Enllaços

A.Archiles i ss.)
H.F. COU (C. Tejedor)

VIDA I OBRA (A. Archiles i ss).
 

Vida
Dues atmosferes vitals marcaran la infantesa i l’adolescència d’un infant batejat amb el nom de Friedrich Wilhelm Nietzsche, nascut a Röcken el 15 d’octubre de 1844.
- La religiositat de la família. Els seus dos avis eren pastors protestants i el seu pare, a més, era el rector de la localitat. De fet, Nietzsche comença a estudiar teologia a la Universitat de Bonn el 1864 (alhora que filologia clàssica), i només la seva pròpia voluntat, oposada a la de la mare, l’aparta de l’ofici de pastor.
- L’atmosfera femenina. El seu pare mor als 36 anys, quan Nietzsche en tenia cinc (cosa que obliga al trasllat a la petita ciutat de Naumburg); el seu germà mor només néixer. La casa quedarà integrada per la seva germana Elisabeth (dos anys més jove que ell), la mare, l’àvia i dues ties.

Dues atmosferes vitals marcaran la seva joventut.
- La malaltia. La seva salut delicada dóna aviat mostres de complicar-li l’existència. El 1856 comença a patir problemes estomacals i insomni. Aquestes malalties s’agreujaran a mesura que passen els anys. Nou anys després pateix un reumatisme produït per una meningitis infecciosa i comença a ser tractat contra la sífilis (sembla que la infecció és de febrer de 1865). Els dolors de cap i d’ulls ja no l’abandonaran. El seu caràcter apassionat haurà d’autodisciplinar-se per a controlar-se la trencadissa salut.

- La brillant carrera intel•lectual. Comença en els seus anys de batxiller quan és becat per ser alumne de l’elitista escola de la fundació Pforta. Compagina els seus estudis de filologia clàssica amb la música. Funda la unió musical Germania i compon obres musicals (no molt exquisides segons els crítics). Els seus estudis de filologia són tan brillants (tant a Bonn com a Leipzig) que només amb 24 anys és nomenat catedràtic de filologia clàssica a la Universitat de Basilea sense ser ni tan sols doctor. La seva lliçó inaugural du per títol: “Homer i la filologia clàssica”. La universitat de Leipzig li atorgarà el doctorat en 1869 sense examen ni tesi, només amb els treballs ja publicats.

Dues atmosferes vitals marquen la seva vida adulta.
- La vida intel•lectual com a professor universitari. El món de la cultura –docència i investigació- embolcalla la seva vida i la de les seves amistats i enemistats. Del món de la música destaca la seva relació d’amistat i admiració per Wagner, que es trencarà bruscament el 1878, i la del músic Koselitz a qui Nietzsche rebatejarà amb el nom de Peter Gast (Pere l’Hoste). Aquesta amistat durarà tota la seva vida i serà Gast qui l’ajudi a escriure els seus manuscrits. Els seus escrits són ben rebuts. Així, el 1868 se li premia un treball sobre Diògenes Laerci. Però la interpretació provocativa de la seva primera gran obra, “L’origen de la tragèdia” (1872), criticada amb duresa per l’autoritat intel•lectual de l’època, Wilamowitz, i silenciada pel seu professor Ritschel (aquest l’havia proposat com a professor a Basilea) li ocasionen la desconfiança del món universitari. A partir d’aleshores serà considerat per molts com un autor maleït.
- El pensament nòmada. El seu cos fa aigües. Migranyes, dolors de cap, vòmits; ni la gimnàstica ni les píndoles Gérandel (preparat mercurial per a la sífilis i altres infeccions similars) en minven els dolors físics. Demana llicència per malaltia i li la concedeixen el 1879 amb una pensió de 3.000 francs anuals. Es converteix en un viatger errant que busca els llocs més propicis per a la seva salut a la Mediterrània i als Alps suïssos. Des de 1883 passa els estius a Sils-Maria (nord d’Itàlia) i els hiverns a Niça. Viatja les altres estacions. Entre dolor i dolor continua la seva activitat intel•lectual preparant llibres. Manté amistats amb Von Stein, Paul Rée i Lou Salomé, entre d’altres. Aquesta última refusarà la seva petició de matrimoni (també la de Paul Rée).

Una sola atmosfera vital marcarà els seus últims anys:
- La bogeria. Només un any, 1888, pot fruir d’una milloria de salut, avançament del fatal desenllaç que es produirà a la plaça de Torí el gener de 1889, quan la bogeria irremeiable col•lapsa el cos. El teòleg Overbeck, amic seu, s’encarregarà de dur-lo a la clínica de Basilea on se li diagnostica un reblaniment cerebral. La seva mare, primer (mor el 1897), i la seva germana, després, s’encarregaran d’atendre’l. Entre la clínica psiquiàtrica de Jena i la casa materna, Nietzsche compartirà els darrers deu anys de la seva vida amb la bogeria. Mor el 25 d’agost de 1900.

Relacions amb la família. La seva germana Elisabeth sempre cregué en el potencial intel•lectual del seu germà i, des dels seus inicis, en fou la millor aliada. Tot i que la relació es trencarà per qüestions ideològiques. Elisabeth seguí adorant el seu germà i l’aplegava i guardava tots i cadascun dels escrits, que el mateix Nietzsche pretenia destruir. En una ocasió, quan el filòsof abandonava la seva càtedra de filosofia, hagué de demanar-li quasi agenollada que no tirés al foc de la xemeneia, encoratjada pel seu amic Overbeck, un munt de quaderns. En els anys de bogeria, anava aconseguint per tots els mitjans (diners, xantatges, viatges, amenaces) quasi la totalitat dels manuscrits que el seu germà havia anat deixant per mitja Europa. És veritat que manipulà tot aquest material (eliminà frases, no publicà, canvià paraules...) per defensar les seves idees antisemites. Però també és cert que sense la col•laboració d’ella no podríem llegir avui una gran part dels manuscrits. En qualsevol cas, la devoció d’Elisabeth pel germà, no era compartida per aquest. (“El tracte que em donen ma mare i ma germana fins ara, m’inspira un horror indicible” (“Ecce Homo”, Cap. 3)

L’OBRA
Classificar l’obra de Nietzsche per etapes resulta difícil per dues raons:

a) No hi ha una evolució clara. En qualsevol dels seus llibres hi ha el mateix rerefons d’idees; com a molt és qüestió d’accents en uns temes o en altres. Pot observar-se un sentiment més romàntic i schopenhauerià en les primeres obres, però també en elles podem trobar idees que no abandonarà mai més. La diferent valoració de Wagner i l’aparició tardana de la idea d’Etern Retorn seran les variacions més notables.
b) La redacció dels aforismes i la seva data de publicació són diferents. Molts dels seus llibres es componen d’aforismes ordenats segons els interessos determinats de l’obra, però han estat redactats en èpoques ben diferents.

Malgrat aquestes dificultats, i per a sistematitzar la seva obra (cosa que no li agradava al propi Nietzsche), podem realitzar la classificació següent que només conté les obres filosòfiques més importants:

Període romàntic: les obres de Basilea (1869 – 1876).
- El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música (1872).
- Sobre el futur de les nostres institucions educatives (1872).
- Cinc pròlegs a cinc llibres no escrits (1872).
- Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873).
- Consideracions intempestives (són quatre consideracions publicades des de 1873 fins a 1876).

Període de l’Esperit lliure fins a l’Etern Retorn (1877 – 1882).
- Humà massa humà: un llibre per als esperits lliures (1878, la primera part, a la qual anaven afegint-se dues parts més, nous aforismes i altres escrits, com El caminant i l’ombra, fins a 1880).
- Aurora: pensaments sobre els prejudicis morals (1881).
- El gai saber (La gaia ciència) (1882)

Període de l’Etern Retorn (1883 – 1888)
- Així parlà Zaratustra (1883, les dues primeres parts, 1884 la tercera, i 1885 la quarta).
- Més enllà del bé i del mal (1886).
- La genealogia de la moral (1887).
- El crepuscle dels ídols o com es filosofa a martellades (1888).
- Nietzsche contra Wagner (1888)
- Ecce Homo. Com s’arriba a ser allò que u és (1888)
- L’anticrist.. La maledicció del cristianisme (1888)
- La voluntat de poder (aforismes pòstums que Nietzsche deixà sense cap títol definit. Publicat per primera vegada, amb 483 aforismes, en 1901)

 

FRIEDRICH NIETZSCHE (1844-1900)

C. Tejedor


Nietzsche va néixer a la vicaria de Röcken (Leipzig). Era fill d’una família de pastors protestants (i, més, concretament, luterans), els anteriors membres de la qual tradicionalment havien estat clergues rurals. En aquest sentit, a l’hora d’avaluar la seva filosofia i la seva crítica a la religió, cal tenir present que, quan ell mateix es reivindica com a “Anticrist”, principalment es rebel•la contra aquests orígens familiars. A més, fou una persona introvertida i solitària, molt marcada per la mort prematura del seu pare i per les fortes pressions i influències de la seva mare i, sobretot, la seva germana Elisabeth.
Als 24 anys fou nomenat catedràtic de Filologia Grega a Basilea (Suïssa), on va conèixer Wagner i l’esposa del música, Còsima, que apareix sovint en les seves obres amb el nom d’Ariadna. Al cap de deu anys caigué malalt i abandonà la universitat; visqué modestament gràcies a una petita pensió vitalícia. Va passar alguns anys com a filòsof errant, escrivint compulsivament, entre les muntanyes suïsses i Itàlia, on va conèixer la jove letona Lou Andreas-Salomé, un dels seus diversos amors platònics. L’any 1899 va perdre les facultats mentals i onze anys després va morir a Weimar.


1. El projecte nietzschià: la genealogia.


En la seva autobiografia titulada Ecce Homo, Nietzsche Afirma que el seu projecte és un destí, més que no pas una filosofia particular. De fet, considera que a través del seu pensament està realitzant una genealogia, però no en el sentit estricte d’una història de la moral o de les idees pessimistes (nihilistes) sinó, més aviat, d’un diagnòstic, d’una dramatúrgia de les idees. Es tracta d’un esforç per a explicar les coses que han passat i han mort en la vida de cadascú i en cada afirmació dels actuals éssers humans. La genealogia mostra com el passat es fa present: les idees pessimistes i angoixes que hom té avui han estat originades en el passat (socraticoplatònic, cristià i kantià). Tota la tradició filosòfica occidental és còmplice d’un error: la teorització, és a dir, la incapacitat de les idees per a expressar la vida; així, doncs, segons Nietzsche, cal denunciar que aquest error ha fet l’ésser humà més pessimista i angoixós. La genealogia consisteix a analitzar i desemmascar els conceptes morals tradicionals, com, per exemple, el de “bé” i el de “dolent”, ja que considera que són erronis, enganyosos i alienants. Per això

Nietzsche proposa destruir-los i substituir-los per altres de caràcter vitalista, individualista i realista que estiguin més enllà del bé i del mal.

Nietzsche assenyala la fi de la metafísica de les Idees (iniciada per Plató) i el començament de la metafísica de la vida, des d’un punt de vista radicalment diferent del de la filosofia tradicional. Per això la seva lectura de la història de la filosofia, a partir de la voluntat de poder, assumeix la influència d’aquells pensadors que constitueixen la tradició marginada de la filosofia: els vitalistes, els llibertins, els materialistes, etc., els quals consideren la vida com a projecte de creació. Al mateix temps, Nietzsche rebutja els adversaris de la vida com a criteri i els qui situen el sentit de la vida molt més enllà d’aquesta.

Per consegüent, el projecte nietzschià implica el rebuig de les idees que generen individus pessimistes, és a dir, la seva filosofia s’oposa a:

• La tradició socraticoplatònica: Sòcrates és el pare de la moral entesa com a repressió dels instints vitals; prefereix morir, nega la vida, per tal que les seves idees visquin eternament. A partir de Sòcrates la raó comença el seu gran combat contra la vida. Plató continua aquesta línia de pensament en negar la virtut del món sensible i subordinar-ho tot al món intel•ligible. Plató és el màxim responsable del nihilisme perquè crea un món fictici, el de les Idees, que a més, segons ell, és l’únic real i el millor de tots els móns possibles. I encara que Nietzsche es consideri antiplatònic, en realitat resta presoner d’un cert dualisme en tota la seva obra; així, ser i esdevenir, veritat i aparença són alguns dels dualismes presents al llarg de l’obra nietzschiana.

• El cristianisme. És el model de la moral esclavitzada, ja que fa a tothom igual perquè tothom és pecador. Predica la submissió, l’acceptació del dolor i el sacrifici. És una forma de platonisme al servei del poble.

• Descartes i la tradició racionalista: Identifiquen ser i pensar, la qual cosa hom considera un greu error, perquè la vida va molt més enllà del pensament (que només és una de les seves expressions). Per a Nietzsche, el pensament no és una entitat autònoma, sinó que està subordinat a la vida; per tant, l’acte de pensar és una funció del fet mateix de viure, i no al revés.

• L’imperatiu categòric kantià: Nietzsche considera que Kant està obsessionat pel deure i és incapaç de crear. A través de l’imperatiu categòric (expressió del deure pel deure), el nihilisme ha arribat a la seva culminació: Kant insulta la vida perquè la sotmet a la moral. La filosofia de Kant defensa el “tu has”, mentre que la màxima de la moral nietzschiana és el “jo vull”.

• L’utilitarisme: És una moral per a les masses, purament quantitativa, calculadora i, per tant, contrària a la vida superior que s’esdevé sense càlcul, que s’entrega gratuïtament i de la qual només poden gaudir autènticament els millors.



2. Influències en l’obra de Nietzsche


Nietzsche sovint fa referència als esperits lliures, no contaminats pel nihilisme, als quals adreça la seva reflexió o, més ben dit, la seva predicació. Aquests “esperits” són els pensadors marginats pel corrent oficial, els qui propugnen que la vida, entesa com a festa i joc, ha de tenir un lloc en la filosofia. En general, Nietzsche assumeix una línia materialista i sensualista de la filosofia occidental que té cinc grans moments: els presocràtics i els sofistes, l’esquerra hegeliana, Schopenhauer, Wagner i Darwin. D’altra banda, es manifesta contrari a la filosofia kantiana.

Segons Nietzsche, els presocràtics i el seu monisme materialista, els sofistes i el seu relativisme moral., Heràclit i la seva defensa de l’esdevenir, i els escèptics, són els únics filòsofs de l’antiguitat que no s’han deixat seduir per l’”ideal de la raó” i pel llenguatge metafísic.

Quant a l’esquerra hegeliana, Nietzsche pren la idea segons la qual “Déu ha mort”, però la desenvolupa d’una manera nova i creativa. Segons ell, la mort de Déu és l’esdeveniment sorollós, la condició necessària (però no suficient) per tal que l’ésser humà pugui ser creador de valors i sentits.

D’altra banda, Schopenhauer és el mestre de Nietzsche i també el pare de la filosofia alemanya, sobretot a partir de l’any 1848, quan fracassa la revolució burgesa i surt a escena el pessimisme estetitzant. Nietzsche el considera un educador perquè ensenya a menysprear el moralisme. Schopenhauer afirma que la voluntat és l’eix de la vida humana (idea compartida per Nietzsche), però ho fa a través d’una teoria de naturalesa tràgica: al final tot l’esforç de la voluntat és nul, perquè aquesta és derrotada per la mort.

En el camp de la música, Wagner és l’artífex de la definició de l’opera en termes d’obra d’art total. Nietzsche imita aquesta actitud amb relació al superhome, que també és un “home total” ja que ell mateix ha assolit la categoria d’”obra d’art”. Però, a partir de la Tetralogia, Wagner es converteix en l’apòstol del pangermanisme i Nietzsche se’n desvincula, perquè considera que ha esdevingut un patriota nacionalista, fet incompatible amb l’essència dionisíaca i festiva del superhome.

Pel que fa a Darwin, hom considera que Nietzsche va llegir L’evolució de les espècies; de fet, ell mateix admirava estèticament els fenòmens de la selecció natural i la lluita per la vida. Tanmateix, el darwinisme té poca influència en el superhome, ja que aquest no és cap raça biològica sinó una exigència vital, el nou principi de valoració moral. Per tant, doncs, hom dedueix que els més poderosos d’un règim polític no són necessàriament els més forts.

D’altra banda, la filosofia de Nietzsche i, especialment, l’afirmació del “jo vull”, s’oposen al concepte de deure kantià. Precisament, els debats centrals de la filosofia europea del nostre temps solen girar al voltant d’aquesta oposició. Kant representa allò que Nietzsche odia: l’esperit d’obediència, la submissió al poder. Per a Nietzsche, doncs, Kant és un funcionari “autòmat del deure”, incapaç de crear. L’un (Kant) creu en la raó que l’altre (Nietzsche) pretén destruir; el primer intenta justificar el deure moral, mentre que el segon pensa que la moral és un prejudici.

A grans trets, la crítica de Nietzsche a l’ètica kantiana es resumeix en les tres tesis següents:
• No hi ha una moral universal, sinó que cada societat considera morals aquells instints que li semblen útils.

• Per consegüent, no hi ha una moral desinteressada. Tot suposat desinterès sempre implica submissió als interessos dels altres i, en conseqüència, una vida inferior.

• Tampoc no hi ha una moral racional, ja que aquesta neix de fonts irracionals, primitives i instintives. Per tant, la moral no gaudeix d’autonomia: és una funció de la vida.

En definitiva, l’únic imperatiu categòric que reconeix Nietzsche no és el del deure, sinó el del viure. Segons el seu parer, la moral per la moral és una forma desnaturalitzada de vida, i l’ètica kantiana a la fi esdevé l’expressió de la misèria dels febles.

Kant és el filòsof que ens ha ensenyat a posar el deure –trist- per sobre de la vida creadora, motiu pel qual cal rebutjar-lo.



3. Apol•lo i Dionís


La voluntat de poder és un fet històric. A la Grècia clàssica ja era origen de pugnes i disputes, i hom solia representar-les mitjançant dues figures simbòliques o, més ben dit, dues màscares, que corresponien a diferents formes de comprendre l’ésser humà: Apol•lo i Dionís.
Apol•lo és el déu de l’ordre, la raó, la mesura i la prudència, mentre que Dionís és la deïtat del joc, la festa, el vi i el teatre. Dionís és el contrari de Sòcrates: aquest és pessimista i vol morir, mentre que Dionís simbolitza l’optimisme de la vida viscuda creativament. Nietzsche, per mitjà de la transvaloració i la voluntat de poder, pretén recuperar l’esmentat esperit de rauxa i gratuïtat perdut amb Sòcrates i Plató, i que esdevingué incompatible amb el cristianisme (entès com a religió de l’angoixa). Per això Dionís sempre està en lluita amb el Crucificat, símbol del dolor que insulta la vida.




4. El nihilisme


El mot nihilisme prové del llatí (nihil: no res), i en la doctrina nietzscheana no designa cap teoria, sinó una manera de viure, sentir i actuar. Més estrictament, el nihilisme és una “malaltia”, és el camí equivocat que ha seguit la cultura occidental des de Sòcrates, Plató i el cristianisme fins a la nostra època. Avui aquest terme s’aplica per a referir-se a al consciència dissortada i a la manca de capacitat de creació que caracteritzen l’individu occidental. Actualment hom està immers en el nihilisme, que ha forjat el llenguatge filosòfic i una manera d’entendre el món (ressentida, pessimista, obstinada a cercar el sentit de la vida en el més enllà...) que constitueix el moll de l’os de la cultura occidental.

En efecte, d’ençà de Sòcrates i Plató, Occident sempre ha caigut en el parany de buscar la veritat en el món suprasensible (les Idees) en detriment de la vida, que hom ha menystingut; així, els qui creuen en móns més enllà en realitat tenen por del món actual, que és l’únic autèntic. La gran equivocació del nihilisme (i, de retruc, de tota la cultura europea) consisteix a situar la vida més enllà d’aquesta mateixa, a creure que les Idees (entitats mortes) poden governar la vida i a no tenir en compte la voluntat de poder.

En vista d’aquesta situació, Nietzsche creu que el nihilisme no és cap teoria sinó un diagnòstic: l’ésser humà és un individu entristit perquè reprimeix la vida; les coses passades i mortes intenten dominar les ben presents i vives, talment com si es tractés d’una mala repetició (tot és igual com ha estat sempre, o sigui, insignificant, petit i miseriós). En aquest context, ningú no sap què és voler ni poder, i el gris s’imposa al verd de la vida.

Nietzsche distingeix dos tipus de nihilisme:

• El nihilisme passiu, que representa la submissió de la vida a les idees. L’individu nihilista s’agenolla davant d’allò que no entén i accepta la culpa i el pecat.

• El nihilisme actiu, que posa en relleu la incapacitat per a crear i el ressentiment. El nihilista actiu sap què no vol i és capaç de destruir. Però no sap què vol, no és creador i, per tant, no pot ser superhome
.

La mort de Déu


La frase “Déu ha mort” va aparèixer per primera vegada l’any 1882 al paràgraf 125 de la seva obra La gaia ciència: “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem mort”. Aquesta sentència significa que el món suprasensible està mancat de força operant perquè no atorga vida. La metafísica occidental, entesa com a platonisme, ha arribat a la seva fi. Nietzsche presenta la seva filosofia com a moviment contrari al platonisme, com una mena d’antimetafísica.
En aquest sentit, tota la història del pensament occidental correspon a la de la metafísica. Per això afirmar que Déu ha mort equival a considerar que el nihilisme ha arribat a la seva culminació: des de Sòcrates i Plató fins a l’imperatiu categòric de Kant, la filosofia sempre ha ensenyat a reprimir qualsevol desig i a subordinar-lo a l’ideal (a l’”haver de ser” kantià). L’ésser humà sempre ha tingut un déu (un valor més important que la vida), però l’individu modern ha descobert la mort de Déu com una qüestió central del seu temps; li manca una primera veritat a partir de la qual sigui possible valorar les coses. Déu només era El nom que hom donava al domini de les idees sobre la vida; consegüentment, la mort de Déu implica que no hi ha cap idea suprema ni cap valor que permeti posar ordre en les coses.
La mort de Déu obre el camí al superhome. Ara bé, això no vol dir que aquest sigui el nou Déu, sinó que l’època en què hom necessitava déus ha finalitzat. Déu és, per a Nietzsche, un concepte aliè a al vida. I si ha mort, el seu tron ha de quedar buit; com que Déu és el símbol de l’angoixa, el sacrifici, la submissió i la mort, no pot tenir successor, per la qual cosa qualsevol intent d’omplir aquest buit amb uns o altres ídols (les masses en el cas del socialisme, per exemple) està condemnat al fracàs.




5. La voluntat de poder


Aquest és el nou criteri a partir del qual esdevenen possibles el coneixement i la valoració de les coses. Quan la voluntat de poder disminueix i es troba dominada, apareix el nihilisme com a forma reactiva. En canvi, quan la voluntat de poder augmenta i, per tant, passa a ser dominadora, sorgeix el superhome com a forma activa. Déu ha mort, per la qual cosa no hi ha valors suprems. En el nihilisme doncs, la vida sempre s’ha considerat des del punt de vista de les idees, i la força creadora de la vida s’ha subordinat al seu valor moral.

La proposta nietzschiana és la transvaloració, segons la qual hom ha de prendre la vida com l’únic criteri vàlid per a jutjar qualsevol cosa. Cal modificar, doncs, el punt de vista des del qual es fa front a les coses. Ara bé, aquesta voluntat de poder no és sinònim d’estar content amb un mateix i desitjar el poder, sinó més aviat al contrari; consisteix a aspirar que el poder de la vida augment. Així, Nietzsche descobreix que tot acte de voluntat és produït, sostingut i dominat per un sentiment d’exaltació vital, perquè, en darrer terme, és això mateix: l’elevació del poder de la vida.

Com ja s’ha dit, doncs, l’acte de transvalorar implica abandonar l’òptica de les idees a l’hora d’observar la vida i considerar aquestes des de la manera de veure al vida. Aquesta actitud implica recuperar el sentit de la vida com a procés de creació: hom passa dels valors tristos, nihilistes, a la voluntat de poder. Significa dir el gran sí.

La voluntat de poder comporta un nou criteri de justícia i veritat; per tant:

▓ La justícia no és la moralitat realitzada. El primer manament de la justícia és fer que la vida creixi, raó per la qual allò que ens reprimeix no és just. Cal una moral de senyors que refermi la vida, enlloc d’una moral d’esclaus.

■ La veritat ja no és l’adequació entre la ment i l’objecte. La veritat és la vida i té un caire absolut de provisionalitat
.


6. El superhome


L’expressió de la voluntat de poder a escala humana és el superhome. Tot allò que viu vol persistir en la seva existència i créixer amb la vida. Un bri d’herba, per exemple, pot créixer àdhuc en l’asfalt, perquè la vida és bona i autoafirmativa. En el cas dels humans, qui diu sí a la vida es converteix en superhome. En aquest sentit, Nietzsche, en la seva obra centrada en el personatge de Zaratustra, planteja aquesta pregunta: Com se supera l’ésser humà a si mateix? La resposta cal buscar-la en un nou projecte de comprensió de l’ésser humà des de la voluntat de poder: el superhome.

No es tracta de l’aparició d’una nova raça en el sentit biològic, sinó de la facultat de viure d’una manera diferent i superior, a saber, prenent com a guia la voluntat de poder, afirmant la vida i, en definitiva, considerant-la com una obra d’art o una aventura. D’aquesta manera, el superhome esdevé l’hereu de la tendència dionisíaca, l’expressió del principi còsmic de la voluntat de poder a escala humana. Com a tal agafa la vida en perpetu present, com un joc, com una festa, com una aventura. Nietzsche afirma que el superhome és l’ésser humà del gran sí, de l’afirmació a la vida.

No obstant això, hom no pot arribar a ser superhome sense haver experimentat el nihilisme i el seu rebuig, o sigui, el fàstic i la misèria de l’últim ésser humà; així com la manca de sentit per a poder odiar la mateixa misèria de l’individu nihilista; per tant,,, cal allunyar-se radicalment del nihilisme per a esdevenir superhome, el qual, per aquest motiu, té com a principal adversari el darrer ésser humà.

En aquest sentit, el superhome estableix un nou principi de valoració (La vida), a partir del qual hom pot parlar de l’anomenada moral de senyors, que és la d’aquells que creen valors, la qual cosa provoca el ressentiment entre els dèbils, els de la moral d’esclaus. Precisament, la contraposició entre les dues morals és un dels temes que ha provocat més malentesos pel que fa a l’anàlisi de la filosofia nietzschiana.

La vida d’aquest superhome és una tensió constant per a autosuperar-se, per a fugir del tòpic i del lloc comú (sempre arrecerat i còmode); és la via difícil, en què no hi ha compassió (ni tan sols envers un mateix). No existeix cap mena de receptes ni fórmules per a esdevenir superhome; l’ésser humà és la corda que tiba entre la bèstia i el superhome, i la seva grandesa rau en el fet de ser un pont, una espècie de transició, i no pas una meta. A més, el superhome es defineix per la seva actitud d’investigació: la vida mateixa és una prova i una experiència que cal assumir amb esperit joiós.

D’altra banda, convé no confondre el superhome amb la figura de Zaratustra, és a dir, el profeta, l’encarregat d’anunciar l’arribada del superhome (la qual cosa no vol dir que el realitzi).

De la mateixa manera, també cal evitar la possible confusió entre el superhome i l’últim ésser humà; aquest darrer apareix després de la mort de Déu, o sigui, després del descobriment de la manca de sentit, i intenta substituir patèticament valors divins per altres d’humans. Els darrers humans són éssers frustrats que no saben riure ni ballar. Nietzsche en presenta uns quants en la seva obra Així parlà Zaratustra, amb el denominador comú de la lletgesa. Són aquells éssers humans que volen morir, que desitgen la seva transmutació, perquè aleshores el superhome cada vegada estarà més a prop.



7. L’etern retorn


Aquesta expressió fa referència a una visió que tingué Nietzsche, segons explicà ell mateix: l’èxtasi de l’eternitat. Es basa en la idea que el temps retorna, de la mateixa manera que cada primavera neixen les fulles dels arbres, que sempre són iguals tot i ser diferents; és a dir, tot és etern i res de tot allò que ha ocorregut no deixa de repetir-se. De fet, aquest concepte es pot entendre com una prova de selecció del superhome. L’ésser humà, que és capaç d’estimar la vida per sobre de tot, voldria aturar el temps i que aquesta durés per sempre en un perpetu present. La vida és atzar, causalitat, joc, festa.
Es tracta ara, en l’etern retorn, d’afirmar l’atzar, d’estimar-lo, tot volent el present sense cap mena de reserva, com si eternament hagués de retornar. L’etern retorn és la forma suprema de dir sí i per això només pot ser superhome qui accepti passar la prova. En certa manera, la prova que és el retorn culmina d’una forma aristocràtica i radicalment individualista. Només qui assumeix aquest criteri ha superat la moralitat i ha deixar enrere el bé i el mal, per a afermar-se com a creador en el perpetu present.




Aspecte ontològic de la crítica a la metafísica


L’ontologia tradicional és “estàtica” perquè considera l’ésser com quelcom fix, immutable.

Aquesta separació entre ésser “real” i ésser “aparent” és ja un judici valoratiu sobre la vida i, concretament, negatiu, perquè posa més pes específic en el món de les idees (real) que en el món dels sentits (irreal, aparent). Però, de fet, no existeix món aparent i món vertader, sinó l’esdevenir constant de l’ésser creant i destruint el món.

És per això que la perspectiva que es tingui de l’ésser es relaciona estretament amb la moralitat. Nietzsche va emparentar la divisió del món en real i aparent, propi del platonisme, amb la moral contranatural que veia en el món dels sentits la causa de la perdició, pròpia del cristianisme.

La tradició metafísica occidental pren com a vertadera la reflexió de la raó sense adonar-se de que el que fonamenta aquesta reflexió no és la lògica, sinó la necessitat que té l’ésser humà de sobreviure en un món on tot és esdevenir. Estem necessitats de l’error de les categories de la raó perquè gràcies a elles pot l’ésser humà viure amb un cert “repòs, seguretat i calma”.



Realitat i concepte


Tota paraula es converteix en “concepte” des del moment en que deixa de servir justament per a la vivència “original”, única i individualitzada, a la que deu el seu origen. Es pretén que el “concepte” serveixi per a expressar i significar una multiplicitat de coses o realitats individuals que, rigorosament parlant, “mai no han estat idèntiques”.

La veritat, aleshores, no és més que un conjunt de generalitzacions, il•lusions, que l’ús i el costum han vingut imposant i la naturalesa de la qual hem oblidat.

La teoria del coneixement es pot explicar així: el procés de la formació del concepte va des de la sensació fins el producte com a tal. Es passa des de la sensació a la imatge mitjançant metàfores intuïtives, i de la imatge al concepte a través de la “fixació” d’una metàfora o conjunt de metàfores. Aquesta fixació la produeix el costum.

Nietzsche nega qualsevol mena de procés “lògic” en la formació dels conceptes

L’acció racional es produeix per la capacitat d’abstracció que posseeix l’ésser humà: en primer lloc, generalitza les impressions, les converteix en “conceptes” i, després, refereix als conceptes la seva pròpia vida (coneixements i moral apareixen conjuntament). I , gràcies a aquesta abstracció és com pot l’ésser humà fer front a l’esdevenir que l’arrossega d’intuïció en intuïció sense cap possibilitat de sobreviure, tot creant un ordre piramidal per castes i graus, un món “nou” de lleis, privilegis, subordinacions i –sobretot- “fixacions de límits”, món totalment contraposat al món primitiu de les primeres intuïcions.

Nietzsche posa en dubte el que amb els conceptes copsem la vertadera realitat de l’ésser, que és esdevenir i canvi.



La crítica a les ciències positives


És una crítica de la matematització de la realitat. Aquesta matematització no ens ajuda a conèixer les coses, sinó només a establir una relació quantitativa. A la Gaia ciència parla amb menyspreu dels mecanicistes i dels positivistes; també de la seva metodologia científica amb base en el número, en la quantitat. La pura determinació quantitativa de les coses tendeix a anul•lar les diferències que realment existeixen entre elles. El model matemàtic de la naturalesa es basa en la quantitat, tendeix a la igualació, i no pas en la qualitat pròpia de cada cosa.

Aquesta metodologia està guiada per un imperatiu i un criteri de valoració: “allí on l’home no té res per veure i per agafar, tampoc no té res a buscar” (Més enllà del bé i del mal)

Nietzsche no ataca la ciència en si, sinó una metodologia determinada (el mecanicisme i positivisme de la seva època). Aquest mètode es relaciona amb la metafísica tradicional perquè s’inspira directament en la lògica, reductora de les diferències, és a dir, en l’ontologia que tracta de l’esdevenir de l’ésser com si fos una aparença. Es consuma el procés de la matematització de la realitat des del moment en què arbitràriament prescindim de les qualitats pròpies de les coses, atès que el model matemàtic apunta a l’estabilització formal de les relacions entre món i ésser humà.


Ciència i moral


La ciència investiga el curs de la naturalesa, però mai no pot donar una ordre a l’individu. La ciència només coneix quantitat i número; no sap res de la passió, de la força, de l’amor, del plaer, etc.; a més a més, ni la física, ni la química, ni les matemàtiques expliquen l’home, sinó que és aquest qui explica la física, la química i les matemàtiques. És a dir, la ciència –coneixement antropomòrfic- està molt lluny de poder fer judicis valoratius sobre la vida i, per tant, tampoc no pot oferir-nos res que se sembli a una llei moral que obligui.


Ciència i estat


La ciència s’ha convertit en una dida i està al servei dels interessos creats. L’estat ha pres la ciència al seu servei amb la finalitat d’explotar-la per als seus fins. “El monstre més fred de tots els monstres, l’estat”, posseeix en la ciència el seu servidor més fidel. El “cop d’estat” donat per la ciència (renaixement) a la religió ha estat hàbilment emprat no pas pel poble, sinó pel “príncep”


La interpretació de la realitat: “voluntat de poder”


“Múltiple” és la realitat del món com a tal, i múltiple és l’ésser de l’home perquè aquest posseeix una pluralitat d’impulsos i instints, cadascun d’ells amb la seva perspectiva pròpia i en constant lluita entre si. La significació plural del que es mostra en les vàries perspectives és donada mitjançant el ventall d’aspectes en que se’ns mostra l’ésser, ara d’una manera, ara d’una altra. Aquesta multiplicitat es converteix en “aparença” quan el que se’ns mostra en una perspectiva es fixa, o queda establert com l’únic determinant, amb el consegüent menyspreu de totes les altres perspectives i de la seva inesgotable afluència canviant.

L’ésser és “esdevenir”, perquè sempre s’està fent, sempre està per fer-se. Aquest sentit de l’ésser com esdevenir té a veure amb la idea d’ésser com a “procés”; però procés infinit, etern, sense cap possibilitat de “fi”. L’existència perspectivística en tant que esdevenir apunta a aquest doble sentit: en ser com a “moviment” permanent; en ser com a resultat d’un procés etern, i, en aquest aspecte, la realitat de l’ésser se’ns revela com a “canvi”; no pas canvi quantitatiu, sinó “qualitatiu”.

L’ontologia nietzschiana combat –amb arguments que també són metafísics- l’ontologia “estàtica” que veia una aparença l’esdevenir. Aquest combat es realitza al bell mig del cor de la metafísica i en ell s’hi enfronten dos tipus d’arguments. D’una banda, els que la metafísica dogmàtica ha vingut qualificant de superiors per ser aquests del món suprasensible; i d’una altra, els arguments de Nietzsche que són “irracionals”, no pas per venir d’algun lloc llunyà al pensament, sinó per ser contraris als de la raó del platonisme. Aquesta raó platònica pretenia fonamentar la dualitat del món, a través d’una determinada metafísica, d’una moral i, fins i tot, a través de la ciència. Tot plegat amb el consegüent menyspreu vers el món dels sentits, vers l’anomenat “món aparent”. Contra això Nietzsche oposa lo múltiple, és a dir, la pluralitat de l’ésser en les seves manifestacions que no són sinó les perspectives (múltiples i irreductibles) mitjançant les que l’home aborda el món. Aquestes perspectives coincideixen històricament amb les necessitats de l’home, i el propi fet de considerar l’ésser com a esdevenir fa d’entrada absurda la pretensió de retallar arbitràriament aquestes múltiples necessitats.


La nova idea de “veritat”.


El problema de la “veritat”, adquireix ara un sentit distint. La falsedat o error d’un judici no és una objecció contra aquest judici. La qüestió de fons es planteja ara en un altre sentit: si el judici afavoreix o no la vida; si conserva la vida, si la fa més gran. La lògica humana serveix per igualar, estabilitzar i tenir una visió de conjunt. L’ésser determinat per ella és solament “aparença”; però una aparença necessària essencialment per a l’ésser humà, és a dir, útil per a afirmar-se i establir-se dins del canvi constant.

Per tant, la “veritat” de l’ésser vertader, allò estable, o –amb d’altres paraules- allò que hem pogut pescar amb els nostres conceptes i categories en l’esdevenir de l’ésser, això és únicament la consolidació d’una perspectiva, aparença que s’ha imposat a través del costum, però que no per això deixa de ser un “error”. Nietzsche diu: “la veritat és aquella mena d’error sense la que una determinada espècie d’éssers vius no podria viure. El valor per a la vida és qui decideix en última instància” (Voluntat de poder, III).

La voluntat de poder justifica l’error; la voluntat de poder és, doncs, voluntat d’aparença, fins i tot d’il•lusió, i sobretot, més profunda. Més profunda perquè coneix la realitat autèntica de l’ésser: l’esdevenir, i sap que la raó humana mai no podrà abastar-ho tot, ni simplificar-ho en les seves categories.


La nova idea del llenguatge: “metàfora” versus “concepte”


Un altre dels plantejaments que Nietzsche trastoca amb la seva ontologia és el del llenguatge “sobre l’ésser”. Si les categories, els conceptes, no ens serveixen per apropar-nos a la realitat de l’esdevenir, múltiple i canviant, ¿quin altre “mitjà” tenim per parlar de l’ésser?
Contra la petrificació que l’esdevenir pateix en quedar fixat en una categoria que la creença i el costum converteix en immutable, s’exalta el poder de la imaginació metafòrica que posseeix l’home com a més propi. La “metàfora” és considerada com una vertadera perspectiva perquè amb ella s’assoleix una integració de diversitats; aquesta “metaforicitat metafìsica” ofereix la possibilitat de no caure en el dogmatisme platònic perquè la metàfora es manté oberta al món i no pas tancada com passa amb el model simplificador del concepte. De fet, una bona metàfora actua com si fos una “pantalla” a través de la qual contemplem el món; filtra els fets, suprimint alguns i posant de relleu d’altres.

Tot i així, és distint emprar una metàfora que ser emprat per ella, és a dir, emprar un “model” i confondre aquest amb la cosa representada. En aquest cas, no només es té un enfocament particular, sinó que es considera com la única perspectiva possible. És un filòsof “dogmàtic” qui així pensa: ha confós la màscara amb el rostre.

Per això, l’ontologia de Nietzsche diferencia el metafísic que confon el concepte, la categoria, o el “model”, amb l’ésser, de l’altre metafísic –ell mateix- que té consciència de que la seva classificació dels fets és arbitrària i podria haver estat distinta. El que separa a un i altre metafísic són els models o maneres d’apropar-nos al món: el primer basa la seva metafísica en el concepte que, segons Nietzsche, simplifica i obstaculitza l’esdevenir de l’ésser; mentre que el segon es basa en la metàfora. Unicitat i pluralitat són les actituds respectives de les dues classes de metafísics.

Possiblement on millor s’apreciï el significat del concepte nietzschià de “voluntat de poder” el trobem, en “El naixement de la tragèdia”. En aquesta obra trobem la visió dionisíaca del món que ens parla, a través de les metàfores d’Apol•lo i Dionís, de com l’home té necessitat de crear-se un estatut propi davant de l’esdevenir incessant de la realitat. Apol•lo juga el paper de déu de la individualitat; és a dir, gràcies a ell l’home pot resistir els sacseigs del moviment continu de la vida amb la creació de conceptes, o categories “lògiques” que frenen, aparentment l’esdevenir; gràcies a això, -que Nietzsche generalitza sota el concepte de principi d’individuació- és, doncs, com sobrevivim davant la totalitat dionisíaca. .