|
La Bogeria (1898)
Aquesta novel·la, breu i ben aconseguida, es basa en un fet real que l'autor va conèixer de prop: la mort d'un seu client. A la novel·la, un ric propietari de Vilaniu , de caràcter idealista i romàntic, pateix un lent i indeturable procés d'alienació mental. El protagonista és Daniel Serrallonga, aferrissat partidari del general Prim durant la revolució de 1868, i l'acció transcorre entre Vilaniu i Barcelona. De fet, l'admiració pel general Prim no deixa de ser un tret autobiogràfic , i aquesta admiració pel general reusenc reapareix a la darrera novel·la, quan la protagonista agafa el mateix cognom: Pilar Prim. El narrador no és omniscient, sinó que és un dels personatges de la novel·la. Enfront de l'idealisme de Serrallonga, es contraposen el racionalisme estricte de Giberga, l'estudiant de Medicina, i l'actitud més humana, a voltes gairebé irresponsable i irreflexiva, d'Armengol, el futur advocat. Giberga i Armengol són dos amics del narrador, de qui no acabem de saber-ne el nom, i tots tres giren al voltant de la figura del boig. Tot plegat és una reflexió de Narcís Oller sobre la dialèctica humana , que es debat entre dos pols constantment: l'herència genètica vs. el medi ambient, l'idealisme vs. el materialisme, l'esperit vs. el raciocini, etc. Oller conclou que cal evitar les actitud extremes cap a un o altre cantó. L'acció comença el 1868, amb la coneixença del narrador i l'Armengol amb Daniel Serrallonga, fill d'una família de Vilaniu adinerada però amb molt mala estrella. Com ja recorda un personatge,el Daniel va venir al món amb la sentència feta. Serrallonga, fidel seguidor de Prim, aconsegueix l'acta de diputat. La mort en atemptat del general engega el seu procés cap a la follia. Aconsegueix una nova acta de diputat, ara sota l'ideari republicà , però les seves denúncies de pretesos complots només provoquen el rebuig i la indiferència general. De retorn a Vilaniu, Serrallonga es casa amb la filla d'un dels seus masovers. La relació es deteriora fins al punt que ell 'acusa la seva dona d'infidelitat. A principis del 1880, Serrallonga és una autèntica desferra humana: ingressa a l'Asil dels pobres i, aviat, al Manicomi d'Horta. Als tres mesos mor. Cap. I: el narrador i l'Armengol, el seu amic, ens parlen de Daniel Serrallonga. Quan el vaig conèixer ja feia parlar d'ell. Encara me'n recordo . Érem a mig curs del 67. Ell seguia els estudis de pèrit agrònom per millor portar ses hisendes. Jo estudiava el Dret civil. L'Armengol, el meu ad látere , va venir, com cada vespre, a la dispesa, per anar a dar un tomb en havent sopat. I com que la nit abas hi havia hagut escopetades a la Rambla, i tal com anava el poble es podien repetir, ell que, essent al carrer, em diu: - Saps on podríem passar la vetlla ? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna a anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix. - Apa, doncs; ja estem anant-hi - vaig fer jo, més content que si em convidés al Romea, on en aquell temps el gran Fontova em feia plorar de riure. I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia. - Vatualisto! -va exclamar l'Armengol!-. És capaç de ser a jugar! - Com! , que també juga? - Uf! com un taül, si així li apreta. - Com vols dir?... - féu l'Armengol rient-. ¿per què n'està gelós?
- No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d'una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n'adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l'ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l'expedient d'incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d'arguments en Pons per a la trista demanda del plet...Doncs, dins del cervell d'en Daniel, la figura d'en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes de les malalties mentals ( l'eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles? Edicions
Guies de lectura i comentaris de text
|
