Enllaços

Guió

Estètica

Definició de bellesa
- actitud objectivista
- actitud subjectivista

Tipus de bellesa
- natural
- artística

L'art
- concepcions
- funcions

L'obra d'art
- actitud objectivista
- actitud subjectivista

La interpretació de l'obra d'art
- contextualisme
- aïllacionisme.

La crítica d'art
- criteri intern
- criteri extern

Qüestionari

ESTÈTICA

És la branca de la filosofia interessada per l’art i la bellesa en general.
Encara que l’interès i la reflexió sobre el que és artístic són tan antics com l’ésser humà, com a disciplina filosòfica l’estètica té un naixement recent (segle XVIII)
 

L’interès per la bellesa i l’art ha estat sempre acompanyat per la reflexió adreçada a aclarir en què consisteixen exactament, com es manifesten...

Aquest tipus de reflexió és molt antic i es coneix amb el nom d’estètica. A partir del pensador Baumgarten (1714 – 1762), l’Estètica té categoria de disciplina filosòfica. Respectant el significat etimològic (estètica, en grec, significava “sensació”), Baumgarten relaciona aquesta disciplina amb l’emoció i els sentiments que alguns objectes desvetllen en l’espectador. Per aquest mou, la defineix així:

- L’Estètica és la disciplina centrada en la reflexió sobre un tipus d’objectes (naturals o artístics) capaços de produir emocions que serveixen per a valorar aquests objectes com a bells, lletjos, sublims...

Aquesta emoció que uns determinats objectes aconsegueixen de provocar en nosaltres, i que és objecte central d’estudi de l’Estètica, s’anomena experiència estètica.
 

 “Primero conmover, después convencer”             (Professor José María Valverde)
 

DEFINICIÓ DE BELLESA

Generalment, no ens costa gaire opinar sobre la bellesa (o la lletjor) del que ens envolta. Malgrat tot, molta gent seria incapaç de definir què és exactament la bellesa. Definir-la hauria de consistir a abstreure allò que tenen en comú tots els objectes que considerem bells. Però això no resulta gens fàcil. Per exemple, si ens pregunten què tenen en comú un somriure, una melodia, un quadre de Picasso..., no som capaços de donar-hi una resposta clara. Potser tots estem d’acord a dir que aquests objectes ens semblen bells, però quan hem de dir per què ens ho semblen,hi haurà tantes opinions com persones que opinen, i l’acord resultarà difícil.

Cal dir que molts autors consideren que és bell allò que resulta agradable als sentits, i que, per tant, ens causa plaer. És una definició certa, però insuficient, ja que tot allò que considerem bell ens resulta agradable (una cançó, el mar, una cara bonica...), però no tot el que ens resulta agradable ens sembla bell (un bistec, una dutxa refrescant...)

També ens resulta difícil precisar si la bellesa és una qualitat que pot tenir l’objecte, o bé si la bellesa consisteix en l’emoció que desvetlla aquest objecte en qui el contempla. Aquesta qüestió ha generat dues actituds:

- Actitud objectivista. La bellesa és una qualitat de l’objecte. Com que és bell, aquest objecte provoca una determinada emoció en qui el contempla.

- Actitud subjectivista. La bellesa es troba en la ment de la persona que sent una emoció davant d’un objecte. Per tant, la bellesa no és una realitat objectiva sobre la qual ens podem posar d’acord, sinó que depèn de cada espectador.

Tipus de bellesa.

Precisament perquè resulta difícil definir la bellesa, n’existeixen moltes concepcions. Ara bé, hi ha una distinció que sí que és clara, la distinció entre bellesa natural i bellesa artística, que permet de fer una classificació entre dos tipus de bellesa.

- Bellesa natural. La susciten els objectes de la natura, no correspon a cap creació humana, sinó que la trobem, ens ve donada. Són objectes bells d’aquest tipus una flor,un grup de núvols sobre el mar, una cara bella.

- Bellesa artística. La susciten les obres d’art, que han estat creades pels humans. Trobem aquest tipus de bellesa en una pintura, una esxultura, un sonet...

La relació entre aquests dos tipus de bellesa ha variat al llarg del temps. Durant molt de temps, es va considerar que l’art era una còpia de la natura (concepció mimètica de l’art). D’aquesta manera, la bellesa artística depenia de la bellesa natural. Es considerava que l’art era bell en la mesura en què aconseguia reproduir l’harmonia i la perfecció dels objectes naturals.

En la Modernitat, la creació artística ja no es concep com un mirall de la realitat, sinó com una manifestació de la llibertat i creativitat humana. L’artista ja no està obligat a seguir les lleis del món natural en les seves obres. Per aquest motiu, ja no es valoren segons els criteris naturalistes ni imitatius, sinó que se’ls dóna valor i importància per elles mateixes.

 

L’ART

La bellesa pot sorgir d’una creació humana; aleshores, parlem d’art. L’art permet a l’ésser humà d’expressar els seus sentiments i opinions, ultrapassant els límits del llenguatge verbal. La varietat, riquesa i complexitat de les nostres experiències i emocions pot ser un obstacle per al nostre llenguatge. Tots hem sentit alguna vegada les limitacions i la incapacitat de les paraules per a expressar el que sentim. L’art i la bellesa constitueixen una altra forma de comunicació que pot completar i complementar la comunicació verbal.

Aproximació a l’art

Definir l’art resulta tan difícil com definir la bellesa. La pluralitat d’arts és, potser, la principal dificultat amb què ens trobem a l’hora de definir l’art. Una definició vàlida hauria d’explicar què tenen en comú la pintura, l’escultura, la poesia, la novel•la, el cinema, la fotografia, la música, el teatre... Amés, aquesta definició hauria d’excloure tot el que no considerem art. Precisament, això és el que resulta tan complicat. Tant, que molts autors ho consideren inviable.

Concepcions

Vegem algunes de les concepcions més rellevants al llarg de la història.

- Com a imitació. Es considera que l’art ha de ser una còpia o imitació de la realitat o natura. Si ho expressem d’una manera metafòrica, diem que l’obra d’art és un mirall que reprodueix fidelment la realitat. Per aquesta raó, l’artista no és valorat per la seva originalitat ni per la seva creativitat, sinó per la capacitat de reflectir amb exactitud el que l’envolta. Ara bé, la concepció imitativa de l’art no ha estat sempre tan radical; sovint, l’art ha estat considerat com una representació de la realitat, més que no pas com una còpia.

- Com a expressió. L’art s’entén com un mitjà d’expressió de les emocions i sentiments que el llenguatge verbal no pot arribar a comunicar. Alhora, l’art es veu com un mecanisme que permet a l’espectador de reviure o vivenciar els sentiments transmesos per l’artista. Així, doncs,m l’art vindria a ser un tipus especial de llenguatge capaç de transmetre allò que resulta incomunicable per mitjà del llenguatge comú.

- Com a forma. Aquesta concepció de l’art és pròpia d’alguns moviments artístics contemporanis, els quals afirmen que el tret més característic de l’art és la forma, i no el contingut que pugui tenir. Cal assenyalar que, en tota obra d’art, hi ha dos àmbits diferenciables: l’àmbit del contingut (el tema o els sentiments que l’obra prova de comunicar) i l’àmbit de la forma (el mitjà per a materialitzar i expressar el contingut). Així, un mateix contingut o tema (la crucifixió, per exemple) es pot expressar de maneres molt diverses: les nombroses representacions d’aquest tema en són una bona prova. Ara bé, segons els formalistes,l’art s’ha de buidar de tot contingut, perquè la forma és el tret més específic de l’art. Per aquesta raó, reivindiquen l’autonomia de l’art i refusen la intenció representativa de la realitat. L’art abstracte és un exponent d’aquesta concepció de l’art.

- Com a realitat imaginativa. Aquesta és, potser, la concepció de l’art més minoritària. Afirma que l’art no és una realitat física (per exemple, el quadre “Las Meninas”, de Velázquez), sinó una realitat imaginativa: la idea que tenia Velázquez quan va pintar “Las Meninas” i, també, la imatge mental que se’n forma cada espectador. Segons aquesta concepció, cal distingir l’art (imatge mental) de la seva plasmació física (obra d’art). Aquesta darrera és imperfecta i inferior si la comparem amb la primera; ara bé, és l’única manera que té l’artista de fer participar de l’art la resta d’éssers humans.

Funcions

Hi ha moltes opinions sobre quins són el sentit i la funció de l’art dins de la vida humana. Ara veurem algunes de les opinions que han estat més rellevants al llarg del temps:

- L’art per l’art. Alguns autors, sobretot contemporanis, afirmen que preguntar per la funció de l’art no és vàlid. L’art no acompleix (ni ha de fer-ho) cap funció ni cap utilitat. Per aquest motiu, refusen qualsevol criteri utilitarista que s’imposi a la creació artística. L’art ha de tenir com a únic criteri l’art mateix; per aquesta raó, els seus partidaris defensen el lema de “l’art per l’art”. Aquesta consigna s’ha d’entendre en tota la seva dimensió: l’única fita que ha d’assolir l’artista és produir i crear una obra autènticament artística, per damunt de principis ètics, polítics, socials, comercials, pedagògics... Aquesta actitud reivindica un art radicalment pur, allunyat de qualsevol propòsit didàctic o moralitzador.

- L’art com a necessitat de la naturalesa humana. Els defensors d’aquesta actitud coincideixen amb els partidaris de l’anterior a afirmar que l’art no ha d’acomplir cap funció. Ara bé, es fonamenten en raons diferents. Pensen que l’art no s’ha de justificar pragmàticament, perquè satisfà una necessitat específicament humana. L’ésser humà necessita expressar les seves vivències de manera artística, encara que això no li aporti cap compensació material ni cap avantatge per a la seva supervivència. Per això, la producció artística i la seva contemplació són activitats que ens fan gaudir per elles mateixes. I això succeeix perquè la creació i contemplació d’art satisfan una íntima i profunda inquietud de l’ésser humà.

- L’art com a evasió. Els qui defensen aquesta actitud creuen que l’art ens permet de fugir d’una realitat que no ens satisfà. Davant la rutina, la lletjor, la misèria..., l’art és un mitjà per a escapar a un altre món. I aquest món de l’artístic és tan bell i tan extraordinari que l’espectador s’oblida de la seva vida insignificant. L’assistència a un concert o a una exposició d’art permet al públic oblidar per uns instants els seus problemes i obligacions.

- L’art com a purificació. Alguns pensadors creuen que la funció principal de l’art és purificar i alliberar l’espectador de les passions perilloses. Aquesta noció de la funció de l’art ens la va donar el filòsof Aristòtil (segle IV aC). Aristòtil considera que la tragèdia permet a l’espectador commoure’s i reviure les passions que mouen els personatges. Aquest contagi de sentiments permet l’alliberament d’unes passions que, si el públic les visqués personalment, podrien perjudicar-lo molt. Aristòtil anomenà catarsi aquesta reviviscència purificadora de passions nocives per mitjà de la contemplació passiva.

- L’art humanitzador. Alguns pensadors consideren que l’art té una funció o finalitat que va més enllà del purament artístic. Aquesta funció consisteix en la transmissió i promoció dels valors ètics, socials, culturals... que fan de l’home un autèntic ésser humà. Consideren que l’art és valuós precisament perquè té aquesta finalitat. L’artista no ha de tenir com a única fita la creació de formes belles, sinó que ha d’intentar que aquestes formes belles eduquin l’espectador moralment i socialment. Com que l’art agrada i diverteix per ell mateix, s’ha de fixar una fita més elevada: educar divertint. Aquesta finalitat exigeix que l’artista accepti un compromís ètic i posi la seva obra al servei d’una societat més digna i més humana.

L’obra d’art

L’obra d’art és una creació humana i, per tant, és un objecte artificial; ara bé, tots sabem que hi ha molts objectes artificials que no són obres d’art. Això ens planteja una qüestió fonamental: hi ha algun criteri que ens permeti distingir quins objectes artificials són obres d’art i quins no? Aquí podríem respondre el mateix que hem dit de les activitats artístiques: en general, entre tots els objectes artístics hi ha un cert aire de família, però aquest aire resulta força indefinible.

Malgrat la multiplicitat de concepcions de l’obra d’art, totes es poden agrupar en alguna d’aquestes dues perspectives:

- Actitud objectivista. Els objectes que considerem obres d’art ho són en funció d’una propietat objectiva que posseeixen. Per tant, el consens sobre què és i què no és artístic resulta teòricament possible. Ara bé, en la pràctica, no hi ha un veritable acord sobre quina és la qualitat que definiria el que és artístic.

- Actitud subjectivista. No existeix cap propietat que pugui definir què és artístic. Depèn de cada espectador decidir quin objecte és obra d’art i quin no ho és. Així, és l’espectador el qui atorga a quelcom la categoria d’artístic, sempre segons les seves preferències i els seus gustos subjectius.

Veiem que en la valoració concreta de les obres d’art es tornen a produir les mateixes dificultats que ens impedien definir l’art i la bellesa. Davant la indefinibilitat de l’obra d’art, com podem reconèixer quin objecte és realment valuós des del punt de vista artístic? Ens queda la possibilitat de considerar obres d’art únicament aquells objectes que el món de l’art valora coma tals. Ara bé, tampoc no sabem amb seguretat qui forma “el món de l’art”: els experts?, els artistes?, el públic en general?

La interpretació de l’obra d’art

Si deixem de banda la dificultat de definir en què consisteix exactament una obra d’art, ens trobem amb una altra problema: la seva interpretació.

Fins i tot si els espectadors estan d’acord que l’objecte que contemplen és una obra d’art, es troben amb aquesta dificultat: com cal apropar-se a aquesta obra per tal de gaudir-ne plenament?, com cal aprehendre’n tot el que hi ha d’artístic i valuós? Ens podem preguntar si totes les persones, sigui quin sigui el seu grau d’educació i cultura, poden gaudir i aprehendre de la mateixa manera una obra d’art.

Els crítics d’art i els filòsofs acostumen a assenyalar que en el gaudi estètic hi ha dos moments: el de la contemplació i el de la reflexió.

Segons molts autors, en un primer moment és important acostar-nos a l’obra d’art amb una actitud desinteressada, simplement per gaudir-ne i sentir les emocions que ens transmet. Per a sentir aquest plaer i viure aquesta experiència no cal cap coneixement previ sobre art: tots podem gaudir igualment de la bellesa i sublimitat de l’art.

L’únic requisit que s’ha de complir per tal de copsar perfectament l’obra d’art i gaudir-ne en tota la seva riquesa és apropar-nos-hi de manera desinteressada. El plaer que proporciona la contemplació artística és incompatible amb la valoració econòmica, comercial o social. Si valorem una obra d’art pels guanys que en podem treure o pel prestigi que podem assolir, aleshores convertir l’art en una mercaderia i ens és impossible de fruir-ne.

Després d’aquesta contemplació i gaudi, pot venir o no un segon moment, el de la reflexió. Aleshores s’analitza i s’estudia l’obra d’art, per tal de comprendre-la. Ara bé, els coneixements especialitzats sobre l’art, són necessaris per a interpretar-lo millor?

- Contextualisme. Per a interpretar una obra d’art i apreciar-la en la seva justa mesura cal conèixer el context global o marc en què s’insereix aquella obra en particular. Així, necessitaríem uns determinats coneixements sobre la vida de l’artista, la finalitat de la seva obra, el seu bagatge cultural i artístic, l’època i el lloc on va desenvolupar la seva activitat, els avenços tècnics de què disposava... Totes aquestes informacions es consideren imprescindibles per a entendre aquesta obra en particular i fer més rica i plena la seva contemplació.

- Aïllacionisme. Es pot apreciar i entendre una obra d’art sense necessitat de sortir fora de l’obra mateixa. Els objectes artístics (quadres, escultures, melodies...) requereixen una contemplació oberta i una autèntica atenció, però per a ser entesos no necessiten cap coneixement extern a ells mateixos. Si per a valorar una obra cal comparar-la amb la resta de produccions de la seva època o bé tenir en compte els mitjans tècnics que l’artista ha utilitzat, això significa que aquest objecte no és una autèntica obra d’art. Una creació artística ha de ser autònoma i autosuficient, no necessitem saber res del seu autor ni de la seva època per adonar-nos de la seva grandiositat i bellesa. L’art autèntic agrada i commou per ell mateix.




La crítica d’art

La crítica (sigui en l’àmbit que sigui) no es pot fer de manera gratuïta i superficial. Una bona crítica requereix una anàlisi i una reflexió a consciència i una argumentació sòlida d’allò que es diu.

Per a gaudir d’una experiència estètica, no es necessita cap coneixement. En canvi, per a criticar una obra d’art, cal aprofundir-hi, centrant-se en un doble aspecte.

- Intern. Fixant-nos pròpiament en les característiques de l’objecte artístic. S’ha de fer a un doble nivell.

o Formal: aspectes tècnics, recursos, estructura...
o Material: anàlisi i estudi del tema o contingut

- Extern. Relacionant l’obra amb aspectes contextuals més amplis, com ara:

o Autor
o Època
o Tradició
o Actualitat
o Originalitat
o Repercussions

Qüestionari



1. Defineix “Bellesa”

2. Comenta l’escultura monumental de “Laia l’arquera”
- a) segons una actitud objectivista

- b) segons una actitud subjectivista

3. Explica què és el contextualisme i què és l’aïllacionisme.