La tecnologia, una càrrega més que una benedicció

Un dels pensadors més crítics amb les diferents tecnologies, un dels tecnòfobs més coneguts, és el nord-americà Neil Postman. Tant en el seu llibre de 1981, Divertir-se fins a morir. El discurs públic a l'època del 'show-business', com en el que presentem, Tecnòpoli, de 1994, explora els efectes negatius de les innovacions tecnològiques. La televisió imposa el seu estil o format d'entreteniment i diversió a totes les activitats humanes: tot ha de ser com a la televisió, lleuger, fàcil, entretingut. Així com la invenció de la impremta va fer néixer un ésser humà diferent, la televisió, els ordinadors i les diverses tecnologies generen uns guanyadors i uns perdedors, beneficien a uns donant-los més poder però debiliten a altres restant-los llibertat i capacitat de decisió.

Postman critica aspectes d'aquest món més i més tecnificat. En aquest món, Tecnòpli, la informació obté estatus de divinitat, però és un ídol que no proporciona defenses personals, sentit, saviesa. A Tecnòpoli, es tendeix a identificar ésser humà i màquines, però tot empetitint el que és humà i tot enaltint la màquina; la freqüent expressió «l'ordinador ha determinat» equival a «és la voluntat de Déu». Un dels pilars de Tecnòpoli és el cientifisme, és a dir, la creença segons la qual la ciència pot resoldre tots els problemes que es puguin presentar als humans, encara més, pot donar sentit a les seves vides.

«Als Estats Units, on la televisió ha arrelat més fortament que enlloc, moltes persones la consideren una benedicció, i no solament els que hi tenen feines molt ben pagades i gratificants com a executius, tècnics, locutors i entretenidors. No ha de sorprendre ningú que aquestes persones, com que formen un nou monopoli de coneixement, s'aplaudeixin i defensin i promoguin la tecnologia de la televisió. Per altra banda i a la llarga, la televisió pot comportar la fi de les feines dels mestres, ja que l'escola va ser l'invent de la impremta i resistirà o sucumbirà segons la importància que tingui la lletra impresa. Durant quatre-cents anys els mestres han estat part del monopoli de coneixement creat per la impremta, i ara són testimonis de l'esfondrament d'aquell monopoli. Sembla que no poden fer gaire per evitar aquest esfondrament, però potser és pervers que els mestres estiguin entusiasmats amb el que passa. Aquest entusiasme sempre em recorda la imatge d'algun ferrer de principis de segle que no només canta les lloances de l'automòbil sinó que creu que el seu negoci se'n beneficiarà. Ara sabem que el seu negoci no se'n va beneficiar; gràcies a ell es va convertir en obsolet, com potser sabien els ferrers lúcids. Què podien haver fet? Si no res més, plorar.

El desenvolupament i la difusió de la tecnologia dels ordinadors comporta una situació semblant, ja que aquí també hi ha guanyadors i perdedors. No es pot discutir que l'ordinador ha augmentat el poder de les organitzacions a gran escala com les forces armades o les companyies aèries o els bancs o les agències de recaptació d'impostos. I és igual de clar que ara l'ordinador és indispensable per als investigadors d'alt nivell de física i altres ciències naturals. Però, fins a quin punt l'ordinador ha estat un avantatge per a las massa de persones? Per als treballadors metal·lúrgics, els botiguers, els mestres, els mecànics de cotxes, els músics, els dentistes i la majoria dels altres en la vida dels quals ara entra l'ordinador? Els seus assumptes privats ara són més accessibles a les institucions poderoses. Són seguits i controlats més fàcilment, estan subjectes a més exàmens, augmenta el desconcert que senten davant les decisions que es prenen sobre ells i sovint són reduïts a simples objectes numèrics.»

POSTMAN, Neil. Tecnòpoli, Barcelona: Llibres de l'Índex, 1994. (pags 17-18)

[Guia] [Anterior] [Següent]