|
Índex
Tornar
Biografia
Filòsof de vida
Vida i Obra
Nietzsche davant de
Nietzsche i Kant
Textos Selectivitat
Exercicis
| |
| |
Enllaços |
Nietzsche: només valors
lligats a la vida
Esquema
1. La perspectiva nietzscheana
2. Moments d'una vida turmentada
3. Vers la més viva intuïció del filòsof
4. Els grans temes de Zaratustra
5. La reformulació de les doctrines
6. Manipulació d'un pensament
1. La perspectiva
nietzscheana
El pensament de Friedrich Nietzsche es troba en l'encreuament de dues
coordenades intel·lectuals del segle XIX: l'actitud de sospita i
denúncia i, en segon lloc, l'actitud d'afirmació dels valors lligats a
la vida en detriment dels lligats a la raó. Els valors lligats a la raó,
a la raó científica, configuren una tercera i influent coordenada
intel·lectual del segle XIX ben oposada a les afirmacions de Nietzsche.
Nietzsche comparteix amb Marx i Freud l'actitud de sospita i denúncia.
Què és sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La
sospita porta a anar més enllà de les aparences, a cercar el fons amagat
i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche i Freud seran coneguts amb
l'expressió filòsofs de la sospita. La sospita de Marx i Engels fou de
caire socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi
batega sofriment, alienació i explotació. La sospita de Freud serà de
caire psicològic: sota les més nobles idees i més bons sentiments s'hi
amaguen mòbils obscurs, irracionals i inconscients. La sospita de
Nietzsche és global i radical: els valors de la cultura occidental ja no
són valen, són valors buits i no pesen realment en la vida de les
persones.
Actitud de sospita i denúncia
La cultura occidental sovint ha donat primacia a la raó. Els il·lustrats
del segle XVIII divinitzen la raó: una eina que ens capacita per
analitzar i entendre-ho tot. En el segle XIX, amb el positivisme, la raó
científica vol tenir l'última paraula. Nietzsche, altrament, intueix que
la natura, l'activitat humana, la vida en la seva totalitat, escapen a
les capacitats de la raó científica. La vida no és matematitzable; la
vida és història, procés, canvi, irracionalitat. El més hàbil i
capacitat per acostar-se al cor de la vida no és el filòsof ni el
científic, és l'artista. L'artista està dotat d'una capacitat d'entendre
la realitat i la vida que manca al científic. I entre totes les arts, la
música és la que expressa la realitat vital amb més plenitud. Nietzsche
és el més apassionat representant d'aquest vitalisme.
Nietzsche se'ns presenta més com un artista amb profundes intuïcions o
guspires de genialitat que com un pensador sistemàtic. El seu pensament
és un pensament in fieri, mai acabat, fent-se i refent-se constantment.
No és un pensament madur i perfilat. En els seus escrits hi trobem
«llampecs mentals» que il·luminen determinades vivències, no travades
cadenes d'idees com acostumen fer els filòsofs. Però uns llampecs
mentals que, essent peces aïllades sense cap sistema, permeten
configuracions i interpretacions ben diferents. Quin és el meu lector
ideal? es pregunta Nietzsche. Un explorador, respon. Un home capaç
d'explorar noves possibilitats, noves respostes. Nietzsche desmunta una
visió clàssica de les coses però, per altra banda, no veu clara la
posició alternativa. I quan rellegeix els seus escrits, és crític: hi
reconeix fanatisme. Per això, tal com diu Karl Jaspers, hom es fidel a
Nietzsche afirmant-se constantment en contra d'ell.
2. Moments d'una vida
turmentada
2.1 Professor de filologia, no de filosofia
Friedrich Nietzsche naixé el 1844, a la ciutat de Röcken, Alemanya. Pare
i avis eren pastors protestants: des de petit fou educat en un ambient
religiós. L'any 1848 va néixer la seva germana Elisabeth, que tingué una
gran incidència en la seva vida com amiga i confident; el seu pare morí
quan ell tenia cinc anys. Nietzsche rebé una sòlida formació humanística
i mostrà una gran sensibilitat musical.
L'any 1864, ingressà a la Universitat de Bonn per estudiar teologia i
filologia: la seva mare insistia perquè continues la tradició familiar
de ser pastor protestant, però ell s'hi va oposar i es traslladà a la
Universitat de Leipzig, on s'especialitzà en filologia grega. En aquesta
època descobrí l'obra d'Arthur Schopenhauer, pensador que l'impressionà,
l'entusiasmà i n'assumí la idea de voluntat de viure. El 1868, acabat el
servei militar en un regiment de cavalleria, conegué personalment el
compositor Richard Wagner: veu en la seva música l'expressió artística
del propi pensament. Amb el temps, d'apassionat admirador de Wagner
passarà a ser el més ferotge crític i adversari.
Als seus vint-i-quatre anys, la carrera acadèmica de Nietzsche no podia
ser més brillant. El 1869, la Universitat de Basilea, a Suïssa, el
nomena catedràtic de filologia clàssica, malgrat encara no estava en
possessió del títol de doctor. El seu antigermanisme l'impulsa a
abandonar la ciutadania alemanya i a fer-se suís;. D'altra banda, però,
demana permís a la Universitat per a participar en la guerra
francoalemanya de 1870, cosa que se li permet en qualitat de infermer
voluntari; als dos mesos cau malalt i ha de tornar a Basilea.
El 1872 publica el seu primer i revolucionari El naixement de la
tragèdia des de l'esperit de la música. El llibre, que mostra influència
de Schopenhauer, defensa que en la tragèdia clàssica grega està present
l'afirmació de la vida en tota la seva duresa, afirmació que és renovada
en les òperes de Wagner, però que havia estat rebutjada per
l'intel·lectual Sòcrates i els seus seguidors. El llibre fou
ridiculitzat pels filòlegs professionals negant-li el més mínim rigor
científic. La carrera universitària de Nietzsche estava acabada.
2.2. Desemmascarant. Així Parlà Zaratustra
Cap a l'any 1876, als 32 anys, inicia una segona etapa en la qual
esclata una crítica radical de tot allò que s'ha anomenat «virtut»;
darrera d'aquesta paraula ell hi descobreix hipocresia i corrupció. El
punt àlgid d'aquesta etapa serà la redacció de la seva obra capital Així
parlà Zaratustra.
El 1879 es jubila voluntàriament de la Universitat de Basilea a causa
dels seus greus problemes de salut. A partir d'aquest moment començà,
amb escassos mitjans econòmics, una vida de viatges constants per
l'Europa mediterrània i alpina, cercant un clima que millorés la seva
delicada salut. A Roma, l'any 1882, conegué Lou Salomé, una dona de
procedència russa d'extraordinària intel·ligència i bellesa, amiga de
Freud, Rilke i altres intel·lectuals europeus. Dues vegades Nietzsche
s'hi declarà i per dues vegades ella el refusà: l'admirava molt com a
pensador, gens com a home. Elisabeth, la germana de Nietzsche, féu molt
perquè aquesta relació fracassés. De fet, la seva relació amb les dones,
inclosa la seva germana, sempre fou conflictiva i difícil.
Lou Salomé, Paul Rée i Nietzsche
El 1881, controlant la seva mala salut amb molts medicaments, escriu La
gaia ciència, on anticipa el tema de la mort de Déu. L'anunci de la mort
de Déu, l'aparició del superhome, la voluntat de poder i l'etern retorn
seran els quatre grans temes que Nietzsche desenvoluparà en la seva més
gran creació: Així parlà Zaratustra (Also sprach Zarathustra). Els grans
enemics del superhome, l'home nou, són els predicadors de la igualtat,
és a dir, tant l'emergent socialisme predicat per Marx com el mil·lenari
cristianisme que exalça i protegeix els dèbils. L'obra, escrita entre
1883 i 1885, és una de les obres mestres de la literatura alemanya.
2.3. Intentant una formulació més filosòfica
A partir dels 38 anys, Nietzsche inicia una etapa en la qual intenta
formular ordenadament el seu pensament. La primera obra d'aquesta
darrera etapa és Més enllà del bé i del mal, una nova crítica a la
filosofia, moral i religió, que no han copsat el valor primordial de la
vida. L'any següent, el 1887, escriu Genealogia de la moral, on acusa la
religió jueva d'haver imposat una moral d'esclaus, la moral dels homes
inferiors, ben oposada a la moral aristocràtica dels senyors. Ara bé -i
aquest és un dels molts elements paradoxals de Nietzsche-, de vegades
aparegué com a decidit defensor del poble jueu.
El 1888 fou el darrer i fèrtil any de vida intel·lectual lúcida; després
començarà l'enfonsament. Escrigué Crepuscle dels ídols, on declara que
tot el que fins ara s'ha anomenat veritat no és més que un ídol a
derrocar. Del mateix fèrtil any són El cas Wagner i Nietzsche contra
Wagner; també L'Anticrist, una nova crítica a la moral cristiana; també,
la seva autobiografia, titulada Ecce homo.
A finals d'any, a Torí viu un moment d'entusiasme i eufòria que són el
preludi del col·lapse que sofrí el gener del 1889; les postals i cartes
que adreça als seus amics són una clara manifestació de bogeria. Primer
fou ingressat en diferents clíniques psiquiàtriques, posteriorment, i
fins la seva mort, l'agost de 1900, la seva mare i la seva germana en
tingueren cura. Morirà, silenciat per la malaltia, sense assabentar-se
que, en la seva última dècada, havia esdevingut internacionalment famós.
Amb la seva mort, llibres publicats i escrits inèdits, caigueren sota el
control «intencionat» de la seva germana
Nietzsche, 1899
3. Vers la més viva
intuïció
3.1. Schopenhauer: una furiosa i cega voluntat
Arthur Schopenhauer (1788-1860), el ferotge crític de l'idealisme de
Hegel, ha incidit profundament en força pensadors contemporanis,
especialment en Nietzsche, Freud i Wittgenstein. Schopenhauer, arrelat
en el pensament de Kant, afirma haver intuït quina és la realitat més
bàsica, més fonamental del nostre món, és a dir, afirma haver copsat què
és l'absolut, allò del qual tot és manifestació i del qual tot depèn: és
la voluntat de viure. La voluntat de viure és l'absolut que és present
en tota al realitat: en els éssers humans, en els animals, en els
vegetals, i fins i tot en el món inorgànic, en la pedra que es resisteix
a l'erosió o en el raig de llum que vol perdurar. Tot està al servei
d'aquesta voluntat, inclosa la mateixa raó humana.
Cada any, en una illa del Pacífic, -explica- uns tortugues de mar surten
de l'aigua per procrear a la platja, on són capgirades i devorades pels
gossos salvatges de l'illa: això és la vida, la vida que es manifesta
cada primavera des de fa mil·lenis. Innombrable quantitat d'éssers vius
es devoren mútuament per viure i per sobreviure; com els llops devoren
els gats o els gats devoren els ratolins. La voluntat de viure imposa
mort, dolor i guerra eterna.
La voluntat de viure no és una realitat individual, sinó un principi
universal, un impuls il·limitat mai satisfet. L'ésser humà és qui
s'adona d'aquesta insatisfacció insuperable: la finalitat de la vida no
és la felicitat sinó el dolor i la mort. La intuïció de la voluntat de
viure com a realitat fonamental condueix a Schopenhauer a un profund
pessimisme, a una actitud de renúncia radical a la vida; Schopenhauer,
seguint les doctrines de Buda, proposa el camí d'ascetisme. No així
Nietzsche, que partint de la mateixa intuïció de la voluntat de viure
com a realitat absoluta, condemnarà l'actitud de renúncia i predicarà el
sí a la vida en totes les seves formes.
3.2. El sí a la vida de Dionís
El nucli del pensament de Nietzsche es troba ja plenament en la seva
primera obra El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música.
Quin és aquesr nucli? El reconeixement de la vida com a valor fonamental
i la convicció que la cultura occidental ha rebutjat o temut la vida.
Seguint Schopenhauer, pensa que la vida és una realitat irracional,
cruel i cega, és dolor i destrucció; ara bé, el camí superior per a fer
front a aquesta realitat no passa pas per a la renúncia o per
l'ascetisme, sinó per l'art, per un art que afirmi la vida en la seva
plenitud. Aquest ha estat, precisament, el camí emprés per la tragèdia
clàssica grega: l'art tràgic és un valent i sublim sí a la vida malgrat
el dolor que aquesta comporta. La tragèdia clàssica manifesta i manté
oposició i equilibri entre dos ordres de valors: els de la vida, lligats
al déu Dionís, i els de la raó, lligats a Apol·lo. Segons Nietzsche, amb
Sòcrates i Plató s'inicia el predomini dels valors apol·linis per sobre
dels dionisíacs, comença el predomini de la racionalitat per sobre de la
vida: Sòcrates digué no a la vida preferint la pròpia mort.
El drama musical wagnerià ocupa el lloc que la tragèdia clàssica ocupava
en el món grec presocràtic: expressa el sí a la vida que surt del cor de
Dionís. Wagner és el prototipus d'artista tràgic, el seu insigne
«precursor en el camp de batalla».
4. Els grans temes de
Zaratustra
Així parlà Zaratustra (Also sprach Zrathustra) és la gran creació
literària de Nietzsche. Zaratustra, el mateix persa que al segle -VII
fundà la moral, retorna fent un cant a la vida i establint una nova
taula de valors. Nietzsche és el seu profeta. Amb llenguatge sempre
metafòric, el llibre és una parodia dels Evangelis; Zaratustra, com
Crist, abandona la seva casa als trenta anys, es prepara a les muntanyes
i torna per a predicar el seu missatge. És un provocatiu poema on es
realcen quatre grans temes:
l'anunci de la mort de Déu amb l'enfonsament de la civilització en Ell
basada,
l'aparició del superhome com a nou déu terrenal,
la voluntat de poder que mena cap a la creació de nous valors i
la doctrina de l'etern retorn o circularitat del temps.
4.1 La mort de Déu
L'expressió Déu ha mort significa molt més que l'afirmació d'alguna mena
d'ateisme; és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats
absolutes, de les idees immutables i dels ideals que guiaven la vida
humana. Déu representa tot allò que és suprasensible, representa tots
els idealismes, representa les grans creences o veritats que travessen
tota la història d'Occident. Els vells i més elevats ideals ja no
impulsen les vides de les persones, han perdut la seva força.
La mort de Déu equival a l'enderrocament dels pilars de la nostra
civilització: tots els valors d'aquesta descansen en la pressuposició
que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta
pressuposició. Ara vivim la fi d'una civilització que es basa en la
mentida d'un sentit únic i fix de les coses.
Déu ha mort: no és que no existís, és que ha mort. El seu assassinat
inaugura un temps nou: un temps sense ideals, principis o valors erigits
per damunt nostre. Davant la mort de Déu només s'escauen dues posicions:
la del darrer home, la del home que viu la fi de la civilització o la
del superhome, la del nou déu terrenal que diu sí a la vida.
Nietzsche veu en el seu propi temps el regne del darrer home, de l'home
que viu la trista fi d'una civilització en la qual havien imperat grans
valors ara ja morts. És el regne de l'home empobrit, de l'home sense
grans objectius, només amb petits interessos; és el regne de l'home que
es veu precipitat al nihilisme. El nihilisme és l'estat de l'home mancat
d'objectius pels quals valgui la pena lluitar, mancat de força per
superar-se. És l'home de la vida moderna, que està de tornada de tot i
cerca només la comoditat i el seu plaer diari.
4.2 El superhome
La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome
serà el nou déu terrenal, serà el sentit de la terra, l'home que serà
«capaç d'infantar una estrella»; el pol oposat al darrer home. En el seu
camí, el superhome s'oposarà a tota difamació del món, a tot menyspreu
pel cos, a tot ascetisme. Ha de donar un nou sentit al món: nous valors
no transmundans. Aquesta creació de nous valors serà el gran risc del
superhome, i no compta en cap suport fora d'ell mateix; serà el gran
creador de valors fonamentats en la vida.
I Zaratustra parlà així a la gent:
«Jo us predico el superhome. L'home és quelcom que ha de ser superat.
Què heu de fer per superar-lo?
Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els superava: i
vosaltres voleu ser el reflux d'aquesta gran marea i recular fins a la
bèstia en comptes de superar l'home?
Què és el simi per a l'home? Una riallada o una vergonya dolorosa. I
precisament això ha de ser l'home per al superhome: una riallada o una
vergonya dolorosa.
Heu seguit el camí del cuc fins a l'home i encara en vosaltres hi ha
moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu simis i ara l'home
és encara més simi que qualsevol simi.
Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig
planta, mig fantasma. Però que potser us dic que us torneu fantasmes o
plantes?
Mireu, jo us predico el superhome!
El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia
el superhome el sentit de la terra!
Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no
cregueu a aquells que parlen d'esperances sobreterrenals! Són gent que
emmetzinen, tant si ho saben com si no...»
Nietzsche Així parlà Zaratustra. Pròleg, 3
Quines són les qualitats del superhome? Nietzsche no porta a terme una
caracterització d'aquest ésser superior, només en fa insinuacions. Serà
un esperit lliure i cor lliure que no cedeix davant res, però que
participa de la innocència i espontaneïtat del nen. Amb què compta el
superhome a l'hora de crear nous valors? Amb la voluntat de poder.
4.3 La voluntat de poder
La voluntat de poder és l'energia que tota vida en plenitud manifesta;
és la voluntat de domini, voluntat de ser més fort, de créixer: és la
potència vital. La voluntat de poder és la vida que imposa la seva llei.
Però la voluntat de poder no és ben bé la salvatge llei del més fort. És
el poder dels creadors, el poder d'aquells que, per la seva pròpia
grandesa, s'ensenyoregen de la situació. En el camp de la creació
artística, un creador, un Picasso, no força ningú a pintar com ell, però
esdevé senyor de la situació i de cap manera se'l pot ignorar.
Voluntat de poder és la nova llei, és l'imperatiu nietzschià. Cal crear
constantment formes noves de vida, cosa que comporta la destrucció
d'altres formes de vida, decadents o esgotades. La instauració de nous
valors i la superació del nihilisme són possibles amb la voluntat de
poder.
Escolteu, doncs, la meva paraula, saberuts! Comproveu seriosament si
m'he arrossegat fins al cor de la vida i fins a les rels del seu cor!
Arreu on he trobat éssers vivents, hi he trobat voluntat de poder; i
àdhuc en la voluntat del criat, hi he trobat la voluntat de ser senyor.
A servir el més fort, a això convenç el més dèbil la seva voluntat, que
vol dominar el que encara és més dèbil: aquest plaer és l'únic al qual
no pot renunciar.
I on hi ha immolació i servitud i esguards d'amor: també hi ha voluntat
de ser senyor. Per camins secrets s'esmuny el més dèbil al castell i
fins al cor del més fort -i li roba poder.
I vet aquí el misteri que m'ha confiat la vida mateixa: «Guaita -digué-,
jo sóc allò que s'ha de superar sempre a si mateix.
Només on hi ha vida, hi ha també voluntat: però no pas voluntat de vida,
ans -això t'ho ensenyo jo- voluntat de poder!
Moltes són les coses que l'ésser vivent prea més altes que la mateixa
vida; però en el mateix prear parla -la voluntat de poder!»
Nietzsche Així parlà Zaratustra, De l'autosuperació
La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat. Com més poderosa
i creadora és una vida, més imposa jerarquia i desigualtat; com més
dèbil i impotent, més imposa igualtat. Els predicadors de la igualtat
són aquells que, com les taràntules, estan amarats de verí, d'un verí
que vol assassinar tota vida noble i superior. La voluntat d'igualtat és
l'intent de reduir el que és original i excepcional a ordinari i
mediocre. Nietzsche polemitza contra la identificació d'igualtat amb
justícia, identificació ben viva en la Revolució Francesa, en les
propostes socialistes i comunistes, en totes les democràcies i en el
mateix cristianisme.
4.4. L'etern retorn
Del superhome, Zaratustra en parla a tothom; de la mort de Déu i de la
voluntat de poder, a pocs; de l'etern retorn, només a si mateix. És el
seu pensament menys elaborat. En un món on tot passa, on tot es
transforma, on tota forma nova de vida és destruïda, perdura i es
repeteix —eternament— l'acte creador.
L'etern retorn o circularitat del temps comporta no una visió lineal del
temps sinó una visió cíclica. En un horitzó lineal destaquen passat i
futur; però aquests es fonen en una visió cíclica: la distinció entre
passat i futur no les fa el temps, sinó cadascun de nosaltres des del
seu punt de vista. Aquí, l'únic que compta és l'instant creador, un
instant que, com un llampec, il·lumina tot el paisatge del temps.
Aleshores, l'instant decideix sobre l'eternitat, és a dir, el que es fa
val per sempre, com el que composa una llei científica amb validesa
universal.
Tot se'n va, tot torna; eternament roda la roda de l'ésser. Tot mor, tot
torna a florir, eternament corre l'any de l'ésser.
Tot es trenca, tot s'ajunta de nou; eternament la mateixa casa de
l'ésser es basteix ella mateixa. Tot s'acomiada, tot es torna a saludar;
eternament roman fidel a si mateix l'anell de l'ésser.
A cada instant comença l'ésser; entorn de cada 'aquí' gira l'esfera
'allà'. El mig és arreu. Corba és la senda de l'eternitat.
Nietzsche Així parlà Zaratustra, El convalescent
La voluntat de poder i l'etern retorn no impliquen que imperin formes de
vida cada vegada millors, que les espècies creixin en perfecció, sinó
que el món, eternament, es veu dominat per la voluntat d'acceptar-se i
de repetir-se, una voluntat que és una eterna necessitat. Aquest és
l'amor fati de Nietzsche, l'amor al destí, l'estimació del que és
necessari. És l'acceptació, per part de la voluntat, del destí enigmàtic
del món.
5. La reformulació de les
doctrines de Zaratustra
5.1 Moral dels senyors i moral dels esclaus
Tots els escrits de Nietzsche posteriors a Així parlà Zaratustra estan
marcats per la idea de transvaloració o capgirament de tots els valors.
En tots ells els problemes de la filosofia són, essencialment, problemes
ètics o de valors: la vida, i només la vida, és el fonament últim de
tots els valors.
En La genealogia de la moral analitza l'origen dels valors i el valor
d'aquest origen. El valor o categoria de tota moral depèn de com
reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder.
En la primera dissertació pren relleu la distinció entre dues morals: la
moral de senyors i la moral d'esclaus.
La moral de senyors és la moral noble en la qual bo és tot el que eleva
l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble,
poderós, bell, feliç, grat a Déu. Òbviament, dolent és el seu contrari.
La moral d'esclaus, per altra banda, és la moral del remat i de la
mediocritat, una moral amarada d'instint de venjança contra la vida
superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones;
una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils.
Per aquesta moral bo és igual a pobre, mancat, impotent, malalt, lleig.
Nietzsche afirma que la moral original fou la moral de senyors, la que
es troba en la base de tota cultura. Ara bé, una rebel·lió dels esclaus,
obra dels jueus i el cristianisme, produí la inversió dels valors
morals: el ressentiment dels oprimits esdevingué creador i generà els
valors que lloen els febles. La transvaloració o capgirament dels valors
vol ser un retorn a la més originaria i creadora moral: la moral
aristocràtica.
5.2 Cauen moltes «veritats» falses
En Crepuscle dels ídols o Com es filosofa amb el martell, una de les
darreres obres de Nietzsche, es completa l'enderrocament de tota mena
d'ídols o «veritats». No només enderroca els ídols o veritats antigues,
sinó també les idees o veritats modernes. Veu el seu món com una tardor
en la que cauen dels arbres, ja madures, moltes «veritats» falses. Ja en
el Zaratustra havia fet caure el gran ídol de l'Estat, aquell que sempre
menteix «en totes les llengües del bé i del mal»; ara fa caure l'ídol de
la raó, que en l'àmbit de la filosofia és la que porta a falsificar dels
dades dels nostres sentits; fa caure l'ídol de la nova Alemanya
unificada, un II Reich que no s'adona del camí poc elevat i molt
decadent que ha emprès; fa caure l'ídol de la ciència; fa caure l'ídol
de les causes socialistes i obreres; fa caure, no faltaria més, l'ídol
de la moral cristiana: «Tots els mitjans amb els que s'ha volgut fins
ara la moralitat de la humanitat han estat radicalment immorals». Per
què? Perquè s'han avergonyit de la vida.
6. Manipulació d'un pensament
Nietzsche fou obertament integrat al patrimoni intel·lectual del
nacionalsocialisme. El 1934, a Weimar i amb la presidència de Hitler, es
féu la celebració oficial del 90è aniversari del naixement del filòsof.
Però el Nietzsche que els nazis veneraven i presentaven com a precursor
del nacionalsocialisme era un Nietzsche manipulat per la seva germana,
la sí racista Elisabeth Förster Nietzsche.
A la mort del filòsof, la seva germana reivindicà tots els drets sobre
els llibres i manuscrits del seu germà; aturà l'edició de les obres
completes que preparaven amics de Nietzsche. Controlà personalment el
Nietzsche Archiv. A partir de petits fragments i notes soltes, escrits
entre finals de 1887 i inicis de 1889, composà l'obra que més valorada i
difosa pels nazis, La voluntat de poder, un fals llibre en el qual
Friedrich Nietzsche, que havia escrit «Nosaltres, els sense pàtria, sóm
massa diversos, massa mesclats pel que fa a la raça», apareixia com a
patriota i racista. Nietzsche ja s'havia malfiat de la germana casada,
segons ell deia, amb un «imbècil racista».
Les manipulacions dels escrits feren possible que tant Mussolini com
Hitler reconeguessin Nietzsche com a mestre: el seu pensament havia
estat adaptat als eslogans ideològics del Tercer Reich. Ara bé, és
il·lustratiu recordar que un sector minoritari del partit nazi s'oposava
a aquest culte oficial a Nietzsche perquè veien en ell un anticristà, un
filosemita, un francòfil, un nihilista, en resum, un esperit
antinacional.
Així, doncs, el Nietzsche més conegut al llarg de tota la primera meitat
del segle XX fou el Nietzsche manipulat i adaptat a la propaganda nazi.
Fins el 1954 no s'inicià el debat crític sobre les obres del filòsof,
tot reconeixent la pluralitat de falsificacions introduïdes. Els
italians Giorgio Colli i Mazzino Montinari són els que han portat a
terme, a partir de 1964, la primera edició crítica de les obres
Friedrich Nietzsche. Un dels llibres de Montinari porta el revelador
títol La voluntat de poder no existiex; en lloc del fals llibre,
existeixen uns Fragments pòstums.
|
|
|