Fragment d'una pàgina sobre Bernart de Ventadorn.

Els textos que podeu llegir a continuació són només algunes de les poesies dels trobadors catalans. Hi ha una petita mostra de cada trobador -un poema o dos-, excepte en el cas de Guillem de Berguedà , de qui aquí només es troba un sirventès, però s'ha inclòs suficient material en una altra pàgina per poder tenir una visió força àmplia de la seva producció; també Cerverí de Girona, el trobador de qui es conserven més poesies, té una representació més extensa. En determinats casos podeu llegir algun comentari per tal de fer més entenedora la composició; cal, però, tenir present que aquest recull no intenta en cap moment ser una edició crítica de la poesia trobadoresca, sinó tan sols facilitar el coneixement d'aquesta literatura als lectors actuals. És amb aquesta intenció que al costat del text original veureu la traducció el més fidel possible -i per això mateix molt poc "poètica" i potser no sempre del tot encertada- al català. La distància en el temps, a més, pot suposar una pèrdua d'aquells petits detalls de llengua, d'intenció, de circumstàncies... que suposarien uns textos plenament comprensibles o que permetessin la complicitat del lector; esperem que tot i així es pugui arribar a gaudir d'uns poemes que parlen de les mateixes situacions i passions que encara ara dominen la nostra vida: els sentiments bàsics - amor, odi, enveja... - han canviat poc al llarg dels segles.
Clicant sobre el nom del trobador que hi ha just abans de les seves composicions, podeu llegir un petit resum de la seva vida. Al final de la pàgina trobareu un enllaç que us portarà a uns quants webs sobre els trobadors i els seus textos i també els enllaços amb les altres pàgines. Només aconseguireu una òptima lectura dels textos si teniu configurat el monitor a 800 x 600.

 

 

A continuació teniu l'única poesia que es conserva d'aquest trobador. Es coneix amb el nom d'"Ensenhamen" a causa del contingut i temàticament es pot dividir en dues parts: en la primera (24 versos) Guillem de Cabrera retrau al joglar Cabra que no faci bé algunes activitats pròpies del seu ofici; en la segona, molt més llarga, li retrau que no conegui i transmeti determinada literatura, de manera que en aquesta part, el poema es converteix en un llistat -sense ordre cronològic- de la literatura que es coneixia a l'època, des de la més antiga, els clàssics grecs i llatins, a la més moderna, els trobadors contemporanis. La darrera estrofa retreu més carències professionals del joglar i l'acomiada. Com podeu veure, en el poema falten algunes estrofes i és difícil de poder seguir sense l'ajuda de notes; en aquest aspecte es pot consultar les obres de Ferran Gadea o de Milà i Fontanals que s'esmenten a la bibliografia; l'obra de Milà conté, a més, el poema sencer.

I
Cabra juglar,
no puesc mudar
qu'eu non chan, pos a mi sap bon;
e volrai dir
senes mentir,
e comtarai de ta faison.

II
Mal saps viular
e pietz chantar
del cap tro en la fenizon;
no sabz fenir,
al mieu albir,
a tempradura de breton.

III
Mal t'ensegnet
cel que·t mostret
los detz amenar ni l'arson;
no sabs balar
ni trasgitar
a guiza de juglar guascon.

IV
Ni sirventesc
ni balaresc
no t'auc dir e nuilla fazon;
bons estribotz
no t'ieis pels potz,
retroencha ni contenson.

V
Ja vers novel
bon d'En Rudell
non cug que·t pas sotz lo guingnon,
de Markabrun
ni de negun
ni de N'Anfos ni de N'Eblon.

VI
Jes gran saber
no potz aver,
si fors non eis de ta reion.
Pauc as apres,
que non sabs jes
de la gran jesta de Carlon,

VII
Con eu, tras portz,
per son esfortz
intret en Espaigna a bandon;
de Ronsasvals
los colps mortals
que fero·l XII compaignon

VIII
Can foron mort
e pres a tort,
trait pel trachor Guanelon
al amirat,
per gran pechat,
et al bon rei Marselion.

IX
Del Saine cut
c'ajas perdut
et oblidat los motz e·l son:
ren no·n diçetz
no no·n sabetz,
per no i ha meillor chanson.

X
E de Rollan
sabs atretan
coma d'aiso que anc no fon.
Conte d'Artus
non sabes plus
ni del reproier de Marcon.

XI
Ni sabs d'Aiolz
com anec solz,
ni de Machari lo felon;
ni d'Anfelis,
ni d'Anseis,
ni de Guillaumes lo baron.

XII
Ni sabs d'Erec
com conquistec
l'esparvier for de sa reion.
Ni sabs d'Amic
consi guaric
Ameli, lo sieu compaignon.

XIII
Ni de Robert
ni de Gribert
ni del bon Alvernatz Uguon.
De Vezia
non sabs co.s va,
ni de Guondalbon lo Frizon

..................................

XV
Del duc Augier,
ni d'Olivier,
d'Estout ni de Salomaon,
ni de Loer,
ni de Rainier,
ni de Girart de Rossillon.

XVI
Ni de Davi
ni de Rai,
Ni de Berart ni de Bovon.
De Constanti,
non sabs c'om di
de Roma ni de Prat Neiron.

..........................................

XXI
Jes non saubes
-si m'ajut fes!-
del setge que a Troia fon.
D'Antiochia
non sabres ja
ni de Milida la faison.

..................................

XXV
Ni d'Aguolan
ni de Captan,
ni del rei Braiman l'esclavon;
ni del bon rei,
no·n sabs que·s fei
d'Alixandri fil Filipon.

.....................................

XXVIII
Ni sabs d'Ytis,
ni de Biblis,
ni de Caumus nuilla faisson;
de Piramus
qui for lo murs
sofri per Tibes passion.

XXIX
Ni de Paris,
ni de Floris,
ni de Bella Aia d'Avignon;
del normanes,
ni del Danes,
ni d'Antelme ni de Frizon.

........................................

XXXI
Ni de Bramar
no·n sabs chantar
de l'auca ni de Nauruzon;
ni del vilan
ni de Tristan
c'amava Yceut a lairon.

XXXII
Ni de Gualvaing
qui, ses compaing,
fazia tanta venaizon;
ni d'Aldalaer,
ni de Rainier,
ni de Ramberg'ab lo furguon.

.................................

XXXVI
Non saps upar,
mot guariar
en glieiza ni dedins maizon.
Va, Cabra boc,
quar be.t conoc
qui et evia urtar al mouton.

I
Cabra, joglar,
no puc impedir-te
que em cantis perquè a mi m'agrada;
e voldria dir,
sense mentir,
i contar del teu estil.

II
Mal saps tocar la viola
i pitjor cantar
de l'inici fins a la fi;
no saps acabar,
en la meva opinió,
amb la modulació del bretó.

III
Mal t'ensenyà
qui et mostrà
els dits posar i l'arc;
no saps ballar
ni fer jocs de mans
a la manera de joglar gascó.

IV
Ni sirventès
ni balada
no et sento dir de cap manera;
bons estribots
no et surten dels "morros",
ni retronxa ni tençó.

V
Vers novell
bo d'en Rudel
no crec que et passi sota el bigoti,
de Marcabrú
ni e ningú
ni d'Alfons ni de N'Eble.

VI
Poc gran saber
no pots haver
si fora no surts de ta regió:
poc has après,
que no en saps res
de la gran gesta de Carles.

VII
Com jo, a través dels ports
per son esforç
entrà a Espanya sense reserva;
de Roncesvalls
els cops mortals
que feriren els 12 companys.

VIII
Quan foren morts
i presos a traïció,
traïts pel traïdor Ganeló,
a l'emir
per gran pecat,
i al bon rei Marsili.

IX
De (la cançó) de Saisne penso
que has perdut
i oblidat els mots i el so:
res no en dius
ni en saps,
però no hi ha millor cançó.

X
I de Rotllà
saps tant
com això que mai no fou.
Del relat d'Artús
no en saps més
ni de la còlera de Marc.

XI
Ni saps d'Aiol
que anava sol,
ni de Macari el feló;
ni d'Anfelis,
ni d'Anseis,
ni del baró Guillem.

XII
Ni saps d'Erec
com conquerí
l'esparver fora de la seva regió.
Ni saps d'Amic
com guarí
Ameli, el seu company.

XIII
Ni de Robert
ni de Girbert
ni del bon Hug d'Alvèrnia.
De Vezià
no en saps res,
Ni de Gondalbó el frisó.

.............................

XV
Del duc Otger,
ni d'Olivier,
ni d'Estout ni de Salomó,
ni de Lohier
ni de Rainier
ni de Guerau del Rosselló

XVI
Ni de David
ni de Rai,
ni de Berart ni de Beuve.
De Constantí,
no saps que es diu
de Roma ni del prat de Neró.

...............................

XXI
Res no saps
-que si jo pogués!-
del setge que a Troia fou.
D'Antioquia
no en sabrà mai
ni de la manera de Milida.

.....................................

XXV
Ni d'Agolant
ni de Captan,
ni del rei Braimant l'esclau;
ni del bon rei,
no saps que feu
Alexandre fill de Felip.

..................................

XXVIII
Ni saps d'Itis,
ni de Biblis,
ni de Caumus de cap manera;
de Príam
que fora del mur
sofrí per Tisbe passió.

XXIX
Ni de Paris,
ni de Floris
ni de la bella Aye d'Avinyó;
del normand
ni del Danès,
ni d'Antelme ni de Frizon.

...................................

XXXI
Ni de Bramar
no en saps cantar
de l'auca ni de Nauruzon;
ni del vilà
ni de Tristany
que estimava Iseut en secret.

XXXII
Ni de Gauvain
que, sense company,
feia tanta cacera;
ni d'Audigier
ni de Rainier,
ni de Raimberge.

..............................

XXXVI
No saps declamar,
ni mots arreglar
en l'església ni dins de casa.
Vés, Cabra boc,
perquè bé et conegué
qui t'envià a fustigar el moltó.

 

La cançó que hi ha a continuació descriu la total submissió del trobador a la seva dama. Com a curiositat es pot observar que en la darrera estrofa diu que no ha volgut allargar més la composició perquè vol que la recordin bé Jaufré III del Rosselló i els seus companys, la qual cosa ens pot indicar que no només els joglars cantaven les cançons dels trobadors, sinó que es tenia la intenció que els propis cortesans les recordessin i també hi donessin publicitat.
I
S'ieu sabi'aver guiardo
de chanso, si la faria,
ades la comensaria
cunhdeta de motz e de so;
que perdut n'ai mant belh chantar
per qu'eras m'en pren espavens,
e si n'ai estat alques lens
no m'en deu hom ochaizonar.

II
Qu'amada us auray en perdo
lonjament, en aital guia,
e ma bella douss'amia!
qu'anc res no·us plac no·m saupes bo,
ni anc res no saupi pensar
qu'a vos fos pretz ni honramens
qu'al tost fat no fos pus correns
que si·n degues m'arma salvar.

III
E ja Deus amia no·m do
s'en leys mos cors se fadia;
la flor de la cortezia
elha m'aura o autra no;
qu'a sola lieys m'estug e·m guar,
e suy aissi sieus solamens
qu'autre solas m'es eyssamens
cum qui·m fazia sols estar.

IV
E no farai pus lonc sermo,
quar on pus lauzaria
del laus sol que·m romanria
cent dompnas ne aurian pro.
Qui sabia ben devizar
las beutatz e·ls ensenhamens
e la cortezia e·l sens
aissi cum s'eschairia far?

V
Aissi fenira ma chanso,
e no vuelh pus longa sia,
que pus greu la·n apenria
mo senher, e siey companho,
lo coms Jaufres, que Dieus ampar.
Quar es adreitz e conoissens
e fai tans de ricx faitz valens,
lauzngiers no·l pot encolpar.

I
Si jo sabés aconseguir guardó
per cançó, si la fes,
immediatament la començaria
alegreta de mots i de so;
que he perdut molts bells cantars
per la qual cosa m'agafa por,
i si he estat una mica lent
ningú no m'ha d'acusar.

II
Com estimat us hauré vanament
molt de temps, tan intensament,
ah ma bella dolça amiga!
De manera que res no us agradà que no m'agradés,
ni mai res no vaig poder pensar
que per vós no fos mèrit ni honra
que immediatament no ho fes més de pressa
que si hagués de salvar la meva ànima.

III
E ja Déu amiga no em doni
si d'ella el meu cor es cansa;
la flor de la cortesia
ella em tindrà i no una altra;
que només per ella em reservo i em guardo,
i sóc de tal manera només seu
que el tracte amb les altres m'és igual
que si algú em fes estar sol.

IV
I no faré més llarg sermó,
ja que per molt que la lloés
amb una sola lloança que sobrés
cent dames en tindrien prou.
Qui sabria descriure
les belleses, la intel·ligència
i la cortesia i el seny
de la manera que correspon?

V
Així acabaré ma cançó,
i no vull que sigui més llarga,
per que més difícilment l'aprendria
mon senyor, i els seus companys,
el comte Jofre, que Déu empari.
I com que és recte i entès
i fa tan poderoses accions valentes,
els lausengiers no el poden inculpar.

 

En aquesta tençó, el famós trobador Giraut de Bornelh planteja al rei Alfons un tema que encara està vigent i que podem resumir així -feu els matisos que us sembli-: És licit comprar i vendre l'amor? Realment, aquell qui té poder pot aconseguir més fàcilment l'amor d'una dama? Què us sembla a vosaltres? Se'n va sortir prou bé el rei, que en aquell moment devia tenir uns 16 anys?
I
Be me plairia, senh'En reis,
ab que·us vis un pauc de lezer,
que·us plagues que·m dizessetz ver,
si·us cudatz qu'en la vostr'amor
a bona domna tan d'onaor
com d'un altre pro chavaler,
e no m'en tenhatz per geurrer,
ans me respondetz franchamen!

II
Giraut de Bornelh, s'eu mezeis
no·m defendes ab mon saber,
be sai vas on voletz tener.
Pero be vos tench a folor,
si·us cudatz que per ma ricor
valha menhs a drutz vertader!
Aissi vos pogratz un dener
azesmar contr'un marc d'argen.

III
Si·m sal Deus, senher, me pareis
de domna qu'enten en valer
que ja no·n falha per aver
ni de rei ni d'emperador
no·n fassa ja son amador;
so més vis, ni no l'a mester;
car vos, ric ome sobranser,
no·n voletz mas lo jauzimen.

IV
Giraut, e non esta genseis,
si·l rics sap onrar ni temer
sidonse·l cor ab lo poder
l'ajosta? Co·l te per senhor,
preza·l donc menhs per sa valor,
si mal no·l troba ni sobrer?
Ja sol om dir el reprover
que sel que val mais, e melhs pren.

V
Senher, molt pren gran mal domneis,
can pert la cud'e·l bon esper;
que trop val enan del jazer
l'afars del fin entendedor.
Mas vos, ric, car etz plus maior,
demandatz lo jazer primer,
e domn'a·l cor sobreleuger
c'ama celui que no·i enten.

VI
Giraut, anc trop rics no·m depeis
en bona domna conquerer;
mas en s'amistat retener
met be la fors'e la valor.
Si·lh se son galiador
e tan nom amon oi com er,
de me no·n crezatz lauzenger,
qu'eu am las bonas finamenn!

VII
Senher, de mon Solatz de Quer
volgra ben e d'En Topiner
c'amesson domnas e prezen.

VIII
Giraut, oc be, d'amar leuger!
Mas a me no·n donetz parer,
qu'eu n'ai gazanhat per un cen.

I
Bé em plauria, senyor rei,
quan us veiés amb una mica de lleure,
que us plagués dir-me en veritat,
si penseu que la en vostra amor
té una bona dama tan d'honor
com el d'un altre noble cavaller,
i no em tingueu per adversari,
sinó responeu-me amb franquesa!

II
Giraut de Bornelh, si jo mateix
no em defensés amb el meu saber,
bé sé on voldrieu arribar.
Però us tindria per boig,
si us penséssiu que pel meu rang
valc menys que un amant vertader!
Així vos podríeu un diner
apreciar més que un marc de plata.

III
Així em salvi Déu, senyor, em sembla
que la dama que aprecia el valor
no actuarà mai per diners
ni del rei ni del emperador
farà el seu enamorat;
això em sembla, ni en té necessitat;
perquè vosaltres, rics homes altius,
no voleu més que el jeure..

IV
Giraut, i no és més bonic,
si el ric sap honrar i respectar
segons que el cor amb el poder
l'ajusta? Quan el té per senyor,
l'aprecia menys pel seu valor,
si dolent no el troba ni superb?
Ja se sol dir el proverbi
que el que val més, el millor pren.

V
Senyor, molt gran mal pren la galanteria,
quan perd la reflexió i la bona esperança;
que molt val abans del jeure
la conducta del lleial galantejador.
Però vosaltres, els rics, com que esteu més elevats,
demaneu el jeure primer,
i la dama té el cor ben lleuger
quan ama aquell que no estima.

VI
Giraut, mai no em vaig considerar massa ric
per conquerir bona dama;
però en retenir el seu amor
poso tota la força i el valor.
Si els rics s'ha convertit en enganyadors
i no estimen tant avui com abans,
no heu de creure el que de mi diuen ela maldients,
que jo estimo les bones lleialment!

VII
Senyor, del meu Solaz de Quer
molt voldria i també d'en Topiner
que estimessin les dames obertament.

VIII
Giraut, molt bé, de l'amor lleuger!
Però a mi no em considereu semblant,
que jo he guanyat cent per un.

 

En aquesta cançó, Ponç de la Guàrdia, a punt d'emprendre una expedició de resultats dubtosos cap a Tolosa, s'adreça a la seva dama per recordar-li com l'estima i com la recorda, i com tot allò que podien ser petits malentesos ja no tenen cap importància. Es tracta, doncs, d'un breu testament amorós.
I
Farai chanzo ans que veinha.l laig tems,
pus en Tolsa non n'anam tuit essems.
A Deu coman tot cant reman de zay:
ploran m'en part, car las domnas ams nems.
Tot lo pais, de Salsas tro a Trems,
salv Deus, e plus cel on midons estai

II
Tot n'o am mais car ma dona i sai;
qu'el'es mos jois et el'es tot cant ai,
e res no.m am mas leys cui amar suel
ni de mos jorns autra non amarai;
e sai e cre que leis aman morai,
pus a leis platz qu'enaixi m'o acuill,

III
Cant e leis plaitz que.m fay tort ni orguil,
sitot m'o vey, conoixer non o vul.
Mas ben conosc tot cant me fai de be:
lo be.l graesc e.l mal, sitot m'en duil.
C'om peitz me fai, can m'esgaran sey oil,
ai tant de yoy que del mal no.m sove.

IV
Non es nuils joys lo desir que me'n ve,
que si.m destreinh, non ay poder de me,
mas sol d'aitan can tot soletz m'estau
e pes de leis ab lo cor que la ve:
aquel douz pes me sojorn'e .m reve
et ai n'aut pessan mant bon jornau.

V
Domna, vos etz manenta de bon lau
e, ses mentir, la gencer c'om mentau:
per qu'eu sofer totz mos mals e deport
que trac per vos soletz e mon cabau,
e n'ai dolor, mas vos estatz suau:
d'aizo m'es vis que faitz alques de tort.

VI
Us lauzengiers me vol far paitz de mort;
mas no m'en clam, que mout n'ai bon conort
e no.y ay dan, et il fai que vilans.
Ja no s'en lais, que pesari.m fort:
que esters son grat auray joy e deport
merces midons, a cui baissei les mans.

I
Faré una cançó abans que vingui el mal temps,
ja que a Tolosa anem tots plegats.
A déu encomano tot quan resta aquí:
plorant me'n vaig, perquè les dames estimo molt.
Tot el país, de Salses fins a Tremp,
guardi Déu, i més enllà on la meva senyora està.

II
L'estimo encara més perquè la meva dama hi és;
que ella és el meu goig i ella és tot el que tinc,
i res no estimo sinó ella a la qual sempre he estimat
i en els meus dies cap altra no estimaré;
i sé i crec que moriré estimant-la,
perquè si a ella li plau que així m'h'ho concedeixi.

III
Quan a ella li plau fer-me tort i mostrar-se orgullosa,
encara que ho veig, no ho vull reconèixer.
Mes be reconec tot quan em fa de bé:
el bé li agaraeixo i el mal, encara que me'n dolc.
Com pitjor em tracta, quan m'esguarden els seus ulls,
tinc tant de goig que no me'n recordo.

IV
No és cap joia el desig que em domina,
que així se m'apodera, que no tinc poder sobre mi,
sinó només quan tot solet m'estic
i penso amb ella amb el cor que la veu:
aquest dolç pensament em descansa i em refà
i pensant en ella he tingut molts bons dies.

V
Senyora, vos sou famosa de bon nom
i, sense mentir, la més gentil que hom pot esmentar;
per la qual cosa jo suporto tots els meus mals i esforços
que trec per vós solet en mi mateix,
i tinc dolor, però vós esteu tranquil·la:
en això em sembla que sou una mica injusta.

VI
Un maldient em vol pitjor que mort;
però no me'n queixo, que en tinc un bon consol
i no en tinc dany, i ella actua com un vilà.
No se'n cansi que em pesaria molt:
que malgrat ell tindré goig i plaer
gràcies a midons, a qui vaig besar les mans.

 

Aquest sirventès contra Pere de Berga i altres poemes de Guillem de Berguedà els trobareu comentats a la pàgina sobre aquest trobador.
I
Trop ai estat sotz coa de mouton
que non chantiei de ma dompna Ma Sogra,
de la gensor que anc noiris en terra
bocha e front et huoils clars e rizens
.................................................................
E, fe qu·us dei, midonz, lo pros de Berga,
et acuoil gen e coindej'et alberga.

II
E no.us cuidetz q'ieu m'oblit lo cordon
qe·m det l'autrier de sa gonella groga,
per qe.l maritz et eu·ns mesclem de gerra,
don eu n'ai faitz mains bos envazimens
e mains assautz, don Mos Sogr'es dolens,
e·m cuidet dar l'ostal de Na Ramberga:
mieus fo·l gazains la nuoit, qui.s vol s'i perga.

III
E prec Ihesu q'ira ni mal no.m don,
ni gauch ni ben a·N Cogot de Savoga,
tro qe·ns vejam plan en comb'o o en serra
rengat amdui ab totas nostras gens;
e parr'adoncs cals es lo plus valens
ni cals ferra mieills de sa Schirimberga,
que non es jorns per s'amor non la terga.

IV
Gen li pausiei los corns el capironm
que tota ren pot hom dir mentre·is joga;
et al partir ac tal corneill'esquerra
que tornarai sans e sals e gauzens
a la meillor e que es plus valens;
e per m'amor prec li que non s'esperga,
qu'eu vauc vezer lo rei navar part Lerga.

V
A Mon Sogre trametrai ma chansson,
que par judieu q'iesca de sinagoga;
e porta la·m, qui no·t clau o no·t serra,
tu, Montanier, e non estias lens,
qe riran en cavalliers e sirvens:
tal mil diran que Ihesus lo somerga;
c'usqex dira q'ieu meillur et enderga.

VI
A vos m'autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.

I
He estat massa sota cua de moltó
sense cantar de madona ma Sogra,
de la més gentil que mai nodrí en terra
boca i front i ulls clars i riallers
.......................................................
I, per la fe que us dec, mon senyor, la noble de Berga,
i acull gentilment i complau i alberga.

II
I no us imagineu que jo m'oblido del cordó
que em donà l'altre dia de la seva gonella groga,
pel qual el marit i jo ens barrejarem en guerra,
en què jo he fet molt bones escomeses
i molts assalts, pels quals mon Sogre està dolgut,
i s'imagina donar-me l'hostal de Na Ramberga:
meu fou el guany durant la nit, qui vulgui hi perdi.

III
I demano a Jesús que ira i mal no em doni,
ni goig ni bé a En Cogot de Savoga,
fins que ens veurem clarament en coma o en serra
arrenglerats ambdós amb totes nostres gents;
i es palesarà aleshores qui és el més valent
i qui copejarà millor amb sa xirimberga,
perquè no hi ha dia que pel seu amor no l'eixugui.

IV
Gentilment li vaig posar les banyes al caperó,
que tothom pot dir-ho mentre es juga;
i en separar-nos tingué tal cornella esquerra
que tornaré sa i estalvi i joiós
a la millor i que es més valuosa:
i pel meu amor li prego que no es desficiï,
que jo vaig a veure el rei navarrès enllà de Lerga.

V
Al Meu Sogre trametré ma cançó,
que sembla jueu que isca de sinagoga;
i porta-me-la, si ningú no et tanca o et barra el pas,
tu, Montaner. I no siguis lent,
perquè en riuran el cavaller i el servent:
mil d'ells diran que Jesús el submergí;
i cadascú dirà que jo millor m'eleví.

VI
A vós m'atorgo, bona dama de Berga:
vós sou or fi, i vostre marit merga.

 

El trobador a qui s'atribueix una de les biografies més repetides i tristes de tots els temps té també una de les cançonsmés belles i conegudes de la lírica trobadoresca, en què mostra la seva total dedicació a la dama que el té presoner d'amor.

I
Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.

II
Tots temps m'azire
l'amors que.us mi defen
s'ieu ja.l cor vire
ves autr'entendemen.
Tout m'avetz rire
e donat pessamen:
pus greu martire
nulhs hom de mi no sen;
quar vos qu'ieu plus envey
d'autra qu'el mon stey
desautorc e mescrey
e dezam en parvensa:
tot quan fas per temensa
devetz em bona fey
penre, neus quan no.us vey.

III
En sovinensa
tenc la car'e.l dous ris,
vostra velensa
e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa
estes vas Dieu tan fis,
vius ses falhensa
intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz,
de cor as vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz;
q'una non porta benda
qu'ieu.n prezes per esmenda
jazer ni fos sos drutz,
per las vostras salutz.

IV
Tot jorn m'agensa
I desirs, tan m'abelhis
la captenensa
de vos cuy suy aclis.
Be.m par que.m vensa
vostr'amors, qu'ans qu'ie.us vis
fo m'entendensa
que.us ames e. us servis;
qu'ayssi suy remazuts
sols, snes totz ajutz
ab vos, e n'ai perdutz
mayns dos: qui.s vuelha.ls prenda!
Qu'a mi platz mais qu'atenda,
ses totz covens saubutz,
vos don m'es jois vengutz.

V
Ans que s'ensenda
sobre.l cor la dolors,
merces dissenda
en vos, don', et Amors:
jois vos mi renda
e.m luenh sospirs e plors,
no.us mi defenda
paratges ni ricors;
qu'oblidatz m'es tot bes
s'ab vos no.m val merces.
Ai, bella doussa res,
molt fora gran franqueza
s'al prim que.us ayc enqueza
m'amessetz, o non ges,
qu'eras no sai cum s'es.

VI
Non truep contenda
contra vostras valors;
merces vo.n prenda
tals qu'a vos si'honors.
Ja no m'entenda
Dieus mest sos preycadors
s'ieu vuelh la renda
dels quatre reys majors
per qu'ab vos no.m valgues
merces e bona fes;
quar partir no.m puesc ges
de vos, en cuy s'es meza
n'amors, e si fos preza
em baizan, ni us plagues,
ja no volgra.m solses.

VII
Anc res qu'a vos plagues,
franca dompn'e corteza,
no m'estet tan defeza
qu'ieu ans non la fezes
que d'als me sovengues.

VIII
En Raimon, la belheza
e.l bes qu'en midons es
m'a gen lassat e pres.

I
El dolç neguit
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
I encara que em desencamino
per vós, no abjuro de vós,
que sempe us suplico
amb amor fidel.
Senyora en qui la bellesa brilla,
moltes vegades m'oblido de mi,
quan us lloo i us demano.

II
Que sempre em detesti
l'amor que us prohibeix a mi
si alguna vegada el cor desvio
vers un altre afecte.
M'heu pres el somriure
i donat pesar:
més greu martiri
cap home no sent;
perquè que jo més anhelo
que a cap altra que al món sigui
refuso i ignoro
i maltracto en aparença;
tot quan faig per temença
heu en bona fe
de prendre, fins i tot quan no us veig.

III
En record
tinc la cara i el dolç somriure,
el vostre valor
i el bell cos blanc i llis;
si en la meva creença
fos tan fidel a Déu,
viu sense dubte
entraria en el paradís;
que així estic
de tot cor a vós rendit
que altra no em dóna goig;
que a cap altra de les més senyorials
jo no li demanaria
jeure ni seria el seu amant
a canvi d'una salutació vostra.

IV
Tot el dia sento
el desig, tan m'agrada
el capteniment
de vós a qui estic sotmès.
Bé em sembla que em venci
el vostre amor, que abans que us veiés
era el meu pensament
que amar-vos i servir-vos;
així he restat
sol, sense cap ajuda
amb vós, i he perdut
molts favors: qui vulgui que els prengui!
Que a mi em plau més esperar-vos,
sense cap acord conegut,
ja que de vós m'ha vingut el goig.

V
Abans que s'encengui
sobre el cor el dolor,
mercès davallin
en vós, senyora, i Amor:
que el goig a vós em lliuri
i m'allunyi sospirs e plors,
no us separin de mi
noblesa ni riquesa;
que se m'oblida tot bé
si amb vós no trobo acolliment.
Ah, bella i dolça criatura,
seria una gran bondat
si la primera vegada que us vaig sol·licitar
m'haguéssiu estimat molt o gens,
perquè ara no sé on sóc.

VI
No trobo armes
contra vostres poders;
pietat vos prengui
de tal manera que us sigui honorable.
Que no m'escolti
Déu entre els que preguen
si jo vull la renda
dels quatre reis majors
a canvi que amb vós no em valguin
ni la pietat ni la bona fe;
ja que no em puc allunyar de cap manera
de vós, en qui s'ha posat
el meu amor, i si fos acceptat
besant, i us plagués,
mai no em voldria lliure.

VII
Mai res que a vós us plagués,
franca i cortesa senyora,
no em serà tan prohibit
que no m'afanyi a fer-ho
sense pensar en cap altra cosa.

VIII
Raimon, la bellesa
i el bé que hi ha en la meva dama
m'han gentilment lligat i pres.

 

En primer lloc podeu llegir una razó, traduïda al català i que fa referència a Raimon de Miraval, que ens permet entendre i situar perfectament el sirventès d'Huguet de Mataplana que hi ha després.

I [Raimon de Miraval] s'enamorà d'una dama jove i gentil d'Albigès, que s'anomenava ma senyora Aimengarda de Castras. Era bella i cortès i amable, i instruïda i parlava bé. Molt la va estimar i l'honorà i la lloà cantant i cantant, i la posà en gran mèrit entre la bona gent. I durant molt de temps li va demanar que li donés plaer en dret d'amor, i ella li va dir que no li donaria plaer a títol d'amant; però que si ell volia deixar la seva muller, ella el prendria per marit. Quan Ramon de Miraval oí que ella el volia prendre per marit, es va posar molt alegre, i se'n vingué al seu castell. I va pensar amb quina excusa podria apartar la seva muller de si, la qual s'anomenava ma senyora Caudairenga, pel pare que es deia Caudeira. Era bella i amable, i sabia trobar bé cobles i danses i en Guillem Paremon estava enamorat d'ella, que era un cavaller gentil i bo i bell. En Raimon de Miraval trobà aquesta excusa davant sa muller; que no convenien dos trobadors en una casa. I li va dir que cridés els seus pares, i que se n'anés a casa seva. I quan ella va veure la intenció del seu marit, va cridar Guillem Paremon. I ell vingué i Raimon de Miraval la hi va posar a les màns; i ell se l'endugué i la prengué per muller. I la dama de la qual en Raimon estava enamorat, ma senyora Aimengarda, prengué per marit un gentil baró d'aquelles comarques, que es deia Olivier de Saissac. Per la qual cosa Miraval tingué gran dolor i gran tristor, a causa de la dama que havia perdut i per l'esposa. Aquestes noves foren oïdes per totes aquelles comarques, lluny i prop; i en tingué coneixement un valent baró de Catalunya, que s'anomenava Huguet de Mataplana, que era molt destre i bon trobador, i molt amic de Miraval. I sobre allò va fer aquest sirventès que diu: D'un sirventes m'es pres talens .

El sirventès que podeu llegir ara respon, doncs, al que havia escrit Ramon de Miraval, i critica l'amic pels fets descrits i especialment pel comportament poc cortès d'impedir la seva esposa que desenvolupés la seva tasca de trobairitz com ho podria fer qualsevol trobador, és a dir, qualsevol home.

I
D'un sirventes m'es pres talens,
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miraval tot dreich correns,
a.N Raimon, don ai pesanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.

II
En lui es era coneissens
lo reproviers qe.l savi di:
c'om non conois tant ben en si
cum en atrui los faillimens;
q'el sol haver s'esperanssa
en joi et en alegranssa,
mas aras n'es malamens cambjatz,
qe mes a tal usatge
don no.is pot ges esdir de vilanatge.

III
Car per sos bels captenemens
e per son bel trobar parti
sa cortesa moiller de si:
ben par qe.l consseilles sirvens.
Issutz es de l'esperanssa
d'esser drutz, a ma semblanssa,
car si.l plagues mais dompneis ni solatz,
non feira tal outratge
don tuich cortes volguesson son dampnatge.

IV
Car maritz a cui platz jovens
deu sofrir, per so c'atressi
sofrant lui siei autre vezi;
mas aissi l'es camjatz sos sens.
E car fetz tant malestanssa,
poing c'ab lieis aj'acordanssa.
E si'la.l vol ni sos cobrars li platz,
fassa.il tant d'avantatge
qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge.

V
E pois er sos albercs gauzens
qand ab lieis aura faita fi,
ab que ja mais non la chasti
de trobar ni de motz plazens;
ni de lieis no.is don doptanssa
ni non s'o teign'a grevanssa
si sos albercs es soven cortejatz;
c'assi er d'agradatge
a nos cortes et als gelos salvatge.

VI
Na Caudairenga, dompna, ben sapchatz
qu'iratz sui del viatge
que avetz pres en vostre bon coratge.

I
D'un sirventès m'ha vingut ganes,
que la raó m'ho assenyala i m'ho dicta,
i quan fet estigui, emprendrà camí
a Miraval corrent directament,
a Raimon, pel qual sento pena,
perquè va fer tan mala acció
contra la galanteria, de la qual sempre s'ha vanat;
i si abans seguí recte camí
d'amant cortès, ara canvia la seva intenció.

II
En ell és ara evident
el proverbi que el savi diu:
que un no coneix tan bé en si
com en altres els defectes;
perquè ell solia tenir esperança
en goig i en alegria,
però ara per mal s'ha canviat,
que ha introduït tal costum
que no li permet justificar-se la vilania.

III
Perquè per ses bones qualitats
i per son bell trobar apartà
sa cortès muller de si:
bé sembla que l'aconsellés un servent.
S'ha allunyat de l'esperança
de ser amant, en la meva opinió,
perquè si li plagués més galanteria i solaç
no faria tal ultratge
a causa del qual tots els cortesos voldrien son mal.

IV
Perquè el marit al qual plau la joventut
ha se suportar, perquè de la mateixa manera
el suportin els altres veïns,
però així li ha canviat el seu seny.
I doncs va fer tal malvestat,
intenti amb ella arribar a un acord.
I si ella vol i li plau recuperar-la,
li ha de concedir l'avantatge
de suportar un amant que trobi al seu gust .

V
I després la seva casa serà feliç
ja que amb ella haurà fet les paus,
amb la condició que mai no li faci retrets
per trobar ni pels mots plaents;
ni ella tingui dubtes
ni li tingui com un greuge
si casa seva és sovint festejada;
perquè així ens agradarà
a nosaltres, els cortesos i desagradarà els gelosos.

VI
Na Caudairenga, senyora, bé sabeu
que estic irritat del camí
que heu emprés en el vostre bon cor.

 

I ara una tençó que presenta l'oposició entre riquesa i pobresa, entre convenció i llibertat, encara que els matisos fan que les oposicions no siguin tan clares.
I
Scometre.us vuoill, Reculaire:
pois vestirs no.us dura gaire,
de paubertat etz confraire
als bons homes de Laun,
mas de fe non semblatz un,
que vos etz fols e jogaire
e de puntans gobernaire.

II
N'Uget, auzit ai rentraire
q'uns temps er, ço m'es vejaire,
que l'aursfres e.il gris e.il vaire
n'iran ab li fum tot un;
per q'ieu non ai mon estrun
en aver, don sui burlaire;
chascus degra aissi faire.

III
Reculaire, fols seria
totz homs que d'aiso.s creiria.
Vos cuidatz que be.us estia
quand al joc vos despoillatz;
e qan fai freich tremolatz,
e cridatz: "Qu.m prestaria
son mantel, q'ieu lo.il rendria!"

IV
N'Uget, ben sai, s'ieu moria,
c'atretan en portaria
co.l plus rics reis q.el mon sia;
per q'ieu sec mas volontatz
e jogui ab los tres datz
e prend ab los conz paria
et ab bon vi on q'ieu sia.

V
Reculaire, qi.us donava
cinc solz, e pois en gitava
autres cinc porr en la grava,
detz solz auria perdutz
mentre c'aissi viuretz nutz
no.us cuidetz, si be.us estava,
vos preses si.us encontrava.

VI
N'Huguet, ben paraulla brava
m'avetz, cum si re.us costava
mos jocs; e s'ieu amassava
tal aver don fos perdutz
l'esperit ni decebutz
dirion que mal estava
.l bon homen de Calatrava.

VII
Reculaire, eu sui drutz
de tal, si dire l'ausava,
q'es la genser c'om mentava.

VIII
N'Huguet, et au vauc si nutz
que, laire si m'encontrava,
no.m tolria si no.m dava.

I
Escometre us vull, Reculaire:
perquè el vestit no us dura gaire,
i en pobresa sou confrare
dels bons homes de Lió,
però per la fe no sembleu un d'ells,
que vós sou foll i jugador
i de putes governant.

II
N'Huguet, he sentit dir
que ve un temps, sembla evident,
que el fil d'or, el gris i el beige
seran amb el fum tot un;
com que jo no tinc diner,
per això me'n burlo;
tothom hauria així fer.

III
Reculaire, foll seria
tothom que això cregués.
Vós cuideu el que bé us estigui
quant al dormir us despulleu;
i quan faci fred tremoleu,
i crideu: "Qui em prestaria
el seu mantell, que jo li tornaria!"

IV
N'Huget, bé sé, si em moria,
que de la mateixa manera aniria
que el més ric que al món sia;
perquè jo no segueixo sinó la meva voluntat
i he jugat amb els tres daus
i prenc amb els conys companyia
i amb el bon vi on vulgui que sigui.

V
Reculaire, qui us donava
cinc sous, i després en llançava
altres cinc damunt la grava,
deu sous hauria perdut
mentre que així viureu nu
no us preocupeu, si així ho voleu,
que us ajudés si us trobava.

VI
N'Huguet, ben dura paraula
em dieu com si alguna cosa us importés
el meu joc; i si jo reunís
tants diners que fos perdut
l'esperit i decebut
dirien que estava malament
el bon home de Calatrava.

VII
Reculaire, sóc amant
de tal (dama), si goses dir-ho,
que és la més gentil que hom pot esmentar.

VIII
N'Huguet, i jo vaig tan nu
que, si em trobava un lladre,
no em prendria sinó em donava.

 

Com que des dels enllaços proposats en la biografia del trobador podeu llegir alguns fragments de les seves composicions més llargues, ara us proposem de llegir l´única composició breu que tothom està d'acord que pertany al trobador (fixeu-vos en el magnífic primer vers). Es tracta d'una poesia de temàtica amorosa que se sol considerar una dansa, encara que té un estrofisme que no és el normal en aquest tipus de composicions. La tradució ofereix certes dificultats, de manera que s'ha triat una de les opcions que ofereix Hugh Field, tot i que potser no és la més encertada.

I
Plazens plasers, tant vos amb e.us desizir,
que res no.m pot plazer ses vos, ni,m platz.

II
Pecar faretz, doncs, si.m voletz auzir,
pus als no.m platz ne [no.]m pot abellir;
qu'eu fora rics si.m dexasatz sofrir
qu'eu vos pregas ans c'altre.m fazes gay.

III
Be.m poriatz storçre de morir
sol qu'eu plagues mos fis prechs retenir,
e far senblan com en pogues jauzir,
e si.us volgues que altra.n volgues may.

I
Plaents plaers, tant us amo i us desitjo,
que res no em pot plaure sense vós, ni em plau.

II
Pecat fareu, doncs, si em voleu escoltar
ja que res més no em plau ni em pot abellir;
que jo fóra afortunat si em deixéssiu aconseguir
que jo us fes la cort abans que una altra em fes feliç.

III
Bé em podríeu salvar de morir
sols que us plagués els meus lleials precs acceptar,
i mostrar com n'heu pogut gaudir
i si us agradessin que a una altra no agradessin mai

 

Una cançó en la qual el trobador, com és freqüent en aquest gènere, es troba totalment sotmès a la dama, que sovint no respon a allò que espera d'ella. En aquest cas, a més, Ponç d'Ortafà mostra la seva discreció: no explica a ningú qui és la dama que té el seu cor presoner.
I
Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

II
A per pauc no·m desesper
o no·m ren monge Jau,
o no·m met dins una frau
on hom no·m pogues vezer.
Quar trahitz soi en crezensa
de cella qu'ieu plus dezir,
que·m fa suspiran languir
quar ni franh ma convinensa.

III
Ja mai non cug joi haver
ni un jorn estar suau,
pos midons m'a solatz brau
ni me torn'en non caler.
No sai on m'aia guirensa:
com plus ieu pes e cossir
que·il pogues en grat servir,
adoncs creis sa malvolensa.

IV
A gran tort me fai doler,
qu'ieu sia pendut en trau
si ja segui autr'esclau
pos m'ac pres en son poder
ni fis endreig lieis faillensa;
mas sol aitan, so malbir,
quar la tem e n'aus ben dir
e quar li port benvolensa.

V
Per re no·m posc estener
qu'ieu no l'am et non la lau,
quar la gensor qu'on mentau
es, e non ment e dic ver;
ab que prezes penendensa
dels turmens que·m fai sufrir;
e si's denhes convertir
er complida sa valensa.

VI
Ieu soi aissel que no tensa
ab sidons, ni no m'azir,
ni·m sai de res enardir
mas de so qu'a leis agensa.

VII
E soi sel que fai semensa,
e sai celar e cobrir
miels qu'autre drutz, e grazir
qui·m fa secors ni valensa.

I
Tant he perdut el meu saber
que a penes sé on sóc,
ni sé d'on vinc ni on vaig,
ni que em faig el dia i la nit;
i sóc de tal manera
que no vetllo ni puc dormir,
ni em plau viure ni morir,
ni el mal ni el bé no m'agraden.

II
Per poc no em desespero
i em faig monjo de Jau,
o em fico dins una afrau
on ningú no em pugui veure.
Perquè he estat traït en la confiança
d'aquella que més desitjo,
que em fa sospirant llanguir
perquè trenca el meu pacte.

III
Ja mai penso goig tenir
ni un dia estar tranquil,
ja que la meva dama em dóna tracte dur
i em menysprea.
No sé on trobar guariment:
com més penso i reflexiono
com poder servir-la al se gust,
aleshores creix sa malevolència.

IV
Amb gran injustícia em fa mal,
que jo sigui penjat d'una biga
si jo he seguit altra petjada
des de que m'ha pres en el seu poder
i no he comès falta contra ella
només això, això veig,
perquè la temo i goso parlar-ne bé
i perquè li tinc benevolència.

V
Per res no em puc estar
d'estima-la i lloar-la,
perquè la més gentil que es pugui dir
es, i no menteixo i dic veritat;
amb que prengués penediment
dels turments que em fa sofrir;
i es dignés penedir-se
seria perfecte son valor.

VI
Jo sóc aquell que no discuteix
amb la seva dama, i no m'irrito,
i solament sé atrevir-me
a allò que a ella li agrada.

VII
I sóc aquell que va sembrant,
i sé amagar i cobrir
millor que cap altre amant, i agrair
qui em dóna ajut i valença.

 

En aquest cas ens trobem un enamorat en el primer estadi del seu desig amorós. És tracta d'un fenhedor (enamorat tímid) que no s'atreveix a confessar directament l'amor a la dama que estima per por que ella no li correspongui; tot i pensar que hi poden haver altres dames que li concederien el seu amor, el trobador manifesta que només pensa en ella, malgrat les poques esperances que té de ser correspost.
I
Un dolz deszirs amoros
s'es e mon fin cor assis,
dompna, qe·m ven devers vos,
a cui sui del tot aclis,
q'en pensan vei noich e dia
lo vostre cors car e gen
e·l bel dolz esgard plazen
e vostr'avinen coindia.

II
Anc pos vi vostra faissos
non aic poder qe partis
mon cor ni mos pens de vos
per engun'autr q'eu vis.
Doncs, dompna, per merce us sia
qe·us plassa, qar mon enten
hai en vos tan fermamen
qe partir no m'en poria.

III
Anz vos voil mais en perdos
amar q'autra dos jauzis,
pos Amors me diz qe vos
conqerra, pos m'a conquis,
e·m diz qez ha seignoria
qe m'en pot dar jauzimen,
pero cella e suffren
vos amarai tota via.

IV
E si eu·s ausav'a rescos
dir com vos sui del tot fis,
assatz auria de vos,
dompna; mas aisso m'es vis,
qe s'ieu ren vos en disia
qe·l vostre cors car e gen
m'en fos loignatz, per q'aten
qe merces tot vos lo dia.

I
Un dolç desig amorós
ha pres possessió de mon cor lleial,
senyora, que em ve de vós,
a qui estic del tot obligat,
que en pensament veig nit i dia
el vostre cos estimat i gentl
i el bell dolç esguard plaent
i vostra amable condició.

II
D'ençà que vaig veure les vostres faccions
no vaig tenir poder que allunyés
mon cor i mos pensaments de vós
per cap altra que jo vegés.
Així, senyora, feu la mercè
que us plagui, perquè el meu enteniment
tinc amb vós tan firmament
que allunyar-me'n no podria.

III
Ans us vull sense compensació
estimar que a una altra de la qual gaudís,
perquè Amor em diu que us
conquerirà, ja que m'ha conquerit,
i em diu que te el domini
que em pot donar goig,
però callant i sofrint
us estimaré tota la vida.

IV
I si jo gosés d'amagat
dir com us sóc del tot fidel,
prou obtindria de vós,
senyora; però em sembla
que si jo alguna cosa us digués
el vostre cos estimat i gentl
se m'allunyaria, pel que espero
que la pietat tot us ho digui.

 

Quin tipus d'enamorat prefereix una dama, aquell qui li dóna presents o el que deixa que li donin?. Aquest és el partiment entre Guillem Raimon de Gironella i Pouzet. Llegiu els arguments i decidiu la vostra opció.
I
Del joi d'amor agradiu
chauzets, a lei de cortes,
Pouzet, qu'ieu m'en algr'o.m pes,
o.m nesfortz o.m n'omeliu,
perque mos fins cors consira
d'una pros dona valen
c'az un don'ad autre pren.
Diguatz ves qual plus se vira?

II
En Guilem Raimon d'aisiu
m'es que, s'ieu chauzisc ades
de fin'amors lo meils, c'apres
ne dei esser ten pensiu
que.m te ses joi e ses ira.
E dic que.ill dona s'aten
plus vas sel qui fai prezen
d'aquo don l'autre sospira.

III
Pauzet, son fort cor autiu
blan domna mais per un tres
quan pren gaire ni pauc ni ges;
c'a dreg ten hom per esquiu
penre, qui ben s'o albira.
Donx, quar fai mais d'onramen
a sel qu'il serf qu'al prenden,
ben par c'amors lai la tira.

IV
Sill qu'es vengud'al fort briu
c'ab si.n vol tener dos pres
volgr'ieu mais que donan m'onres
que prenden. Mas be vos pliu,
Guilem Ramon, m'esbaira
de joi si sill c'ab mort len
m'ausi, e sobreplazen,
prezes so de que.ill servira.

V
Pouzet, be.us vei esforsiu
de pauc dir, pero qui.us des,
trop foras del prendr'enpres.
Mas sel c'a lei d'antan viu
fora grazitz e grazira
pro mais donan que prenden,
c'atenden, meten, sirven
del joi plus jauzen jauzira.

VI
Meils par que amors abriu
leis que pueja que prezes
lo cor de son amic e.l bres
de gen servir az u niu,
Guilem Raimon: e chauzira
uns secx vos qui anatz queren,
quar sel c'a dona repren
penre ben par qu.n dezira.

VII
Si la de Palau, que.s mira
en pretz, en joi et en joven,
Pouzet, si.ll plagues, plus gen
d'est partimen nos partira.

VIII
En jutz om meils non chauzira,
qu'il plus gen e.l meils repren
qui razona faillimen
c'autra non ho acuillira.

I
Del goig agradable de l'amor
escolliu, amb plena cortesia,
Pouzet, encara que això m'alegri o em pesi,
m'esforci o m'humiliï,
perquè el meu cor lleial reflexiona
sobre una noble dama valenta
que a un dóna i a l'altre pren.
Digueu vers quin s'inclina més?

II
Guillem Ramon, estic
d'acord, que si escullo de seguida
de l'amor fidel el millor, després
he d'estar tan pensatiu
que resto sense goig i sense ira.
I dic que la dama tendeix
més vers aquell qui fa present
d'allò pel qual l'altre sospira.

III
Pouzet, son fort cor altiu
suavitza la dama tres cops més
quan rep alguna cosa una mica o poc;
perquè amb justícia té l'home per desagradable
rebre, per a qui bé ho consideri.
Doncs, perquè [la dama] fa més honao
a aquell qui la serveix que al que la rep,
bé sembla que l'amor l'arrossegui vers aquell.

IV
Aquella que ha aconseguit l'orgull sever
que amb si vol tenir el do prop
voldria que més que donat m'honorés
més que rebent. Però us ben prometo
Guillem Ramon, que em deliria
de goig si aquella que amb mort lenta
i plaent em mata
valorés quelcom amb què jo la servís.

V
Pouzet, bé us esforceu
a dir poc, però si algú us donés,
us hauríeu preocupat molt a rebre.
Però aquell qui viu a la manera antiga
fóra agraït i agrairia
molt més donant que rebent,
perquè esperant, gastant i servint
del goig més joiós gaudiria.

VI
Sembla millor que l'amor esperoni
aquella que s'enalteix per prendre
el cor del seu amic i el caci
amb bon servir en un niu,
Guillem Ramon; triaria
un cec a qui vós aneu buscant,
perquè aquell que una dama reprèn,
bé sembla que desitja rebre d'ella.

VII
Si a la de Palau, que es mira
en mèrit, en goig i en joventut,
Pouzet, si a ella plagués, més gentilment
d'aquest partiment ens separaria.

VIII
En justícia, ningú no escolliria millor,
perquè ella més gentilment i millor reprén
a qui defensa l'error,
ja que una altra no l'acolliria.

 

 

Els dos sirventesos següents formen part d'un conjunt de cinc composicions escrites amb motiu de les lluites del rei d'Aragó amb el rei de França (més detalls en les biografies corresponents).

PERE EL GRAN (a Pere Salvatge)

I
Peire Salvagg', en greu pesar
me fan estar
dins ma maizo
las flors que say volon passar,
senes guardar
dreg ni razo,
donc presc asselhs de Carcasses
e d'Ajanes
et als guascos prec que lor pes
si flor mi fan mermar de ma tenensa;
mas tals cuja sai gazanhar perdo
que.l perdos l'er de gran perdecio.

II
E mos neps, que sol flors portar,
vol cambiar,
don no.m sap bo,
son senhal, et autem contar
que.s fai nomnar
rey d'Arago;
mas, cuy que plass'o cuy que pes,
los mieus jaques
si mesclaran ab sos tornes,
e plass'a Deu que.l plus dreyturiers vensa,
qu'ieu ja nulh temps per bocelh de breto
no layssarai lo senhal del basto.

III
Si midons, qu'es ab cor cortes,
ples de totz bes,
Salvagge, valer mi volgues
e del sieu cors me fes qaulque valensa,
per enemi no.m caldra garnizo,
ab sol qu'ieu vis la soa plazen faisso.

PERE EL GRAN

I
Pere Salvatge, en greu pesar
em fan estar
dins ma casa
les flors que fins aquí volen passar,
sense considerar
dret ni raó,
de manera que demano aquells de Carcassés
i d'Agenés
i als gascons prego que els pesi
si les flors em fan minvar els meus territoris;
mes hi ha qui s'imagina guanyar perdó
però el perdó li serà de gran perdició.

II
I mon nebot, que acostuma a portar flors,
vol canviar,
cosa que no m'agrada,
la seva senyera, i van sentir contar
que es fa anomenar
rei d'Aragó;
però, a favor o en contra de qui sigui,
els meus jaquesos
es mesclaran amb sos tornesos,
i plagui a Deú que el qui tingui més drets venci,
que jo mai per bocell de bretó
no deixaré la senyera del pal.

III
Si la meva dama, que té el cor cortès,
ple de tots els béns,
Salvatge, volgués ajudar-me
i del seu cos em fes algun favor,
per l'enemic no em caldria armadura,
solament que veiés el seu rostre plaent.

PERE SALVATGE (reposta)

I
Seher, reys qu'enamoratz par
no deu estar
ab cor felo
contra flors, ans deu arbirar
cum puesca far
ab bon resso
culhir las flors en aissel mes
on l'estiu es
e las flors naysson plus espes,
e.lhs culhidors sian d'aital valensa
qu'en pueg ni en pla, en serra ni.n bysso
no lasson flor de sai Monbaulo.

PERE SALVATGE

I
Senyor, rei que enamorat sembla
no ha d'estar
amb cor irritat
contra les flors, sinó que ha de calcular
com podria fer
per amb bona fama
collir les flors en aquest mes
de l'estiu
en que les flors naixen més espesses,
i els collidors siguin de tal valor
que en puig i en pla, en serra i en bosc
no deixin flor d'aquí fins a Montboló.

 

Cerverí de Girona és el trobador del qual es conserven més composicions i un dels més innovadors. En primer lloc podeu llegir una "viadeyra", que és una composició que es cantava en els viatges per tal d'alleugerir la monotonia i la duresa del camí. Es tracta d'una poesia de procedència popular com podeu veure fàcilment per la mètrica i pel contingut. Aquesta és l'única viadeyra que es conserva.
VIADEYRA

No'l prenatz lo fals marit,
Jana delgada!

I
No'l prenatz lo fals jurat,
que pes es mal ensenyat,
Jana delgada!

II
No'l prenatz lo fals marit,
que pes es ez adormit,
Yana delgada!

III
Que pec es mal ensenyat,
no sia per vos amat,
Jana delgada!

IV
Que pec es ez adormit,
no jaga amb vos el llit,
Jana delgada!

V
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada!

VI
No jaga ab vos el lit;
mes vos y valra l'amich,
Jana delgada!

VIADEYRA

No el prengueu el fals marit,
Joana delicada!

I
No el prengueu el fals jurat,
que és ruc mal educat,
Joana delicada!

II
No el prengueu el mal marit,
que és ruc que és ensopit,
Joana delicada!

III
Que és ruc mal educat,
no sigui per vós amat,
Joana delicada!

IV
Que és ruc, és adormit,
no jegui amb vós al llit,
Joana delicada!

V
No sigui per vós amat,
més val aquell que teniu d'amagat,
Joana delicada!

VI
No jegui amb vós al llit,
més us hi valdrà l'amic,
Joana delicada!

 

I ara, una pastorel·la sense cap sorpresa. El cavaller entra en contacte amb la pastora i vol aconseguir fer l'amor amb ella, però ella aconsegueix, malgrat la promesa que li ha fet, trobar arguments suficients per no accedir als desitjos del cavaller. La pastora, com sempre, sap que la relació amb el cavaller la pot perjudicar més que beneficiar perquè té ben clares les fronteres socials entre els dos.
I
Entre Lerida e Belvis,
pres d'un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l'erba novela.
E anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela,
no crey que fos, ne no m'es vis
c'a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.

II
Gen m'esgardey lor bestiar,
e vi·l a un sirven menar
qui als dos emblat l'avia,
e commencey l'aut a cridar:
-laxatz lo, non podetz anar!-
E·l sirven fetz n'a ma guia;
e cant eu vi que·l fazia
pris lo, qu'esters no·m plazia
que m'anes ab luy barayllar.
E aney l'en un ort tancar;
puys torney lay on partia.

III
Can fuy tornatz pres del jardi
la pastora cridar auzi:
-Ay, lassa!, mal'anc fuy nada;
tots gauigs torn'en dol a la fi.
Tan can mos amics fo ab mi
no·m cugey mays fos irada;
ay! douçors leu m'es passada,
ez en gran dolor tornada!
Digatz, seyner En Cerveri,
si vis bestiar el cami,
qu'eu lo·m tem de cavalgada.

IV
-Si.l bestiar c'avetz perdut,
Na Toze, .us avi'eu rendut,
cal gazardon cobraria?
-Seyner, de vos faria drut,
e aurietz lo.m car venut;
mas cutxos perden cambia.
Ensems tenguem nostra via
lay o·l bestiars paixia;
e, can l'ac per seu conegut:
-Seyner, -fetz il,- Deu vos ajut!
Anatz, que re no·n faria.

V
-Na Toza, no·us estara gen
si.m trencatz vostre covinen».
-Seyner, cauz'es costumada;
no·us meraveylletz s'eu vos men,
c'ab mi·us n'an mentit mays de cen,
e son vos gen escapada.
Pendre deu hom sa soldada
sempre que l'es autreyada;
car qui temps a, e temps aten,
pert son temps trop neciamen,
e femna.s leu cambiada.

VI
-Na Toza, joys no m'agrada
ne jazers de femna irada.
S'agues joy, e vos marrimen,
-No fora cauza d'avinen,
-Mas era·m deu esser dada.

VII
Seyner, caus'es desguiada
per forç'ab cutx'autreyada.
No·s deu far, per qu'eu m'en repen;
-pero vuyll n'auzir jutyamen
de l'Enfan, on pretz s'agrada.

VIII
A la Vezcomtesa plazen,
Na Toza, de Cardona.us ren,
c'amor no te pro, forçada.

I
Entre Lleida i Bellvís,
prop d'un riu, entre dos jardins,
vaig veure, amb una pastoreta,
un pastor vestit de terliç;
i jeien entre flors de lliri,
besant-se sota l'herba fresca;
i mai pastora més bella,
més graciosa i més eixerida,
no crec que existís; ni crec haver-ne vist
que als meus ulls fos tan agradable
ni a França ni a Castella.

II
Vaig contemplar bé el seu ramat,
i vaig veure que un servent se l'enduia
el qual als dos l'havia robat;
i vaig començar alt a cridar:
-deixeu-lo, no podeu marxar!-,
i el servent féu al meu gust;
i quan vaig veure que ho feia
vaig prendre'l (el ramat), que no em plaïa
anar-me'n amb ell a barallar;
I vaig anar a un hort a tancar-lo,
després vaig tornar allà d'on venia.

III
Quan vaig tornar prop del jardí,
la pastora cridar vaig sentir:
-Ai dissortada!, mal any vaig néixer!
tot goig esdevé dolor a la llarga:
Mentre el meu amic estava amb mi,
no pensava que mai pogués estar tan amoïnada
ai! dolçor: ràpid m'ha passat,
i s'ha tornat gran dolor!
Digueu-me, senyor En Cerverí,
si heu vist bestiar al camí,
que jo me'l temo en desbandada.

IV
-Si el bestiar que heu perdut,
mossa, jo us l'hagués tornat,
quina recompensa rebria?
-Senyor, de vós faria amant,
i me l'hauríeu venut car:
però en mal moment es canvia perdent.-
Junts fem el nostre camí
allà on el bestiar pasturava;
i, quan per seu el va reconèixer:
-Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi,
aneu, que res no en faré.

V
-Mossa, no seria correcte
si em trencàveu la vostra promesa.
-Senyor, és causa corrent:
no us meravelleu si jo us menteixo,
perquè amb mi us n'han mentit més de cent;
i sóc de vós gentilment escapada:
hom ha de prendre el seu sou
immediatament que li és donat;
perquè qui té l'oportunitat i deixa passar el temps,
perd son temps molt nèciament;
i la dona aviat canvia.

VI
-Mossa, gaudir no m'agrada
ni jeure amb dona irritada.
Si tingués goig, i vós penediment...!
-No seria causa digna.
-Però ara em deu ser donada!

VII
Senyor, la cosa aconseguida
per força és cosa desagradable,
no s'ha de fer, perquè jo me'n penedeixo
-Però vull- sentir jurament
de l'Infant, de qui m'agrada el mèrit.

VIII
A la Vescomtessa amable,
mossa, de Cardona em remeto,
perquè l'amor no és profitós si és forçat.

 

Encara que les albes amoroses són més abundants, entre els trobadors catalans podem trobar alguna alba religiosa com aquesta, en què el trobador desitja, al contrari del que passa amb els enamorats clandestins, que arribi el dia ja que així s'acabaran els neguits i els perills de la nit, i el dia portarà la llum que vol aquell qui no ha d'amagar res.
I
Axi con cel c'anan erra la via
que deu tener, can va ab nit escura,
e te cami nal e brau, qui l'atura,
e non sab loc, ne cami, on se sia,
sufren mal temps ab regart de morir,
soy eu, tan no pusc fer ço que desir:
que vis fenir la nit, coençan l'alba.

II
Que·l cami ay errat que far devia:
tan m'es la nuytz fer'e salvatg'e dura,
e·l temps tan braus que ez on mays va mays, piyura;
per que, no say on m'an ne on m'estia:
qu'enan non pusc anar ne romanir,
ne pusc lo temps laxar ne.l pusc sofrir,
per que, m'albir que m'an trop tardan l'alba.

III
est segles fals es la nuit qui·m laguia:
cami d'infern, temps braus, ple de rancura,
e vals de plors: ço ditz Sant'Escriptura.
E l'enfans paucs can nays o signifia,
c'ab ab dolors yug'e·y esta, ez exir
no·n pot ses plor. Ver Deu, faitz m'esclarzir
per dryt seguir lo cami denan l'alba.

IV
Eu no soy ges cel qui va a s'amia
de nuyt, car cil cuy m'autrey m'assegura,
pessan a leys; e d'altre no n'ay cura,
e lays la nuyt, e voil prendre·l clar dia:
car il no tem lauzenjar ne mal dir,
enans li pusc ab jorn denan venir:
per qu·eu asir la nit, desiran l'alba.

V
Altr'amador say c'a ir'e feunia
can ab sidons es, e descre e jura
can les jorns ve e la nuytz tan pauc dura,
e jamais jorn ne alba ne volria;
ez u, car tan dura la nuytz, cossir,
c'ab nuit no pusc de leys cuy soy, jausir,
ne·l lum chausir que·ns fa clar e gran l'alba.

VI
Gaugs es e lutz, stella que·l mon guia,
e anc no fo domna d'aytal natura,
c'on mays sofer de preyadors, melura;
e sos Espos far ço que no faria
nuylls altr'espos, car platz-li, can servir
ve s'espoza, amar e obezir:
qu'es ses falir que·ns va·l jorn mostran alba.

VII
D'est'alba deu totz hom aver desir,
c'om ses l'alba no pot al jorn venir
ne·l Sol chausir, ne deu azirar l'alba.

VIII
Le nobles reys de Mayllorca sab dir
e far tot be, e·l segle·l deu servir
e obezir, seven e honran l'alba.

I
Així com aquell que caminant erra el camí
que ha de seguir, quan va de nit obscura,
i té camí dolent i difícil, que l'atura,
i no sap el lloc, ni el camí, on és,
sofrint mal temps en perill de morir,
estic jo, tan impotent de fer el que desitjo:
que veiés acabar la nit, començar l'alba.

II
Perquè el camí que havia de fer he errat:
tan fera i salvatge i dura m'és la nit,
i el temps tan dolent que com més va més empitjora;
per la qual cosa no sé on vaig i on m'estic:
que endavant no puc anar ni quedar-me,
ni puc el temps oblidar ni sofrir-lo,
pel que m'imagino que massa vaig retardant l'alba.

III
Aquest segle fals és la nit que m'entreté:
camí d'infern, temps inhòspit, ple de rancúnia,
i vall de plors: això diu la Sagrada Escriptura.
I l'infant petit quan naix ho indica,
que amb dolors juga i crida, i sortir
no pot sense plors. Déu veritable, fes-me llum
per dret seguir el camí que dóna a l'alba.

IV
Jo no sóc aquell qui va a la seva amiga
de nit, car aquella a qui em lliuro m'aferma
pensant en ella; i cap altra cosa no em preocupa
i deixo la nit, i vull arribar al dia clar:
perquè ella no tem la calúmnia ni la maledicència,
sinó que li puc durant el dia davant anar:
perquè jo odio la nit, tot desitjant l'alba.

V
Sé d'un altre amant que s'irrita i s'altera
quan amb la seva dama es troba, i i blasfema i jura
quan arriba el dia i la nit tan poc dura,
i mai no voldria el dia ni l'alba;
i jo, que penso que la nit és tan llarga,
perquè de nit no puc fruir d'aquella de qui sóc,
ni sortir la llum que fa clara i gran l'alba.

VI
Goig és i llum, estrella que el món guia,
i mai no existí dama de tal natura,
que quan més pregadors sofreix, més s'enalteix;
i el seu Espòs fa allò que no faria
cap altre espòs, ja que li plau que se serveixi
la seva esposa, (i sigui) amada i obeïda:
perquè és sense falta que l'alba ens mostra el dia.

VII
D'aquesta alba ha de tenir desig tothom,
ja que sense l'alba no pot arribar el dia
ni el sol sortir, no s'ha d'odiar l'alba.

VIII
El noble rei de Mallorca sap dir
i fer tot bé, i el món l'ha de servir
i obeir, tot servint i honrant l'alba.

 

Davant d'algun cortesà que ha gosat comparar els joglars amb els botxins, Cerverí destaca els mèrits dels primers i els demèrits dels segons, encara que davant d'una possible confusió entre joglars i trobadors deixa ben clar que ell és un trobador i que el seu ofici és el mateix que el del rei, i que si això li reconeixen ja el poden anomenar joglar, si pensen que trobar i joglaria és "enllaçar mots". Observeu que, com en altres ocasions, a la tornada el trobador elogia la vescomtessa de Cardona i la seva estimada "Sobrepretz".
Lo vers del saig e del joglar

I
Si cel que ditz entre saig e jutglar
no sab ne ve ne coneix partimen,
dic que be sap que qui no ver, men,
que gran vertutz volc Deus per juglars far;
e juglar van / siguen los bos tot dia,
e saig cercan / los avols tota via.

II
Sans Genis ac offici de juglar
ez amet Deus e servic leyalmen,
e Deus det li lo compayno viven
q'en paradis devi'ab luy estar;
e juglar, can / c'obs li fos, li daria,
e saigs ab gran / gaug lo pe li tolria.

III
La candela d'Arraz fo de juglar,
per qui Deus fay miracles a presen;
e juglars vol que tuit sion valen,
e saig a gaug de tolr'e de raubar;
juglars, celan, / a mort lo deffendria,
e saigs, lian / pel col, lo penjaria.

IV
Tebes sabem qu'estorcet per jutglar
can volc aucir Alexandris la gen;
mantas patz fan juglar bels ditz dizen,
per que no fan ab saig a comparar;
juglars denan / totz l'escuzaria,
e saigs, doblan / lo mal, l'acuzaria.

V
Daurels ac nom eixamen de jutglar
qui pel senyor det son fyll a turmen.
D'aytals jutglars comrera mays de cen,
si non duptes del vers trop alonjar;
car juglar dan / alegre cortezia,
e saig tot l'an / tristor, ir'e feunia.

VI
Eu no razo per mi meteus juglar,
ne suy juglars ne.n fau captenimen,
carço qu'eu fatz fan l'aut rey entenden;
mas mans noms aug a mans amans carjar:
c'om vay nomnan / tal clerc on es falsia
ez ab aytan / d'enjan con de clercia.

VII
Sobreptz blan, / e leys de Cartz volria
ab d'onor tan / con eu deziraria.

VIII
Si motz laçan / trobars es juglaria,
eu e.l rei chan: / n'em juglar d'una guia.

El vers del botxí i del joglar

I
A aquell qui diu que entre botxí i joglar
no sap ni veu ni coneix diferència
dic que bé sap que no diu veritat, menteix,
perquè grans miracles ha volgut fer Déu a través dels joglars;
i els joglars van / seguint els bons tot el dia,
i els botxins cercant / els dolents sempre.

II
Sant Genís tingué ofici de joglar
i estimà Déu i el serví lleialment,
i Déu li va donar vivint company
que en el paradís havia d'estar amb ell;
i el joglar qualsevol cosa / que li fos necessària li donaria
i el botxí amb gran / goig el peu li tallaria.

III
La candela d'Arràs fou d'un joglar,
per la qual Déu fa miracles actualment;
i el joglar vol que tots siguin honorables,
i el botxí té goig de prendre i de robar;
el joglar, amagant-lo / de la mort el defensaria,
i el botxí, lligant-lo / pel coll el penjaria.

IV
Sabem que Tebes se salvà per un joglar
quan Alexandre volgué matar la gent:
moltes paus fan els joglars dient bells mots,
per tant no han de ser comparats amb els botxí;
el joglar davant / de tots l'excusaria,
i el botxí, doblant / el mal, l'acusaria.

V
Igualment tingué fama de joglar Daurel
qui pel seu senyor lliurà son fill al turment.
De tals joglars en comptaria més de cent,
si no temés allargar massa el vers,
perquè els joglars donen / alegre cortesia,
i els botxins tot l'any / tristor, ira i indiganació.

VI
Jo no defenso per mi mateix els joglars,
ni sóc joglar ni en tinc els seus costums,
perquè això que jo faig, fan els alts; reis entesos;
però molts noms sento a molts enamorats atribuir:
perquè es va anomenant / a tal, clergue, on hi ha la falsedat,
i hi ha tant / d'engany com de clercia.

VII
Sobrepretz serveixo, / i per aquella dels Cards voldria
tant d'honor / com jo desitjaria.

VIII
Si enllaçant mots / trobar és joglaria,
jo i el rei cantem: / som joglars del mateix tipus.

 

Com en el cas de la "viadeyra", de la qual només es conserva la de Cerverí de Girona, ara podeu llegir una composició que es denomina "espingadura" i que també és única i, a més, té igualment les característiques pròpies de la poesia popular. El primer que observareu és que es tracta d'una composició que porta un títol concret, cosa que no era habitual entre el trobadors ni en la poesia medieval en general, en què normalment es designava el poema amb el primer vers; també observareu que en el títol i al llarg del poema apareix el verb espingar que potser us resultarà estrany i que no hem traduït perquè existeix en el català actual amb el sentit de "sonar un instrument agut com la gralla..." Quant al contingut, fixeu-vos que d'una manera alegre, desenfadada i reiterativa -molt pròpia de la poesia popular- es parla de la preferència de les dames per l'amant en detriment del marit, que estarà sota la pluja o tancat a l'armari. Finalment, en la segona tornada, el trobador concreta aquells de qui depèn amorosament i políticament: la dama a la qual va dedicar algunes cançons i que s'amaga sota el "senhal" de "Sobrepretz" (Excés de mèrit), el vescomte de Cardona, i l'infant Pere, fill de Jaume I.
Espingadura d'en Cerverí

A la plug'e al ven iran
cels que muyllers an,
cels que muyllers an.

I
Li amic iran espingan,
a la plug'e al ven iran,
e cil que no espingaran
a la plug'e al ven iran,
las domnas seran a lor dan,
e.ls escarniran
e.ls escarniran.
A la plug'e al ven iran
cels que muyllers an,
cels que muyllers an.

II
L'enfans vey ab joy ez ab xan,
a la plug'e al ven iran,
al jardi el prat verdeyan,
a la plug'e al ven iran,
e las flors e.ls auzels chantan,
e.ls auzels chantan
e.ls auzels chantan.
A la plug'e al ven iran
cels que muyllers an,
cels que muyllers an.

III
De mon joy me play ço que.y fan,
c'un armari an
on los maritz van.

IV
Sobrepretz e Cardona blan
e.N Peyre l'enfan,
e.N Peyrel'enfan.

Espingadura d'en Cerverí

A la pluja i al vent aniran
els qui muller tenen,
els qui muller tenen.

I
Els enamorats aniran espingant,
a la pluja i al vent aniran,
i aquells qui no espingaran
a la pluja i al vent aniran,
les dames trobaran enutjades,
i els escarniran
i els escarniran.
A la pluja i al vent aniran
aquells qui mullers tenen,
aquells qui mullers tenen.

II
Els nois veig amb alegria i cantant,
ala pluja i al vent aniran,
al jardí i al prat verdejant,
a la pluja i al vent aniran,
i les flors i els ocells cantant,
i els ocells cantant
i els ocells cantant.
A la pluja i al vent aniran
aquells qui mullers tenen,
aquells qui mullers tenen.

III
Per a la meva satisfacció em plau el que fan,
perquè un armari tenen
on els marits van.

IV
Sobrepretz i Cardona serveixo
i a en Pere l'infant,
i a en Pere l'infant.

 

En els llargues hores del palau, Cerverí de Girona buscava d'entretenir els cortesans amb composicions que s'aparten força del que hem llegit fins ara i anaven més enllà de l'ortodoxia trobadoresca quan, com en el primer text, quan fent gala del seu enginy, presentava a l'infant una estrofa escrita en diverses llengües i el desafiva a escriure'n una de semblant que obtindria com a premi un "esparver de setembre". Sabríeu concretar les llengües?

En un altra ocasió amagava un desig i un convenciment sota un joc lingüístic que els oïdors havien de descobrir. Aquí teniu les dues mostres:

I

Nunca querria eu achar
ric home con mal coraçon,
mas volria senyor trobar
que'm dones ses deman son do
E voldroye touz les jors de ma vie
dames trover o pris de tota jan;
e si hemna trobava ab enfan
pel mim cap, io, micer, la pyllaria.

Un esparver daria a l'Enfan
de setembre, s'aytal cobla'm fazia.

I

Mai no voldria jo trobar
ric home amb mal cor,
sinó que voldria senyor trobar
que em donés sense demanar el seu do.
I voldria tots els dies de ma vida
dames trobar lluny de tota gent;
i si dona trobava amb engany
pel meu cap, jo, senyor, la prendria.

Un esparver donaria a l'Infant
de setembre, si cobla semblant em fes.

 

Sou capaços de reproduir el missatge de Cerverí o haureu de recórrer a Màrius Serra? Aquestes són les primeres paraules d'aquest text que es refereix a les croades i al seu rei: Cinc reys valens volria...
Cifliminch reflemeys vaflemelflemens voflomolriflimiaflama laflamay oflomon Deflemeus preflemes maflamal.
Eflemel noflomostreflemes foflomos caflamaps caflamar maflamays vaflamal.

 

Del rei Jaume tenim una curiosa dansa -fixeu-vos en les similituds d'aquesta composició amb els goigs que coneixem- de temàtica moral i intencionalitat política, en què les al·legories ens donen la clau.
Mayre de Deu e fylha
verge humil e bela
vostra nau vos apela
que l'aydetz, qar perylha.

I
Perylhan vay en l'onda
d'aquest mon per tempesta;
e·l nauchier no·s n'a cura,
e tant fortun'aonda
que nulls no·y leva testa
e l'aura qu'es escura.
E s'ayso gayre dura
vostra nau es perduda
si, per la vostr'ajuda,
no troba port o ylha.

II
Nau, leyn, vexel o barca
parlan en ver lenguatge,
devem tuyt ben entendre
que signifiquet l'archa
on l'umenal lynatge
plac a Deus tot compendre
per complir et atendre
so que ja promes era:
que d'aquell restaurera,
el cel, manta seÿlha.

III
La nau es carregada
e de son port se llunha,
quar trop greu vent la forsa;
e's mal amarinada,
tant que negu no·y punha
cossi la nau estorsa.
Ha! com fort trai ves orsa,
que pels timons no·s guia
ni fay la dreta via
sol una pauca mylha.

Mayre, tu·m dona forsa
contra ma leugeria,
e.m garda de la via
de peccat, que·ns exylha.

Mare de Déu i filla,
verge humil i bella,
vostra nau us crida
que l'ajudeu, perquè perilla.

I
Perillant va en l'onada
d'aquest món tempestuós;
i el navegant no en té cura,
i és tant la fortuna adversa
que mai no aixeca el cap
i l'aura és obscura.
I si això gaire dura
vostra nau és perduda
si, amb la vostra ajuda,
no troba port o illa.

II
Nau, lleny, vaixell o barca
parlant en llenguatge clar
hem d'entendre tots bé
que significa l'arca
on el llinatge humà
plagué a Déu reunir
per complir i esperar
allò que ja promès era:
que d'aquell [el llinatge] restaurarà
en el cel, gran ...

III
La nau és carregada
i de son port s'allunya,
ja que un gran vent l'obliga;
està mal amarinada,
tant que ningú no s'esforça
a buscarr que la nau se salvi.
Ah! com deriva cap al nord,
que pels timons no es guia
ni fa el camí recte
sols una petita milla.

Mare, dóna'm força
contra ma debilitat,
i guarda'm del camí
del pecat, que ens destrueix

 

Una brevíssima alba religiosa que no és segur que correspongui a Berenguer d'Anoia: podria ser un fragment que el trobador va recollir per il·lustrar un aspecte del seu Mirall de trobar. Sigui com sigui, fixeu-vos en la seva condensació expressiva i en com encara avui podria servir com a reflexió religiosa.

 

Gaita, be gardatz
que no us sia amblatz
lo castell que tan beyl
vos a Deus comanatz,
car s[i] es noveyl
non es aycell
qui mantz n'a enganatz.
No us fisetz en l'enemich
qui per plazer vos destrich,
ans fayts gens queix vostra gaita.
Guaita, vigileu bé
que no us sigui robat
el castell que és tan bell
que Déu us ha encomanat,
perquè si bé no és nou
no és aquell
que a molts ha enganyat.
No us refieu de l'enemic
que per plaer us turmenta,
ans feu gentilment cadascú la vostra guaita.

Voleu llegir el pròleg del Mirall de trobar, que conté un acròstic biogràfic sobre el trobador?

 

L'autor de Regles de trobar va escriure aquesta cançó on mostra el seu coneixament dels altres trobadors, de manera que acaba cada estrofa amb un vers que no és seu sinó d'un altre autor (llegiu la biografia per veure els detalls). Aquest procediment va ser imitat posteriorment per Petrarca.
I
Be m'a lonc temps menat a guiza d'aura
ma bon'amors, quo fainaus sobre vens;
mas lo perill m'asuava e·m daura
lo bos espersqu'ay en vos fermamens,
en cuy amar es ferms totz mos talents,
qu'aissi m'an pes de vos, qu'es blond'e saura,
les grans beutatz e·ls fis ensenhamens.

II
No m'agra ops que·m fos tan agradiva
vostr'amistatz, dona, de bos aibs flors,
pus deviatz envas mi tan autiva
de cor esse, e lunhar mi·l secors
qu'ay atendut lonjamens; quar us plor
m'en sors tan grieus que non cre guaire viva:
si·m destrenhetz, dona, vos et Amors.

III
E ja de vos no·m do so qu'ieu dezire
jamai Jhezus, si per als a murir
tem, mas pe so quar sai ses contradire
que pos mortz fos no·us poyia servir.
Pero si·l mal vos plazen ni·l martir,
ni·l grieu afan de que yeu suy suffrire,
ben aya·l mal e l'afan e·l cossir.

IV
Qu'a mi non deu plazer mas so que·us playa,
pus del tot suy vostres ab bona fe,
sol no vulhats que d'amar vos m'estranya,
quar le poders non es ges mieus de re.
Be suy conques, mas trop suy luenh de be,
qu'en tal cossir m'an empench que m'esglaya
ir'e pezars e dona ses merce.

V
E vos, Amors, pus ab tam ferm coratge
vos am e·us ser, per que·us truep tan nozen?
qu'ades m'ausizetz tolhen alegrage
et ades mi revivetz joys renden,
per qu'ieu trac piegz d'ome de tot moren.
Doncx pus avetz en mi·l plen poderatge,
Amors, merce, no mueyra tan soven!

VI
Dona, per vos m'es Amors tan sobreira;
e si m'auci, de vos mou l'ochaizos.
Don volgra be que·us auzes esquerreira
nomnar vas fe; mas en vos falhizos
non dey pensar sia, pero de vos
tenc er, que·m faitz mal, dona plazenteira,
mon cor e mi e mas bonas chansos.

VII
Vostres suy tan, don'agradiv'e pros,
qu'on piegz mi faitz, ab amor pus enteyra
humils e francs e fis sopley vas vos.

I
Bé m'ha menat llarg temps a l'estil de l'aura
el meu bon amor, com fa la nau amb el vent;
però el perill em suavitza i dissimula
la bona esperança que tinc en vós fermament,
a qui estimar es ferma tota la meva intenció,
que així m'han empès a vós, que sou rossa i com l'or,
les grans belleses i els bons ensenyaments.

II
No caldria que em fos tan agradable
la vostra amistat, senyora, flor de les bones qualitats,
perquè hauríeu envers mi tan altiva
de cor ser, i allunyar-me l'ajut
que he esperat llargament; perquè vesso un plor
tan greu que no penso viure gaire:
així em turmenteu, senyora, vós i l'Amor.

III
I de vós no em doni això que desitjo
mai Jesús, si per altra cosa morir
temo, perquè jo sé ben segur
que un cop mort no us podria servir.
Però si els mals us plauen i els martiris
i els grans afanys que jo pateixo,
benvinguts els mals i els afanys i les penes.

IV
Perquè a mi sols m'ha de plaure allò que us plagui,
perquè del tot sóc vostre de bona fe,
només no vulgueu que m'estigui d'estimar-nos,
ja que no tinc el poder d'això.
Sóc ben conquistat, però sóc molt lluny del bé,
perquè m'han empès a tal neguit que m'esglaien
tristesa, pesar i dona sense pietat.

V
I vós, Amor, ja que amb tan tanta força
us amo i us serveixo, perquè us trobo tan esquerp?
que ara em mateu llevant-me l'alegria
i ara em ressusciteu tornant-me el goig,
pel que jo pateixo més que l'home que agonitza.
Ja que teniu sobre mi ple poder,
Amor, pietat, no em feu morir tan sovint!

VI
Senyora, per vós més Amor tan superb;
i si em mata, de vós neix el motiu.
Per això voldria proclamar-vos
falsa en la fe; mes que en vós falsedat
no he de pensar que n'hi hagi, però de vós,
senyora amable que em feu mal, depenen ara
mon cor, i jo i mes bones cançons.

VII
Tan vostre sóc, senyora agradable i noble,
que qun pitjor em tracteu, amb amor més integre,
humil i sincer i fidel us suplico.

 

En aquest llarg Salut d'amor, destaca la descripció d'insomni amorós, la descripció de la bellesa de la dama i el compromís del trobador d'abandonar qualsevol empresa amorosa quan la dama demani la seva presència.
A vos, que ieu am deszamatz
on es joys, jovens e solatz,
gent aculhirs e bel parlars,
de part N'Amanieu de Sescas
salutz e amors, com en sela
c'am mai que dona ni donzela
ni nulh'autra res qu'el mon sia.
Fas vos saber, doss'amia,
c'om m'a fag entenden que vos
cuiataz que yeu si‘amoros
de tal qu'ieu no vuelh ni.n ai cura;
ans soy per vos en tal rancura
que.l sen e.l saber e.l auzir
e.l vezer mi faitz trassalhir;
e dir vos ai en cal semblan:
dona, mantas vetz vau pessan
de vos, que.m sono unas gens,
a cuy soy amicx conoissens,
qu'ieu no.ls enten ni.n ai solatz,
pessieus, cossiros e marritz,
car del mal d'amor soy feritz
tan greu que ja no.m gueriray.
E si del vostre bel cors ay
longamen estat de vezer,
be.us podetz esmar e saber
que be mi falh bona razos,
per so car no truep ochaizos
ni bels genh co y pogues anar;
mai s'ie.us podia afolquar
una vetz si com autra fi,
can vos comtey sus el cami
de lay on veniam lo prec,
ja may enuey mi mal ni pec
non penria, al mieu albir.
E la nueg, cant ieu cug dormir
e.m soy colguatz per repauzar,
non puesc, ans m'ave a levar
per forsa d'amor en sezens,
parlan ab mi mateis, c'us vens
mi ve que.m fa parlar de vos:
"-Ai! Chaitieu, desaventuros,
et en la cal ora fuy natz!
qu'ieu soi nueg e jorn turmentatz,
e no truep fi ni paus ni garanda,
si m'art e.m destrenh e m'abranda
amors e.m te en dessiplina.
Ai! car se fos midons devina
d'aitan que saupes tot mon cor,
ieu cossi l'am ni en cal for
que, per Dieu, si mon cor sabia,
s'era la peiier qu'el mon sia,
si.l penria de mi nerces.
E pus enaisi soy conques,
iray li mon cor devirar?
-Non ges -Com? qui te.n fai estar?
-Ieu t'o dirai: Si.m respondia
mal ni greu en so que.l diria,
denan liey tombaria mortz.
-E doncx cujatz esser estotz,
si ja nulh temps no li.n ditz re?
May te valria, per ma fe,
qu'en breu te fes la mortz estendre".
Aissi.m fa parlar e contendre
amors, e.m destrench e.m trebalha
per vos, dona, si Dieus mi valha;
car vos vey a tote sobreira
de sen, de parlar, de manieira,
de bel captenh, de cortezia,
dona, qu'erguelh ni vilania
no fes, ni disses nulh otratge,
ans, qui.l fa, vos es be salvatge;
qu'en tam com lo segles aonda
non a pus pura ni pus monda
de totz mals aibs ni mielhs essenhada,
ni de tanbela captenensa;
qu.ls faitz e.ls ditz son de plazensa
de vos, plazen don.agradiva.
E non cre que nulh hom que viva,
vis anc dona de tan bel gran,
qu'enaisi es fafach'a guaran
vostra faissos e bel'e conja:
Vos non es corta ni trop lonja,
ni grossa ni sobredelgada;
e no pareys ges mal talhada
rauba, can vos avetz vestida,
que tuit li sartor de Lerida
e de Paris e de Colonha,
si tuit y metio lor ponha,
re no.y pori'esmendar.
E quieus ve denan si anr,
no paretz jes clopa ni mancha;
que bruna ni saura ni blanca
non cre gen s'an ni gen s'estia.
E no.s muda ni no.s cambia
vostra colors; ans es pura fina
mil tans que de flor aiglentina,
cant es un pauc entremesclada
blacha, vermelh'e colorada;
so pot dir totz homs que vos veya:
las mas e la gola.us blanqueya
plus que no fa neus de montanha.
E dic vos que re no.l guavanha
boca, mentos, nas, huelhs ni silha
ni frons, car Dieu, per meravelha
par que, us a de sas mas formada.
Als cabelhs par c'aiatz daurada
la testa, tan sol bel e bloy;
per que totz homs deu vieur'ab joy
que lialmen en vos s'atenda;
e quieus es fals, redorta.l penda,
ni quieus vol amar per ufana
ni quieus trais ni quieus engana.
Mas ieu tem fort, dona chausida,
qu'ieu soy traitz e vos traida,
si voletz creire lauzengiers,
fals devinadors messongiers,
que jes de dona que vos valha,
no.s tanh c'ap lor guaralha,
ni ab pegua gen ufanieira
que fort an volontat leugieira
per dire trastot lor talan,
ses que ja vertat no.us diran,
ni de re no.us tenran selada;
per qu'ie us prec que de lor ergada
vos tulhatz a vostre poder
c'ap lor nom pot hom conquerer
pretz ni honor, no gazanh traire.
E car yeu vos soy fia amaire
lials e ses tota falsura,
poc vos, e car avetz mesura,
sen e saber e conoissensa,
que l'amor qu'ie us port ses falhensa,
conoguatz, cant yeu vos veiray,
si que conogua qu'ieu non ay
jes mon temps ni l'amor perduda,
dona, que fort me.n es tenguda,
per so car mi podetz donar,
sieus play, o venir'o engatjar,
plus que si m'aviatz comprat
en la fieira o en mercat,
pros dona plazen essenhada,
que volta ni gienh ni virada
no.us y sey far ni avol ganda
com sel que porta la garlanda,
que mostra cascun say e lay.
Plazen dona ab pretz veray,
la jenser res c'om el mon veya,
que sobre totas senhoreya,
humils, corteza, de bon ayre,
on totz bos mestiers a repaire,
entendendetz en vostre coraje
mas letras, pus autre messatje
no.us puesc enviar pus cubert;
qu'ieu vos autrey e.us dic per sert
c'aisi com vos ai dig denan
e.us dic, soy al vostre coman
per complir tratot voler.
E si nulh temps, mati ni se,
fauc ni dic contra vos falhida,
aja nom et aital auzida
que tachor en si'apelatz.
E per so que mielhs m'en crezatz,
don vos letras pendens rimadas:
com qu'ieu fos, en totas contradas,
m'en poguessetz far apelar,
e qu'ieu m'en agues a tornar
de batalh'a dos cavayers
armatz, o a dos escudiers,
Los cals que may a vos plairia.
Estas letras foro lo dia
donadas de Sant Bertolmieu,
l'an de la encarnation Dieu.
MCCLXXVIII
A vós, a qui estimo sense ser estimat
on es goig, joventut i solaç,
acolliment gentil i bell parlar,
de part de n'Amanieu de Sescars
salut i amor, com aquella
que estimo més que a dama ni donzella
ni a cap altra cosa que al món sigui.
Us faig saber, dolça amiga,
que m'han fet entendre que vos
penseu que jo esticenamorat
d'una que no vull ni m'interessa;
sinó que per vós estic en tal tristesa
que el seny i el saber i el sentir
i la vista em feu trasbalsar
i us diré de quina manera:
senyora, moltes vegades vaig pensant
en vós, la qual cosa em pregunten unes gents
dels quals sóc amic i conegut,
a qui no escolto ni els dono conversa,
sinó que vaig neguitós, distret, pensatiu i trist,
perquè del mal d'amor estic ferit
tan greument que ja no em curaré.
I s del vostre bell cos he
llargament estat privat de veure,
bé podreu calcular i saber
que em falta una bona raó
perquè no trobo pretext
ni excusa vàlida que em pugui fer anar;
però si us pogués acompanyar
una vegada com vaig fer-ho una altra,
quan us vaig contar pel camí
per on veníem el meu prec,
ja mai més enuig ni mal ni dany
no prendria, en la meva opinió.
I a la nit, quan jo intento dormir,
i m'he allitat per reposar,
no puc, ans m'abeleix d'aixecar-m
i seure per la força de l'amor,
parlant amb mi mateix, perquè un impuls
em ve que em fa parlar de vós:
-"Ai!, dissortat, desventurat,
en mala hora vaig néixer!
perquè jo sóc nit i dia turmentat,
i no trobo fi ni repòs ni mesura,
d'aquesta manera m'enardeix i m'aclapara
l'amor i em té torturat.
Ai! car si fos ma dama divina
de manera que conegués tot el meu cor,
sabria com l'estimo i amb quina força
que per Déu, si mon cor conegués,
encara que fos la pitjor que al món sigui,
prendria de mi mercè.
I ja que així sóc conquerit,
li exposaré el meu cor?
-De cap manera -Com? Qui t'ho impideix?
-Jo t'ho diré: Si em respongués
malament i esquerpament al que li digués,
davant d'ella cauria mort.
-I doncs, penseu quedar-vos alleugerit,
si mai li dieu res?
Més et valdria, per la meva fe,
que aviat te fes caure la mort".
Així em fa parlar i discutir
l'amor, i m'angoixa i em turmenta
per vós, senyora, Déu em valgui;
car a vós us veig superior a totes
en seny, en parlar, en elegància,
en bell capteniment, en cortesia,
senyora, que d'orgull ni vilania
ni d'ultratge ,no heu fet, ni dit,
sinó que qui tal cosa fa, us sembla salvatge;
que tant com el món s'estén
no n'hi ha de més pura ni més neta
de tots els mals hàbits ni més educada,
ni de tan bell capteniment;
perquè els fets i els dits de plaer
són en vós, amable i agradable senyora.
I no crec que cap home vivent,
hagi vist mai dona de tan bella figura,
que així és fet a la perfecció
el vostre semblant, bell i graciós:
vós no sou ni baixa ni massa alta,
ni grossa ni massa prima;
i no sembla gens mal tallada
la roba, quan l'heu vestida,
que tots els sastres de Lleida
i de París i de Colònia,
encara que hi posessin tot l'esforç,
res no hi podrien esmenar.
I a qui us veu davant seu caminar,
no li sembleu ni coixa ni manca;
que morena ni rossa ni blanca
no crec que camini tan gentilment ni tan gentil s'estigui.
I no es muda ni canvia
el vostre color; ans es més fi
mil vegades que la flor de l'englantina,
quan està un poc barrejada
de blanc, vermell i acolorida;
això pot dir tothom que us vegi:
les mans i el coll us blanquegen
més que la neu de la muntanya.
I us dic que gens no ho desmenteixen
boca, mentó, nas, ulls i celles
i front, perquè Déu, meravellosament
sembla que us ha format amb les seves mans.
Per cabells sembla que tingueu daurada
la testa, tan bells i rossos són;
per això tothom ha de viure joiós
si lleialment de vós està enamorat;
i qui us és fals, pengi d'una corda,
com qui us vol estimar per presumpció
o qui us és traïdor i qui us enganya.
Però jo molt temo, dama escollida,
que sóc traït i vós traïda,
si voleu creure es maldients
falsos endevinadors mentiders,
car no convé que la dama que val el que vós,
tingui contacte amb ells,
ni amb gent presumptuosa
que tenen voluntat molt lleugera
a dir tot el que opinen,
sense que la veritat us diguin,
ni de res us guardaran un secret;
per això jo us prego que d'ells fugiu
tant com pugueu
perquè no es pot conquerir
ni mèrit ni honor, ni guany treure.
I ja que jo us sóc un fidel enamorat
lleial i sense cap falsedat,
us prego, perquè teniu mesura,
seny i saber i coneixement,
que l'amor que jo us porto sense falta,
reconegueu, quan jo us vegi,
per tal que conegui que jo no he
perdut el meu temps ni l'amor,
senyora, que tan fortament us sento
que a mi em podeu donar,
si us plau, o vendre o deixar,
més que si m'haguéssiu comprat
en la fira o en el mercat,
noble dama, agradable i assenyada,
que volta ni gir ni virada
no us ser fer ni recórrer a vil subterfugi
com aquell que porta la garlanda,
que mostra a cadascú aquí i allí.
Amable senyora amb mèrit veritable,
la més gentil que en el món es veu,
que sobre totes senyoreja,
humil, cortesa, de bon llinatge,
en què totes bones qualitats tenen acollida,
escolteu en el vostre cor
les meves lletres, ja que altre missatge
no us puc enviar més amagat;
que us asseguro i us dic per cert
que així com us he dit abans
jo us dic, sóc, sóc al vostre servei
per complir tota la vostra voluntat.
E si mai, matí o tarda,
faig o dic contra vós alguna cosa indeguda,
tingui nom i tal sigui la fama
que traïdor sigui anomenat.
I per tal que millor em cregueu,
us dono les lletres pendents rimades:
de manera que on jo sigui, en qualsevol contrada,
em poguéssiu fer cridar,
i jo me n'hagués d'enfrontar
en batalla a dos cavallers
armats, o a dos escuders,
Els que més us plagués.
Aquestes lletres van ser donades
el dia de sant Bertomeu,
de l'any de l'encarnació de Déu
MCCLXXVIII

 

En un moment que la Corona de Sicília perilla, el rei Frederic escriu aquesta composició i envia un missatger a terres de la Corona d'Aragó per disuadir els seus habitants de participar en la campanya que creu imminent. Fixeu-vos en els arguments que fa servir.
I
Ges per guerra no.m chal aver consir
ne non es dreiz de meus amis mi plagna,
c'a mon secors vei mos parens venir,
e de m'onor chascus se forza e.s lagna
perche.l meu nom major cors pel mon aia;
e, se neguns par che de mi estraia,
no l'en blasmi, ch'eu men tal faitz apert
ch'onor e prez mos lignages non pert.

II
Pero.l reson dels catelans auzir
e d'Aragon puig far part Alamagna,
e so ch'enpres mon paire gent fenir.
Del regn'aver crei che per dreiz me tagna,
e se per so de mal faire m'asaia
ninguns parens, car li cresch'onor gaia,
ben porra far dampnag'a deschubert,
ch'en altre vol no dormi ni.m despert.

III
N'Ebble, vai dir a cui ch'ausir s'o plaia
che dels latins lor signoriu m'apaia,
per qu'eu aurai lor, e il me per sert;
mas mei parens mi van un poc cubert.

I
No em cal neguitejar per guerra
i no és just que dels meus amics em queixi,
perquè en mon socors veig venir els meus parents
i del meu honor cadascun d'ells s'esforça i es capfica
perquè el me nom més curs pel món tingui;
i si sembla que algú de mi se separa,
no el blasmo, perquè jo porto obertament aquest fet
per tal que honor i mèrit mon llinatge no perdi.

II
Però el ressò dels catalans puc fer sentir,
i també dels d'Aragó, més enllà d'Alemanya,
i allò que el meu pare emprengué acabar.
Crec que per dret em pertoca posseir el regne,
i per això, de fer-me mal intenta
algun parent, , perquè li augmenti l'honor joiós,
bé podrà danyar-me obertament,
perquè no tinc altre desig ni dormint ni despert.

III
Ebble, ves a dir a qui això sentir vulgui
que dels llatins llur senyoria em plau
que jo els tindré a ells, i ells a mi certament;
però els meus parents es comportem amb mi un poc d'amagat.

 

La composició del rei Frederic trobà resposta en aquesta altra -potser en més?- de Ponç Hug de Mataplana, que li demana paciència i li dóna ànims, tot desitjant que continuï sent el monarca de Sicília.
I
A l'onrat rei Frederic terz vai dir
q'a noble cors no.s taing poder sofragna
per re q'om te, e pusc li ben plevir
che dels parenz ch'aten devas Espagna
secors ogan non creia ch'a lui vaia,
mas a l'estiu fasa conte che l'aia,
e dels amics, e tegna l'ioll ubert,
che l'acoilla pales e descubert.

II
Ne no.s cuig ges che.l seus parenz desir
ch'el perda tan che.l regne no.il remagna,
ne.l bais d'onor per franzeis enrechir,
ch'en laiseron lo plan e la montagna.
Confunda.ls Deus e lor orgoil dezaia!
Pero lo rei e cicilian traia
onrant dels faitz, che.l publat e.l desert
defendon ben: d'acho sion apert.

III
Del giovern rei me plaz zar non s'esmaia
per paraulas, sol q'a bona fin traia
so che.l paire chonquis a lei de sert,
e, si.l reten, tenrem l'en per espert.

I
A l'honrat rei Frederic terç vaig a dir
que a un noble cor no li escau manca de poder
en res del que té, i li puc assegurar
que dels parents que espera d'Espanya
socors, aquest any no crec que li arribi,
sinó que a l'estiu faci compte de tenir-lo,
i també dels amics, i que tingui els ulls oberts,
per acollir-los de manera palesa i descoberta.

II
I que no es pensi que els seus parents desitgen
que perdi tant que el regne no li resti,
ni que humiliï el seu honor per els francesos enriquir,
que deixaran el pla i la muntanya.
Confongui'ls Déu i el seu orgull condemni!
Però que el rei i els sicilians surtin
honradament dels fets, que pobles i deserts
defensin bé: d'això en siguin experts.

III
Del jove rei m'agrada que no es desanima
per les paraules, amb tal que a bona fi dugui
el que el seu pare conquerí ab bona llei,
i si el conserva el tindrem per un expert.

Enllaços a pàgines sobre els trobadors.