“Empezamos a conocer los principios para manipular la moral en el cerebro”
http://noticias.lainformacion.com/ciencia-y-tecnologia/empezamos-a-conocer-los-principios-para-manipular-la-moral-en-el-cerebro_epXQoaO9ZR8exvR2NZcjM4/
Diferència entre ètica i moral
http://www.youtube.com/watch?v=HhJ3S6E7m1k&feature=relatedMoral
 

De l’acció lliure a l’acció moral.

Les diferències que hi ha entre el comportament animal i l’acció humana. El comportament animal està governat per l’instint; l’acció humana es caracteritza per una gran flexibilitat per a l’aprenentatge. L’acció animal sembla programada o determinada, i el comportament humà, en canvi, es caracteritza per se obert i lliure.

Precisament aquest caràcter lliure i obert de l’acció és el que fa l’ésser humà responsable dels seus actes. Un individu que davant una determinada situació reflexiona, pren una decisió i actua en concordança amb ella és l’autor d’aquesta acció i, per tant, n’ha de respondre; més encara, ha d’estar disposat a rebre el reconeixement o l’amonestació de si mateix i dels altres.

Aquest caràcter lliure de l’actuació humana constitueix també la base del caràcter moral que posseeix en exclusivitat. La llibertat, és a dir, la capacitat per a decidir i escollir entre diverses opcions possibilita que les accions concretes que algú duu a terme s’ajustin o no als costums i les normes de la seva comunitat. Quan el subjecte decideix d’actuar d’acord amb les normes assumides, actua correctament (és moral); quan decideix lliurement de saltar-se-les, actua incorrectament (és immoral). Però, en qualsevol cas, i això és el que volem remarcar aquí, el que no pot fer és deixar d’actuar en el marc d’aquest codi normatiu (ja sigui acatant-lo o bé violant-lo); és a dir, el que no pot fer és ser amoral. És per això que diem que l’ésser humà és, de manera essencial i inevitable,un ésser moral.


En resum: a diferència d’altres éssers vius, vius o inanimats, els homes podem inventar i elegir en part la nostra forma de vida. Podem optar pel que ens sembla bo, és a dir, adient per a nosaltres,enfront del que ens sembla dolent i inconvenient. I com que podem inventar i elegir, podem equivocar-nos, que és una cosa que als castors, les abelles i els tèrmits no els acostuma a passar. De manera que sembla prudent de fixar-nos bé en el que fem i de procurar adquirir un cert saber viure que ens permeti d’encertar. Aquest saber viure, o art de viure ho prefereixes, és el que anomenem ètica.

Definició de moral.

La paraula moral (moralis, en llatí) deriva de la paraula mos, que significa “costum” en aquesta mateixa llengua. En cada poble, com en cada individu, existeixen multitud de costums (mores) que regulen la vida quotidiana. Per exemple, el deure de respectar els grans. La prohibició d’apropiar-se del que pertany als altres o l’obligació de complir les promeses. El conjunt d’aquestes “mores”, constitueix la moral d’un poble o d’un subjecte. En relació amb aquest significat etimològic, podem definir el terme moral de la manera següent:

- La moral és el codi de normes que regulen l’acció individual i col•lectiva que es considera correcta.

Tanmateix, cal matisar aquesta definició,distingint dues maneres diferents d’entendre això que anomenem moral: la distinció entre moral com a contingut i moral com a estructura.

- Moral com a contingut. Es refereix al contingut concret d’una moral; és a dir, a les normes i els principis que, segons una comunitat o persona, regulen el comportament correcte. Entesa d’aquesta manera, la moral és un corpus que pot tenir com a contingut normes com ara: respectar els pares,protegir els fills, dir la veritat, ser honestos amb els altres...
- Moral com a estructura. En aquest sentit, la moral és un tret constitutiu de la naturalesa humana: la naturalesa de l’ésser humà el converteix en l’únic ésser moral que existeix i, a més, el determina inevitablement a ser-ho. El seu caràcter obert l’empeny a definir-se constantment en les tries i els actes que realitza. Aquests son fruit d’una voluntat lliure que té la possibilitat de triar, però, també, l’obligació de fer-ho, i sempre d’acord amb les normes assumides o en contra d’aquestes.

Davant una determinada situació i davant la urgència d’actuar, l’ésser humà pot decidir de fer això (per exemple, socórrer un gos atropellat) o de fer allò altre (no aturar-se i passar de llarg), però ha de decidir, és a dir, no és a les seves mans d’abstenir-se, ja que això mateix constituiria ja una decisió. La llibertat ens permet de triar entre això i allò altre, però no ens permet de no triar; és a dir, no es pot triar no se lliure o no ser moral. Concebut d’aquesta manera, l’ésser humà pot ser moral o immoral, però no amoral, ja que posseeix una sèrie de normes concretes d’acció (moral com a contingut), però també està obligat per la seva llibertat a acatar-les o no (moral com a estructura).

Hàbits i caràcter

Els hàbits ( o costums) són certes tendències a actuar d’una manera determinada davant de situacions similars. Per exemple, estudiar per a l’examen de demà és una acció aïllada, la tendència a estudiar habitualment és un hàbit que consisteix en la repetició d’aquesta mateixa acció (estudiar) davant de situacions similars (proximitat d’un examen). El conjunt d’hàbits d’una persona constitueix el seu caràcter o manera de ser, és a dir, els trets que el distingeixen dels altres i que és possible d’observar en les seves accions concretes.

Encara que naixem amb unes predisposicions concretes, el nostre caràcter es forma per la repetició d’accions similars: el qui s’acostuma a “no deixar per a demà el que pot fer avui” acaba adquirint un caràcter diligent. Per això, el caràcter no es pot considerar una cosa que ens vingui definitivament donada, sinó quelcom que anem construint lentament però de forma constant al llarg de la vida. Malgrat això, i encara que és menys habitual, també pot ocórrer que una sola acció emblemàtica i decisiva provoqui un brusc canvi de caràcter. Per exemple, per a una persona egoista, arriscar la pròpia vida per a salvar la d’una altra pot representar una acció decisiva que canviï per sempre el seu caràcter. Quan succeeix una cosa així, parlem de conversió.

Les normes morals

Una norma moral és una regla que estableix com hem d’actuar per adequar-nos al que pensem que és preferible en una situació determinada, és a dir, al que criem que s’hauria d’esdevenir en tal cas. Per tant, les normes pertanyen a l’àmbit del que hauria de ser i no pas al de la realitat tal comés. I aquests dos àmbits són força diferents.

 

Potser la característica més definitòria de qualsevol tipus de norma (sigui moral, jurídica o de circulació) és el caràcter d’obligatorietat que comporta. Aquest caràcter no s’ha d’interpretar com la necessitat inevitable que la norma es compleixi (tal com passaria amb les lleis físiques), sinó que la norma ha de ser entesa comuna ordre que ens obliga a fer el que postula. Tanmateix, per paradoxal que sembli, l’obligatorietat de la norma moral pressuposa la llibertat d’elecció de l’ésser humà. És a dir, una norma com ara: “has de dir la veritat” tan sols té sentit si tinc la possibilitat (és a dir, la llibertat) de fer tot el contrari: mentir. Així, en cert sentit, la norma i l’obligació –que aquesta comporta- sorgeixen de la llibertat, que ens permet d’acatar o desentendre’ns del que la norma ens mana. Per tot això, podem afirmar que les normes morals posseeixen un doble caràcter: de llibertat, d’una banda, i d’obligatorietat, de l’altra.

Les normes morals, a més, tenen una dimensió social i una dimensió personal.

- Dimensió social. Pràcticament totes les comunitats posseeixen un codi de normes que regulen la forma en què els seus membres han d’actuar i relacionar-se Aquestes normes poden estar explícites en codis legals que constitueixen el dret positiu d’aquesta comunitat; per exemple: la prohibició de robar. O poden estar implícites en els usos i costums d’aquesta comunitat; per exemple: en cas d’accident, salvar de primer els nens.
- Dimensió personal. A diferència d’altres tipus de normes, les normes morals no tan sols exigeixen el compliment sinó una convicció interior del subjecte; és a dir, cal que el subjecte moral reconegui la norma com a seva i no com a imposada socialment. La consciència moral és la instància que assumeix i assimila aquestes normes i, a més, és la que, en darrer terme, jutja la correcció i incorrecció de l’actuació d’un mateix.

Alguns psicòlegs, com ara Jean Piaget (1896 – 1980) i el seu deixeble Lawrence Kohlberg (1927), han estudiar el desenvolupament de la consciència moral i l’evolució de la forma en què l’individu es relaciona amb les normes.

Vegeu a continuació els sis estadis del procés de maduresa moral que va establir Kohlberg. Per a entendre’l bé, ha de quedar clar que no es poden identificar aquests estadis amb els períodes de creixement humà (infantesa, adolescència i maduresa). I és que, segons Kohlberg, només el 5% dels individus adults arriba al darrer estadi. Per tant, la maduresa física i psicològica no sempre comporta maduresa moral.

 

L’ètica

De la moral a l’ètica

El terme moral procedeix d’un terme llatí que significa “costum”, i el terme ètica deriva d’ethos, que en grec significava “caràcter”. Els costums que tenim determinen el nostre caràcter o personalitat, i aquest, al seu torn, acaba condicionant les nostres accions concretes.

El qui té per costum o hàbit, posem per cas, actuar de forma responsable acaba tenint un caràcter o personalitat amb seny. I aquest caràcter, alhora, fa més probables en aquesta persona les accions assenyades que les insensates. Així, doncs, entre el costum i el caràcter (base del nostre tarannà moral) existeix una estreta relació. És per això que, també etimològicament es dóna un parentiu entre moral i ètica: el costum (moral) determina el nostre caràcter (ètica), i aquest condiciona les nostres accions.

Però els termes ètica i moral no tan sols estan emparentats etimològicament. En l’actualitat s’usen com a sinònim. D’aquesta manera, tant podem sentir dir “en Joan ha actuat de forma immoral” com “en Joan ha actuat sense cap tipus d’ètica”, o també “el meu codi moral m’impedeix de fer això”, o “la meva ètica m’impedeix de comportar-me així”. Tanmateix, encara que en un sentit lax es puguin emprar d’aquesta manera, en un sentit estricte tenen significats diferents. Així, en el llenguatge filosòfic, s’acostuma a distingir la moral, o codi de normes que regulen l’acció correcta, de l’ètica, és a dir, de la reflexió sobre aquests codis de normes.

Segons aquesta distinció, l’ètica és una mena de filosofia moral, que té com a objecte d’estudi precisament els codis morals concrets: la seva validesa, fonamentació i legitimació. Ara bé, tot i que l’ètica sigui considerada una disciplina filosòfica, certament fem ètica quan, de tant en tant, fem una reflexió, anàlisi o estudi acurat de les normes i els valors morals implicats en els actes. Ètica és qualsevol reflexió crítica seriosa sobre el comportament moral, també la que fem quan reflexionem sobre si una determinada norma és vàlida (per exemple, l’obligació de ser sincers) o quan discutim si un valor (sinceritat) s’ha de supeditar a un altre (per exemple, l’amistat). Per tant, no és una cosa que s’hagi de circumscriure a l’àmbit acadèmic o que s’hagi de reservar per als especialistes.


Tipus de teories ètiques

Una teoria ètica és una teoria filosòfica que intenta fonamentar la moral; és a dir, justificar-ne la validesa i la legitimitat. I, com que tota moral consisteix en una sèrie de preceptes o normes (“busca sempre el terme mitjà”, “fes el que beneficiï la majoria”) i una sèrie de valors (prudència, utilitat, felicitat...), la teoria ètica haurà de justificar precisament aquestes normes i valors.

Segons el tipus de fonament que es proporcioni, parlarem d’un tipus de teoria ètica o d’un altre. D’aquesta manera, per exemple, seran teories diferents les que conceben i defensen la moral com una recerca de la bona vida o com el compliment del deure.

Classificació de les teories ètiques

Les diferents teories que s’han donat al llarg de la història es poden agrupar en diversos tipus, no tan sols pel fonament concret que donen de les normes morals, sinó també per la manera particular de fer-ho.

A continuació vegeu una sèrie de preguntes, la resposta de les quals pot servir per a classificar la diversitat de teories que existeixen.

Principals teories ètiques

Les més rellevants en la tradició filosòfica occidental.

Intel·lectualisme moral

Segons aquesta teoria, conèixer el bé comporta fer-lo; només actua immoralment el qui desconeix en què consisteix el bé. Es pot comprovar, doncs, que aquesta teoria és doblement cognitivsta, ja que no tan sols afirma que és possible conèixer el bé, sinó que, a més, defensa que aquest coneixement és l’únic requisit necessari per a complir-lo.

El filòsof grec Sòcrates va ser el primer a mantenir aquesta posició ètica. Per a Sòcrates, no tan sols el bé és una cosa que té existència objectiva i validesa universal, sinó que creu, també, que a l’ésser humà li és possible d’accedir-hi. Així, doncs, Sòcrates concep la moral com un saber. De la mateixa manera que el qui sap de fusteria és fuster i el qui sap de medicina és metge, el qui sap què és la justícia és just. Per tant,per a aquest filòsof no hi ha homes dolents, sinó només ignorants; en conseqüència, no hi ha hores bons si no són savis.

Eudemonisme.

Potser moltes vegades t’has preguntat per a què serveix aquesta o aquella cosa; ara bé, de vegades, aquesta pregunta és absurda. Per exemple, si preguntem per a què serveix la felicitat, la resposta podria ser que per a res, ja que no és una cosa que es busqui com a mitjà per a una altra cosa, sinó que en té prou amb ella mateixa, és una finalitat. Les ètiques que consideren la felicitat (eudemonia) com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar són eudomonistes. Malgrat tot, dir que l’ésser humà anhela la felicitat és com no dir res, ja que cadascú entén la felicitat a la seva manera.

Aristòtil va ser un dels primers filòsofs a defensar l’eudemonisme ètic. Ara bé, què entenia Aristòtil per felicitat? Ens diu que tots els éssers tendeixen per naturalesa a una finalitat (la llavor té com a finalitat ser arbre; la fletxa, fer diana...); per tant, no pot ser d’altra manera en el cas de l’ésser humà. I, com que el que és essencial (el que el distingeix) és la seva capacitat racional, la finalitat a la qual tendirà l’home serà l’activitat racional. Així, doncs, la màxima felicitat de l’ésser humà residirà en el que li és essencial por naturalesa: la vida contemplativa, és a dir, l’exercici teòric de la raó en el coneixement de la natura i de Déu.

Hedonisme

Es considera hedonista qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé, i que concep la felicitat en el marc d’una vida plaent (hedonisme prové del terme grec hedoné, que significa plaer). Encara que existeixen moltes teories que es poden qualificar d’hedonistes, sovint es diferencien per la definició de plaer que proposen.

Els cirenaics van formar una escola iniciada per un deixeble de Sòcrates, Aristip de Cirene (435 – 356 aC). Segons aquest filòsof, la finalitat de la nostra vida és el plaer, entès en sentit positiu com a gaudi sensorial. L’hedonisme cirenaic,per tant, concep el plaer com una cosa sensual i corporal, i no com a fruïció intel•lectual ni com a simple absència de dolor. Encara que puguem interpretar aquesta posició com la reivindicació d’una vida dissoluta de lliurament als plaers de la carn, és cert que els cirenaics van preconitzar, també, la moderació necessària per a evitar conseqüències nefastes. Un lliurament excessiu als plaers d’avui pot comportar un increment de dolor demà.

Igual que els cirenaics, els seguidors de l’epicureisme identifiquen plaer i felicitat. Tanmateix, a diferència dels primers, defineixen el plaer com la simple absència de dolor. No es tractaria, per tant, de buscar el plaer sensual del cos, sinó l’absència de pesar en l’ànima. Per als epicuris, doncs, la serenitat i tranquil•litat de l’ànima (ataràxia) és l’objectiu que ha de perseguir tot ésser humà i és la veritable essència de la felicitat. Però, de quina manera és possible assolir-la? Segons Epicur, mitjançant un càlcul exacte de plaers que tingui en compte que un plaer avui (per exemple, gaudi de menjars i beguda) pot sr un dolor demà (malaltia) i, en canvi, el que avui se’ns presenta amb dolor (operació quirúrgica) pot anunciar un pròxim bé (salut). Per això, el savi que es condueix raonablement i no tria bojament el que poden ser només plaers aparents, assoleix una vida més tranquil•la i feliç.

Estoïcisme

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l’austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó de Cition, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.

L’ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s’hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l’ésser humà. Per tant, l’ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d’una vida tranquil•la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l’ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l’assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d’acord amb aquesta raó universal.

Jusnaturalisme ètic

Es pot qualificar de jusnaturalisme qualsevol teoria ètica que defensi l’existència d’una llei moral, natural i universal, que determina el que està bé i el que està malament. Aquesta llei natural és objectiva, ja que, encara que l’ésser humà la pot conèixer i interioritzar, no és creació seva, sinó que la rep d’una instància externa.

Sant Tomàs d’Aquino és, segurament, el filòsof que ha mantingut d’una manera més convincent el jusnaturalisme ètic. Segons aquest filòsof,Déu ha creat l’ésser humà a la seva imatge i semblant a Ell i, per això, en la seva mateixa naturalesa li és possible de trobar el fonament del comportament moral. Les persones troben en el seu interior una llei natural que determina el que està bé i el que està malament, gràcies al fet que aquesta participa de la llei eterna o divina. Tanmateix, aquesta llei, en virtut de la qual a les persones els és possible de reconèixer els valors morals i de comportar-s’hi d’acord, no obliga com les lleis físiques, ja que l’ésser humà és intrínsecament lliure per acatar-la o violar-la. Ara bé, gràcies a aquesta llei natural, immutable i universal, que Déu regala a l’ésser humà, valors com el dret a la vida se’ns presenten de forma completament natural i evident, i això impedeix el dubte sobre la seva validesa i veritat.

Formalisme

Són formals tots aquells sistemes que consideren que la moral no ha d’oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral no ha d’oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral.

Kant va ser el filòsof que va reivindicar per primera vegada la necessitat d’una ètica formal. Segons aquest autor, només una ètica d’aquestes característiques podria ser universal i garantir l’autonomia moral pròpia d’un ésser lliure i racional com és l’ésser humà. La llei o norma moral no pot venir imposada des de fora (ni per la natura ni per l’autoritat civil...), sinó que ha de ser la raó humana la que s’ha de donar a ella mateixa una llei. Si és així, si la raó legisla sobre ella mateixa, la llei serà universal, ja que serà vàlida per a tot ésser racional, és a dir, per a tot ésser humà.

Aquesta llei, que estableix om hem d’actuar per a fer-ho correctament, tan sols és expressable mitjançant imperatius (mandats) categòrics (incondicionats). Aquests es diferencien profundament dels imperatius hipotètics que proposen les ètiques materials. Un imperatiu hipotètic expressa una norma que només té validesa com a mitjà per a assolir una finalitat. Per exemple, l’imperatiu “no mengis en excés” expressa una norma que només té sentit si la nostra finalitat o objectiu és conservar la salut. En canvi, no té sentit si pensem que la finalitat humana és viure de forma plaent sense escatimar cap gaudi gastronòmic.

L’imperatiu categòric que formula Kant és: “actua de manera que la teva acció pugui convertir-se en norma universal”. Fixa’t que aquest imperatiu no depèn de cap finalitat i, a més, no ens diu què hem de fer (menjar en excés o no), sinó que serveix de criteri per a saber quines normes són morals i quines no. L’imperatiu categòric estableix quina és la forma que ha de tenir una norma per a ser moral: només aquelles normes que siguin universalitzables (és a dir, que es puguin convertir en llei universal) seran realment normes morals.


L’ÈTICA KANTIANA SOM AMOS DE LA NOSTRA VIDA ?

Tan forta és en l’ésser humà la inclinació a la llibertat, que filòsofs com Kant (segle XVII - XVIII) adverteixen que fins i tot per sentir-nos feliços necessitem sentir-nos lliures. Per tant, l’ètica kantiana posa l’accent en la llibertat.

La principal aportació de la teoria ètica que proposa Kant consisteix en que dóna prioritat absoluta a la intenció. Kant afirma que no es pot considerar com a moralment bo cap acte concret, sinó que l’únic bo en si mateix és la bona voluntat, que expressa com cal actuar però el que cal fer.
Aquesta idea de la bona voluntat està enllaçada com la consciència del compliment del deure. El deure al que es refereix Kant no es correspon amb un imperatiu hipotètic, és a dir, dependent de certes condicions externes a la persona (com ara, no mentir per por a les represàlies), sinó que obeeix a un imperatiu categòric que parteix de la pròpia persona i no està condicionat per quelcom d’extern a ella (com ara, no mentir siguin quines siguin les conseqüències).
L’imperatiu categòric posa de manifest la llibertat interior de l’ésser humà; en ella radica la seva autonomia per donar-se lleis a si mateix, per regir-se per si mateix enfront a qualsevol norma o influència externa. Per a Kant, la persona humana és lliure, autònoma, i en virtut d’aquesta llibertat gaudeix d’un valor incondicionat al que ell anomena dignitat.

LA BONA VOLUNTAT

La bona voluntat és realment possible per la llibertat, perquè l’ésser humà és lliure d’actuar no només conforme al deure (d’acord al que la norma mana), sinó per deure (norma interna); és a dir, pel propi valor de la norma; per exemple, quan el comerciant posa el preu just perquè creu que ha de fer-ho així (perquè creu que això és el que ha de fer , “bo”) i no pas per por al càstig o per guanyar més clients. L’imperatiu categòric, en conseqüència, expressa un deure moral universal.
L’ètica kantiana no implica oblidar o relegar la felicitat, sinó només establir un ordre de prioritats. Si volem ser dignes de ser feliços, haurem de seguir l’ordre correcte: donar prioritat a la llibertat (al deure, a la virtut i a la dignitat) com a condició fonamental per aconseguir la felicitat.



Emotivisme

Per emotivisme s’entén qualsevol teoria que consideri que els judicis morals (“això és bo”, “això és correcte”, per exemple) sorgeixen d’emocions. Segons aquest corrent de pensament, la moral no pertany a l’àmbit racional, és a dir, no pot ser objecte de discussió o argumentació i, per tant, no existeix ni pot existir el que s’ha anomenat coneixement ètic.

Segons un dels filòsofs emotivistes per excel•lència. David Hume (1711 – 1776), les normes i els judicis morals sorgeixen dels sentiments d’aprovació o de rebuig que susciten en nosaltres certes accions. Des d’aquest punt de vista, una norma com ara “has de ser sincer” o un judici moral com “dir la veritat és el que és correcte” es basen en el sentiment d’aprovació que provoquen les accions sinceres i, alhora, en el sentiment de rebuig que provoquen les accions enganyoses.

Per als emotivistes, els judicis morals, a més de sorgir i expressar la nostra aprovació o rebuig, tenen com a funció suscitar aquests mateixos sentiments en l’interlocutor i, d’aquesta manera, promoure accions que hi estiguin d’acord. Quan algú diu “robar és immoral”, el que en realitat està dient és “jo rebutjo el robatori, fes-ho tu també”. Per tant, la funció que posseeixen els judicis i les normes morals, segons aquesta teoria, és influir en els sentiments i en la conducta de l’interlocutor.


Utilitarisme

L’utilitarisme és una teoria ètica molt propera a l’eudomonisme i a l’hedonisme. Així, defensa que la finalitat humana és la felicitat o plaer. Per això, per als utilitaristes, les accions i normes han de ser jutjades d’acord amb el principi d’utilitat o de màxima felicitat, tal com diu John Stuart Mill en el seu llibre “L’utilitarisme”: ”Les accions són bones quan tendeixen a promoure la felicitat, dolentes quan tendeixen a produir l’oposat a la felicitat. Per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor; per infelicitat, dolor i privació de plaer”. Així, doncs, l’utilitarisme, com l’hedonisme i l’eudomonisme, constitueix una teoria ètica teleològica, ja que valora les accions com a mitjans per a assolir una finalitat (felicitat o plaer); ara bé, també les valora segons les conseqüències que se’n desprenen. Una acció és bona quan les seves conseqüències són útils (ens apropen a la felicitat) i és dolenta quan les seves conseqüències no ho són (ens n’allunyen).

La principal diferència entre l’utilitarisme i l’hedonisme clàssic (epicureista) és que el primer transcendeix l’àmbit personal. Quan un utilitarista afirma que la finalitat de tota acció correcta és la felicitat, no entén per felicitat l’interès o plaer personal, sinó el màxim profit per al major nombre de persones. El plaer és, per tant, un bé comú o bé general. D’aquesta manera, l’utilitarisme pretén de vèncer el caràcter egoista que molts crítics han atribuït a les ètiques hedonistes clàssiques.

John Stuart Mill ha estat un dels representants més coneguts de l’utilitarisme. Aquest autor fa una distinció interessant entre plaers inferiors i superiors: considera que hi ha plaers més estimables que d’altres segons que promoguin o no el desenvolupament moral propi de l’ésser humà. Això el portà a dir una frase que s’ha fet cèlebre: “És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet; és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”.



UTILITARISME. LA UTILITAT GENERAL COM A CRITERI MORAL

Quan una acció o una norma moral són bones ? Aquesta ha estat una de les preguntes fonamentals de l’Ètica. L’utilitarisme és una teoria ètica que respon a aquesta pregunta tot dient que, de fet, anomenem bones a aquelles accions i normes que augmenten la felicitat general, i dolentes a aquelles altres que produeixen infelicitat. Així, el principi que resumeix l’essència de la moralitat humana és el principi d’utilitat, que afirma que les normes i accions autènticament morals són aquelles que produeixen la major felicitat per al major nombre de persones. Si apliquem aquest principi a una moral concreta podrem justificar moltes de les seves normes, però també rebutjar i criticar aquelles altres que no s’hi ajusten.

QUÈ S’ENTÉN PER FELICITAT GENERAL ?

Per felicitat, l’utilitarisme entén plaer i absència de dolor; per infelicitat, dolor i absència de plaer. La felicitat general seria la suma de les felicitats individuals. En parlar del plaer, tanmateix, els utilitaristes no es refereixen només al benestar material, sinó també al benestar psicològic o espiritual. En aquest sentit, per exemple, l’amistat, l’autoestima personal o el gaudi de l’art són també fonts de plaer. L’utilitarisme fonamenta la moralitat humana en una determinada concepció psicològica de l’ésser humà segons la qual el plaer i l’absència de dolor son els fins que tots perseguim. D’aquí que promoure el nostre propi plaer i el dels altres i evitar el dolor, sigui la meta que han de perseguir les accions i normes autènticament morals.

LA MORALITAT COM A CÀLCUL DE LES CONSEQÜÈNCIES.

Per l’utilitarisme no existeixen accions bones o dolentes en si mateixes. Per decidir si una acció és moralment bona no hi ha més remei que calcular i sospesar detalladament les seves conseqüències. A quantes persones produeix felicitat i quanta felicitat els produeix? A quantes persones produeix infelicitat i quanta infelicitat els produeix ? Quina és la diferència global entre la suma total de felicitat i la suma total d’infelicitat? Si aquesta acció produeix més felicitat total que infelicitat, la nostra acció serà bona, i serà dolenta en cas contrari.


Ètica discursiva

L’ètica discursiva és hereva i continuadora de l’ètica kantiana. Igual que aquesta, l’ètica del discurs és formal i procedimental, ja que no estableix normes concretes d’acció, sinó el procediment o criteri per a determinar quines normes tenen validesa ètica.

El criteri per a determinar quines normes són ètiques és similar al kantià, encara que formular de manera un xic diferent. Si en Kant tenia validesa aquella norma que es podia convertir en llei universal, per a les ètiques discursives és norma moral aquella que és acceptable per la comunitat de diàleg, els participants de la qual tenen els mateixos drets i mantenen relacions de llibertat i igualtat. Dit d’una altra manera, davant la pregunta és ètica aquesta norma?, hem de tenir en compte no tan sols si és o no acceptable per a nosaltres, sinó si ho seria per la comunitat de discurs. En definitiva, tal com va afirmar Kant, és norma moral aquella que és vàlida per a tot ésser racional, o tal com es diria actualment, aquella que és vàlida per a tota la comunitat de parlants. El que diferencia aquesta ètica discursiva de l’ètica kantiana és que decideix si una norma és universalizable no és un individu en solitari sinó tota la comunitat de parlants lliures i racionals.

Júrgen Habermas, entre d’altres, ha desenvolupat una ètica discursiva i procedimental d’aquest tipus. Segons aquest filòsof, només tenen validesa aquelles normes que han estat acceptades per consens en una situació ideal de diàleg. Aquesta situació ideal ha de complir una sèrie de requisits; entre els més importants hi ha els següents: tots els afectats han de participar en la seva discussió; tots els participants en el diàleg han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats d’argumentar i defensar la seva posició; no pot existir coacció de cap tipus i tots han d’intervenir en el diàleg tenint com a finalitat l’enteniment entre els participants.


EL DIÀLEG COM A SOLUCIÓ ALS PROBLEMES PLANETARIS

Durant els anys 70 (segle XX) va sorgir a Alemanya l’anomenada ètica del diàleg, els representants de la qual són Apel i Habermas. Ambdós autors constaten que, actualment, la humanitat està afectada per problemes que tenen un caràcter universal: problemes ecològics, desigualtat entre països pobres i rics, l’amenaça de la pau mundial, l’amenaça nuclear i els vertiginosos avenços de la tècnica. Davant d’aquesta situació, pensen que és necessària una ètica universalment vàlida, és a dir, obligatòria per a la societat humana en general. L’ètica del diàleg busca respostes universals a problemes universals.

UNA ÈTICA RACIONAL DE MÍNIMS

L’ètica del diàleg respecta la idea que cadascú té de la seva felicitat i els costums particulars de cada poble, però tot establint unes mínimes normes universals de justícia que regulen els assumptes que ens afecten a tots.
Per establir quines són aquestes normes mínimes universals es proposa com a procediment el diàleg. Així, una norma serà correcta o justa quan tots els afectats per ella estiguin disposats a acceptar-la després d’un diàleg realitzat en igualtat de condicions. Aquest és el principi fonamental de l’ètica del diàleg.
Aquesta ètica pressuposa que, mitjançant el llenguatge, som capaços d’entendre’ns i d’establir acords basats en raons i arguments, perquè si no fos així, moltes vegades no ens prendríem la molèstia de parlar.

EL DIÀLEG IDEAL.

És clar que un pot utilitzar la paraula com l’única finalitat d’enganyar, convèncer mitjançant amenaces o vèncer l’adversari. Però segons l’ètica del diàleg, l’únic diàleg que serveix per legitimar normes és el que compleix certes condicions que s’engloben sota el que anomenen la situació ideal de parla. Aquestes condicions ideals són:
- que participin tots els afectats en peu d’igualtat, lliurement i sense coaccions, imposant-los la postura d’aquells que convencen mitjançant la raó i no mitjançant la força.
Segons l’ètica del diàleg, el que actualment caracteritza a una persona moral és la seva disposició a resoldre de forma pacífica i mitjançant el diàleg els conflictes que se li puguin plantejar amb d’altres persones. L’ideal moral d’aquestes ètiques és la persona dialogant, que busca l’acord i l’enteniment.

CARACTERISTIQUES DE LA PERSONA DIALOGANT

1. És capaç de posar-se en el lloc de l’altre.
2. S’informa bé abans de prendre una decisió. No es deixa manipular ni manipula.
3. Recolza les seves propostes amb arguments.
4. Rectifica les seves pròpies propostes si les dels altres compten amb millors arguments.
5. Considera com decisions moralment correctes les que tenen en compta els interessos de tots i no només la d’uns pocs. És solidària.
6. Assumeix responsablement les conseqüències de les seves decisions.
7. Sap escoltar, és tolerant i participativa.


Activitats

EL CAS DEL JUTGE HILTON

Un jutge condemna un innocent tot sabent que és innocent, però al que tothom jutja culpable d’un delicte d’assassinat i robatori perquè les proves apuntar vers ell com a principal sospitós. En prendre la decisió, el jutge raona d’aquesta manera: “Encara que sé que l’acusat és innocent, tot tenint en compte que la societat està convençuda de la seva culpabili5tat, el condemno per tal que el seu càstig sigui un càstig exemplar, de forma que serveixi d’escarment per tots els criminals i no es cometin més delictes en el futur o, almenys, aquests s’ho hagin de pensar dos cops abans de cometre un delicte. És de preveure que això sigui així, i que els crims almenys disminueixin, i per tant, que augmenti la seguretat i la tranquil•litat dels ciutadans honrats”

Quin opinió et mereix l’acció del jutge des del punt de vista d’una teoria ètica teleològica i des del d’una teoria ètica deontològica?
 

EL CAS DE L’HOSPITAL ANGLÈS.

Un hospital de la Seguretat Social anglesa compta amb 200 malalts en llista d’espera per ser operats del cor. Cada operació costa 6.ooo € i l’hospital té un pressupost de180.000 € l’any.
Està científicament demostrat que l’èxit en les operacions de cor en pacients fumadors és molt menor que en pacients no fumadors: l’esperança de vida d’un fumador operat del cor és menys de la meitat de la d’un no fumador operat i la seva qualitat de vida és molt pitjor.
Els cardiòlegs de l’hospital s’han reunit per decidir si donen prioritat als pacients no fumadors, tot relegant als últims llocs de la llista d’espera als fumadors.

EXERCICI

- Imagina que dels 200 pacients, la meitat són fumadors i l’altra meitat no fumadors. Fes un càlcul utilitarista complet de les conseqüències que se seguiran per la felicitat i infelicitat general si es dóna prioritat als no fumadors. ¿Quina decisió adoptaria un utilitarista?
- Quina decisió prendries tu si fossis un metge d’aquest hospital ? Per què?
- En igualtat de condicions, colaries en la llista d’espera els nens i pacients més joves ? Per què?
- Acceptaries operar primer un pacient qualsevol que ocupés l’últim lloc de la llista i necessités d’immediat una operació per salvar la seva vida? Per què? I si 50 pacients estiguessin en aquesta situació? Operaries abans els no fumadors i els més joves ? Per què ?
- D’acord amb les teves respostes anteriors, ¿quina creus que és el principi general que ha de guiar les decisions davant casos semblants ?

- Com concilia l’utilitarisme la preocupació per la felicitat dels altres amb l’aspiració a la pròpia felicitat individual?
- Segons l’utilitarisme, ¿estaria bé mentir en determinades circumstàncies? I assaltar un banc ? Raona les respostes.


 

Sabries distingir en els casos següents entre imperatius hipotètics i categòrics ?

	IC	IH
Maria li demana un favor a Joan; Joan li ho fa tot pensant que en una altra ocasió Maria li tornarà el favor
Júlia ajuda Lluís en matemàtiques per guanyar-se la seva amistat
El meu germà em farà el favor de venir a recollir-me perquè li ho manat el meu pare
La Carme, sempre que et dóna un cop de mà, diu que se sent satisfeta d’ajudar a la gent
Elena ajuda a en Jordi perquè pensa que ho ha de fer

"Obra només segons aquella màxima de la qual alhora puguis voler que es converteixi en norma universal.
                                                                          Kant, "Crítica de la raó pràctica".

Aplica l'imperatiu kantià a les màximes següents:

- No mengis ni beguis en excés.
- Fes el que sigui més útil per al major nombre de persones.
- Sigues sincer amb tu mateix i amb els altres.
- Respecta les persones grans i cedeix-los el seient.

Creus que aquestes quatre màximes són universalitzables? Se t'acut alguna situació en la qual seria millor incomplir-les? Quina?

TIPUS DE TEORIES ÈTIQUES:

ètica cognitivista (deontològiques, teleològiques); ètica no cognitivista.

1. Què respondries a qui et volgués convèncer de que el que està bé o està malament és quelcom subjectiu, és quelcom que depèn de la forma de ser de cadascú, de la societat o de la cultura ?

2. Què faries per aconseguir que algú actuï bé: castigar-lo ? gratificar-lo? O donar-li raons i arguments ?

3. Com saps si has actuat bé: perquè et sents bé amb la teva acció o perquè ja has reflexionat i pots donar raons de la teva conducta ?

4. Què creus que és més eficaç per arribar a ser moralment bo: el raonament o l’hàbit ? Per què ?

5. Es pot ser feliç si els altres no ho són ?

6. Justifica-ho: “L’emotivisme és una teoria no cognitivista”

7. Justifica-ho: “L’eudemonisme, l’hedonisme i l’utilitarisme són teories teleològiques”.

8. El formalisme kantià és deontològic.

9. L’intel•lectualisme és una teoria cognitivista.

10. Relaciona cadascuna de les afirmacions següents amb una de les teories ètiques que s’han exposat


 

	Teoria ètica
La norma moral és una norma racional
Com més igualitària sigui la discussió, més a prop serem de la millor solució
Les millors accions són les que més plaer em produeixen
Les millors accions són les que més plaer produeixen a la majoria
Qui obra malament no sap el que fa
La felicitat resideix en la resignació i la indiferència
Per comportar-me correctament només he de seguir la llei natural que trobo en m i
La felicitat és coneixement
No es poden conèixer el bé i el mal, tan sols es poden sentir

I ara, justifica:

- L'emotivisme és una teoría no cognitivista.
- L'eudemonisme, l'hedonisme i l'utilitarisme són teories teleològiques.
- El formalisme kantià és deontològic.
- L'ètica discursiva és formal.
- El jusnaturalisme étic és una teoria heterònoma.
- L'intel·lectualisme és una teoria material.

11. Classifica entre els diversos tipus fonamentals de teories ètiques:

 

Una persona decideix que “no mentir” és moralment obligatori perquè si menteix i és descoberta serà castigada
Una persona decideix que “no mentir” és moralment obligatori perquè mentir és una acció moralment injustificada per si mateixa, independentment de les conseqüències que pugui tenir el fet de mentir

12. Els col•lectius professionals normalment es regeixen per un codi deontològic que fixa les normes de comportament moral que han de seguir els seus membres en la seva professió.

Elabora un codi deontològic de l’estudiant


13. Amb quines d’aquestes afirmacions estàs d’acord ? Justifica la teva resposta:


- Justícia és tractar tothom per igual.
- Justícia és tractar de forma diferent aquells que són diferents
- Justícia és donar a cadascú el que es mereix.
- Justícia és donar a cadascú segons les seves necessitats.

14. Quins són, al teu parer, els mínims béns indispensables per tal que cada persona pugui realitzar el projecte de vida que la faci més feliç ?
 

Exercicis ÈTICA DISCURSIVA.

1. Quines condicions no es compleixen en els següents casos de presa de decisions per tal que la decisió sigui moralment correcta?

a. No accepto que Mohamed participi en aquesta decisió, encara que l’afecti, perquè és immigrant.

b. Els ciutadans d’un país han votat a favor d’un president, encara que els mitjans d’informació del país han amagat que estava greument malalt.

c. Els països rics varen pressionar als països pobres perquè decidissin a favor de les seves propostes i interessos.

d. 20 alumnes d’una classe de 40 decideixen per votació, en absència de la resta, ajornar un examen.

2. Creus que és suficient una simple votació per majoria per ajornar un examen que havia estat fixar amb antelació ?. Per què ?

3. Creus que té sentit iniciar un diàleg si penséssim que és impossible entendre’ns mitjançant raons i arguments o que no es pugui arribar a la veritat ?