Nietzsche davant de:
Influències.
-
Il·lustració i Romanticisme.
- El darwinisme social.
- Schopenhauer.
- Hobbes i Rousseau.
- Quadre resum.
- Cultura d'Occident (Esquema)
Il•lustració i Romanticisme.
Trencat el pont entre el progrés tècnic i moral, trontolla l’esperança
de la raó occidental per al futur de la història. La societat occidental
dóna mostres de decadència, d’esgotament de la utopia, i la Il•lustració
perd la innocència. Aquest fracàs porta a dues reaccions contràries:
d’una banda, a l’enyorança i a la nostàlgia. Allò de “qualsevol temps
passat fou millor”. S’idealitzen les coses viscudes, se n’eliminen les
misèries i es construeix una realitat passada, que segurament no existí
mai, però que serveix de refugi per a navegants cansats de vogar.
Aquesta serà la resposta del romanticisme. D’una altra banda,”una vegada
fet, ja està fet”. Fracassat en el seu primer intent, recuperem la idea,
la transformem, eliminem els errors comesos i en tornem al projecte la
possibilitat. La història es torna a carregar de futur. El paradís ple
de justícia i igualtat està al nostre abast tot i que ara s’anomena
comunista. Aquesta serà la resposta del marxisme.
Nietzsche, que no llegí Marx ni era un erudit en teoria econòmica, en
sabé del marxisme per les manifestacions més pràctiques, les realitzades
pel moviment obrer. Nietzsche s’oposà a qualsevol teoria que eliminés la
capacitat creadora de l’individu en nom d’altres instàncies superiors
com la igualtat o l’Estat. Ser iguals és ser massa amorfa, perdre la
nostra possibilitat d’autoafirmació, la nostra llibertat individual, la
nostra voluntat de poder, només els mediocres volen ser iguals. La
jerarquia natural i l’elitisme aristocràtic propugnats per Nietzsche,
difícilment poden congeniar amb postures igualitàries. Malgrat això,
Nietzsche comparteix amb el marxisme –tot i que no ho pren d’aquest- una
visió materialista del món, és a dir, la idea que tota la realitat és de
caràcter material o corporal. Per tant, criticarà qualsevol intent de
presència religiosa o transcendent en l’explicació del món i considerarà
la religió com un invent humà per a apaivagar el dolor i l’angúnia
davant l’existència.
El romanticisme sí que deixà una petja crítica en Nietzsche El
romanticisme és un moviment que s’oposa frontalment al fruit més selecte
de la Il•lustració: la raó. El romanticisme exalta el sentiment, la
passió, la primacia de la inspiració i la vida irracional com a models
biogràfics a imitar. La universalitat de la Raó acaba ofegant l’individu
amb nom propi; només la creativitat producte de la imaginació pot tornar
a aquest individu concret la seva identitat.
Davant una llibertat formal que iguala a tots els homes davant la llei,
el romanticisme oposa una llibertat real que els diferencia. Cada “jo”
es manifesta de manera diferent com a fruit de la seva pròpia creació.
Aquest individualisme porta a criticar la societat massificada, vulgar,
monòtona, rutinària i repetitiva en què està convertint-se la cultura
occidental. Però l’individualisme extrem que exigeix el romanticisme fa
que les seves solucions no deixin de ser evasives, refugis, illes per a
desventurats. D’aquí l’interès per les terres exòtiques, la idealització
de la vida camperola (ovelletes blanques i llanoses; ni una engruna de
fem i treballs de sol a sol), la mitificació d’èpoques antigues com
l’Edat Mitjana o, si falla tot això, cap solució col•lectiva, només el
suïcidi (Werther).
El tòtem que millor representa aquests valors és el de geni
(etimològicament, la força que engendra). La Il•lustració afermà al
ciutadà fent de l’individu algú amb drets i deures amb els altres, però
el romanticisme en proclamarà el “geni” creador com alternativa.
L’artista adquireix caràcters divins: la seva inspiració procedeix de
forces i energies superiors a les de la resta de mortals. Es converteix
en un model exemplar que aplega en ell mateix els ideals ètics, estètics
i polítics de la societat. Només ell sap captar i reflectir les coses
més íntimes e l’ésser humà i de la natura.
El romanticisme s’enfronta a l’universalisme cosmopolita (tots som
ciutadans del món i participem de la mateixa Història Universal) amb la
reivindicació de la idea de nació. La idea d’universalitat és fruit de
la raó, davant dels sentiments generats en cada grup. (Només la raó, el
fet de deslligar-se de la passió i d’aquests sentiments de grup,
permetrà que un seguidor d’un equip de futbol pugui acceptar que aquest
jugui malament). Considerar-se part d’un col•lectiu limitat amb signes
d’identitat comuns (religió, llengua, banderes) respon a emocions i
sentiments menys guiats per la reflexió, que apareixen sense buscar-los.
Aquest aspecte del romanticisme es veié engrandit a Alemanya: des de
Prússia anava produint-se la formació d’un gran imperi alemany, i
l’eufòria patriòtica es desfermà després del triomf davant de França
¿Què pensa Nietzsche del romanticisme? El jove Nietzsche acull amb
entusiasme les idees romàntiques. Sobretot:
a) La nostàlgia per les coses autèntiques, pels paradisos encara no
corromputs pel progrés i la civilització. Per exemple, la Grècia de la
tragèdia arcaica que apareix en “El naixement de la tragèdia”.
b) La figura del geni com a model a imitar: Wagner.
c) La creativitat humana amb la més alta activitat d’autoafirmació d’un
mateix.
d) La jerarquització dels valors morals que fa a uns homes –els artistes
creadors- superiors als altres –els gregaris-.,
Però Nietzsche es desembarassava d’aquest moviment al mateix temps que
es refredava la seva relació amb Wagner. “Sobre veritat i mentida...”
significa el començament d’aquesta ruptura. Nietzsche repudia el
romanticisme perquè serveix com a narcòtic. Crea un món paral•lel que
presenta com a vertader, un món ple de bells ideals, de felicitat
natural, d’essències autèntiques; però un món regressiu, inútilment
enyorat –ningú no té la llibertat de ser un cranc- que és el fruit d’una
decadència senil mancada de fe en l’esdevenir. El romanticisme es
mostra, com el cristianisme, duplicant mons i negant la realitat perquè
no és capaç de suportar-la: fa de la debilitat virtut i fingeix un món
ideal (millor i més vertader) perquè no és capaç de conviure amb el
caos, l’absurd, el dolor i l’incomprensible que li ofereix el món real
(solament experimentable, no cognoscible.
El concepte de geni, més lligat a l’artista, es globalitzarà i es
transformarà gradualment, primer en un esperit lliure, capaç de crear-ne
els propis valors: “anomeno esperit lliure al que pensa d’una altra
manera de la que podria esperar-se del seu origen, de les seves
relacions, de la seva situació i del seu treball o de les opinions que
regnen en el seu temps... L’esperit lliure porta escrits al seu rostre,
de comú, els trets de la bondat i de la penetració superior de la seva
intel•ligència tan llegible, que els esperits subordinats ho comprenen
ben bé” (“Humà, massa humà”, I, & 225); i després en el Superhome. En
qualsevol cas quedarà la idea de la creativitat i la força de la pròpia
imaginació com les característiques fonamentals per a aconseguir un
model humà superior i una cultura forta. En la segona part de “Sobre
veritat i mentida...” apareixerà aquesta imatge de l’ésser humà creador
lligat encara a l’art en contraposició a l’home quadriculat de la
ciència.
Esquema
El darwinisme social
El darwinisme social és l’intent d’aprofitar les teories de Darwin per
justificar un tipus de societat humana determinada. Així, la lluita per
l’existència i el triomf dels animals millor dotats serví per afirmar
que en la societat humana també sobreviuen només els més forts i, com és
un principi basat en l’instint biològic, qualsevol intent per
modificar-lo (per exemple, donant més oportunitats als menys afavorits)
està condemnat al fracàs (Spencer). Però també serví per afirmar que les
espècies que més s’ajuden entre elles mateixes són les que tenen més
capacitat de supervivència: per això, el suport mutu haurà de constituir
la base de la societat humana (Kropotkin).
El concepte d’instint resulta fonamental: els animals es mouen per
conductes programades, no apreses. Instints bàsics que els porten a
menjar, reproduir-se, lluitar per la supervivència, etc. L’ésser humà,
en tant que animal, també té aquests instints, però són reprimits,
reconduïts, educats, per la moral i la cultura, cosa que fa que el
nostre comportament sigui més refinat i reglat, menys primitiu.
Nietzsche i el darwinisme
social.
És veritat que Nietzsche parla d’instints i que l’individu ha
d’escoltar-se el seu cos com l’element que més l’identifica amb ell
mateix. Però això no és més que una manera de vincular l’individu amb
les coses terrenals, amb allò que realment experimenta, d’allunyar-lo de
la moral espiritual que el converteix en home-massa i li impedeix
desenvolupar la seva pròpia voluntat de poder, la seva capacitat
creadora. Es tracta de reivindicar que l’individu construeixi des d’ell
mateix els seus propis valors, i no seguint les línies d’un deure
universal que l’obligui a ser allò que vol ser. Ara bé, aquest construir
des d’un mateix no es pot fer des de la raó, perquè per a Nietzsche la
raó és sempre un resultat del grup. L’arma dels homes dèbils per a la
seva supervivència.
Per això ha d’utilitzar un concepte diferent de raó, i el d’instint o
cos metaforitzen millor aquest crear des d’un mateix sense saber qui és
un mateix. No hi ha el subjecte, només l’individu, que no és una unitat
lògica i moral, sinó una multiplicitat de potencialitats, una diversitat
d’estats corporals i anímics (salut, malaltia, tristesa, alegria) junt
amb una varietat de rols interioritzats (fill, pare, patró,amic) que van
(o no) presentant-se en funció de la fatalitat de les circumstàncies.
Som el resultat únic i irrepetible d’una multitud de factors combinats
per atzar, i és això el que Nietzsche anomena instint o cos per a
diferenciar-lo de consciència o raó.
Així, el concepte d’”instint” amplia el territori biològic que
l’acostava al darwinisme i es converteix en un concepte més global que
expressa tot allò en què ens hem convertit individualment i des d’on ens
llançarem a la creació dels nostres propis valors. Ara bé, perquè això
sigui possible hem de recuperar la nostra voluntat de poder i
oblidar-nos o alliberar-nos del fantasma de l’ego que ens ha construït
la societat amb el nom de subjecte racional. Hem de deixar anar les
amarres de la mala consciència i de la culpa que ens genera aquest
fantasma i autoafirmar-nos en la creació de valors nous, models vitals
nous. Una acció que podem fer sense necessitat de tenir consciència,
sense necessitat de veure reflectida aquesta creació en un mirall:
viure-la ja és prou.
Tampoc comparteix Nietzsche la idea que en la lluita per l’existència
guanyen els més forts. Justament en la societat humana passa el
contrari: són els esperits gregaris els que acaben eliminant als homes
superiors (“Genealogia de la moral”, apartat 2.4.)
Schopenhauer i Nietzsche.
L’obra més important i que impressionà més a Nietzsche és “El món com a
voluntat i representació” (1818). En aquesta s’afirmava que cada cosa
individual és manifestació d’una única voluntat de viure, s’esforça per
afirmar-ne l’existència a costa de la resta de coses. Per això, el món,
inclòs l’humà, és un cúmul de crueltats i cobdícies fruit de l’egoisme
conseqüent amb la voluntat de viure. El pessimisme de Schopenhauer és
absolut. No hi ha sortida: ni podem aconseguir una societat no
conflictiva (l’avorriment que generaria tornaria a fer necessari el
conflicte) ni podem ser feliços, perquè la felicitat és només
alliberament del dolor i, a la llarga, genera avorriment.
La voluntat de viure és un impuls cec, un esforç infinit que ens
esclavitza. Però l’intel•lecte humà pot escapar a aquesta esclavitud de
dues maneres:
a) Mitjançant la contemplació estètica desinteressada, el món com a pur
objecte de percepció estètica i no com a objecte de desig (per exemple,
una gran tempestat sobre el mar contemplada des d’una embarcació
allunyada del perill); però aquest alliberament només és temporal,
mentre dura la contemplació de l’objecte bell o sublim.
b) Mitjançant l’ascetisme, és a dir, renunciant a la voluntat de viure,
renunciant a la pròpia autoafirmació, negant-nos a nosaltres mateixos.
Pot semblar que això ens dirigeix cap al suïcidi com l’acte moral màxim;
però no és així, el suïcidi és un acte més de la voluntat de viure,
incapaç de suportar el dolor o el mal que l’assetja. Per això l’únic
camí de negació és la santedat: castedat, pobresa mortificació... El
sant no es mata ell mateix, sinó que continua existint en el temps però
renunciant per complet al món. És un no-res, a l’espera d’aconseguir-ne
la plenitud. Només aquesta via d’escapada és duradora.
¿Què pensa Nietzsche de Schopenhauer? Nietzsche aplega en les primeres
bores seves aspectes significatius d’aquest teoria. Fins i tot posa la
figura del sant –al costat de l’artista i el filòsof- entre els homes
superiors. Però ràpidament van marcant-se diferències incompatibles
entre ambdós pensadors.
Nietzsche refusa el pessimisme vital de Schopenhauer. El vitalisme
nietzscheà incorpora el dolor comuna forma més de la vida, per tant
volguda i estimada. Negar el dolor és negar la vida. Afirmar la vida és
afirmar-la amb totes les seves conseqüències, entre aquestes el dolor
que, lluny de er un perill, és una forma més d’enriquir la vida. Res de
paradisos celestes ni oracions a sants per a endolcir el sofriment
terrenal; res d’eliminar la pròpia voluntat per a no sofrir. La voluntat
de viure, ara convertida en voluntat de poder, exigeix autoafirmar-se
siguin quines siguin les circumstàncies. Schopenhauer crea el concepte
de voluntat de viure per a reivindicar-ne l’anul•lació pràctica, mentre
que Nietzsche l’aplega i el reconverteix en voluntat de poder per a
reivindicar-ne la realització pràctica, sigui el que sigui el preu a
pagar per l’esperit lliure. Aquells homes del ramat, mediocres i porucs,
avars de vida, que s’abstinguin de l’aventura de viure. L’opció per al
zombi és a la seva disposició.
La idea de l’art com a camí d’alliberament serà mantinguda per Nietzsche
(apareix en segona part de “Sobre veritat i mentida...”), però no serà
un alliberament per a fugir de l’impuls vital, del dolor que produeix
viure, per a apagar l’impuls de la nostra voluntat, comen Schopenhauer;
sinó just el contrari, un alliberament d’aquelles forces que impedeixen
la manifestació de la voluntat de poder. La voluntat de poder es
manifesta en la diferència, en allò que ens fa únics, distints als
altres, i aquesta diferència només es plasma en l’acte creatiu, el més
propi dels actes. Mentre els conceptes de la ciència, de la lògica i de
la vida quotidiana són comuns, imposats per una comunitat lingüística, i
indiquen la nostra negació en la massa, la nostra pèrdua en el ramat, la
creativitat, lligada al mode de vida artístic (valgui com a exemple
l’estil de vida de la bohèmia), sorgeix d’un intel•lecte singular,
insubstituïble i intransferible. Metàfores, notes i colors, formes amb
vida pròpia que expressen vida.
L’estat de natura:
Hobbes i Rousseau.
A “Sobre veritat i mentida...” apareix un recurs metodològic utilitzat
per Rousseau i Hobbes per a fonamentar-ne les teories. Ambdós parteixen
d’un hipotètic estat de natura a-històric(que no ha existit realment),
per tal de justificar el tipus de societat que defensen.
En el cas de Rousseau, l’estat de natura és d’una tal innocència que
resulta mancada de maldat. En aquest habiten homes i dones aïllats els
uns dels altres, que tracten només de satisfer-ne les necessitats
instintives, que són tan poques que poden acomplir-se sense necessitat
d’haver de lluitar contra ningú. A més, frueixen de l’instint de la
pietat que els impedeix fer dany als altres. Segons Rousseau, aquest
estat, tot i que fos desitjable, és ja inassolible, no podem tornar a
ell:; l’estat natural s’esdevingué inevitablement en societat. En
societat sorgeix la raó (coincidència amb Nietzsche, qui també considera
la raó producte de la civilització i no el contrari), i aquesta permet a
la humanitat pactar i consensuar les regles de convivència d’acord amb
la voluntat general, sense necessitat de repressió ni de cap força.
Homes racionals i lliures, pacten lleis universals que els obliguen per
deure al que s’ha pactat, sense que això signifiqui perdre la llibertat
individual.
Per a Hobbes, l’estat de natura és un estat de permanent agressivitat
mútua. L’home és un llop per als homes. Aquesta guerra de tots contra
tots genera una contínua inseguretat d’on només pot sortir-se per mitjà
d’un pacte. El pacte de Hobbes per sortir de l’estat de naturalesa
s’entén com una donació de llibertat. Els pactants en perden els drets
–els de defensar-se contra tots els altres- en favor dels drets de
l’altre i d’aquesta manera se’n converteixen en esclaus o vassalls
aconseguint la pau que era el benefici que buscaven. Canviar pau i
seguretat per llibertat. D’aquest mode justifica Hobbes els estats
totalitaris.
¿Què pensa Nietzsche de l’estat de natura? És proper a Hobbes. Per a
Nietzsche, aquesta guerra de tots contra tots és, sobretot, fer ús dels
termes del llenguatge d’una manera diferent a la d’altres i, per
consegüent, tenir unes altres ficcions,unes altres valoracions, unes
altres pràctiques, al capdavall, tenir un altre món. El pacte de pau és
l’obligació de participar tots de la mateixa ficció, dels mateixos
termes, del mateix món. El pacte consistiria en assumir un cert sistema
metafòric com a normatiu i imposat a la obediència de tots, que permet
d’aquesta manera la comunicació i el treball en la vida social. La resta
de sistemes metafòrics serien reprimits (el càstig del mentider que
desobeeix al pacte) o relegats a la subjectivitat (la poesia i l’art).
Ara bé, en el cas de Nietzsche, abans d’utilitzar el concepte d’”estat
de natura” caldria puntualitzar el següent: ell no pretén justificar ni
defensar cap tipus de societat. Utilitza el recurs als orígens per a
criticar allò que se’ns vol presentar com a vertader. Alça la neta
catifa per on camina la societat occidental per a denunciar l’ocultació
conscient, deliberada, interessada, amb premeditació i traïdoria, de
l’altra història d’Occident. Pretén, doncs, just el contrari que els
autors anteriors: aquests utilitzaren l’estat de natura per a establir
la legitimitat del poder des de fora de la història mateixa: és a dir,
l’exercici del poder no és el fruit de la victòria en una sèrie de
lluites de forces interessades, sinó la conseqüència lògica i racional
d’un universal i transcendent –més enllà de la història- estat de
natura.
Per a Nietzsche Occident ha intentat fer-nos creure amb el concepte de
Veritat que els seus valors no responen a unes contingències històriques
concretes, sinó a unes essències universals immodificables. Nietzsche
torna allò que es pretén transcendent a la seva immanència real, retorna
els valors occidentals a la seva dimensió històrica, al resultat d’un
fluir, d’un esdevenir en el món i, com a tal, fruit d’una victòria en un
determinat joc de forces on el logos s’imposà al mite i s’atorgà a ell
mateix la distinció de l’únic vertader. En conclusió, no hem d’oblidar
que el que ens relata es la història mateixa davant d’aquells que
pretenen establir conceptes universals i s’obliden que tot és humà,
massa humà.
Tampoc hi ha cap intent per part de Nietzsche de tornar al passat
prepactat; sap que no és possible el retorn. Per això, la nova aurora
que proclama és la ruptura del pacte, la diversificació dels conceptes,
la creació lliure de metàfores individuals.
-
Quadre resum.
- Cultura d'Occident (Esquema)
|
|