EL MAPA CONCEPTUAL
a. Podem enllaçar els judicis per formar arguments i per a
relacionar-los entre si.
El mapa conceptual relaciona els conceptes que ja sabem amb nous
conceptes que anem aprenent.
Guió: Si només apuntem o ordenem els conceptes i judicis fem un guió, o
un esquema, o un quadre sinòptic.
Mapa conceptual: Quan relacionem els conceptes i judicis amb verbs,
partícules o frases (nexes).
El mapa conceptual vol reproduir la forma de pensar de la nostra ment
“Ment i paraula” es relacionen.
Si bé es veritat que la “paraula” reflecteix “el pensament”, també n’és
que pensament i paraula no funcionen de la mateixa manera. La paraula
actua d’una manera lineal: Una paraula segueix a una altra. No podem
explicar dues coses alhora.
Però, la nostra ment no capta la realitat d’una manera lineal, com si
estiguéssim fent una suma amb les dades i els fets que anem coneguent.
Segons la teoria constructivista la nostra ment interrelaciona els
coneixements que ja tenim, amb els nous que anem adquirint i així, amb
aquests dos elements anem construint el nostre saber.
b. Aquesta activitat d”aprendre” queda molt més enfortida si es donen
aquests dos requisits:
- Dissonància cognitiva.
La dissonància cognitiva es produeix quan l’individu s’adona que els
seus coneixements sobre un tema són insuficients i es crea la necessitat
d’ampliar els aspectes desconeguts del tema que li interessa. Una tasca
educativa es pot considerar bona, en tant en quant provoqui, més o
menys, aquesta dissonància.
- Apropaments circulars sobre un mateix tema.
Degut a l’estructura de la nostra ment, sembla ser que la informació
sobre un tema queda enfortida en relació al nombre de vegades que
“entra” a la ment. El mapa conceptual permet els tres nivells següents
d’apropament:
- Primer apropament: La definició dels conceptes que formaran el mapa
conceptual.
- Segon apropament: La col•locació correcta dels conceptes.
- Tercer apropament: Justificar les relacions del mapa amb partícules,
verbs i fletxes.
c. Com es construeix un mapa conceptual.
- Primer: Es seleccionen els conceptes. Els conceptes han de tenir la
mobilitat de les fitxes de dominó. Fins i tot, és molt didàctic
apuntar-los en petits trossos de paper i no escriure’ls en el mapa fins
estar ben segurs del lloc que han d’ocupar.
- Segon: Un cop definits els conceptes, es col•loquen al seu lloc i
s’enllacen entre si, amb fletxes o línies. En un mapa conceptual ha de
quedar tot justificat:
1. Els conceptes i les relacions queden visualitzats en forma d’arbre
lògic.
2. Els conceptes i relacions formen frases amb sentit, convertint-se en
un text-resum
EXERCICIS
Textos per fer:
des de fragments curTs a articles periodístics. Cal atrevir-se a fer el
mapa conceptual tot tenint en compte quins sóns els "carrers principals"
i quins són els "carrers secundaris", independentment de la llargària
del text. Els texts estan numerats; el número correspon amb el número
que hi figura a l'apartat del solucionari
(MAPES
CONCEPTUALS)
SELECCIÓ (1)
“De la mateixa
manera que el ramader i l’agricultor, per mitjà d’una “selecció”
conscient, milloren progressivament les races i les varietats dels
animals domèstics i de les plantes, igualment la natura, de manera
espontània, hauria realitzat una selecció semblant. Darwin va constatar
el fet que les poblacions d’éssers vius tendeixen a augmentar en major
proporció que l’aliment disponible, la qual cosa provoca la lluita per
l’existència que, en canviar les condicions ambientals, hauria induït
les variacions avantatjoses per mitjà de l’herència, ja que els
individus “febles” o de menor valor biològic resultarien eliminats,
mentre que els dotats de qualitats més idònies, els millor adaptats,
sobreviurien i podrien transmetre aquestes variacions a llurs
descendents. Així, la suma de petites variacions avantatjoses al llarg
de períodes de temps enormement dilatats, hauria determinat l’origen de
les espècies que ara coneixem.”
MITE I RELIGIÓ (2 I 3)
Els mites d’una
cultura o poble són conjunts de relats que fan referència a
esdeveniments fantàstics protagonitzats per déus i herois llegendaris.
Aquests relats són explicatius de la realitat. Per això, acostumen a
contribuir a tranquil•litzar les pors de l’ésser humà i, també, a
orientar-ne la conducta moral, social, humana... Tanmateix, mite i
religió no s’han de confondre. Tot i que algunes religions utilitzen com
un recursos els relats mítics, aquestes no s’esgoten en el seu component
mític, sinó que van més enllà. Així, doncs, mentre que els mites poden
ser presos de forma al•legòrica, és a dir, com a relats que no han de
ser entesos de forma literal, sinó simbòlica, no passa el mateix amb la
religió. Constitueix un conjunt de creences i regles de comportament que
el creient considera vertaderes i que li serveixen per a relacionar-se
amb la divinitat
EL TEMPS (4 I 5)
“El temps és el
nostre invent més característic, més determinant i també més
intimidatori: que els models simbòlics segons els quals els homes
organitzen la seva vida en qualsevol cultura siguin indefectiblement
temporals, que no hi hagi comunitat que no sàpiga el seu passat i que no
es projecti cap al futur és potser el tret menys animalesc que hi ha en
nosaltres (...). La panoràmica temporal és el contrapès de la nostra
consciència de la mort inexorable, que ens aïlla terriblement entre tots
els éssers vius. Els animals no necessiten el temps, perquè no saben que
moriran; per mitjà del temps, nosaltres ampliem els marges d’una
existència que sabem que és efímera”
Fernando Savater, “El valor d’educar”
L’AMISTAT (6)
L’amistat és una
virtut o quelcom acompanyat de virtut, a i a més, és el més necessari
per a la vida. Sense amics ningú no voldria viure, encara que tingués
tots els altres béns; fins i tot els que posseeixen riqueses, autoritat
o poder sembla que necessitin, sobretot, amics; perquè, de què serveix
aquesta abundància de béns sense l’oportunitat de fer el bé, que és la
més exercitada i la més lloable envers els amics? O com podrien aquests
béns ser guardats i preservats sense amics? Car com més grans són, més
insegurs. En la pobresa i en la resta de desgràcies, considerem els
amics com a únic refugi. Els amics ajuden els joves a guardar-se de
l’error; i ajuden els vells, els quals, per la seva debilitat,
necessiten assistència i ajut addicionals per a les seves accions; i els
que són en la flor de la vida els recolzen en les accions nobles.
(...) L’amistat també sembla mantenir unides les ciutats, i els
legisladors s’hi afanyen més que per la justícia. Sembla que la
concòrdia és quelcom semblant a l’amistat, i hi aspiren sobretot, i en
canvi procuren principalment expulsar la discòrdia, que és enemistat.
Quan els homes són amics, no hi ha cap necessitat de justícia; ara bé,
fins i tot si són justos, necessiten l’amistat, i sembla que són els més
justos els qui són més capaços d’amistat.
ARISTÒTIL. Ètica a Nicòmac.
EL AMOR (7)
La clase alta enseña
modales a las clases bajas. Para apoyar este enunciado basta la
costumbre china de achicar los pies que apareció como un capricho en la
corte del emperador Li, a fines del siglo X, y se extendió a las clases
populares hasta comienzos del siglo XX. Norbert Elias tiene escrito un
hermoso libro, La sociedad cortesana, donde se examinan los contagios,
en los gustos y los valores, del aroma palaciego a los ambientes de
aldea. La aparente relación con los bienes materiales o espirituales
discurre desde los príncipes a los villanos. E incluso el amor llega
abajo impregnado de sus estilos. Así ocurrió con el romanticismo y sigue
con las modernas relaciones de pareja. Más allá de lo que se aprenda en
la calle o en los cines, son las revistas del corazón, profusos
cronistas de la alta sociedad, quienes desempeñan la función de propagar
las tendencias. Y en el amor, naturalmente.
Ningún amor de toda la vida suscita hoy emociones mientras es suceso la
ruptura, el desentendimiento, el divorcio sucesivos. Con un condimento
adicional: en el tránsito de una a otra relación lo característico será
la facilidad o la ausencia de drama. La celeridad, en fin, con la que se
recobrarán los personajes, fuertes y elásticos como atletas, prestos de
inmediato para emprender otro romance igual en tiempo record. De esta
manera el público, lectores y lectoras del montón, aprenderán pronto lo
que son las cosas. Una vida a secas es hoy una dosis antigua y pobre.
Ahora se tiene el derecho a vivir varias vidas. Y ¿cómo mejor que
cambiando la pareja, combinando el estreno de otro yo con la elección de
una nueva compañía? (...)
Vicente Verdú, El País, sábado 5 de febrero de 2000
SENYAL I SÍMBOL (8)
“Un senyal és un fet
físic relacionat amb un altre fet físic per un lligam natural o
convencional: un llampec anuncia tempesta, una campana anuncia el menjar,
un crit anuncia perill. L’animal percep el senyal i és capaç de
reaccionar-hi adequadament (...). L’home també, com a animal, reacciona
als senyals. Però utilitza, a més, el símbol que és instituït (creat,
inventat, establert) per l’home. El sentit del símbol s’ha d’aprendre,
s’ha d’interpretar el seu significat i no només percebre’l (...), ja que
els símbols no tenen una relació natural amb el que simbolitzen. L’home
inventa i comprèn símbols; l’animal no.”
E. Benveniste, “Problemes de lingüística general” (1971)
EL COMPORTAMENT HUMÀ (9)
“És absurd de dir
que el comportament de l’home és de vegades individual i de vegades
social; seria com dir que la matèria obeeix alternativament a les lleis
de la química i a les de la física atòmica. No! La matèria obeeix a les
lleis de la mecànica, que són alhora físiques i químiques (...) Dins les
accions humanes més amagades, s’hi pot, s’hi ha de buscar l’aspecte
social. Prenem com a exemple el cas de la respiració. Hi ha maneres
correctes de respirar i n’hi ha de que no ho són. Solem imaginar-nos que
l’individu domina el ritme respiratori, però si rastregem en el model de
vida o en la tradició, ens trobarem amb un model social: respiració
controlada al minut per part de l’hindú iogui; respiració retinguda del
qui assisteix, aclaparat per la cerimònia, a un funeral; respiració
controlada que ensenyen als futurs cantants d’òpera.
Sapir, E.,
“Antropologia”
DISCURSOS SOBRE L’EDUCACIÓ
(10)
La contribució
principal de la televisió a la filosofia de l’educació és la idea que
l’ensenyament i l’entreteniment són inseparables. Aquesta concepció
totalment nova no es troba en cap dels discursos sobre educació, des de
Confuci fins a John Dewey, passant per Plató, Ciceró i Locke. Buscant
per la literatura sobre l’educació trobareu que alguns diuen que els
infants aprenen millor si els interessa el que estan aprenent. Trobareu
que s’ha dit –Plató i Dewey hi posaven èmfasi- que es cultiva millor el
raonament si està arrelat en un terreny emocional ferm. Fins i tot
trobareu qui diu que un professor amable i dolç facilita l’aprenentatge.
Però ningú no ha dit ni ha insinuat mai que s’aconsegueixi un
aprenentatge efectiu, durador i veritable quan l’educació és
entreteniment. Els filòsofs de l’educació han suposat que és difícil
l’aculturació perquè implica necessàriament la imposició de controls.
Han argumentat que aprendre ha de tenir una seqüència, que la
persevarança i una certa dosi de suor són indispensables, que els plaers
individuals de vegades han de quedar colgats en interès de la cohesió
del grup, i que aprendre a ser crític i a pensar conceptualment i
rigorosament no és fàcil per als joves, sinó que són victòries que
costen.
Postman, N. Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del
show-business.
SOCIALITZACIÓ (11)
“En segon lloc, la
nostra definició afirma que, com a conseqüència de la socialització,
alguns elements de la societat i la cultura passen a ser part integrant
de l’estructura de la personalitat psíquica, fins al punt de
convertir-se en materials o en una part del contingut d’aquesta
estructura. No és possible calcular quina proporció de la cultura i del
sistema social és així integrada a la personalitat. La proporció, a més
a més, varia d’una persona a l’altra. El que pot afirmar-.se és que la
cultura i el sistema social, un cop integrats en la personalitat, passen
a convertir-se, (…) en l’obligació moral, en la regla de consciència i
en la manera que sembla “natural” o “normal” d’actuar, de pensar o de
sentir.
Gràcies a aquesta integració d’elements socioculturals en la
personalitat, l’actor social (…) amb prou feines nota el pes del control
social, dels imperatius i de les exigències que li imposa el medi
social. No té la sensació d’obeir a cada instant a la pressió d’una
autoritat externa, ni de ser objecte d’una coacció per part de les
institucions o dels actors. De la seva pròpia consciència brolla
finalment la font de la seva conformitat, en la mesura suficient tant
per assegurar la tranquil•litat de no semblar original, ni pertorbat,
com per fer-se creditor de respecte als seus propis ulls i als ulls de
testimonis invisibles, siguin Déu o la mare morta des de fa temps”.
Rocher, G. Introducció a la sociologia general.
PSICOANÀLISI (12)
Segons Freud, la
personalitat humana –sentiments, desigs, idees- s’origina en un
conflicte entre els impulsos biològics agressius, de recerca de plaer, i
les limitacions socials que els frenen. La personalitat és el resultat
dels nostres esforços per resoldre aquest conflicte bàsic. Expressar els
impulsos bàsics de forma que aportin satisfacció i sense que comportin
culpabilitat. Aquest conflicte se centra en tres sistemes interactuants:
l’allò, el jo i el superjò.
L’allò és una reserva d’energia psíquica inconscient, que tracta
constantment de satisfer els impulsos bàsics orientats cap a la
supervivència, la reproducció i l’agressió. L’allò opera sobre el
principi del plaer. Si la realitat no el reprimeix, busca la
gratificació immediata. Els nadons ploren demanant satisfacció tan bon
punt experimenten una necessitat, sense importar-los en absolut les
condicions del món extern. Quan el jo es desenvolupa, el nen petit aprèn
a tractar amb el món real. El jo opera sobre la base del principi de la
realitat, que intenta satisfer els impulsos de l’allò però d’una manera
adaptada. El jo és el braç executor de la personalitat. Decideix sobre
els nostres actes quan fa de mediador entre les demandes impulsives de
l’allò, les exigències del superjò i els reclams de la vida real
corresponents al món extern.
¡EH, AMIGO! TÚ LEER AQUÍ! (13)
Querido cabeza
rapada:
Yo escribirte con palabras fáciles, para que tú poder comprender. Yo
leer en periódico que tú ser “bestia”, pero yo no creer, yo creer que tú
ser ignorante e ignorancia ser grande problema para todos, también para
mí. Porque ignorante ser persona débil y persona débil tener miedo y el
que tener miedo ser persona que hacerse mala y agresiva y hacer “bonk”
con bastón sobre persona de hombre pobre.
Yo querer decir esto: si tú pegar un hombre pobre tú no demostrar tu
fuerza, tú demostrar tu debilidad y tu estupidez porque su cabeza rota
no resolver tu problema. Tu violencia ser tu impotencia.
Tu problema ser que tú vivir frecuentemente en suburbio de mierda o
barrio de clase trabajadora, sin trabajo o con trabajo de mierda. Tu
problema ser que tú ser última rueda del carro. Y por eso tú querer
volverte fuerte y tú tener razón. Pero nadie se vuelve fuerte pegando
(cuarenta contra dos) a dos personas. Si tú querer ser fuerte tú deber
rebelarte contra tu debilidad. Tú deber pensar. En tu cráneo afeitado
haber cerebro. Tu cerebro necesita alimento, como tu estómago. Tú
entonces intentar “hablar”, “leer” y preguntarte por qué tú vivir vida
de mierda. Esto es cultura y cultura ser la única fuerza para mejorar a
las personas.
Yo saber: leer ser muy cansado. Pensar ser aún más cansado. Mucho más
cansado que gritar “negro de mierda”, “sucio judío”, “cerdo rojo” o
“guarro anarquista”. Gritar gilipolleces ser muy fácil. Todos ser
capaces de insultar y odiar. Tú tener un grave problema, una enfermedad
mental: tú no soportar a los que son diferentes a ti, a los que piensan
diferente. Tú necesitar “crear” enemigos para poder afirmar tu pobre
personalidad.
A mí no importa nada si tú afeitar cráneo o llevar botas militares; por
mí tú poder ponerte alchachofa de sombrero y tatuar tus nalgas. A mí
importar que tú respetar a ti mismo, tu cerebro y tu dignidad, así tal
vez tú aprender también a respetar a otras personas.
Por ejemplo: si tú gritas “sucio judío”, tú debes saber por lo menos que
es ser judío. Y si tú saber que ser judío, tú probar a preguntarte qué
tal si quemasen en hornos a tu padre, tu madre, tus hermanos, tus
amigos, a ti mismo. Si tú empezar a hacer preguntas, tú empezar a
vencer. Preguntas ser como llave de coche: basta una para encender el
motor y llegar lejos.
Yo muy preocupado por ti (y también por las cabezas de los que quieres
pegar). Yo preocupado porque el Poder, cuando ver personas ignorantes y
malas hace dos cosas: meterte en cárcel (y cárcel ser como un inmenso
“bonk” sobre tu cabeza) o bien servirse de ti como esclavo, mandarte a
pegar, torturar y quemar a otros, mientras la clase dirigente vive en
buena casa, con buen coche y muchos lujos. ¿Tú querer ser libre?
Mantiene tu cráneo afeitado pero aprende a respetar a los demás y a amar
tu cerebro. La fuerza y el poder habitar ahí: dentro del coco, no sobre
el coco. ¡Ah! Y el fascismo, el racismo y la xenofobia tíralos a las
cloacas. ¡Ciao!
¿POR QUÉ TENEMOS LA FERTILIDAD MÁS BAJA DEL MUNDO? (14)
Vicenç Navarro. El
País, lunes 21 febrero 2000.
“La respuesta a esta pregunta es que ni la sociedad catalana ni la
española ofrecen seguridad a la mujer joven. Los datos hablan por sí
solos. Según la Encuesta de Población Activa –EPA, la única encuesta de
la situación laboral que mide con certeza el desempleo en nuestro país-,
el paro entre las mujeres jóvenes (16-25 años) en Catalunya es del 36% y
en el resto de Espanya es del 38%, de los más altos de la Unión Europea.
La mujer joven no puede independizarse, lo cual la fuerza a vivir con
sus padres hasta que tiene 30 años (edad promedio en que la mujer joven
deja su domicilio parental). Es difícil tener piso propio y establecer
una nueva familia a no ser que la mujer joven o su pareja tengan
trabajo. Pero el problema es todavía más grave que la falta de trabajo.
Esta mujer joven, cuando por fin encuentra trabajo, carece también e una
infraestructura que le permita compaginar su responsabilidad profesional
con su responsabilidad familiar, situación que comparte, por cierto, con
la mujer adulta. Las mujeres españolas y catalanas están sobrecargadas;
trabajan como promedio semanal 44 horas en labores familiares, tomando
cuidado de los niños, de los ancianos, de las personas con
discapacidades, de los jóvenes en paro, y de las personas adultas.
Ninguna otra mujer en la UE trabaja en labores familiares tantas horas a
la semana, y además el 38% trabaja también en el mercado de trabajo.
Varias sociedades europeas (como las sociedades escandinavas, de
tradición socialdemócrata) proveen servicios de ayuda a la familia como
un derecho de ciudadanía, lo cual implica que una mujer trabajadora
tiene el derecho de enviar a sus niños menores de tres años a escuelas
infantiles de 8,30 a 18 horas y de tener hasta un total de cinco visitas
de servicios domiciliarios al día para cuidar miembros de la familia que
estén incapacitados. El lector me permitirá contarle una situación
personal que me ocurrió hace ya siete años. Pero antes tengo que
informarle de que cuando tuve que exiliarme de Catalunya en los años
sesenta por razones políticas, el Gobierno sueco me dio cobijo. Allí
encontré a mi esposa, que es sueca. Hace siete años mi suegra, sueca, de
84 años, se cayó y se rompió la cadera. En la misma semana, le ocurrió
lo mismo a mi madre, de 93 años, aquí, en Barcelona. Aquella situación
me permitió comparar cómo dos sociedades –la sueca y la catalana- cuidan
de sus ancianos. En Suecia mi suegra tenía el derecho de recibir en casa
cinco visitas de los servicios domiciliarios, una por la maña que la
levantaba, limpiaba y le daba el desayuno, otra le venía a mediodía a
hacerla la comida, otra por la tarde a hacerle compañía, otra por la
noche para hacerle la cena y meterla en la cama y otra a las dos de la
madrugada para llevarla al lavabo. El lector es probable que lance un
suspiro de admiración, de sueño de una realidad de difícil alcance aquí.
Pues bien, cuando comía con mi amigo el ministro de Sanidad y Bienestar
Social de Suecia me decía: “Vicenç, estos servicios los proveemos a
personas que están en situación como tu suegra porque es un programa muy
popular, porque es más económico tener a tu suegra en su casa con
servicios domiciliarios que en una institución, y porque creamos empleo”
(El 8% de toda la población adulta trabaja en estos servicios de ayuda a
la familia, comparado con sólo el 0’8% en Espanya). Veamos ahora quién
cuidaba a mi madre. No hay en Catalunya servicios que se parezcan a los
que recibía mi suegra. Como máximo hay unas compañías privadas de
atención domiciliaria a los ancianos (que no hacen ninguno de aquellos
servicios, se limitan sólo a hacer compañía a los ancianos), cuyo coste
está claramente fuera del alcance de la mayor parte de la ciudadanía. En
ausencia de estos servicios, mi hermana (de mi generación) cuidaba de mi
madre. La mujer catalana y española es la que cubre las enormes
insuficientes del estado de bienestar, pero a un enorme coste personal.
Las hijas y nietas de las mujeres de la generación de mi hermana, sin
embargo, no harán lo que sus madres hicieron, y con razón. Las familias
siempre serán las que se sentirán responsables del cuidado de hijos y
ancianos, pero necesitan ayuda; no se las puede continuar exigiendo tal
nivel de dedicación y absorción. No es justo limitar el potencial de las
mujeres negándoles que puedan desarrollar su vida profesional.
El paro de la mujer joven sueca es sólo del 8%. Vive en su propia casa
desde que tiene 20 años y tiene como derecho de ciudadanía el poder
acceder a los servicios de ayuda a la familia. No es sorprendente que su
fertilidad sea mucho más elevada que la española. Últimamente, y debido
a las políticas económicas del Gobierno conservador sueco que resultaron
en un aumento del desempleo juvenil en los años noventa, la tasa de
fertilidad disminuyó. Pero la cifra de fertilidad de Suecia y de los
otros países de tradición socialdemócrata continúa siendo de las más
altas de Europa.
Hay otra condición para que la mujer joven se considere segura que no se
da ni en Cataluña ni en Espanya. Es el apoyo de la pareja compartiendo
las labores familiares. Y ahí sí que soy pesimista. El varón sueco pasa
22 horas semanales en labores familiares, comparado con solo 6 horas en
el caso del varón catalán y español. El lector me permitirá compartir
otra nota biográfica. Cada año doy clases a estudiantes de 20 a 22 años
en la The Johns Hopkins University de Estados Unidos (en donde he estado
trabajando durante 32 años) y en una universidad catalana, en Barcelona.
Todos los años les hago a los varones estudiantes de las dos
instituciones la misma pregunta: “¿Cuántos de ustedes saben cocinar un
plato de espaguetis que sea bueno además de comestible? Sólo el 30% de
los estudiantes de Barcelona levanta la mano, comparado con
prácticamente el 100% de los estudiantes de Hopkins. La causa es fácil
de entender. En Estados Unidos los hijos dejan la casa de los padres a
los 17-18 años y tienen que cuidarse ellos mismos. En cambio, la mayor
parte de estudiantes en Espanya vive todavía encasa y las madres los
cuidan y les cocinan. Esta dependencia familiar, además de sobrecargar a
la mujer, inhibe el potencial de la juventud, dependencia que se impone
como consecuencia de la inhabilidad de proveer a los jóvenes con medios
para independizarse. Las becas universitarias en Espanya, por ejemplo,
son muy pobres y escasas e incluso están ahora, bajo un Gobierno
conservador, disminuyendo. No estoy, por tanto, culpabilizando a los
jóvenes, sino a un sistema que está reproduciendo unas dependencias que
inhiben el desarrollo de la población adolescente. Ello también
repercute en el retraso del proceso de formación familiar, causa de la
baja fertilidad. Ni que decir tiene que otros factores también
intervienen, pero los aquí citados desempeñan un papel clave.
L’ÀLEX VA ALES RAMBLES I AL CAMP NOU (15)
EL DISSABTE A LA
TARDA l’Àlex canvia d’aspecte. Si durant tota la setmana l’Àlex és un
nou més o menys com tothom –potser una mica violent i xuleta quan
s’emprenya-, el dissabte a la tarda es transforma en un altre. El vestit,
per començar. En lloc de les sabates esportives que usa durant la
setmana, es calça unes botes militars de color negre, de la marca Doctor
Martens, farcida de cordons i amb la punta de ferro; en lloc dels texans,
es posa uns pantalons negres i molt ajustats; en lloc del jersei o
l’americana, es col•loca una caçadora de la marca Bombers carregada de
pins entre els quals destaquen una calavera i un parell d’insígnies de
les SS alemanyes. I els cabells. El pentinat enrera es veu substituït
per un altre de més encrestat.
A mitja tarda del dissabte l’Àlex surt de casa, “es cola” al metro (a
tots els que el miren com un bitxo estrany els llança una mirada
agressiva, que aquesta és la seva manera particular de dir “què passa,
què mires!”), i es dirigeix a un bar que hi ha al carrer Rec Comtal.
Allí es troba amb els seus col•legues (o camarades, com s’anomenen a
vegades), tots vestits de la mateixa manera. Del bar del carrer Rec
Comtal van a un altre bar que es troba al carrer de la Mercè. Bars
desendreçats, cutres i sorollosos on els col•legues escolten música
mentre beuen birres i xerren. A vegades s’intercanvien revistes com ara
“Raza”, “Céltico” o “Zyklon-B, cultura de combate”.
En sortir del bar comença l’itinerari de cada dissabte a la tarda. En
primer lloc, l’Àlex i dos col•legues passen pels Encants Nous de
València-Dos de maig. Allí acostumen a mirar i remenar en una botiga
d’antiguitats que està molt ben assortida d’insígnies, cascs i roba
militar. I és que a l’Alex i als seus col•legues els agrada molt –els
“flipa quantitat”, com diuen ells tot el que es relaciona amb el vestit
militar. Allò que més els fascina, però, són les insígnies nazis, que
troben collonudes. Un dels col•legues de l’Àlex, després de regatejar
sense èxit, es compra una creu gammada –“mira que és xula tio”- que tot
seguit es penja a la chupa.
Surten dels Encants Nous: l’itinerari continua. Agafen el metro (no cal
dir que sense pagar: salten per damunt del torn) i, després de viatjar
asseguts al terra, arriben a l’estació de Catalunya, on troben un parell
de col•legues més. Tots cinc –botes negres, pantalons negres, caçadores
negres, insígnies nazis, cabells encrestats- desfilen. Rambles avall. On
van? Què busquen? Allò que busquen no és altra cosa que gresca. De fet,
i com ells mateixos diuen, van de “cacera”.
Són cinc. I són conscients de la seva força. A l’atac, doncs. Quins són
els seus enemics? L’Àlex i els col•legues tenen debilitat per un parell
d’enemics: els negres i els àrabs. I Rambles avall n’hi ha molts, de
negres i àrabs. “Nigers”, “negrates”, “moracos”, “monos”, “africans”,
“ximpanzés” són alguns dels seus insults de guerra preferits: “Tu, niger,
a veure si et rentes que estàs massa negre”, diuen a un home de color; “ep!,
moraco, quina pudor que fas”, criden a un àrab; “mira, un parell de
monos”, es diverteixen dient a un parell de dones de color que surten
d’una botiga de queviures. I l’Àlex afegeix que aquest país es passa
aguantant “tants negres i moros que només vénen a emprenyar, a fotre’ns
el treball i a viure del cuento i e la droga”. “Sí, que fotin el camp al
desert o a la selva”, diu un col•lega. I un altre avisa: “si no foten el
camp, ja els fotrem fora nosaltres a patadas”. I tots: “I love
apartheid”, “estrangers fora”, “volem una pàtria blanca”, “visca el IV
Reich”.
Les patades. Més d’una vegada l’Àlex ha acabat a patades i a cops de
puny amb negres i àrabs, i amb algun blanc que molt de tant en tant
–“serà imbècil el tio”- es posa al mig per mirar de fer la pau. Les
patades i els cops de puny són, per a l’Àlex i els col•legues, un bon
recurs, una bona solució quan no hi ha més remei. La violència, pensen,
és una bona manera d’arreglar els problemes. I més quan es tracta de
“negrates i moracos que mai no atenen a raons”. “Aquests monos tenen el
cervell massa petit. ¿Potser no està científicament provat que la raça
blanca és superior a les altres? Doncs, que callin, que ens deixin
tranquils i que es dediquin a córrer, que és l’única cosa que sembla que
saben fer una mica bé”. Qui ha dit això és l’Àlex, un Àlex que més d’una
vegada ha discutit sobre la superioritat de la raça blanca, un Àlex que
creu que hi ha races superiors i inferiors, un Àlex que creu que les
races inferiors mai no podran arribar al desenvolupament assolit per les
races superiors, un Àlex que creu que les races inferiors no han de
sortir de les seves zones, un Àlex que està convençut que en
determinades ocasions (quan les coses es posen malament o quan els
altres no volen escoltar les seves raons) s’ha d’impulsar l’ordre i la
disciplina a qualsevol preu i per qualsevol mitjà. Al cap i a la fi,
pensa, una mica de violència sempre va bé perquè ningú no es passi de la
ratlla.
Després de vagarejar per les Rambles i la plaça Reial fins a la matinada
–tres o quatre birres més, cinc o sis partides a una maquineta bèl•lica
que rep més d’una empenta, i unes quantes batusses amb negrates, moracos
i transvestits- l’Àlex i la seva trepa pleguen veles i decideixen que és
l’hora d’anar a clapar. La cita, però, queda concertada: “tios, demà a
les quatre de la tarda a l’estació de metro de Badal”.
A les quatre de la tarda d’aquell diumenge l’estació de Badal és un
formiguer de persones que surten del metro i es dirigeixen a l’estadi
del Barça. Un Barça-Madrid només es veu un cop l’any. I l’Àlex i els
seus col•legues no es volen perdre aquest esdeveniment. De fet, ells mai
no es perden cap dels partits que el Barça juga a casa. Sempre van al
camp. Sempre intenten “colar-se”, i sovint ho aconsegueixen. Sempre es
col•loquen al mateix lloc, al gol sud, amb d’altres “boixos nois”. I
allí, cada dia de partit, l’Àlex s’ho passa d’allò més bé.
El seu vestit (recordem: botes negres, pantalons negres, caçadora negra,
insígnies nazis) es completa amb un parell de banderes (la de Catalunya
i la del Barça) que li pengen del coll i amb un mocador (naturalment
negre) que li tapa la boca i el nas. L’Àlex –un més entre uns quants
centenars- crida, xiscla. Què és el que els nois criden o xisclen? De
tot: uns criden visques a Catalunya i a la seva independència, uns
canten els Segadors, uns prefereixen l’himne del Regne Unit. I tots
escridassen l’equip contrari. Escridassar i insultar el contrari és una
de les coses que més agrada a l’Àlex. L’Àlex sempre ha fruït, amb això:
encara recorda el porten N’Kono (un negrata al qual cantava allò de
“todos los negros tomamos café”), o l’Hugo Sánchez (al qual mai no es
cansava de recordar que era un “indio”). L’Àlex sempre insulta els
merengues del Madrid: “I M..., M..., M..., es maricón, es maricón, es
maricón”. I “Madrid, cabrón, saluda al campeón”. I “Franco, resucita, el
Madrid te necesita”. I “puta Espanya, puto Real Madrid”. I “Madrid y
Español la misma mierda son”. I “Skin Heads... si Heads, si Heads”.. I
“olele, olala, ser del Barça és lo millor que hi ha”. L’Àlex, i el gol
sud, són un clam: banderes onejant, himnes i insults. I crits de “Barça,
Barça, Barça”. I “visca el Barça i visca Catalunya”. I, és clar, l’Àlex
està convençut que “som els millors”. Sempre “som i serem els millors”.
O és que, es pregunta, “¿els altres poden comparar-se amb nosaltres?”.
Doncs, “si som els millors que es noti”.
A la Travessera de les Corts, i en sortir del camp, l’acció continua.
Eufòric com està (eufòrics com estan), per què no anar a la recerca i
captura d’alguns enemics? Per què no apedregar els seguidors de l’enemic
que, a més (a més!), és el Madrid? Per què no expulsar del seu territori
els infiltrats dels Ultrasur o de les Brigades Blanquiazules? I després
d’acabar la feina altre cop a les Rambles. Les Rambles sempre seran les
Rambles, les Rambles sempre seran el marc ideal perquè l’Àlex i els seus
col•legues s’agermanin. I l’agermanament es produeix. I els nostres nois
estan satisfets de les virtuts heroiques que els uneixen. Unes virtuts
heroiques (l’acció, el perill, la violència, l’arrogància, la virilitat)
que l’Àlex sempre ha trobat “molt maques i carregades de poesia”, unes
virtuts heroiques que li permeten de combatre allò que a ell no li
agrada.
Els grans vidres de les hamburgueseries salten a miques, les banderes
espanyoles es cremen, els policies són escridassats i apedregats. L’Àlex
–amb el negre del seu vestit, amb les insígnies i amb el mocador que li
tapa la cara- es fa l’amo del carrer. Els seus són els únics crits que
se senten. Les seves són les úniques banderes que onegen. I mentre
s’acaba de fer fosc, a la cantonada del carrer Tallers se sent la veu
atemorida d’algun que es lamenta de la intolerància i la irracionalitat.
Si l’Àlex sentís aquest lament és molt probable que algun queixal saltés
pels aires.
|
|