara sorprèn més quan llegim que "la Ciutat de Déu, mentre peregrina per aquest món, necessita del bé de la Ciutat Terrena". Cal entendre, doncs, que ara les opcions radicalment contradictòries no sols resulten ser-ho menys, sinó que necessàriament el bé es barreja amb el mal i, a més a més, en els mateixos individus.

Si la Ciutat de Déu necessita del bé de la Ciutat Terrena, aquella estarà tan interessada com aquesta en la pau entre els ciutadans, que és la base per a la consecució del bé.

Si una cosa no pot remuntar-se a Ciceró és el franc acolliment de la violència i de la coacció entre els instruments de govern. La necessitat d'un govern fort i discretament coactiu va ser la gran intuïció de César davant Ciceró. La pràctica d'una paternal repressió va ser la novetat d'August, recolzant-se en un pseudo-ciceronià concepte de princeps. La violéncia com a contrapartida de l'homo hominis lupus és ben característic del Dominatus i dels desordres que van portar els cristians al poder amb Constantí. El bisbe d'Hipona mostra de tenir clara consciència de la propensió universal al domini de l'home sobre l'home pel que fa a la relació amb el bé terrè escàs. Per això, per Agustí, cal subratllar-ho fortament: pau és ser ordenat. Per a ell, la pau vertadera és l'acord amb la llei natural, i el seu paradigma és la pau entre Déu i l'home en l’obediència de la fe sota la llei eterna.

El bisbe nord-africà juga amb les possibilitats noves d'un arjé personal, que ensenya la veritat sencera inassolible per l'home dèbil i, a la vegada, li dóna la força interior per ser-hi conseqüent. L'Església és la institució nova que substitueix amb avantatge la del Senat romà de Ciceró en les funcions sapiencials, ara separades de les polítiques i formulades en llenguatge religiós. Cal tenir en compte que l'església cristiana dels segles quart i cinquè està formada por comunitats autònomes de fidels, vinculades sols per la caritat i sense la cúpula de la monarquia papal infal•lible, sols guiades i garantides per l'Esperit Sant que les anima interiorment.
Per Agustí, Crist és el Logos de Déu present entre els homes. Quan Crist deixa aquest món per acomplir la plenitud de la seva missió retornant al Pare, la seva presència es perllonga en la institució eclesial. Ella conserva i tramet a través dels temps el missatge íntegre de la veritat revelada i difon la força eficaç de salvació. Però la transmissió de la vida i de la doctrina divines és una acció institucional, no personal. Sols la realitza el bisbe de l'Església local el qual està en comunió de caritat amb les altres Esglésies, comunió que es palesa en els sínodes episcopals.
En teoria, la comunió de les Esglésies i la presència eficaç de l'Esperit de Crist que vivifica i anima l'Església total són la garantia contra els disbauxats i amants de si mateixos que hagin pogut escalar l'episcopat en propi profit. Són els sínodes veritables senats provincials -i en casos extraordinaris un concili universal, equivalent a un senat imperial-, constituïts pels bisbes, els que, a la fi, transmeten generació rera generació la Veritat.
Agustí, sense excloure del tot l'episcopat, que de fet tenia una "vida social" palesa, pensa especialment en els funcionaris imperials cristians.

Potser els critians no són pas majoria entre el funcionariat imperial, sobretot en els alts graus dels clarissimi latifundistes. Els clarissimi es podien permetre el luxe de ser pagans precisament perquè, amb certa prudència, encara podien tractar de tu a tu a un emperador cristià que els necessitava tant com ells a ell. Tampoc no eren cristians els funcionaris inferiors protegits dels grans poderosos pagans; quan el sentit de clientelatge era més viu que mai els hauria semblat impensable diferir religiosament del seu patronus. Quan Agustí comença l'aproximació al cristianisme, el primer que fa es renunciar al càrrec que li havia proporcionat el seu patró.

En qui pensa l'Agustí és en la munió de funcionaris intermedis, de procedència ciutadana o vinculats a les branques cristianes de les grans famílies terratinents. Ells són ensems el gran puntal i el control de les vel•leïtats paganes a favor de l'Emperador i de l'episcopat. Aquests eren els savis que orientaven la Ciutat Terrena vers el fi salvador de la Ciutat de Déu, que no coincidia amb l'Església, però que no s'allunyava gaire dels seus límits.
Per a Agustí la Ciutat de Déu necessita del bé i de la pau de la Ciutat Terrenal. Com arribaria, si no, a tothom la via universal de salvació que és el cristianisme ? Com sobreviurien els seus ? I, per tant, "com es desenvoluparia i podria assolir el seu fi la Ciutat de Déu... si la vida dels sants no fos vida social ? " La Ciutat de Déu vol la mateixa pau que la Ciutat Terrenal, però l'orienta vers el fi superior i no la vol pels béns merament terrenals, sinó per Déu i per a un recte ús segons Déu.


 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es