|
Índex
Tornar
Biografia
Filòsof de vida
Vida i Obra
Nietzsche davant de
Nietzsche i Kant
Textos Selectivitat
Exercicis
| |
| |
Enllaços |
NIETZSCHE I KANT DES
DEL PUNT DE VISTA DELS PRINCIPIS
Gilles Deleuze
No hi ha il•lusions del coneixement, sinó que el propi coneixement és
una il•lusió: el coneixement és un error, pitjor encara, una
falsificació.
Kant va concloure que la “Crítica” havia de ser una crítica de la raó
per la pròpia raó. ¿No és això la contradicció kantiana?
- El filòsof legislador, en Nietzsche, apareix com el filòsof del futur;
legislació significa creació de valors.
- El filòsof en tant que filòsof no és un savi. El filòsof en tant que
filòsof deixa d’obeir.
- El filòsof substitueix l’antiga saviesa pel comandament; esmicola els
antics valors i crea valors nous. Tota la seva ciència és legisladora en
aquest sentit.
- Per al filòsof, coneixement és creació, la seva obra consisteix en
legislar, la seva voluntat de veritat és voluntat de poder.
- Per bé que aquesta idea del filòsof té arrels presocràtiques, sembla
que la seva reaparició al món modern sigui kantiana i crítica
“Els grecs sentien que la submissió, l’obedient acceptació de tot allò
que es presenta, oculten a l’home l’ésser vertader”
¿Per què Nietzsche, en el precís moment en que sembla seguir i
desenvolupar la idea kantiana, arracona Kant entre els “obrers de la
filosofia”, aquells que s’acontenten amb fer l’inventari dels valors en
curs, el contrari dels filòsofs del futur?
- Per a Kant, efectivament, el que és legislador és sempre una de les
nostres facultats: l’enteniment, la raó. Nosaltres som els legisladors
sempre que observem el bon ús d’aquesta facultat i que fixem a les
nostres restants facultats una tasca igualment conforme a aquest bon ús.
Però, ¿a qui obeïm sota aquesta facultat?
- La raó representa les nostres esclavituds i les nostres submissions,
com superioritats que fan de nosaltres éssers raonables.
- El bon ús de les facultats en Kant coincideix estranyament amb els
valors establerts; no fan sinó interioritzar els valors en curs: el
vertader coneixement, l’autèntica moral, la vertadera religió.
OPOSICIÓ ENTRE LA CONCEPCIÓ NIETZSCHEANA DE LA CRÍTICA
I LA CONCEPCIÓ KANTIANA
Kant/Nietzsche
1) Principis transcendentals que són simples condicions de pretesos fets
1) Establir principis genètics que refereixen el sentit i el valor de
les creences, de les interpretacions i les evolucions
2) Pensament que es creu legislador, perquè només obeeix la raó 2)
Establir un pensament que pensi contra la raó.
“Ser raonable serà sempre impossible”
Idea equivocada de l’irracionalisme. Irracionalisme: tan sols intervé el
pensament
(No oposa la raó a quelcom distint del pensament: cor, sentiments,
caprici, passió)
3) El legislador, jutge del tribunal que controla simultàniament la
distribució dels dominis i el repartiment dels valors establerts 3) El
genealogista és el vertader legislador.
Jutjar és valorar i interpretar; és crear valors.
El problema del judici es converteix en el de la justícia i de la
jerarquia
4) La crítica consisteix en justificar 4) La crítica consisteix en
sentir d’una altra manera; una altra sensibilitat
EL CONCEPTE DE VERITAT
Kant és en aquest sentit, l’últim dels filòsofs clàssics: mai no posa en
dubte el valor de la veritat, ni les raons de la nostra submissió a allò
vertader. En aquest aspecte és tan dogmàtic com els altres.
Cap d’ells es demana:
Qui busca la veritat?
Què vol aquell que busca la veritat?
Quin és el seu tipus, la seva voluntat de poder?
Nietzsche pregunta què significa la veritat com a concepte. Nietzsche no
critica pas les falses pretensions de la veritat, sinó la veritat-en-si
i com a ideal.
Sabem que la “vida tendeix a confondre, a enganyar, a dissimular, a
enlluernar, a cegar”.
Però aquell qui vol la veritat vol en primer lloc menysprear aquest
elevat poder del fals: fa de la vida un “error”, d’aquest món una
“aparença”. Oposa, doncs, el coneixement a la vida, oposa el món a un
altre món, un ultra-món, precisament el món verídic.
I sempre ens entrebanquem amb el virtuosisme del que vol la veritat: una
de les seves ocupacions favorites és la distribució de culpes, fa
responsable, nega la innocència, acusa i jutja la vida, denúncia
l’aparença
- Aquell qui vol un altre món, una altra vida, vol quelcom més profund:
“La vida contra la vida”. Vol que la vida renegui de si mateixa i es
torni contra si mateixa.
DIONÍS I ZARATUSTRA. NIETZSCHE I HEGEL. ETERN RETORN.
L’ensenyança especulativa de Nietzsche és la següent: el devenir, el
múltiple, l’atzar, no contenen cap negació: la diferència és la pura
afirmació; retornar és l’ésser de la diferència excloent tot allò
negatiu.
- Nietzsche denuncia totes les mixtificacions que desfiguren la
filosofia.
- Hegel fa del negatiu, de la infelicitat de la consciència, uns altres
moments de formació de reflexió o de desenrotllament.
- Atac contra la dialèctica que se serveix de l’escissió de la negació,
el germen de l’afirmació.
Nietzsche: la negació deixa de ser un poder autònom, una qualitat de la
voluntat de poder.
|
|
|