|
Contes (1879-1918)
La narrativa curta segueix un camí paral·lel a la novel·lística. La seva producció s'aplega gairebé del tot en sis títols. El primer, Croquis del natural (1879) apunta ja elements realistes, si bé prevalen encara els trets costumistes i romàntics. La plenitud creadora de finals de segle ve donada per tres títols: Notes de color (1883), De tots colors (1888) i Figura i paisatge (1897). El títol deixa clar, en tots tres casos, la importància que dóna Oller als elements plàstics i descriptius. Un cop abandonà el camp de la novel·la, reprengué la narració curta amb dos reculls més: Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). Els contes d'Oller constitueixen una part molt destacada de la seva obra, tant per la quantitat com per la diversitat de formes i termes. No han tingut, però, la fortuna literària i de projecció de les seves germanes grans, les novel·les. I és una llàstima. Alguns contes són, en el fons, la primera versió d'històries que després Oller desenvoluparà en forma de novel.la. El conte L'estudiant, per exemple, és el precedent de La Papallona. A Isabel de Galceran Oller esbossa Vilaniu. Un divendres de la Solís té molts punts en contacte amb Pilar Prim, i On són els boigs? els té amb La Bogeria. També serveixen els contes de laboratori d'assaig: Oller experimenta nous camins , allunyats del realisme. Contes com Natura, Angoixa o Viva Espanya! s'endinsen en la fantasia i el misteri. Tampoc no és negligible la forta càrrega d'humor, sàtira i grotesca caricatura que impregna moltes de les seves narracions breus. Com diu Antònia Tayadella, la narrativa breu d'Oller respon al mateix propòsit que informa la seva obra novel·lística: el de presentar un retrat i una anàlisi de la vida i la societat del seu temps.
1 d'octubre de 1870 Estimada Maria: Sols per donar-te gust t'escric en català, i pots ben creure que quasi estic penedida d'haver convingut a fer-ho, perquè lluny de trobar aquella facilitat que em prometia, sento lligada ma ploma com si escrivís en francès , que ja saps el que em costava. Com més penso en el nostre conveni, menys me l'explico, i, en veure ton entusiasme per la nostra llengua, t'admiro com un ésser extraordinari. Perquè, què té de bonic el català, ni quina aplicació pot tenir per a nosaltres, que, modèstia a part, som filles de famílies distingides, i relacionades, per tant, amb persones que poseeixen la bella llengua de Cervantes? Els nostres papàs han escrit sempre en castellà,i, en les nostres famílies, escriure en català és retrocedir a l'època dels avis o dels besavis. Comprenc que tu, entusiasta de la llengua catalana i dels costums senzills del camp, creguis útil i agradable retrocedir-hi; però jo, que no penso com tu ( si quelcom penso), jo, que sols visc de sentiments i no puc expressar altra cosa que aquests, mai no podré avenir-me sense gran esforç ( com el que m'obligues a fer llegint llibres que no sé llegir i fullejant a cada pas el diccionari, per no causar-te un disgust) a escriure una llengua que, si bé parlo, no m'agrada ni considero necessària per a res. Essent petita, vaig aprendre la gramàtica castellana; quan ens portaren al Sagrat Cor, de Perpinyà, vaig aprendre el francès: per què he d'estudiar ara una llengua que no llegeix quasi cap persona decent d'Espanya? Lliura'm de tan pesada obligació, que tu no saps com em costen aquestes ratlles, quin reflexionar i quin fullejar el diccionari he hagut de fer...
PD. He mostrat aquesta carta als papàs, i en veure-la en català han esclafit a riure i diuen que tu i jo ens hem tornat boges.
Aconsolat el nen, el farcell donat a la minyona, l'Anneta, amb el fill al braç perquè no l'hi arrabassés son marit, contemplà per darrera volta, a través de les llàgrimes, sa cambra nuvial, el niu de sos amors, el llit on havia pensat morit, on havia dat la vida a aquell ésser avui ja desvalgut. I, fent un sobtat esforç per asserenar-se, baixà resoltament. Animada potser perquè ja veia la fi de son esforç, trobà encara veu sencera per a cridar son marit, de qui no sabia separar-se sense que besés son fill. Veient que no responia, avançà vers la botiga tement noves violències, esperant trobar-lo al peu de la porta, la clau a la butxaca, barrant-li el pas. S'havia errat: la botiga era solitària; la clau, al pany. - És que no vol veure'ns - pensà. I amb greu del cor, donà un tomb a la clau. Però la veu de son marit, cridant-la amb un to de prec que condolia, la féu tornar enrera. Aquella veu venia de la cuina. Les cames se li segaren: un pressentiment vague, però horrible, li lligà el cor. Instintivament donà el nen a la criadeta, i entrà a la cuina, una peça petita, baixa de sostre, ocupada pels fogons de l'ofici i de la casa, l'aigüera, l'escorredora, prestatges i la taula del servei; de manera que dues persones no podien remenar-s'hi. Per una reixa que dava al celobert hi entrava una claror cendrosa. Sota aquella reixa, mig desmaiat en una cadira, hi havia son marit, un braç cavalcant en l'obertura de la brusa, l'altre penjant de gairell, com son cap. No es movia, no deia res. L'Anneta, enlluernada per la clapa de claror de la finestra, sols el veia a contrallum, com una ombra confusa. El silenci l'alarmà, i oblidant tots sos determinis, s'hi acosta- Veu que té tancats els ulls, groga la cara. Ja no repara a tocar-lo: una suor freda banyava sos polsos. - Llorenç, Llorenç, què has fet? Ell badà els ulls, i signant amb el cap l'aigüera, amb aire desmaiat mormolà: - No et pegaré més: no em deixis. Per un miracle de Déu l'Anneta no caigué a terra sense sentits. Sobre el marbre de l'aigüera es dessagnava una mà sola, separada del cos. Una petita destral al costat, salpicada de sang, encara fumava. Era l'expiació d'un salvatge! la mà de la bufetada!
|
||||||
