EL CONEIXEMENT

Enllaços

- L'Epistemologia
El concepte de coneixement
 - Dos tipus de coneixement
 - El coneixement teòric.

Sentits del terme “veritat”
 - Veritat de fets.
 - Veritat de proposicions

Criteris per a reconèixer la veritat empírica
Insuficiència dels criteris per a reconèixer la veritat
Actituds davant la possibilitat de coneixement.

Activitats

L’EPISTEMOLOGIA

Les ciències (físiques,humanes...) ens aporten coneixements sobre la realitat o, almenys, sobre una part de la realitat. La Física, per exemple, subministra coneixements sobre la matèria i energia. La Psicologia, en canvi, proporciona coneixements sobre la vida psíquica i el comportament humà. Però a més dels coneixements científics, tenim altres tipus de coneixements: els que adquirim directament de la nostra experiència, els que adquirim culturalment...; per exemple: els efectes del foc, els significat del llum vermell d’un semàfor... Encara que siguin de diferents tipus, en aquests casos i en els anteriors parlem de coneixement. Ara bé, què tenen de comú?, en què consisteix conèixer?

L’epistemologia és precisament la branca de la filosofia que s’ocupa d’analitzar en què consisteix el coneixement, però també de determinar-ne l’origen, el mètode que seguim per obtenir-lo i els límits del que podem conèixer.

L’interès pel coneixement ha estat constant al llarg de la història el pensament. En totes les èpoques trobem pensadors que, amb més o menys fortuna, s’han dedicat a l’epistemologia. Tanmateix, a partir del segle XVII el problema del coneixement adquireix una importància cabdal i els estudis epistemològics passen a ocupar el centre de la reflexió filosòfica. Alguns historiadors han donat, bàsicament, dues raons per a explicar aquest fet:

- la importància creixent de les ciències naturals. La Física va assolir, amb Newton,la seva maduresa com a ciència. Els seus èxits i avenços van animar l’anàlisi epistemològica d’aquest tipus de coneixement, per tal de poder determinar què possibilitava l’eficàcia i la infal•libilitat de la ciència.
- La consciència de la seva dimensió bàsica. La filosofia d’aquesta època va reconèixer que, abans d’iniciar qualsevol investigació, ens cal determinar si podem arribar a conèixer el que pretenem. I és que, si l’objectiu depassa les nostres possibilitats, farem una tasca inútil des d’abans d’haver començat. L’epistemologia, per tant, és considerada la base de la resta de ciències.
 

El concepte de coneixement

Quan parlem de coneixement cal dir que utilitzem aquest mot com a sinònim de saber. Tanmateix, en el llenguatge quotidià, aquests dos conceptes poden tenir, de vegades, significats lleugerament diferents. Això ocorre, per exemple, en la frase següent: “Sé molt sobre Ángel González, el poeta, tot i que no el conec” Ara bé, el més habitual és que els significats siguin similars, com en el cas d’aquest exemple: “Conec/Sé la lletra d’aquesta cançó”. Aquest és precisament l’ús que ens interessa: el coneixement entès com a sinònim de saber. Per tal d’aproximar-nos a la seva definició, el compararem amb conceptes afins, com ara opinió i creença.

-Opinió. És una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres. Així, una opinió acostuma a ser una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els nostres interessos, creences, desitjos..., però que normalment no recolza en raons contundents. Per això, si fem una proposta i no és acceptada, solem excusar-nos dient: “Bé, només era una opinió”.

-Creença. En el concepte de creença podem distingir dos usos o tipus fonamentals:
- Ús dubitatiu. Apareix en frases com ara: “Crec que vindrà en Joan, però no ho sé”. Expressa que no estem realment segurs de la veritat del que afirmem; és a dir, que tenim dubtes sobre el seu compliment.
- Ús assertiu. És el que realment ens interessa. Apareix en frases com ara: “Cristòfor Colom tenia la creença que la Terra era rodona, però fins que Magalhaes no va fer la volta al món, no va quedar demostrada”. En aquest segon cas, parlem de creença quan estem segurs d’alguna cosa encara que no tinguem prou proves per a demostrar-ho. Precisament, aquesta incapacitat per a justificar les nostres creences és el que les distingeix de l’autèntic coneixement.

- Coneixement. És una creença de la qual estem segurs, però que, a més, podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa (donar-ne raons) és el que caracteritza el coneixement. Així, la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament vertader (acceptable per tots, no tan sols per mi). Si dic que l’arrel quadrada de 16 és 4, el que dic és veritat; però si no sé justificar per què ho és, aleshores possiblement he encertat la xifra correcta per pura casualitat. Així, per tal que una creença constitueixi coneixement, s’ha de poder provar objectivament

 

Des de l’antiguitat es distingeixen dos tipus de coneixement:

-Coneixement teòric. Està constituït per totes les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta. Per a alguns filòsofs, és un saber contemplatiu i desinteressat. Sorgeix pel simple desig de coneixement, i no pas per a garantir la nostra supervivència o benestar, tot i que certament acostuma a contribuir-hi. Així, per exemple, el coneixement geològic de la Terra ens permet de saber quines són les zones de més turbulència sísmica i, en conseqüència, de poder prendre les mesures adequades.

-Coneixement pràctic. No és una explicació o descripció del món, sinó un saber-hi actuar, ja sigui en la manipulació de l’entorn, en la producció de béns, en l’elaboració d’obres d’art o en la determinació de l’acció correcta. És un saber fer en tots els àmbits:artístic, tècnic, moral.

Aquests dos tipus de coneixement, però, estan tan relacionats que, estrictament, no poden aparèixer l’un sense l’altre.

El coneixement teòric.

Prové de la paraula grega theorein, que significa “contemplar”. Per això per a Aristòtil, el coneixement teòric era contemplació desinteressada i agradable de la natura. Aquesta contemplació o observació de la natura s’entén com una aprehensió de la realitat, en la qual no tan sols descobrim com és, sinó que també entenem per què és d’aquesta manera.

El coneixement teòric és, per tant, descripció, comprensió i predicció. En primer lloc, ha de descriure la realitat i indicar quines en són les característiques (per exemple: quina és la composició químic de la sang), però, a més, ha d’explicar aquesta realitat, o sigui, dir per què té precisament aquestes propietats i no unes altres (per exemple: per què cap altre líquid no pot fer la funció de la sang). Així, el fet de saber que es produeixen uns fets determinats (per exemple, que uns objectes suren i uns altres no, o que els materials opacs no deixen passar la llum i els translúcids sí) no és encara coneixement ple. A més de constatar aquests fets, cal esbrinar les causes que ens permetin de comprendre per què són així i no pas d’una altra manera.

Ara bé, saber el que passa és, habitualment, el primer pas en el coneixement; després hem de descobrir per què ocorre, és a dir, quines causes produeixen els esdeveniments. El reconeixement de les causes permet d’assolir el darrer dels objectius del coneixement teòric: saber què passarà en el futur. Conèixer quins esdeveniments causen uns determinats fenòmens és d’una gran utilitat, ja que sempre que es produeixin aquests esdeveniments podrem esperar que succeeixin els mateixos efectes. Gràcies a això es pot predir la realitat futura (per exemple, en el cas de la sida, preveure en quines condicions la sang estaria infectada). Així, doncs, el coneixement teòric no tan sols descriu com és la realitat, sinó que n’explica les causes i, a més, la prediu.

 

Finalment, el coneixement teòric, a més de descriure, explicar i predir la realitat, té com a objectiu obtenir la veritat. Si la descripció que fem de la realitat no hi coincideix (per exemple, es temperatures han estat superiors als 30º C), si les causes que atribuïm als fenòmens són unes altres (les altes temperatures no es deuen a una concentració dels núvols, sinó a un fort anticicló que ens està afectant), o si el que s’ha predit no ocorre (l’endemà, la temperatura no es manté sinó que baixa), aleshores no podem parlar de coneixement, ja que un coneixement fals no és coneixement, és error. Perquè hi hagi coneixement (en el sentit en què l’hem definit), ha de ser vertader.

Sentits del terme “veritat”

El problema del coneixement està íntimament relacionat amb el problema de la veritat. Considerem que hi ha fets i objectes que són vertaders o autèntics. Però també considerem que les nostres afirmacions o oracions poden ser certes o vertaderes. Per aquesta raó, distingim dos tipus fonamentals de veritat: de fets i de proposicions.

Veritat de fets.

Quan diem: “En Santi buscava la seva veritable mare”, o “Les perles eren de veritat”, estem utilitzant el terme veritat com a sinònim d’autèntic (autèntica mare, perles autèntiques). Però, significa això que alguns objectes són autèntics i uns altres no? Per a alguns filòsofs, cal distingir entre l’autèntica realitat: objectes i fets del món tal com són realment (per exemple, com és realment una rosella), i la realitat aparent: forma com apareix o com es manifesta aquesta realitat (per exemple, vermella per a nosaltres, violeta per a les abelles...)

La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d’una llarga polèmica en la història de la filosofia. Tanmateix, sovint ha predominat la concepció que considera les aparences com a ocultacions de la realitat. Segons això, les coses que veiem no són tal com semblen ja que, per exemple, els objectes no es fan petits quan s’allunyen, el bastó no es trenca quan se submergeix en l’aigua (encara que ho sembli)... Així, s’ha considerat que les aparences ens enganyen i oculten l’autèntica realitat, ja que no ens deixen veure com són realment les coses.

Segons aquesta concepció, la veritat s’identifica amb la realitat autèntica, en oposició a la realitat aparent; és a dir, els fets vertaders són els fets autèntics, enfront dels aparents o enganyosos. Per això, s’entén la recerca de veritat com un procés de desvetllament del que és autèntic, que, altrament, romandria ocult per les aparences.

Veritat de proposicions

La veritat no s’atribueix tan sols a la realitat, sinó, sobretot, a les afirmacions que en fem. Entesa d’aquesta manera, la veritat seria una propietat que poden tenir les nostres proposicions; és a dir, una propietat d’aquelles oracions que afirmen o neguen alguna cosa i que, per tant, poden ser vertaderes o falses. Ara bé, tal com distingim dos tipus de proposicions (empíriques i formals), distingirem, també, dues classes de veritat.

-Veritat de les proposicions empíriques. Pel que fa ala veritat de les proposicions que afirmen alguna cosa dels fets i esdeveniments del món, hi ha diverses teories.

La veritat com a correspondència. Considera que una proposició és vertadera quan hi ha una adequació entre el que la proposició expressa i la realitat a la qual es refereix. Per exemple, “La Maria i en Joan van anar al cinema” és una proposició vertadera si la Maria i en Joan van anar, efectivament, al cinema, i és falsa si no van anar-hi. El primer que va proposar aquesta teoria va ser Aristòtil. Des d’aleshores, nombrosos filòsofs consideren que una proposició és vertadera quan en la realitat ocorre el que indica. Però, tot i que aquesta teoria ens resulta molt intuïtiva, no aconsegueix de determinar en què consisteix exactament aquesta correspondència entre el llenguatge i la realitat.

La veritat com a coherència. Considera que una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades. Per exemple, la proposició “Si continues cap a l’horitzó, arribaràs a la fi del món” és falsa perquè entra en contradicció amb nombrosos proposicions vertaderes (per exemple, amb la proposició “La Terra és rodona”). El primer filòsof que va plantejar aquesta concepció va ser Friedrich Hegel (1770 – 1831). Per a Hegel, la veritat d’una proposició no es determina pel recurs a la realitat, sinó a la resta de les proposicions de la teoria. Per tant, la coherència (no contradicció) de la nova proposició amb les proposicions que ja sabem que són vertaderes indica que aquesta nova també ho és.

La veritat com a èxit. Considera que una proposició és vertadera quan és útil i, per tant, condueix a l’èxit. La veritat o falsedat d’una proposició coincideix amb les conseqüències que resultin d’aplicar-la. Una proposició és vertadera si la seva posada en pràctica té resultats positius; en canvi, una proposició falsa és aquella les conseqüències de la qual són negatives. Així, una teoria vertadera sobre la sida serà aquella que permeti de guarir-la. William James (1842 – 1910) va ser el principal defensor d’aquesta teoria.

-Veritat de les proposicions formals. Com que les proposicions formals no diuen res sobre la realitat, la seva veritat no pot consistir en la correspondència amb aquesta nien la utilitat de la seva aplicació. Així, en les proposicions formals, l’únic sentit que pot tenir la veritat és com a coherència. Una proposició com “3 elevat al quadrat és 9” només pot ser vertadera si no entra en contradicció amb la resta de les proposicions acceptades del sistema o teoria dins dels quals treballem. En quest cas, la proposició només serà vertadera si es coherent amb les regles i els principis que formen el sistema matemàtic.

Criteris per a reconèixer la veritat empírica

Saber en què consisteix la veritat no és suficient. A més, hem de saber com podem estar segurs que quelcom és vertader. Però saber quan les nostres proposicions representen els esdeveniments, apreciar quan són plenament coherents amb la resta del sistema o valorar-ne les conseqüències... no sempre és senzill. Per això necessitem un criteri que ens permeti de reconèixer la veritat. Pel que fa a aquest tema, s’acostumen a assenyalar com a criteris de veritat l’evidència i la intersubjectivitat.

La paraula evidència prové del terme llatí videre (veure) i es refereix a la manera especial de presentar-se que tenen uns determinats fets i proposicions que considerem evidents. Un coneixement és evident quan es presenta de forma immediata al subjecte que coneix, per la qual cosa a aquest li és impossible de dubtar de la seva veritat. Per exemple, és evident que “A és A”, “El tot és més gran que les parts”... Perquè, tot i que no puc provar-ho, la seva veritat se’m presenta de forma tan directa i palesa que m’és impossible de dubtar-ne. Malgrat aquesta certesa que acompanya les proposicions evidents, cap autor no ha aconseguir encara de determinar de forma precisa en què consisteix, de manera que puguem establir definitivament quines proposicions són evidents i quines no. Per aquesta raó, hem d’admetre que l’evidència resulta un criteri insuficient per a reconèixer la veritat, ja que, sovint, els fets i proposicions que són evidents per a mi no ho són per als altres.

Aquest sentiment de seguretat que acompanya l’evidència –i que ens impedeix de dubtar de les proposicions que ho són- s’anomena certesa. Ara bé, com que és un estat mental o sentiment, és propi del subjecte que coneix i no d’allò que coneix; és a dir, és quelcom subjectiu. Per tant, no és quelcom que es pugui considerar un criteri absolutament fiable per a reconèixer la veritat. Mentre jo, per exemple, sento la certesa que hi ha vida en altres planetes, un altre pot no sentir-la, i fins i tot, pot tenir dubtes seriosos sobre aquesta possibilitat. Una prova que el sentiment de certesa no es pot considerar un criteri de veritat són els nombrosos casos en els quals, malgrat la certesa que sentíem, la nostra creença ha acabat essent falsa. Durant molt de temps, per exemple, es va sostenir amb convenciment que la Terra era plana; tanmateix, quan es va demostrar que la seva forma era, en realitat, esfèrica, va quedar clar que aquesta havia estat una certesa sense fonament.

La intersubjectivitat consisteix en el fet que les nostres creences, per tal de ser admeses com a veritable i constituir coneixement, han de ser acceptables per qualsevol subjecte racional. Aquest criteri es basa en a idea que el coneixement és objectiu i, per tant, compartible per tots i no exclusiu d’una persona en particular. Respecte del criteri d’evidència, té l’avantatge que no es basa tan sols en el reconeixement de la veritat que faci un únic subjecte, sinó en el reconeixement per part de molts subjectes, per la qual cosa en principi existeixen més garanties d’encert.

Així, els qui defensen la validesa d’aquest criteri, tot i que admeten que un únic investigador pot defensar l’evidència d’una hipòtesi científica, consideren que si aquesta no és acceptable públicament per la comunitat, no podrà ser admesa com a vertadera. La veritat no és una cosa privada, sinó que requereix el consens de la comunitat. La veritat exigeix consens en el sentit que no és res misteriós que estigui reservat a uns pocs o que només uns pocs puguin arribar a assolir. La veritat, , per a ser-ho, ha de poder ser comunicada i compresa per tothom. Però, malgrat que la veritat exigeix consens, el consens no és garantia suficient de veritat. Per això, hem d’admetre que la intersubjectivitat és, també, un criteri insuficient. Tota la comunitat pot estar equivocada (com ho estava la societat de Galileu, profundament convençuda del geocentrisme) i resistir-se a reconèixer que la seva certesa pugui estar fundada en les creences pròpies d’un context sociocultural concret, i no pas en l’evidència.

Insuficiència dels criteris per a reconèixer la veritat

-El criteri d’evidència s’ha mostrat insuficient. No tan sols no existeix una especificació precisa que mostri en què consisteix, sinó que, a més, resulta difícil de poder-ne assegurar críticament la legitimitat. Pel fet que estem conformats socialment i culturalment a veure les coses d’una determinada manera, tendim a considerar com a evidents coses que poden no ser-ho. A més, la nostra educació i manera de veure les coses, que sovint tenim assimilada inconscientment, pot distorsionar la nostra manera d’apropar-nos a la realitat, de manera que les coses falses ens resultin evidents i inqüestionables.

-El criteri de la intersubjectivitat es presenta com una manera de salvar la insuficiència del criteri d’evidència. El consens racional sobre la veritat d’algun dels nostres coneixements garanteix que la veritat obtinguda no és merament subjectiva, ja que és acceptada per tota la comunitat. No obstant això, aquest criteri presenta alguns problemes. Tot i que és cert que els coneixements vertaders han de ser admesos per tots els subjectes,no és cert el contrari; és a dir, que el que és admès per tothom hagi de ser indubtablement vertader. El fet de no posar-nos d’acord sobre l’evidència d’una creença és un indici que alguna cosa va malament i que, possiblement, aquesta creença no és vertadera. El fet de posar-nos-hi d’acord, en canvi, no és garantia suficient per a considerar que ho sigui, ja que podríem estar tots equivocats. Una prova d’això són moltes teories avui desfasades,però que van sr admeses i defensades durant algun temps per la comunitat científica. Abans de Darwin, per exemple, era comunament acceptat que les espècies naturals no canvien; tanmateix, avui es considera una creença falsa i inacceptable.

Aquesta insuficiència dels criteri per a reconèixer la veritat dels nostres coneixements pot originar seriosos dubtes sobre la seva objectivitat i infal•libilitat. Aleshores, de quina manera podríem garantir-ho?

Actituds davant la possibilitat de coneixement.

Són diverses les actituds davant la possibilitat d’un coneixement global, vàlid i segur sobre el món:

-El dogmatisme. És la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta. A més, defensa la possibilitat d’ampliar progressivament i de manera ininterrompuda els nostres coneixements. Aquesta és l’actitud més optimista dins la filosofia. Un dels filòsofs que ha estat considerat dogmàtic, en aquest sentit, és Descartes. Tot i que és conscient dels perills que assetgen la raó, considera que, amb un bon mètode, aquesta és capaç de proporcionar coneixement vàlid i universal de tot el que es proposi.

-L’escepticisme. És la posició oposada al dogmatisme. L’escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. En canvi,l’escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest coneixement. Considera que la pretensió d’accedir a un coneixement ferm i segur és un desig inabastable. Mentre que per a alguns escèptics ha de ser acceptat com l’objectiu que orienta la nostra vida, per a d’altres, en canvi, ha de ser refusat per irrealitzable. Pirró (360 – 270 aC) és considerat com el primer escèptic. Per a aquest filòsof, la base de les nostres creences sobre la realitat són les sensacions. Defensa que, com que les sensacions són canviants, no ens poden proporcionar coneixement ferm i segur.

-El criticisme. És una posició a mig camí entre el dogmatisme i l’escepticisme. Per als pensadors crítics, com ara Kant (1724 – 1804), el coneixement és possible, a diferència del que afirmen els escèptics. Tot i això, aquest no és inqüestionable i definitiu (com defensen els dogmàtics), sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per tal de detectar-hi possibles falsificacions i errors.

-El relativisme. És la posició que nega l’existència d’una veritat absoluta, és a dir, vàlida en ella mateixa en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Per aquest motiu, refusa la pretensió d’un coneixement objectiu i universal, i considera que només existeixen opinions particulars i vàlides en un determinat context social, cultural i històric. Així, el que és veritat en una determinada època i cultura, no ho és en una altra. Els sofistes (segles V – IV aC) són considerats els pares del relativisme epistemològic i moral.

-El perspectivisme. Encara que té molts punts en comú amb el relativisme, se’n diferencia en un de fonamental: no nega la possibilitat teòrica d’una veritat absoluta. Segons el perspectivisme, cada subjecte o col•lectiu que coneix ho fa des d’un punt de vista o perspectiva particular; per tant, té una visió parcial de la realitat. Aquesta visió no és falsa i, a més, és insubstituïble, ja que tota perspectiva recull un aspecte important de la realitat. Per tant, en la seva mesura, totes les perspectives són vertaderes, i la reunió e totes, si fos possible, seria la veritat absoluta. Ortega y Gasset ha defensat el persepctivisme com a forma de superar el dilema entre dogmatisme i escepticisme.

Activitats

1. Completa la taula següent

2. Indica si les afirmacions següents són opinions, creences o coneixements. Justifica les respostes:

- El vas cremar perquè la nansa era de metall i condueix la calor.
- No em preguntis per què, però estic convençuda que vindrà.
- Ja sé que l'aigua està composta d'hidrogen i oxígen.
- No et posis així, només he dit que crec que no tornarà a guanyar.
- Tinc la impressió que aquest serà un bon any.

3. Llegeix atentament les frases següents. En totes hi apareix el terme veritat. Substitueix-lo per un sinònim.

- És veritat que la recta és la distància més curta entre dos punts.
- No tinguis por. No passa de veritat, és només una pel·lícula.
- Sort que tens sucre de veritat i no aquells succedanis.
- És veritat que en Joan es lleva molt d'hora.

Ara indica, en cada cas, si el terme veritat es refereix a una veritat de fet o de proposició. Justifica-ho.


4. Completa aquestes frases inacabades.

- Quan parlem de la veritat de fets, persones o objectes, ens referim a...................

- La principal diferència entre proposició empírica i formal resideix en ..................

- És possible d'entendre la veritat de les proposicions com a .............................

- L'evidència i la intersubjectivitat són criteris insuficients per a reconèixer la veritat, ja que ........................


5. Escriu tres proposicions la veritat de les quals consideris completament segura.

- Indica, per a cadascuna de les proposicons, quin és el criteri de veritat que et permet de no dubtar-ne.

- Poseu en comú les vostres respostes. El grau d'evidència de les teves creences, és el mateix per a tothom? Quina conclusió en pots extreure?


6. Indica a quina de les actituds anteriors pertanyen les frases següents:

- Tot és segons el color del cristall amb què es mira.

- El nostre enteniment pot conèxier l'essència immutable de les coses, i d'aquesta manera conèixer veritts eternes i absolutes.

- Això que dius és veritat aquí, però en altres cultures seria inacceptable.

- "No existeix res. Si existeix alguna cosa, no la podem conèixer. Suposant que existís alguna cosa i la pogúessim conèixer, no la podríem comunicar." (Gòrgies)

- No podem acceptar sense més ni més el que hem après dels nostres avís. Hem de ser crítics, per tal d'ampliar així el nostre coneixement.


7. Explica quins diferències hi ha entre el que considerem coneixement i la pura creença o opinió.

8. Comenta la frase següent: "La veritat de fets consisteix en un desvetllament del que és autèntic."

9. Justifica per què l'evidència i la intersubjectivitat no són criteris suficients per a reconèixer la veritat

10. Pensa en algun tema o qüestió que t'interessi i del qual tinguis una opinió formada. Ara, respon per a tu mateix:

- Et sembla que és veritat el que defenses?
- Quins fonaments donaries a la teva opinió?
- Creus que els altres haurien d'opinar de la mateixa manera que tu? Per què?