TREBALL
D’INVESTIGACIÓ
Ha succeït un fenomen estrany, desconegut. Cal investigar del que es
tracta. Tenim, però, algunes pistes: noms, dates i conceptes. S’ha de
fer una composició dels fets, una reconstrucció, amb aquests pocs
elements.
La informació la podreu trobar en enciclopèdies generals, de la ciència
o del pensament. Aneu a totes les biblioteques que pugueu.
Cal treballar en grup i un portaveu del mateix exposarà a la classe les
conclusions a les que s’han arribat.
Pistes:
Karl Von Linné (1707-1778)
James Hutton (1776-1797)
William Smith (1769-1839)
George Cuvier (1789-1832)
Charles Lyell (1797-1875)
Erasmus Darwin
Jean Baptiste Monet (Lamarck)
Herbert Spencer (1820-1903)
Charles Darwin (1809-1882)
Thomas Malthus (1766-1834)
Gregor Mendel (1822-1884)
Alfred R. Wallace (1823-1913)
Ernst Haeckel (1834-1919)
Georges L. Leclercq de Buffon (1707-88)
Geologia
Biologia
Genètica
Darwinisme
Variació
Canvi
Pistes suplementàries o “arqueològiques”
Anaxímenes (550-480 aC)
Empèdocles (s. V aC)
Resposta de J.S.,
del 1CD, curs 2005-06
La teoria de l'evolució
Partint del fixisme
Tot i que el vell Anaximandre de Milet (segle V a.C) havia ja intuït la
idea d'evolució dels éssers vius, el pensament occidental ha defensat,
fins a passat mig segle XIX, una concepció fixista de la vida. Segons el
fixisme, tant la naturalesa com les espècies vives són una realitat
definitiva i acabada: els éssers vius són formes inalterables, sent avui
tal com van ser dissenyades des del seu començament. Òbviament, el
fixisme anava apariat al creacionisme. Fins i tot el gran botànic suec,
Carl von Linné (1707-1778), autor de la cèlebre classificació o
ordenació de tots els éssers vius en gèneres i espècies, atenent
semblances i proximitats entre formes de vida, mai va escriure sobre la
possibilitat d'un origen comú de les espècies semblants. Les espècies
havien estat creades d'una manera separada i independent.
La paleontologia i l'anatomia
comparada,
ciències nascudes al
començament del segle XIX, van proporcionar dades que qüestionaven la
concepció fixista. Tant els fòssils d'animals mai vistos, més estranys i
increïbles com més antics eren els estrats geològics, com les semblances
i correlacions entre els diferents organismes, incloses les formes
extingides, feien que els científics del moment es trobessin en una
situació inquietant i conflictiva. George Cuvier (1769-1832), el fixista
fundador de l'anatomia comparada, va intentar solucionar el conflicte
suggerint que la Terra havia sofert freqüents cataclismes o catàstrofes,
com el diluvi universal de la Bíblia, que van provocar l'extinció de
totes les espècies i que, posteriorment, noves formes havien estat
creades.
Però les mateixes dades de la paleontologia i de l'anatomia comparada
van ser interpretats de manera
diferent per Jean Baptiste de Lamarck
(1744-1829). Va ser
ell qui va proposar la primera teoria coherent de l'evolució o, millor
dita, de la transformació dels éssers vius. Però la falta de proves d'un
transformisme segons el qual l'allargament del coll de les girafes era
un caràcter adquirit que s'explicava pels persistents esforços
adaptatius, va facilitar que la teoria de les catàstrofes de Cuvier,
agressiu adversari de Lamarck, acabés imposant-se. Així, cap al 1840, el
debat sobre fixisme i evolucionisme estava resolt: semblava que el
fixisme havia guanyat la batalla.
La teoria de l'evolució de Darwin
Un dels llibres que el jove Charles Darwin (1809-1882) havia escollit de
companyia en el seu viatge era “Principis de Geologia”, l'autor del que
era el seu amic Charles Lyell (1797-1875). Lyell explicava els canvis
del passat en la superfície de la terra per l'acció gradual de les
mateixes causes observables que en el present actuen, és a dir,
defensava que el funcionament geològic no havia canviat i que anava amb
extrema lentitud. Darwin va assumir aquest plantejament de Lyell: els
canvis biològics en el passat s'expliquen per les mateixes causes que
actuen en el present.
És conegut que, independentment de Darwin, el naturalista anglès Alfred
Wallace (1823/1913), després de viatjar per la Amazònia i altres llocs,
va arribar a les mateixes conclusions en els mateixos anys. L'elevada
qualitat personal d’ambdós naturalistes va evitar polèmiques sobre qui
va ser el primer a establir les idees claus de la teoria de l'evolució.
Va ser el mateix Wallace qui va començar a utilitzar l'expressió
darwinisme per a designar aquest comú conjunt d'idees.
La teoria evolutiva o darwinisme es concreta en els següents punts o
postulats:
1 . Les formes de vida no són estàtiques sinó que evolucionen; les
espècies canvien contínuament, unes s'originen i uns altres
s'extingeixen.
2 . El procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sense salts
discontinus o canvis sobtats.
3 . Els organismes semblants es troben emparentats i descendeixen d'un
avantpassat comú. Tots els organismes vivents poden remuntar-se a un
origen únic de la vida.
4 . La selecció natural és la clau, en dues fases, que explica tot el
sistema.
Charles Darwin, en el seu llibre de 1871 titulat L'origen de l'home i
sobre la selecció en relació amb el sexe, aplica directament al homo
sapiens les anteriors idees evolucionistes. Òbviament, les teories
evolucionistes van desencadenar polèmiques i violents crítiques; per a
molta gent constituïa un insult intolerable a la raça humana. Amb el
darwinisme, l'ésser humà ja no era un ésser especial i diferenciat, sinó,
com la resta dels éssers vius, resultat d'un mateix procés vital.
El naixement d'una nova ciència, la
genètica,
va donar motiu a una reactivació del fixisme. Les lleis de
Gregor Mendel,
redescobertes al començament del segle XX, semblaven un cop fatal al
evolucionisme. Lleis de Mendel i cromosomes semblaven obeir més a un
principi de constància i regularitat que a un principi de canvi.
Resposta
corresponent als alumnes 1BD (B.C., D.M., H.R. i A.T.) set. 2004
Si, realment en el s.XVIII i principis del s.XIX succeeix en el món
científic un fenomen que revoluciona tot el pensament filosòfic sobre
l’origen de l’home.
Fins el moment s’explicava l’origen de l’home segons la tradició bíblica
amb la teoria creacionista que era l’interpretació literal del Gènesi
que explica la creació de totes les espècies vives i la creació de
l’home per Deu, a imatge i semblança seva.
Tots aquests personatges tenen en comú que han contribuït, tots des de
la seva branca científica a perfeccionar els coneixements que tenim
sobre l’evolució.
L’evolució està marcada per dues teories generals, (Lamarckisme)
formulada per Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet i (Darwinisme)
formulada per Charles Darwin.
Les dues estan basades en un mecanisme evolutiu diferent.
A més d’aquestes teories, se n’han formulat moltes d’altres.
Moltes d’aquestes, anomenades vitalistes, admeten una “força vital” com
a motor de l’evolució.
Aquestes teories parteixen d’un punt de vista mes filosòfic que
científic.
Curiosament després de molts segles ja hi havia precursors de la teoria
evolucionista, a l’època clàssica. Hom troba concepcions evolutives ja
en alguns filòsofs grecs com per exemple Anaxímens i Empèdocles. El
primer que cercava un principi originari de totes les coses que
expliques la seva unitat i creia que aquest era l’aire mentre que per
Empèdocles aquests principis eren la terra, el foc, l’aigua i l’aire.
..................................................................................................
Contribueixen en aquesta nova concepció del món diversos científics de
diferents àmbits:
Karl Von Linné (1707-1778)
Naturalista suec, considerat el precursor de la botànica moderna. Linné
va ser un gran sistematic, ideà la nomenclatura binària amb el què posà
ordre en el caos taxonòmic imperant fins llavors. Va classificar les
plantes basant-se en els caràcters sexuals, i intentà d’establir una
sistemàtica natural dels éssers vivents.
•
GEÒLEGS
James
Hutton (Edimburg 1726 – 1797)
Geòleg i naturalista escocès. Defensà la teoria del plutonisme, la qual
assegurava que les roques eren el producte solidificat del magma
interior de la Terra. L'any 1785 publicà Theory of the Earth, on
introduí el concepte que dècades després Charles Lyell anomenà
uniformitarisme, que consisteix en què la història de la Terra pot ser
interpretada a partir dels processos bàsics observats tots els dies pels
geòlegs moderns.
William Smith (1769-1839
Geòleg anglès. Establí el criteri paleontològic per a la determinació de
l’edat de les roques, fet per el qual és considerat el pare de la
paleontologia estratigràfica.
Charles Lyell (Kinnordy 1797 - Londres 1875)
Geòleg escocès. Segons les seves teories (actualisme, teoria de les
causes actuals), contràries al catastrofisme, les causes operants
actualment són idèntiques a les d'abans, és a dir, suficients per a una
explicació científica de la història geològica de la Terra.
•
BIÒLEGS
Georges Léopold Chrétien Frédéric Dagobert Cuvier (Montbéliard 1769 -
París 1832)
Naturalista francès, baró de
Cuvier.
Cuvier és considerat el pare de l'anatomia comparada i de la
paleontologia. La seva teoria principal és la llei de la correlació dels
òrgans, basada en el fet que alguns caràcters van necessàriament lligats,
mentre que uns altres s'exclouen per definició. Cuvier creia en la
invariabilitat de les espècies i en la generació espontània. Desenvolupà
la teoria de les catàstrofes per explicar l'exterminació dels animals,
la qual retardà molt l'acceptació de la teoria de l'evolució.
Erasmus Darwin (Elton 1731 - Derby 1802)
Biòleg anglès, avi de Charles Darwin i de Francis Galton. En el llibre
Zoonomia (1794-96) s'anticipà, en les teories sobre l'origen dels éssers
vius, a Lamarck i Charles Darwin, i a Pavlov en les relatives a la intel•ligència
i a l'emoció.
Jean Baptiste Monet / Lamarck (1744-1829)
Lamarck es el nom amb el qual és conegut Jean-Baptiste-Pierre Antonie de
Monet, naturalisat francès.
Les
idees fonamentals que desenvolupà són dues:
1.El
paper dels òrgans durant el desenvolupament individual (atès que la
necessitat crea l’òrgan) i la fixació dels canvis aconseguits. Segons
Lamarck, la natura ha produit per generació espontània els éssers vius
més simples, i tots els altres s’han format succesivament a partir
d’ells, fins arribà als d’organització més complexa.
2.Herencia dels caracters adquirits. Segons aquesta llei, tot allò que
la natura a fet adquirir o perdre als individus per la influencia de les
circumstàncies en què resten exposats de fa temps i per la influència de
l’ús predominant o de la manca d’ús constant d’un òrgan o d’una part
d’ell, has conserva a traves de la generació en els nous individus,
sempre que els canvis adquirits siguin comuns a ambdós sexes.
Charles Robert Darwin (Shrewsbury 1809 - Downe, Kent 1882)
Naturalista anglès. El 1831 viatjà com a naturalista cartogràfic a
l'Amèrica del Sud i a les Índies Orientals. La volta al món durà cinc
anys i canvià profundament el pensament de Darwin. Les observacions
sobre la distribució geogràfica dels fòssils de l'est de l'Amèrica del
Sud i la fauna de les illes Galápagos, principalment, el convenceren que
els éssers de la natura no podien ésser explicats per creació separada,
sinó que llur origen demanava una teoria evolucionista.
Podem
sintetitzar la teoria evolucionista de Darwin en
tres tesis fonamentals:
- Les espècies s’esdevenen per transformacions continuades. Totes les
espècies, tant botàniques com zoològiques provenen d’unes altres
d’anteriors per mitjà de canvis graduals.
- La selecció natural és el principi explicatiu de l’evolució. D’aquesta
manera, d’entre els molts canvis que espontàniament es produeixen en les
espècies només perduren i es transmeten els que resulten més eficaços en
la lluita per la vida. Els individus més ben dotats, els que millor
s’ajusten al medi, sobreviuen i transmeten hereditàriament llurs
característiques.
- L’ésser humà descendeix d’antics primats. Igual que la resta d’animals,
precedeix per evolució d’espècies anteriors ja extingides.
Gregor Johann Mendel
(1822-1884)
Naturalista i monjo agustí austríac, Al jardí del monestir dugué a terme
durant vuit anys experiments sobre l’herència de les plantes, i arribà a
la conclusió que hi havia factors que es transmetien sense barrejar-se.
L’Èxit de Mendel es basà en tres aspectes:
1. Va saber escollir el material experimental adequat;
2. Es fixà en caràcters discontinus, de fàcil observació, encreuant
plantes que diferien en un sol caràcter,
3. Emprà el mètode estadístic per comparar els resultats.
Lleis de Mendel:
1. Llei de la uniformitat de la primera generació filial
2. Llei de la segregació dels caràcters a la segona generació filial.
Per arribar a aquesta formulació, Mendel emprà diverses varietats del
pèsol, i basà els seus experiments en quatre aspectes que son, encara
ara, tinguts en compte en experiments d’aquest tipus:
a) Estudià la trnsmissió de caràcters aïllats;
b) Comptà el nombre de descendents a cada tipus per tan de tenir una
base quantitativa de l’herència;
c) Creà races pures
d) Controlà l’origen dels gàmetes de la planta estudiada
Alfred Russel Wallace
(Usk 1823 -
Broadstone 1913)
Naturalista anglès, decidí d'explorar terres llunyanes, i des d'una illa
de Malàisia, l'any 1858, envià a Londres una breu memòria en què
casualment exposava les mateixes idees sobre l'evolució de les espècies
per selecció natural que Darwin elaborava, ja iniciada la redacció de la
seva obra mestra. Aquesta memòria, donà lloc més endavant a una obra més
extensa, Contributions to the Theory of Natural Selection (1870), que
serví per a reforçar els punts de vista darwinians.
Ernest Haeckel
(Potsdam 1834- Jena
1919)
Biòleg alemany. Defensor de Darwin, féu una interpretació monista de
l’univers i explicà fenòmens naturals per les lleis de l’evolució. Fou
un dels primers a indicar que l’ontogènesi reprodueix la filogènesi.
Georges
L.Leclercq de
Bufón
(Montbard, Borgonya 1707- París 1788)
Nom amb què és conegut el naturalista francès Georges-Louis Leclerc.
La formació humanística i els coneixements en ciències exactes que
posseïa l’ajudaren no solament a descriure, sinó també a interpretar els
fenòmens naturals i a sintetitzar els coneixements adquirits.
Influït per Leibniz i pel seu principi de continuïtat i per Newton,
considerà la natura, orgànica o inorgànica, com un tot ben lligat.
No concebé, però, la transformació biològica com una progressió de
l’organisme simple vers el més complex, sinó com una degeneració dels
complexos, i per això, bé que transformista, hom no el pot pas
considerar evolucionista.
Coherent amb els seus principis, s’oposà enèrgicament a la classificació
biològica del seu coetani Linné. Força agosarat en les seves teories,
cometé errades tan greus com defensar la generació espontània de grans
organismes o menysprear els invertebrats, i tingué encerts tan notables
com negar solucions de continuïtat entre els regnes animal i vegetal, o
proposar un origen del món diferent al descrit al Gènesi.
•
FILÒSOF
Herbert Spencer (Derby 1820 - Brighton 1903)
Filòsof anglès. Creador del positivisme evolucionista.
La idea central del seu sistema: es cert que només els fenòmens —objecte
de les ciències positives— són cognostibles, però la filosofía els veu
com la manifestació dinàmica de la realitat radical —"l'Absolut", "l'Incognoscible"—,
la qual es regeix per la fonamental "llei de l'evolució", entesa com el
"pas de l'homogeni a l'heterogeni" i constatable, segons ell, tant en el
terreny astronòmic com en el biològic. Exponent del liberalisme, creu
que en el futur el comportament humà serà espontàniament bo, just i
feliç. I no considera incompatibles la ciència, la filosofia i la
religió.
•
SOCIÒLEG
Malthus, Thomas Robert (1766-1834)
Economista i demògraf britànic, Malthus enuncià la llei de la població
en tres proposicions:
a) Els mitjans de subsistència limiten necessàriament la població.
b) La població creix quan augmenten els mitjans de subsistència, llevat
que ho impedeixin alguns obstacles poderosos i evidents.
c) Aquests obstacles (que mantenen la població al mateix nivell que els
mitjans de subsistència) es resolen en: contenció moral, vici i misèria.
Dues classes de frens poden evitar l’excés de població:
a) Positius (els que augmenten el coeficient de moralitat: guerres, fams,
etc.).
b) Preventius (els que disminueixen el coeficient de natalitat: vici i
contenció moral).
BIBLIOGRAFÍA
FILOSOFIA. Ed.Edebé Baxillerat
http://www.grec.net/cgibin/HECENTRA.pgm?USUARI=EDU&SESSIO=0003109794 (En
linea 21/09/04)
GRAN ENCICLOPEDIA CATALANA
ENCICLOPEDIA SALVAT
DICCIONARIO DE LA EVOLUCIÓN. La humanidad a búsqueda de sus origienes.
Autor, Richard Milner. Prólogo de Stephen Jay Gould. Editorial
BIBLIOGRAF / VOX
|
|