Enllaços

EXERCICIS

Textos per fer: des de fragments curTs a articles periodístics. Cal atrevir-se a fer el mapa conceptual tot tenint en compte quins sóns els "carrers principals" i quins són els "carrers secundaris", independentment de la llargària del text. Els texts estan numerats; el número correspon amb el número que hi figura a l'apartat del solucionari (MAPES CONCEPTUALS)

SELECCIÓ (1)

“De la mateixa manera que el ramader i l’agricultor, per mitjà d’una “selecció” conscient, milloren progressivament les races i les varietats dels animals domèstics i de les plantes, igualment la natura, de manera espontània, hauria realitzat una selecció semblant. Darwin va constatar el fet que les poblacions d’éssers vius tendeixen a augmentar en major proporció que l’aliment disponible, la qual cosa provoca la lluita per l’existència que, en canviar les condicions ambientals, hauria induït les variacions avantatjoses per mitjà de l’herència, ja que els individus “febles” o de menor valor biològic resultarien eliminats, mentre que els dotats de qualitats més idònies, els millor adaptats, sobreviurien i podrien transmetre aquestes variacions a llurs descendents. Així, la suma de petites variacions avantatjoses al llarg de períodes de temps enormement dilatats, hauria determinat l’origen de les espècies que ara coneixem.”

MITE I RELIGIÓ (2 I 3)

Els mites d’una cultura o poble són conjunts de relats que fan referència a esdeveniments fantàstics protagonitzats per déus i herois llegendaris. Aquests relats són explicatius de la realitat. Per això, acostumen a contribuir a tranquil•litzar les pors de l’ésser humà i, també, a orientar-ne la conducta moral, social, humana... Tanmateix, mite i religió no s’han de confondre. Tot i que algunes religions utilitzen com un recursos els relats mítics, aquestes no s’esgoten en el seu component mític, sinó que van més enllà. Així, doncs, mentre que els mites poden ser presos de forma al•legòrica, és a dir, com a relats que no han de ser entesos de forma literal, sinó simbòlica, no passa el mateix amb la religió. Constitueix un conjunt de creences i regles de comportament que el creient considera vertaderes i que li serveixen per a relacionar-se amb la divinitat

EL TEMPS (4 I 5)

“El temps és el nostre invent més característic, més determinant i també més intimidatori: que els models simbòlics segons els quals els homes organitzen la seva vida en qualsevol cultura siguin indefectiblement temporals, que no hi hagi comunitat que no sàpiga el seu passat i que no es projecti cap al futur és potser el tret menys animalesc que hi ha en nosaltres (...). La panoràmica temporal és el contrapès de la nostra consciència de la mort inexorable, que ens aïlla terriblement entre tots els éssers vius. Els animals no necessiten el temps, perquè no saben que moriran; per mitjà del temps, nosaltres ampliem els marges d’una existència que sabem que és efímera”

Fernando Savater, “El valor d’educar”


L’AMISTAT (6)

L’amistat és una virtut o quelcom acompanyat de virtut, a i a més, és el més necessari per a la vida. Sense amics ningú no voldria viure, encara que tingués tots els altres béns; fins i tot els que posseeixen riqueses, autoritat o poder sembla que necessitin, sobretot, amics; perquè, de què serveix aquesta abundància de béns sense l’oportunitat de fer el bé, que és la més exercitada i la més lloable envers els amics? O com podrien aquests béns ser guardats i preservats sense amics? Car com més grans són, més insegurs. En la pobresa i en la resta de desgràcies, considerem els amics com a únic refugi. Els amics ajuden els joves a guardar-se de l’error; i ajuden els vells, els quals, per la seva debilitat, necessiten assistència i ajut addicionals per a les seves accions; i els que són en la flor de la vida els recolzen en les accions nobles.
(...) L’amistat també sembla mantenir unides les ciutats, i els legisladors s’hi afanyen més que per la justícia. Sembla que la concòrdia és quelcom semblant a l’amistat, i hi aspiren sobretot, i en canvi procuren principalment expulsar la discòrdia, que és enemistat. Quan els homes són amics, no hi ha cap necessitat de justícia; ara bé, fins i tot si són justos, necessiten l’amistat, i sembla que són els més justos els qui són més capaços d’amistat.

ARISTÒTIL. Ètica a Nicòmac.

EL AMOR (7)

La clase alta enseña modales a las clases bajas. Para apoyar este enunciado basta la costumbre china de achicar los pies que apareció como un capricho en la corte del emperador Li, a fines del siglo X, y se extendió a las clases populares hasta comienzos del siglo XX. Norbert Elias tiene escrito un hermoso libro, La sociedad cortesana, donde se examinan los contagios, en los gustos y los valores, del aroma palaciego a los ambientes de aldea. La aparente relación con los bienes materiales o espirituales discurre desde los príncipes a los villanos. E incluso el amor llega abajo impregnado de sus estilos. Así ocurrió con el romanticismo y sigue con las modernas relaciones de pareja. Más allá de lo que se aprenda en la calle o en los cines, son las revistas del corazón, profusos cronistas de la alta sociedad, quienes desempeñan la función de propagar las tendencias. Y en el amor, naturalmente.

Ningún amor de toda la vida suscita hoy emociones mientras es suceso la ruptura, el desentendimiento, el divorcio sucesivos. Con un condimento adicional: en el tránsito de una a otra relación lo característico será la facilidad o la ausencia de drama. La celeridad, en fin, con la que se recobrarán los personajes, fuertes y elásticos como atletas, prestos de inmediato para emprender otro romance igual en tiempo record. De esta manera el público, lectores y lectoras del montón, aprenderán pronto lo que son las cosas. Una vida a secas es hoy una dosis antigua y pobre. Ahora se tiene el derecho a vivir varias vidas. Y ¿cómo mejor que cambiando la pareja, combinando el estreno de otro yo con la elección de una nueva compañía? (...)


Vicente Verdú, El País, sábado 5 de febrero de 2000

SENYAL I SÍMBOL (8)

“Un senyal és un fet físic relacionat amb un altre fet físic per un lligam natural o convencional: un llampec anuncia tempesta, una campana anuncia el menjar, un crit anuncia perill. L’animal percep el senyal i és capaç de reaccionar-hi adequadament (...). L’home també, com a animal, reacciona als senyals. Però utilitza, a més, el símbol que és instituït (creat, inventat, establert) per l’home. El sentit del símbol s’ha d’aprendre, s’ha d’interpretar el seu significat i no només percebre’l (...), ja que els símbols no tenen una relació natural amb el que simbolitzen. L’home inventa i comprèn símbols; l’animal no.”

E. Benveniste, “Problemes de lingüística general” (1971)

EL COMPORTAMENT HUMÀ (9)

“És absurd de dir que el comportament de l’home és de vegades individual i de vegades social; seria com dir que la matèria obeeix alternativament a les lleis de la química i a les de la física atòmica. No! La matèria obeeix a les lleis de la mecànica, que són alhora físiques i químiques (...) Dins les accions humanes més amagades, s’hi pot, s’hi ha de buscar l’aspecte social. Prenem com a exemple el cas de la respiració. Hi ha maneres correctes de respirar i n’hi ha de que no ho són. Solem imaginar-nos que l’individu domina el ritme respiratori, però si rastregem en el model de vida o en la tradició, ens trobarem amb un model social: respiració controlada al minut per part de l’hindú iogui; respiració retinguda del qui assisteix, aclaparat per la cerimònia, a un funeral; respiració controlada que ensenyen als futurs cantants d’òpera.

Sapir, E., “Antropologia”


DISCURSOS SOBRE L’EDUCACIÓ
(10)

La contribució principal de la televisió a la filosofia de l’educació és la idea que l’ensenyament i l’entreteniment són inseparables. Aquesta concepció totalment nova no es troba en cap dels discursos sobre educació, des de Confuci fins a John Dewey, passant per Plató, Ciceró i Locke. Buscant per la literatura sobre l’educació trobareu que alguns diuen que els infants aprenen millor si els interessa el que estan aprenent. Trobareu que s’ha dit –Plató i Dewey hi posaven èmfasi- que es cultiva millor el raonament si està arrelat en un terreny emocional ferm. Fins i tot trobareu qui diu que un professor amable i dolç facilita l’aprenentatge. Però ningú no ha dit ni ha insinuat mai que s’aconsegueixi un aprenentatge efectiu, durador i veritable quan l’educació és entreteniment. Els filòsofs de l’educació han suposat que és difícil l’aculturació perquè implica necessàriament la imposició de controls. Han argumentat que aprendre ha de tenir una seqüència, que la persevarança i una certa dosi de suor són indispensables, que els plaers individuals de vegades han de quedar colgats en interès de la cohesió del grup, i que aprendre a ser crític i a pensar conceptualment i rigorosament no és fàcil per als joves, sinó que són victòries que costen.

Postman, N. Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del show-business.


SOCIALITZACIÓ (11)

“En segon lloc, la nostra definició afirma que, com a conseqüència de la socialització, alguns elements de la societat i la cultura passen a ser part integrant de l’estructura de la personalitat psíquica, fins al punt de convertir-se en materials o en una part del contingut d’aquesta estructura. No és possible calcular quina proporció de la cultura i del sistema social és així integrada a la personalitat. La proporció, a més a més, varia d’una persona a l’altra. El que pot afirmar-.se és que la cultura i el sistema social, un cop integrats en la personalitat, passen a convertir-se, (…) en l’obligació moral, en la regla de consciència i en la manera que sembla “natural” o “normal” d’actuar, de pensar o de sentir.

Gràcies a aquesta integració d’elements socioculturals en la personalitat, l’actor social (…) amb prou feines nota el pes del control social, dels imperatius i de les exigències que li imposa el medi social. No té la sensació d’obeir a cada instant a la pressió d’una autoritat externa, ni de ser objecte d’una coacció per part de les institucions o dels actors. De la seva pròpia consciència brolla finalment la font de la seva conformitat, en la mesura suficient tant per assegurar la tranquil•litat de no semblar original, ni pertorbat, com per fer-se creditor de respecte als seus propis ulls i als ulls de testimonis invisibles, siguin Déu o la mare morta des de fa temps”.

Rocher, G. Introducció a la sociologia general.

PSICOANÀLISI (12)

Segons Freud, la personalitat humana –sentiments, desigs, idees- s’origina en un conflicte entre els impulsos biològics agressius, de recerca de plaer, i les limitacions socials que els frenen. La personalitat és el resultat dels nostres esforços per resoldre aquest conflicte bàsic. Expressar els impulsos bàsics de forma que aportin satisfacció i sense que comportin culpabilitat. Aquest conflicte se centra en tres sistemes interactuants: l’allò, el jo i el superjò.
L’allò és una reserva d’energia psíquica inconscient, que tracta constantment de satisfer els impulsos bàsics orientats cap a la supervivència, la reproducció i l’agressió. L’allò opera sobre el principi del plaer. Si la realitat no el reprimeix, busca la gratificació immediata. Els nadons ploren demanant satisfacció tan bon punt experimenten una necessitat, sense importar-los en absolut les condicions del món extern. Quan el jo es desenvolupa, el nen petit aprèn a tractar amb el món real. El jo opera sobre la base del principi de la realitat, que intenta satisfer els impulsos de l’allò però d’una manera adaptada. El jo és el braç executor de la personalitat. Decideix sobre els nostres actes quan fa de mediador entre les demandes impulsives de l’allò, les exigències del superjò i els reclams de la vida real corresponents al món extern.

¡EH, AMIGO! TÚ LEER AQUÍ! (13)

Querido cabeza rapada:

Yo escribirte con palabras fáciles, para que tú poder comprender. Yo leer en periódico que tú ser “bestia”, pero yo no creer, yo creer que tú ser ignorante e ignorancia ser grande problema para todos, también para mí. Porque ignorante ser persona débil y persona débil tener miedo y el que tener miedo ser persona que hacerse mala y agresiva y hacer “bonk” con bastón sobre persona de hombre pobre.

Yo querer decir esto: si tú pegar un hombre pobre tú no demostrar tu fuerza, tú demostrar tu debilidad y tu estupidez porque su cabeza rota no resolver tu problema. Tu violencia ser tu impotencia.

Tu problema ser que tú vivir frecuentemente en suburbio de mierda o barrio de clase trabajadora, sin trabajo o con trabajo de mierda. Tu problema ser que tú ser última rueda del carro. Y por eso tú querer volverte fuerte y tú tener razón. Pero nadie se vuelve fuerte pegando (cuarenta contra dos) a dos personas. Si tú querer ser fuerte tú deber rebelarte contra tu debilidad. Tú deber pensar. En tu cráneo afeitado haber cerebro. Tu cerebro necesita alimento, como tu estómago. Tú entonces intentar “hablar”, “leer” y preguntarte por qué tú vivir vida de mierda. Esto es cultura y cultura ser la única fuerza para mejorar a las personas.

Yo saber: leer ser muy cansado. Pensar ser aún más cansado. Mucho más cansado que gritar “negro de mierda”, “sucio judío”, “cerdo rojo” o “guarro anarquista”. Gritar gilipolleces ser muy fácil. Todos ser capaces de insultar y odiar. Tú tener un grave problema, una enfermedad mental: tú no soportar a los que son diferentes a ti, a los que piensan diferente. Tú necesitar “crear” enemigos para poder afirmar tu pobre personalidad.
A mí no importa nada si tú afeitar cráneo o llevar botas militares; por mí tú poder ponerte alchachofa de sombrero y tatuar tus nalgas. A mí importar que tú respetar a ti mismo, tu cerebro y tu dignidad, así tal vez tú aprender también a respetar a otras personas.
Por ejemplo: si tú gritas “sucio judío”, tú debes saber por lo menos que es ser judío. Y si tú saber que ser judío, tú probar a preguntarte qué tal si quemasen en hornos a tu padre, tu madre, tus hermanos, tus amigos, a ti mismo. Si tú empezar a hacer preguntas, tú empezar a vencer. Preguntas ser como llave de coche: basta una para encender el motor y llegar lejos.

Yo muy preocupado por ti (y también por las cabezas de los que quieres pegar). Yo preocupado porque el Poder, cuando ver personas ignorantes y malas hace dos cosas: meterte en cárcel (y cárcel ser como un inmenso “bonk” sobre tu cabeza) o bien servirse de ti como esclavo, mandarte a pegar, torturar y quemar a otros, mientras la clase dirigente vive en buena casa, con buen coche y muchos lujos. ¿Tú querer ser libre? Mantiene tu cráneo afeitado pero aprende a respetar a los demás y a amar tu cerebro. La fuerza y el poder habitar ahí: dentro del coco, no sobre el coco. ¡Ah! Y el fascismo, el racismo y la xenofobia tíralos a las cloacas. ¡Ciao!
 

¿POR QUÉ TENEMOS LA FERTILIDAD MÁS BAJA DEL MUNDO? (14)

Vicenç Navarro. El País, lunes 21 febrero 2000.

“La respuesta a esta pregunta es que ni la sociedad catalana ni la española ofrecen seguridad a la mujer joven. Los datos hablan por sí solos. Según la Encuesta de Población Activa –EPA, la única encuesta de la situación laboral que mide con certeza el desempleo en nuestro país-, el paro entre las mujeres jóvenes (16-25 años) en Catalunya es del 36% y en el resto de Espanya es del 38%, de los más altos de la Unión Europea. La mujer joven no puede independizarse, lo cual la fuerza a vivir con sus padres hasta que tiene 30 años (edad promedio en que la mujer joven deja su domicilio parental). Es difícil tener piso propio y establecer una nueva familia a no ser que la mujer joven o su pareja tengan trabajo. Pero el problema es todavía más grave que la falta de trabajo. Esta mujer joven, cuando por fin encuentra trabajo, carece también e una infraestructura que le permita compaginar su responsabilidad profesional con su responsabilidad familiar, situación que comparte, por cierto, con la mujer adulta. Las mujeres españolas y catalanas están sobrecargadas; trabajan como promedio semanal 44 horas en labores familiares, tomando cuidado de los niños, de los ancianos, de las personas con discapacidades, de los jóvenes en paro, y de las personas adultas. Ninguna otra mujer en la UE trabaja en labores familiares tantas horas a la semana, y además el 38% trabaja también en el mercado de trabajo. Varias sociedades europeas (como las sociedades escandinavas, de tradición socialdemócrata) proveen servicios de ayuda a la familia como un derecho de ciudadanía, lo cual implica que una mujer trabajadora tiene el derecho de enviar a sus niños menores de tres años a escuelas infantiles de 8,30 a 18 horas y de tener hasta un total de cinco visitas de servicios domiciliarios al día para cuidar miembros de la familia que estén incapacitados. El lector me permitirá contarle una situación personal que me ocurrió hace ya siete años. Pero antes tengo que informarle de que cuando tuve que exiliarme de Catalunya en los años sesenta por razones políticas, el Gobierno sueco me dio cobijo. Allí encontré a mi esposa, que es sueca. Hace siete años mi suegra, sueca, de 84 años, se cayó y se rompió la cadera. En la misma semana, le ocurrió lo mismo a mi madre, de 93 años, aquí, en Barcelona. Aquella situación me permitió comparar cómo dos sociedades –la sueca y la catalana- cuidan de sus ancianos. En Suecia mi suegra tenía el derecho de recibir en casa cinco visitas de los servicios domiciliarios, una por la maña que la levantaba, limpiaba y le daba el desayuno, otra le venía a mediodía a hacerla la comida, otra por la tarde a hacerle compañía, otra por la noche para hacerle la cena y meterla en la cama y otra a las dos de la madrugada para llevarla al lavabo. El lector es probable que lance un suspiro de admiración, de sueño de una realidad de difícil alcance aquí. Pues bien, cuando comía con mi amigo el ministro de Sanidad y Bienestar Social de Suecia me decía: “Vicenç, estos servicios los proveemos a personas que están en situación como tu suegra porque es un programa muy popular, porque es más económico tener a tu suegra en su casa con servicios domiciliarios que en una institución, y porque creamos empleo” (El 8% de toda la población adulta trabaja en estos servicios de ayuda a la familia, comparado con sólo el 0’8% en Espanya). Veamos ahora quién cuidaba a mi madre. No hay en Catalunya servicios que se parezcan a los que recibía mi suegra. Como máximo hay unas compañías privadas de atención domiciliaria a los ancianos (que no hacen ninguno de aquellos servicios, se limitan sólo a hacer compañía a los ancianos), cuyo coste está claramente fuera del alcance de la mayor parte de la ciudadanía. En ausencia de estos servicios, mi hermana (de mi generación) cuidaba de mi madre. La mujer catalana y española es la que cubre las enormes insuficientes del estado de bienestar, pero a un enorme coste personal. Las hijas y nietas de las mujeres de la generación de mi hermana, sin embargo, no harán lo que sus madres hicieron, y con razón. Las familias siempre serán las que se sentirán responsables del cuidado de hijos y ancianos, pero necesitan ayuda; no se las puede continuar exigiendo tal nivel de dedicación y absorción. No es justo limitar el potencial de las mujeres negándoles que puedan desarrollar su vida profesional.

El paro de la mujer joven sueca es sólo del 8%. Vive en su propia casa desde que tiene 20 años y tiene como derecho de ciudadanía el poder acceder a los servicios de ayuda a la familia. No es sorprendente que su fertilidad sea mucho más elevada que la española. Últimamente, y debido a las políticas económicas del Gobierno conservador sueco que resultaron en un aumento del desempleo juvenil en los años noventa, la tasa de fertilidad disminuyó. Pero la cifra de fertilidad de Suecia y de los otros países de tradición socialdemócrata continúa siendo de las más altas de Europa.

Hay otra condición para que la mujer joven se considere segura que no se da ni en Cataluña ni en Espanya. Es el apoyo de la pareja compartiendo las labores familiares. Y ahí sí que soy pesimista. El varón sueco pasa 22 horas semanales en labores familiares, comparado con solo 6 horas en el caso del varón catalán y español. El lector me permitirá compartir otra nota biográfica. Cada año doy clases a estudiantes de 20 a 22 años en la The Johns Hopkins University de Estados Unidos (en donde he estado trabajando durante 32 años) y en una universidad catalana, en Barcelona. Todos los años les hago a los varones estudiantes de las dos instituciones la misma pregunta: “¿Cuántos de ustedes saben cocinar un plato de espaguetis que sea bueno además de comestible? Sólo el 30% de los estudiantes de Barcelona levanta la mano, comparado con prácticamente el 100% de los estudiantes de Hopkins. La causa es fácil de entender. En Estados Unidos los hijos dejan la casa de los padres a los 17-18 años y tienen que cuidarse ellos mismos. En cambio, la mayor parte de estudiantes en Espanya vive todavía encasa y las madres los cuidan y les cocinan. Esta dependencia familiar, además de sobrecargar a la mujer, inhibe el potencial de la juventud, dependencia que se impone como consecuencia de la inhabilidad de proveer a los jóvenes con medios para independizarse. Las becas universitarias en Espanya, por ejemplo, son muy pobres y escasas e incluso están ahora, bajo un Gobierno conservador, disminuyendo. No estoy, por tanto, culpabilizando a los jóvenes, sino a un sistema que está reproduciendo unas dependencias que inhiben el desarrollo de la población adolescente. Ello también repercute en el retraso del proceso de formación familiar, causa de la baja fertilidad. Ni que decir tiene que otros factores también intervienen, pero los aquí citados desempeñan un papel clave.

L’ÀLEX VA ALES RAMBLES I AL CAMP NOU (15)

EL DISSABTE A LA TARDA l’Àlex canvia d’aspecte. Si durant tota la setmana l’Àlex és un nou més o menys com tothom –potser una mica violent i xuleta quan s’emprenya-, el dissabte a la tarda es transforma en un altre. El vestit, per començar. En lloc de les sabates esportives que usa durant la setmana, es calça unes botes militars de color negre, de la marca Doctor Martens, farcida de cordons i amb la punta de ferro; en lloc dels texans, es posa uns pantalons negres i molt ajustats; en lloc del jersei o l’americana, es col•loca una caçadora de la marca Bombers carregada de pins entre els quals destaquen una calavera i un parell d’insígnies de les SS alemanyes. I els cabells. El pentinat enrera es veu substituït per un altre de més encrestat.

A mitja tarda del dissabte l’Àlex surt de casa, “es cola” al metro (a tots els que el miren com un bitxo estrany els llança una mirada agressiva, que aquesta és la seva manera particular de dir “què passa, què mires!”), i es dirigeix a un bar que hi ha al carrer Rec Comtal. Allí es troba amb els seus col•legues (o camarades, com s’anomenen a vegades), tots vestits de la mateixa manera. Del bar del carrer Rec Comtal van a un altre bar que es troba al carrer de la Mercè. Bars desendreçats, cutres i sorollosos on els col•legues escolten música mentre beuen birres i xerren. A vegades s’intercanvien revistes com ara “Raza”, “Céltico” o “Zyklon-B, cultura de combate”.

En sortir del bar comença l’itinerari de cada dissabte a la tarda. En primer lloc, l’Àlex i dos col•legues passen pels Encants Nous de València-Dos de maig. Allí acostumen a mirar i remenar en una botiga d’antiguitats que està molt ben assortida d’insígnies, cascs i roba militar. I és que a l’Alex i als seus col•legues els agrada molt –els “flipa quantitat”, com diuen ells tot el que es relaciona amb el vestit militar. Allò que més els fascina, però, són les insígnies nazis, que troben collonudes. Un dels col•legues de l’Àlex, després de regatejar sense èxit, es compra una creu gammada –“mira que és xula tio”- que tot seguit es penja a la chupa.

Surten dels Encants Nous: l’itinerari continua. Agafen el metro (no cal dir que sense pagar: salten per damunt del torn) i, després de viatjar asseguts al terra, arriben a l’estació de Catalunya, on troben un parell de col•legues més. Tots cinc –botes negres, pantalons negres, caçadores negres, insígnies nazis, cabells encrestats- desfilen. Rambles avall. On van? Què busquen? Allò que busquen no és altra cosa que gresca. De fet, i com ells mateixos diuen, van de “cacera”.

Són cinc. I són conscients de la seva força. A l’atac, doncs. Quins són els seus enemics? L’Àlex i els col•legues tenen debilitat per un parell d’enemics: els negres i els àrabs. I Rambles avall n’hi ha molts, de negres i àrabs. “Nigers”, “negrates”, “moracos”, “monos”, “africans”, “ximpanzés” són alguns dels seus insults de guerra preferits: “Tu, niger, a veure si et rentes que estàs massa negre”, diuen a un home de color; “ep!, moraco, quina pudor que fas”, criden a un àrab; “mira, un parell de monos”, es diverteixen dient a un parell de dones de color que surten d’una botiga de queviures. I l’Àlex afegeix que aquest país es passa aguantant “tants negres i moros que només vénen a emprenyar, a fotre’ns el treball i a viure del cuento i e la droga”. “Sí, que fotin el camp al desert o a la selva”, diu un col•lega. I un altre avisa: “si no foten el camp, ja els fotrem fora nosaltres a patadas”. I tots: “I love apartheid”, “estrangers fora”, “volem una pàtria blanca”, “visca el IV Reich”.

Les patades. Més d’una vegada l’Àlex ha acabat a patades i a cops de puny amb negres i àrabs, i amb algun blanc que molt de tant en tant –“serà imbècil el tio”- es posa al mig per mirar de fer la pau. Les patades i els cops de puny són, per a l’Àlex i els col•legues, un bon recurs, una bona solució quan no hi ha més remei. La violència, pensen, és una bona manera d’arreglar els problemes. I més quan es tracta de “negrates i moracos que mai no atenen a raons”. “Aquests monos tenen el cervell massa petit. ¿Potser no està científicament provat que la raça blanca és superior a les altres? Doncs, que callin, que ens deixin tranquils i que es dediquin a córrer, que és l’única cosa que sembla que saben fer una mica bé”. Qui ha dit això és l’Àlex, un Àlex que més d’una vegada ha discutit sobre la superioritat de la raça blanca, un Àlex que creu que hi ha races superiors i inferiors, un Àlex que creu que les races inferiors mai no podran arribar al desenvolupament assolit per les races superiors, un Àlex que creu que les races inferiors no han de sortir de les seves zones, un Àlex que està convençut que en determinades ocasions (quan les coses es posen malament o quan els altres no volen escoltar les seves raons) s’ha d’impulsar l’ordre i la disciplina a qualsevol preu i per qualsevol mitjà. Al cap i a la fi, pensa, una mica de violència sempre va bé perquè ningú no es passi de la ratlla.

Després de vagarejar per les Rambles i la plaça Reial fins a la matinada –tres o quatre birres més, cinc o sis partides a una maquineta bèl•lica que rep més d’una empenta, i unes quantes batusses amb negrates, moracos i transvestits- l’Àlex i la seva trepa pleguen veles i decideixen que és l’hora d’anar a clapar. La cita, però, queda concertada: “tios, demà a les quatre de la tarda a l’estació de metro de Badal”.

A les quatre de la tarda d’aquell diumenge l’estació de Badal és un formiguer de persones que surten del metro i es dirigeixen a l’estadi del Barça. Un Barça-Madrid només es veu un cop l’any. I l’Àlex i els seus col•legues no es volen perdre aquest esdeveniment. De fet, ells mai no es perden cap dels partits que el Barça juga a casa. Sempre van al camp. Sempre intenten “colar-se”, i sovint ho aconsegueixen. Sempre es col•loquen al mateix lloc, al gol sud, amb d’altres “boixos nois”. I allí, cada dia de partit, l’Àlex s’ho passa d’allò més bé.

El seu vestit (recordem: botes negres, pantalons negres, caçadora negra, insígnies nazis) es completa amb un parell de banderes (la de Catalunya i la del Barça) que li pengen del coll i amb un mocador (naturalment negre) que li tapa la boca i el nas. L’Àlex –un més entre uns quants centenars- crida, xiscla. Què és el que els nois criden o xisclen? De tot: uns criden visques a Catalunya i a la seva independència, uns canten els Segadors, uns prefereixen l’himne del Regne Unit. I tots escridassen l’equip contrari. Escridassar i insultar el contrari és una de les coses que més agrada a l’Àlex. L’Àlex sempre ha fruït, amb això: encara recorda el porten N’Kono (un negrata al qual cantava allò de “todos los negros tomamos café”), o l’Hugo Sánchez (al qual mai no es cansava de recordar que era un “indio”). L’Àlex sempre insulta els merengues del Madrid: “I M..., M..., M..., es maricón, es maricón, es maricón”. I “Madrid, cabrón, saluda al campeón”. I “Franco, resucita, el Madrid te necesita”. I “puta Espanya, puto Real Madrid”. I “Madrid y Español la misma mierda son”. I “Skin Heads... si Heads, si Heads”.. I “olele, olala, ser del Barça és lo millor que hi ha”. L’Àlex, i el gol sud, són un clam: banderes onejant, himnes i insults. I crits de “Barça, Barça, Barça”. I “visca el Barça i visca Catalunya”. I, és clar, l’Àlex està convençut que “som els millors”. Sempre “som i serem els millors”. O és que, es pregunta, “¿els altres poden comparar-se amb nosaltres?”. Doncs, “si som els millors que es noti”.

A la Travessera de les Corts, i en sortir del camp, l’acció continua. Eufòric com està (eufòrics com estan), per què no anar a la recerca i captura d’alguns enemics? Per què no apedregar els seguidors de l’enemic que, a més (a més!), és el Madrid? Per què no expulsar del seu territori els infiltrats dels Ultrasur o de les Brigades Blanquiazules? I després d’acabar la feina altre cop a les Rambles. Les Rambles sempre seran les Rambles, les Rambles sempre seran el marc ideal perquè l’Àlex i els seus col•legues s’agermanin. I l’agermanament es produeix. I els nostres nois estan satisfets de les virtuts heroiques que els uneixen. Unes virtuts heroiques (l’acció, el perill, la violència, l’arrogància, la virilitat) que l’Àlex sempre ha trobat “molt maques i carregades de poesia”, unes virtuts heroiques que li permeten de combatre allò que a ell no li agrada.

Els grans vidres de les hamburgueseries salten a miques, les banderes espanyoles es cremen, els policies són escridassats i apedregats. L’Àlex –amb el negre del seu vestit, amb les insígnies i amb el mocador que li tapa la cara- es fa l’amo del carrer. Els seus són els únics crits que se senten. Les seves són les úniques banderes que onegen. I mentre s’acaba de fer fosc, a la cantonada del carrer Tallers se sent la veu atemorida d’algun que es lamenta de la intolerància i la irracionalitat. Si l’Àlex sentís aquest lament és molt probable que algun queixal saltés pels aires.