MÈTRICA I VERSIFICACIÓ. RESUM
A continuació podeu veure alguns dels conceptes bàsics que hem de tenir en compte en parlar dels aspectes formals de la poesia en vers. Els exemples pertanyen al segles XIX o XX per tal de facilitar millor la comprensió, però es poden aplicar perfectament a la poesia trobadoresca, que és l'origen de la poesia posterior. Podeu ampliar aquestes nocions a través dels diversos manuals que hi ha en el mercat o a partir de les pàgines -poques- que trobareu a Internet. |
RIMA A l'hora d'analitzar la forma d'un poema ens hem de fixar
en el nombre de síl·labes de cada vers i en les relacions
de tot tipus que s'estableixen entre els versos (en aquestes nocions
bàsiques deixarem de banda el concepte de ritme). Comencem pel
concepte de rima. Consisteix en la repetició de sons,
normalment al final d'un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons,
no de grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima
assonant. Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons de determinats versos. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes és costum anar escrivint una lletra (seguint l'ordre alfabètic) a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura que coincideixen els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica que la rima és femenina -més avall s'explica el concepte-). La rima consonant és la preferida, i pràcticament única, que feien servir els trobadors. Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes). En ma terra del Vallès
a En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i així, una lectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d'un exemple de rima consonant. Ens banyarem de frac: Som a l'introit.
A Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics. Si s'allunya i no et mira,
a' Sense rima. Malgrat que en l'exemple de més avall aparentment (grafies) hi ha força coincidència, ni els sons vocàlics ni els consonàntics coincideixen en la seva totalitat a partir de la darrera vocal tònica. Se suposa que mai no hauríem de trobar versos com els següents: M'agrada la noia rossa Rima masculina. Correspon als versos acabats en
paraula aguda: amic, trobador,
etc. Rima falsa. S'anomena així aquella rima
que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem
veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és
assonant, o es tracta només d'una rima visual. Rima fàcil o pobra. És la basada
en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa paraula amb igual
significat, etc. Rima equívoca. És la formada per mots que sonen igual, però s'escriuen diferent (homògrafs) o bé mots que s'escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent significat (no s'ha de confondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap (testa)-cap (verb cabre). Jo no el vull saber Rima interna. La que es produeix entre el final
del vers i algun mot del seu interior. Salvem esculls entre cants i reülls Són una rosa que els meus ulls han desclosa Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes
a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten
cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos
lliures). Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos
sense rima, decasíl·labs, acabats en paraula plana. Teniu
en exemple en aquest conegut poema
de J. Verdaguer. Versos esparsos. Els qui dintre d'un conjunt de versos rimats no tenen rima. Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular. La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes
. Les més freqüents són les creuades (rima
creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-;
la rima caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos
de les octaves. Aquestes modalitats poden produir diverses combinacions:
rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-,
etc.
NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS
Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent nombre.
En la lírica trobadoresca els versos podien tenir
de quatre a dotze síl·labes; no es considerava correcte
que fossin més curts, encara que, excepcionalment se'n podien
trobar de una síl·laba i també de catorze. Com ja hem vist, els versos llargs tenen habitualment
cesura. En els versos decasíl·labs la cesura
produeix els models següents: 4+6 (decasíl·lab català) 6+4 (decasíl·lab èpic o francès) 5+5 (decasíl·lab castellà) En canvi els alexandrins gairebé estan formats
sempre per dos hemistiquis de 6+6 síl·labes: Brots de migrades fulles/
coronen el bocí Rarament la cesura en els alexandrins ocupa altres
posicions, com en aquests casos: 4+8: Crien les monges/ una
gentil sotabarbeta (Carner) Finalment, els octosíl·labs de vegades
tenen una cesura al mig (4+4): Sé que és un somni/
la vida entera. Quant a les estrofes, i fent una simplificació,
es poden establir les següents combinacions segons el nombre de
versos que les formen: Si necessiteu ampliar els conceptes anteriors podeu consultar els manuals de Salvador Oliba: Introducció a la mètrica, o bé Mètrica catalana, publicats als Quaderns Crema; o també el llibre de Josep Bargalló Valls: Manual de mètrica i versificació catalanes. Barcelona, Editorial Empúries, 1991. Centrat en el món medieval: Jordi Perramon: Repertori mètric de la poesia catalana medieval. Barcelona, Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. És molt interessant i extensa la pàgina de Mag Poesia, que conté una introducció al concepte de poesia, estrofisme, figures...; tot amb exemples. Poètica. Recursos per a la didàctica de la poesia és també una pàgina molt completa, encara que no concreta exemples per il·lustrar els nombrosos conceptes que s'hi exposen. |