|
|
ARISTÒTIL: De l'ànima
“Al seu torn, la imaginació és una cosa diferent de la percepció sensible i del pensament. No hi ha dubte que la imaginació no es produeix sense la percepció sensorial (...) i l'ànima mai no pensa sense una imatge (...).
Ara: com que, segons sembla , no existeix cap cosa per separat i fora de les magnituds sensibles, els objectes intel·ligibles es troben en les formes sensibles (...).
Per això, sense sensació no es pot aprendre ni comprendre res i, per la mateixa raó, quan es contempla intel·lectualment, es contempla necessàriament i a la vegada alguna imatge, perquè les imatges són com les sensacions, per bé que sense matèria (...).
1.- Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
En el fragment que comentem, d'Aristòtil, del seu llibre “De l'ànima”, el autor ens parla sobre com es relacionen la percepció sensible i el pensament. En concret, ens explica que la imaginació és la mediadora entre ambdós termes. Reconeix que la realitat se'ns expressa amb els nostres sentits, i sense sensacions res no es pot aprendre ni comprendre, però que quan observem intel·lectualment aquesta realitat ho fem amb imatges, que representen les nostres sensacions que provenen del món exterior, però ja sense suport material.
2.- Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents:
a)“imatges”. Elements que provenen de la nostra imaginació, i que es converteixen en objectes intel·ligibles
b)“ànima”. Per Aristòtil, principi de vida. S'identifica amb la forma de l'ésser viu, en tant que la matèria és el cos.
3.- Quina és la relació que s'estableix entre sensació, imaginació i pensament, segons l'autor? Fes referència als coneixements que necessitis per explicar-te, inclús si no apareixen explicitament al text.
Aristòtil creu que la font del coneixement són els sentits. D'aquí que per Aristòtil el tema dels sentits, com a òrgans que ens donen les nostres sensacions, és especialment important per ell. De fet, la classificació dels sentits que ens expliquen encara avui a l'escola, és l'aristotèlica: vista, oïda, gust, tacte, olfacte; són els nostres sentits propis, especialitzats en un tipus de sensació; ell parlaria a més d'un “sentit comú” com a integrador de les diverses dades sensorials.
Per Aristòtil, les sensacions són l'exercici de la facultat sensible que ens permet captar les qualitats dels objectes. Per exemple, la vista (sentit amb el que es realitzaria la sensació), capta la forma rectangular i el color blanc del paper en que estic escrivint.
L'autor pensa que els sentits, com ja he dit abans, ens dona informació sensible, és a dir, sensacions. Aquestes sensacions, integrades, ens permeten conèixer els objectes concrets que tenim al davant. Seguint amb l'exeemple anterior, veig la forma rectangular, el color blanc, el tacte rugós... i podré reconèixer el full de paper.
La imaginació entra aquí en joc. Aquesta és la eina que ens permet reproduir imatges vistes amb anterioritat, la conversió de la sensació en un objecte mental. Ara ja no cal que tingui el paper de l'examen davant meu; puc pensar en “full de paper en blanc” sense veure'l: ja és un objecte mental.
Serà amb els objectes mentals amb els que jo podré reflexionar, pensar. El pensament és la capacitat que tenim els éssers humans per elaborar un discurs sobre un tema, un discurs intern. És el constructor de coneixement intel·lectual. A partir d'aquí, jo podré generar hipòtesis (fer ciència) o fer judicis (opinar). Gràcies a la meva capacitat intel·lectual, puc fer un discurs sobre la necessitat d'estalviar paper, pel que significa en diners, i en sostenibilitat ecològica, tot des de punts de vista científics. Però també puc opinar que no m'agrada el color groc del paper reciclat, que és lleig i dificil d'usar.
En resum, en aquests pilars sentits- sensacions – imaginació i pensament es basa la teoria de coneixement aristotèlica; amb aquests conceptes intenta explicarnos com coneixem la realitat i com elaborem discursos (opinions i hipòtesi) sobre el món.
4.- Compareu la concepció arsitotèlica del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es pugui trobar a la història del pensament.
La concepció aristotèlica és ben diferent de la platònica.
En primer lloc, Aristòtil creu en els sentits com a font del coneixement. És per aquest motiu, que els estudia: de fet la classificació dels sentits que encara avui en dia s'estudia a les escoles és l'aristotèlica (els famosos 5 sentits). Aristòtil creu, com ja he explicat abans, que la relació entre els sentits, les sensacions, la imaginació (com a mediadora) i el pensament són els que generen el coneixement.
Això implica que per Aristòtil la Realitat és la que observem amb aquests sentits. Els diferents éssers individuals que hi han a l'Univers són aquells que detectem amb els nostres sentits. Aquests éssers individuals són l'objecte de l'estudi “científic”.
En conseqüència, existeix l'aprenentatge, tal i com en l'actualitat l'entenem. Aristòtil defensa l'existència del canvi, i una bona part del seu treball intenta explicar-lo.
Plató, una mica anterior però quasi contemporani d'Aristòtil, té una visió radicalment diferent del problema del coneixement.
En primer lloc, dir que per a Plató la font de coneixement és la raó. Els sentits ens donen una informació deficient, ja que no contemplen l'autèntica Realitat, el món de les Idees.
Per altra banda, per Plató, coneixement és record, record del món de les Idees.
Primer, cal dir que l'autor considera que l'objecte de coneixement, la Realitat, no és el món sensible, el qual percebim cada dia, sino el món de les Idees, subjectes existents d'una realitat no material, que es propera a la nostra visió de concepte, peròl existents de forma extracorpòrea. El món que veiem cada dia, el món que detecta els nostres sentits, el món sensible, no seria per a Plató un món comprensible, estudiable “científicament”.
En segon lloc, el coneixement és una tasca de les nostres ànimes. Dins la concepció dualista de l'ésser humà que té Plató, l'ànima és l'èncarregada del coneixement. L'ànima és una Idea; en conseqüència, és eterna, immutable. Si és immutable no pot “aprendre” en el sentit actual de la paraula, ja que no pot canviar. És a dir l'ànima pot “recordar” en el cos humà alló que ja és en el món de les Idees. És la teoria de la reminiscència platònica.
En resum, són dos concepcions enfrontades, i bàsicament molt diferents, la platònica i l'aristotèlica. La concepció actual és molt més propera a les idees aristotèliques que a les platòniques.
5.- Creieu que Aristòtil té raó quan explica que “l'ànima mai no pensa sense una imatge”? Raoneu la resposta.
L'ànima per Aristòtil és la definidora de la vida. En el cas humà, l'ànima intel·lectiva és la que ens dota de les capacitats de conèixer, de la nostra vida racional.
Des d'aquest punt de vista, resulta evident que l'ànima és la que pensa, per definició. Personalment, però, veig més les funcions intel·lectives com a fenòmen específic del nostre sistema nerviòs i cerebral. No sé si Aristòtil podria subscriure aquest paràgraf, però em temo que no.
Per altra banda, en aquesta frase es manifesta la idea de que el pensament es basteix i s'organitza a l'entorn d'imatges. Com Aristòtil, entenc que aquests “objectes mentals” són els que ens permeten raonar sobre el món. Com ell entenc que la paraula “imatge” no fa referència a la vista, sino precisament a aquests “objectes mentals”, que en ocasions provenen de sensacions del món exterior, tot i que no sempre (quina és la sensació del món exterior a la que pot representar el concepte de “justícia”, per exemple?). Aquests “objectes mentals” jo segurament els anomenaria conceptes. I segurament llenguatge. Aquesta part final segurament tampoc la subscriuria l'autor, tot i que possiblement ens podriem arribar a posar d'acord, si ell visquès ara i aquí entre nosaltres.
|
